El soroll el fan els altres. Aspectes patrimonials del paisatge sonor.

De nou tractem de reflexionar sobre el paisatge sonor, és a dir els sons produïts de manera voluntària per una comunitat per expressar i expressar-se. La nostra reflexió tracta d'esbrinar els aspectes comunicatius, i fins i tot patrimonials, del conjunt de sons produït per un grup concret en uns espais i temps determinats. Proposarem que el so sempre comunica i integra - i en conseqüència separa als qui no son membres del grup.

Nosaltres no compartim, en absolut, aquella vella discussió filosòfica (que en realitat es un koan o típic problema que el mestre zen planteja al seu deixeble per comprovar el seu creixement) que un arbre, quan cau en mig d'un bosc, no fa soroll, si cap persona l'escolta.

Pel contrari pensem, exagerant també per tractar de conèixer el problema, que tota emissió sonora té sempre una capacitat de comunicació voluntària per part d'un individu o d'un grup, tant front a ells mateixa com i sobre tot front a la resta de grups, especialment els més pròxims.

En altres llocs ja hem reflexionat que sons produïts durant processos tècnics anaven més enllà de la necessitat tecnològica i que hi havia diferències importants rítmiques i acústiques entre processos semblants d'un país a un altre (com els telers manuals o els ferrers, que sonen o millor sonaven de manera diferent a Andalucía o a Aragó).

També arribàrem, en un interessant grup de treball de l'Instituto de Acústica del C. S. C. I. a la conclusió que els sons de per se no tenien contingut ni emotiu ni comunicatiu, i que calia conèixer - i compartir la clau - per treure'n profit: no hi havia sons agradables o desagradables, amables o dignes de rebuig, sense conèixer el context.

No hem parlat de soroll. Perquè nosaltres no fem soroll. El soroll el fan els altres, la qual cosa sembla evident. Quant nosaltres hem d'utilitzar una eina o un mecanisme, encara que siga a deshora, ho fem per necessitat, i per tant no és - o no sol ser - una provocació. Cosa diferent és quan ho fan els altres. Per cert, he escrit a deshora i aquesta pot ser, ja, una pista: la comunitat atorga un temps i un espai per a certes activitats ac-ustiques. No cal pensar sols en les normatives municipals sinó a certs moments sagrats i profans de la nostra vida quotidiana. Algú imagina fer soroll poc abans de xutar un penalty? I algú imagina romandre en silenci per aplaudir - o protestar - si ha sigut el nostre equip qui ha marcat (o ha sigut l'altre)?

Per tant soroll seria allò que fan els altres, més enllà del seu moment, intensitat o ubicació, mentre que quan ho fem nosaltres seria expressió, comunicació, sentiment... i si m'apureu massa un fet patrimonial.

El soroll patrimonial

En aquest sentit les normes sobre tot municipals, són una relativa referència. Ja hem escrit que aquesta normativa, especialment del passat, ens ajuda a conèixer no tant el control sonor efectiu com, pel contrari, aquells elements sonants que s'ha intentat controlar, de manera general en va. Però poden utilitzar-se les normes objectives per determinar quan un so és soroll? Al valor objectiu del soroll - és a dir als seus decibels - cal afegir, sens dubte, el valor patrimonial del soroll, que relativitza (cap a dalt o cap a baix) els nivells de molèstia.

Ja hem dit en altres ocasions que el patrimoni no existeix, que és un valor afegit per una comunitat a un fet - immaterial o material - que té significat per al grup. Aparentment peguem voltes en rodó: si patrimonial és allò que té sentit per a una comunitat, el soroll que té sentit deixa de ser soroll i es converteix en un element portador de significat per al grup.

No voldré referir-me als sorolls extrems com la pirotècnia, de la qual som tan amants els valencians - per cert, des de quant? Segur que no és cosa dels moros perquè si fora, la Conquesta hauria sigut d'una altra manera - però parlaré de bandes de música pel carrer, per exemple. No fa massa temps vaig llegir, en un llibre de festes, que les bandes superaven els màxims recomanables i que per tant els músics haurien de dur auriculars de protecció quan desfilaven - i també el públic present. La proposta, que es pretenia seriosa, veia les dificultats afegides, deia, per les manies de la gent que no acceptarien aquella protecció necessària. Un altre article que també volia protegir dels excessos acústics es trobava en un dilema de difícil solució ja que un cantant d'òpera quan emet els seus cants supera en molt els 100 decibels i per tant caldria protegir-lo de la intensitat sonora que ell mateixa produeix. Però quina mena d'auriculars de protecció caldria, si és el seu mateix cos el qual produeix la potent emissió acústica?

L'argument patrimonial, per tant, va més enllà el fet objectiu de l'emissió sonora de tants o quants decibels: el so forma part del patrimoni del grup i és acceptat com a tal, tinga la intensitat que tinga, perquè forma part de la nostra identitat. Un element més pròxim, també per als valencians: algú imagina esmorzar - el sagrat esmorzar! - en un bar silenciós? Jo diria, fins i tot, que els bars i altres establiments de menjar i de relacionar-se, sobre tot els homes, estan fets, aposta, de la pitjor manera acústica possible, per que les veus ressonen i per que calga cridar per mantenir un nivell més o menys acceptable de comunicació.

El soroll comunica

Ja ho hem apuntat - i hem de tornar a incidir: el soroll comunica. O millor cal dir, els diversos elements acústics, allò que hom anomena paisatges sonors estan parlant dels elements permesos i acceptats per una comunitat, a través dels quals aquella expressa els seus sentiments, els seus ritmes i valors.

El rumor del trànsit ens indica uns ritmes associats a la setmana, al temps de treball o d'oci. I les màquines o fins i tot el cicle dels bars nocturns, que creix quan s'acosta el cap de setmana i disminueix a partir del diumenge.

De vegades els sons són voluntàriament potents per mostrar valors conscients. Sovint hem indicat que quan es fa el Micalet, la gran campana de les hores de la Catedral de València, campana i rellotge de gestió municipal, la fan tan gran per que sone fins a les muralles i més enllà per mostrar la magnificència d'una ciutat tan il·lustre com aquesta. El so potent, ara emmudit per la nit per la voluntat d'un sol veí, comunica no sols les hores i el pas del temps, sinó el prestigi d'una ciutat que sempre ha volgut ser poderosa i mostrar-ho als demés.

El so de les campanes, especialment nocturn, planteja un problema que sols es pot resoldre de manera patrimonial. Sabut és que les campanes han constituït, durant segles, la manera més privilegiada de comunicar dintre un grup. I també és sabut que les campanes són, potser, l'únic instrument musical que roman intacte - acústicament - al llarg dels segles.

Ara bé, les campanes superen tota mesura acústica objectiva - com també ho fan les bandes de música o els cantants d'òpera. A la pregunta: són un so patrimonial o un soroll, cada comunitat ha de respondre a la seua manera. La resposta, en principi, sembla evident: per nosaltres, que les hem sentides des de sempre les campanes són un so patrimonial; per als altres, els forasters - els altres són sempre forasters ­- el so és una agressió i per tant soroll.

En totes les histories recents de denúncies - i hi ha unes quantes ara - són sempre forasters els qui denuncien el so de les campanes nocturnes, les del rellotge. Oblidant que és un dret comunitari - ésser informats de l'hora per l'Ajuntament - i que és una obligació municipal - informar de l'hora que passa, només recorden que els seus decibels superen el màxim permès. I per protegir els drets individuals, es retallen i suprimeixen els drets col·lectius. Ja sabem que la noció de Patrimoni, a banda del valor afegit, suposa uns drets limitats a les persones - als titulars o propietaris, per exemple - en nom de la comunitat. El valor patrimonial del rellotge comú - sovint un dret adquirit amb un secular procés històric - segurament supera els drets individuals, sobre tot tenint en compte que quan compraren la caseta aquella en el poble tan simpàtic, les campanes ja estaven sonant.

Seria com denunciar les festes, perquè trenquen l'ordre quotidià i impedeixen el lliure trànsit pels carrers, o fins i tot demanar la prohibició del descans dominical, ja que limita els drets dels compradors i venedors.

El soroll separa

Per tant, el soroll separa. Millor dit, el so potent dels altres, percebut com a soroll autoafirma la diferència. Ells fan soroll, nosaltres fem música i comunicació.

I el soroll - ara si - és considerat com agressió. Una agressió fàcilment mesurable - en decibels - però difícil de ponderar en valor patrimonial o comunicatiu. Els altres finalment fan soroll per que no sabem interpretar què ens volen dir.

El problema - si problema hi ha - era molt més fàcil de comptabilitzar en unes societats tradicionals, molt més homogènies que les nostres. Com fer-ho en la nostra societat molt més oberta, complexa i multicultural?

Potser la resposta ens la dona la mateixa societat tradicional: no calia conèixer el significat de les coses, per que ja les sabien. Potser no tenien escoles, però hi havia un aprenentatge continu - i un respecte sovint excessiu - per comprendre allò que formava part dels elements patrimonials de la comunitat. Potser també que moltes coses formaven part de la vida, i que per tant no eren discutibles - com el paisatge, el temps o la mateixa vida - i que calia només deixar-se dur i tractar de comprendre.

El soroll, considerat com element patrimonial, deixa de ser una agressió per convertir-se en una forma d'expressió comunitària, que no sols ha arribat fins als nostres dies sinó que ha de ser conservada, millorada i transmesa a les generacions futures. No en va la idea del patrimoni està canviant: ja no és allò que rebem dels nostres pares sinó més bé allò que hem de transmetre als fills dels nostres fills.

El soroll integra

Si altres voltes hem proposat de replegar i integrar paisatges sonors, per tractar de reconstruir els espais sonors - entenent que un paisatge sonor no és més que una perspectiva des de la qual contemplar un complex fenomen i un espai sonor la globalitat acústica d'una societat en un espai i temps determinat - ara proposem anar més enllà... i més ençà al mateix temps: es tracta de conèixer l'altre - cada volta més pròxim i cada volta més estrany - i conèixer que vol dir amb la seua agressió sonora - que vol dir realment la seua manera sonora d'expressar-se i comunicar.

Cal, per tant, conèixer el significat dels sons produïts per cada comunitat, i integrar-lo en un Corpus Patrimonial comú. De la mateixa manera que ja es considera indispensable comptar amb els aspectes mediambientals d'un entorn, fins i tot urbà, cal integrar - o controlar, que no tot ha de ser acceptar, evidentment - els sons produïts per cada grup, en el seu context, i que signifiquen una forma de construir comunitat.

Una volta conegut, allò que semblava caòtic - i per tant sorollós: no en va la idea de soroll i de caos van sovint associades - no sols té una coherència interna; també és i significa una forma d'expressió comunitària. Coneixement que vol dir no sols anàlisi sinó també, i especialment, reconstrucció de les regles que ordenen el so i l'omplin de contingut per la comunitat que el fa servir. I no sols ens referim a les comunitats tradicionals, que ja tenen unes formes concretes d'expressar-se i de construir paisatges sonors adients: també els nous grups, des de les urbanitzacions extenses per tot el país, fins a les agrupacions de nou vinguts o les noves formes d'associació.

I com és evident, no es tracta de fer estudis, més o menys complexos, i fins i tot de divulgar-los, al més alt nivell científic. Es tracta, sobre tot, de compartir aquest coneixement, de fer comprensibles les regles i normes que ordenen sorolls i silencis.

Potser per això els antropòlegs, que no som més que traductors, intermediaris entre cultures, tenim tantes coses a dir.

Bibliografia

Diversos articles relacionats amb reflexions i estudis sobre paisatges sonors, es poden consultar, íntegres, a la nostra pàgina Web

LLOP i BAYO, Francesc
Generalitat Valenciana (2007)
  • Francesc LLOP i BAYO: bibliografia

     

    Regresar a la página anterior

  • Menú inicial de Francesc LLOP i BAYO
    © Dr. Francesc LLOP i BAYO (2024)
    083038@gmail.com
    Última modificació: 19-03-2024