L’ermita de Santa Llúcia de València: punt d’encontres

Potser sembla exagerat parlar d’una ermita, mig amagada entre arbres, com punt d’encontres. Però la realitat històrica i actual de l'Ermita de Santa Llúcia justifiquen la proposta.
La Confraria estava anteriorment ubicada, segons diuen, en la Catedral. Però als pocs anys de construir la muralla, el rei Martí l'Humà va autoritzar en 1399 la compra de camps junt al Portal de Torrent, per construir un temple propi i una casa per a la confraria.
L'ermita apareix, immediatament, com un nexe entre la ciutat i l’Horta, entre la cultura urbana i la cultura rural. També apareix com lloc de caritat, portada fins a l’extrem de donar part del seu hort massa extens per a la construcció d’aquell Sant Hospital General, que ara envolta l’ermita. Anualment hi havia una convocatòria per a les dones òrfenes sense capacitat econòmica, a les quals la confraria donava, públicament, una quantitat econòmica per poder triar un estat de vida. Encara queden, en l’arxiu de la casa, alguna borsa de pell, amb el nom de l’òrfena que no va recollir la seua ajuda.
També la confraria cedia part del seu edifici, a les dones públiques, durant les festes de Nostre Senyor i de la Mare de Déu, per què descansaren de la seua vida, tan atrafegada i tan poc alegre. I era la Ciutat qui pagava, cada any, les seues despeses.
Hem parlat, unes quantes voltes, de l’arxiu de la confraria: per sort – que no és poc – es conserven una vintena de pergamins, i uns dos-cents llibres històrics, de comptes, de relació de confrares o de despeses fetes: tot un recull de la petita història quotidiana de la Ciutat de València. Els documents es guarden en un armari de fusta, ubicat en la Sala Gran. Eixe armari, com altres accessos de la casa, s’obri amb dos o tres claus diferents: calia la presència dels clavaris, dels qui tenen les claus, per poder obrir-los.
La Sala Gran es troba, inesperadament, a la fi de les habitacions de la confraria. Es tracta d’una gran sala, perpendicular al temple i ubicada damunt del presbiteri. Té un petit altar renaixentista, amb una santa Llúcia del segle XVI, feta de cartró i amb les mans i la cara de fusta. Al costat d’ella, els dos Sants Vicents: el màrtir, a la dreta, amb un rei, i el Ferrer, a l’esquerra, amb un papa. El rei i el papa tenen a veure amb els títols de la Confraria: Pontifícia (pel papa), Real (pel rei) i Primitiva Confraria de Santa Llúcia Verge i Màrtir de València. Allò de primitiva ve, sens dubte, per la seua antiguitat bé documentada; potser és la confraria més antiga i encara viva, de la Comunitat Valenciana.
En la Sala Gran es troben diversos elements patrimonials, destacant un llenç del Judici Final. Estava baix, en el temple, a l’entrada, i que fou pujat en els anys seixanta, amb la idea de “fer un museu”.
També hi ha molts elements procedents de la destrucció de l’antic Hospital General. El Clavari Major de la Confraria, ajudat pels seus fills, va anar replegant, dia rere dia, un munt d’objectes – des de relíquies a urnes per a sants, passant per taules i incloent els caps gòtics i decorats d’unes bigues que anaven destinades al foc. També va documentar, amb fotos terriblement crues, l’enderrocament d’un conjunt patrimonial, teòricament protegit, i que fou destruït amb el propòsit de substituir-lo per habitatges de luxe, fotos consultables a http://campaners.com/php/hospital.php

Punt d’encontres

La confraria es trobava junt a la muralla, entre la ciutat i l’Horta. Per això el clavari major havia de ser alternat: un any de dins i un altre de fora. L’ermita conserva tres llenços molt significatius, exposats en el temple. Primer la Mare de Déu dels Desemparats, obra de Gaspar de la Huerta, de principis del XVI. Diu la tradició oral de la confraria que la pintura fou donada per la Confraria dels Desemparats – la patrona del Sant Hospital General – com agraïment pels horts regalats per a construir l’immoble hospitalari. El llenç, de gran interès pictòric, i recentment restaurat per l’IVACOR, formava part del primer altar de l’actual patrona de València en la seua Capella original.
Els llauradors estan representats per dos llenços, aparentment contradictoris. Per una part els Sants de la Pedra i per altra part Sant Isidre. Sempre s’ha dit que el sant castellà era una moda religiosa recent, però resulta, en aquest cas, que els dos llenços son del segle XVIII, de mans diferents però coetanis. Segurament alguns llauradors eren devots dels Sants Abdó i Senent, mentre que altres ho eren de Sant Isidre, però en tot cas els llenços representen devocions de l’Horta.

El temple té dos advocacions principals, i es tracta de dues santes sicilianes, relacionades amb la salut més elemental: Santa Llúcia, la patrona de la vista, està representada per una bella imatge de fusta, de final del XVIII d’autor desconegut, que presideix l'altar major barroc fou construït un segle abans. A l’entrada del temple està Santa Àgata, la patrona dels pits.
En la nau, en uns altars semblants, es troben unes imatges, la majoria del segle XVIII, entre les que destaca una Nuestra Señora del Buen Acierto i un Crist que, enfrontat a l’altar de la Mare de Déu de la Llet, dona un xorret de sang a un anyell als seus peus.

La Confraria acull la seu dels Campaners de la Catedral de València, una associació cultural dedicada a investigar, tocar i difondre allò relacionat amb les campanes i els tocs manuals. Els campaners tenen un immens arxiu, de més de 100.000 documents, part del qual és accessible a partir de la pàgina web http://campaners.com

L'ermita és lloc d'interacció sonora amb el barri: anualment i diària. La gran articulació musical es produeix la vespra de Santa Llúcia, el 12 de desembre quan una centena de dolçainers i tabalers, darrere l'estendard de la Confraria, van pels carrers del barri, anunciant la festa. I diàriament, un carilló de huit campanes, instal·lat pels Campaners de la Catedral de València, marca al llarg de la jornada, amb cinc melodies diferents, el pas del temps. Hi ha 35 cançonetes, per als set dies de la setmana, tocades a les hores pars: 10, 12, 14, 18 i 20 hores, a més dels tocs de missa o dels tocs d'oració. Les melodies canvien per als dies de Nadal.

L'ermita, habitualment oberta al culte, sembla despertar quan arriba el 13 de desembre, Santa Llúcia, quan venen milers de persones a comprar el pa beneit, les estampes, a vore la Santa i pagar la quota. Tot i que consten uns 15.000 confrares, cada any visiten uns 4.000 a la Santa per pagar la quota anual de 3 euros que permet el manteniment de l'edifici a la confraria, propietària de les instal·lacions.

L'immoble està tancat des del 22 de desembre de 2009, per un temps indefinit, degut a la necessitat de substituir una de les bigues medievals de la coberta, que es troba a punt de col·lapsar. Els treballs, amb el limitat finançament de la pròpia Confraria, començaran en gener de 2010.

La Confraria de Santa Llúcia a Internet http://campaners.com/santallucia/
LLOP i BAYO, Francesc
LLOP i BAYO, Francesc (05-01-2010)
  • Francesc LLOP i BAYO: bibliografia

     

    Regresar a la página anterior

  • Menú inicial de Francesc LLOP i BAYO
    © Dr. Francesc LLOP i BAYO (2024)
    083038@gmail.com
    Última modificació: 19-03-2024