Cultures urbanes de la ciutat de València

La ciutat, qualsevol ciutat, eixa manera de viure organitzada en torn dels serveis, és sobretot el lloc de coexistència, de lluita, de ignorància mútua, de vida compartida de diversos grups, de comunitats més o menys autònomes, més o menys barrejades, més o menys vives. Eixes comunitats, de manera més o menys explícita, al llarg del temps intenten dir a través de diversos canals de informació quina és la ciutat ideal on poder viure millor. També comuniquen, de manera ritual o implícita, els seus propòsits de canvi, de modificació i d'adaptació a la ciutat real, sempre diferent de la somniada ciutat ideal. La ciutat, i més específicament la ciutat de València, pot interpretar-se també com eixe espai/temps on grups més o menys grans, amb una part menor o major de poder, coexisteixen, més o menys pacíficament, intentant expressar de manera simbòlica la seua visió de la ciutat ideal, i fins i tot arribant a modificar la ciutat real, de manera més o menys efímera, per a que arribe a semblar al model ensomniat.

Considere a tots aquests grups, amb llurs diverses maneres de viure i expressar-se, amb llurs diverses maneres de veure i viure la ciutat, les cultures urbanes de la ciutat de València. València no ha de ser considerada, per tant, com un conjunt uniforme i homogeni de gent, on la diversa posició respecte al centre econòmic i social és l'única diferenciació entre grups i persones. De fet, ni la mateixa Ciutat (amb majúscula!), és a dir el govern municipal, representa totes les voluntats, totes les diverses visions del mon dels grups, totes les distintes cultures urbanes, al menys en la major part dels cents anys de la història urbana que pretén mostrar l'exposició. Aquesta lectura cultural , o millor les lectures culturals de la ciutat i la Ciutat de València, embolicaran de moment prou més la idea que puguem tindre de un moment ja massa complicat i conflictiu. Però ens poden ajudar a reconstruir eixe complex pastís, amb moltes capes, sovint deformes, mal lligades, que han format, i formen, en cada moment, en cada període històric, les cultures urbanes de la ciutat de València.

Propose llegir una ciutat, la ciutat, la ciutat de València en els darrers cent anys, com un gran sistema de comunicació on es pot descobrir, a través de les ocupacions de l'espai, de les manipulacions de la ciutat i dels signes d'identitat, les mil i una ciutats compartides, oposades, anharmòniques, unides, ignorades, vives i mortes, mirant cap el futur o reconstruint idealment i ritual el passat. Crec també que a través de la vida quotidiana dels diversos grups, que tenen certa coherència interna i funcionen com a sistemes culturals més o menys autònoms, podrem veure les contradiccions entre la vida real i la utòpica. Intentaré, cosa gens fàcil, no caure en la temptació de prendre una part per el tot: al parlar d'una comunitat xicoteta el grup sòl ser prou definit i coherent però quan es tracta d'una ciutat ja gran, amb més de cent mil habitants al començar el segle se pot presumir una homogenització major de la real, sobre tot quan a penes hi ha altres escrits que els que venen de les classes benpensats.

Comunicació espacial

No es tracta de mesurar, com han dit alguns, les possibilitats de comunicació i la llibertat d'expressió de les que gaudeixen els diversos grups. En aquest sentit els governs municipals democràticament elegits afavoririen més, al menys teòricament (i pràctica!) aquests moviments de idees i paraules. Però aquesta no és la meua proposta: tracte de descobrir i mostrar com la ciutat, entenent ací l'ocupació espacial més o menys permanent, s'estructura, d'acord amb els interessos, especialment, de la Ciutat i dels grups dominants. També l'ocupació urbana i urbanística i fins i tot arquitectònica mostren el poder de la ciutat, (i de la Ciutat), la força de unes minories dominants (sempre les mateixes?). L'ocupació espacial sembla posseïda de voluntat de comunicació, de mostra del poder i la importància de la ciutat de València.

Una primera lectura permet descobrir els valors, les creences, els interessos dominants del grup. Sembla que tot el propòsit de la comunicació sia la coordinació d'activitats, l'expressió de creences, el reforçament de valors col·lectius. Remirant un poquet més enllà és possible descobrir, també, com els altres grups intenten manifestar-se, comunicar.

Eixa consideració de la ciutat com a emissor de missatges permet de comprendre de bell nou moltes coses: l'urbanisme, l'elevació de les cases o les festes. Propose eixí acostar-nos a diversos canals, carregats de suggeriments, de missatges i de protestes, com ara el paisatge urbà o ocupació vertical i l'espai urbà o ocupació horitzontal de l'espai compartit, tot al llarg del temps per un grup. Altres "canals", més coneguts, com la festa o la vida quotidiana, seran estudiats més avant.

L'ocupació de l'espai, l'urbanisme realitzat, ha estat ja estudiat en altres parts d'aquest treball col·lectiu, però proposaré alguna breu lectura, per comprendre els missatges difosos. L'espai ocupat per la ciutat, l'ordenació espacial de llarga durada, suporta informacions implícites, reiterades, evocadores. Tots els canvis d'ocupació espacial de la ciutat de València, al llarg del segle XIX tractaven de crear territori en una ciutat, definida per les muralles, però quedaven explicats per grans tòpics, com la higiene, la amplitud, el progrés. Primer caigueren els diversos cementeris eclesials, parroquials, conventuals, considerats com a antihigiènics. Cap al 1840, amb excuses de progrés econòmic, quedaren alliberades les mans mortes, entrant en el mercat edificis i horts dels convents: alguns dels barris que considerem ara antics, com tots els carrers de la Conquesta, del Moro Zeit, del Peu de la Creu, son fruit d'aquella creació interna d'espai. D'altres convents foren reutilitzats per aposentar la creixent burocràcia estatal: acabaven d'inventar la província, i com tota Administració que naix, necessitaven grans edificis on cultivar papers. Calia més espai, i pensaren finalment en l'enderrocament de les muralles: els autors de l'època, els darrers romàntics, creien que havia passat el temps de les guerres, que els llauradors de l'Horta eren gent de pau de la que no calia defensar-se, i que per tant sobraven els vells murs, que representaven, més que altra cosa, una manera distinta d'ordenar l'espai urbà i les relacions de València amb el mon. L'enderrocament de la muralla suposà, més enllà del fet físic, l'expansió de la ciutat cap a l'Horta, però un trencament anterior, molt simbòlic, dels murs, havia permès uns trenta anys abans el pas del ferrocarril que unia la ciutat al Grau.

Les muralles, enderrocades, donaren pas a la primera Eixampla, cap al sud-est, on es dirigí la burgesia que anava intentant conformar la ciutat a la seua mesura. Una volta trencades les cadenes dels vells murs, la fam d'espai mai quedava satisfeta, i la ciutat de València començà a absorbir pobles veïns, que sovint perdien molt més que la independència municipal: de autors del seu destí quedaven relegats a barris de la perifèria més allunyada. Però tot eixe procés era necessari per a bastir una gran ciutat, moderna i renomenada. Quedava, encara, molt per fer: calia homogeneïtzar l'espai, fer carrers nous, amples, higiènics, alegres. I eixí començaren a obrir avingudes, places, passeigs. Eixe canal de comunicació, l'espai urbà ocupat fins als anys vint, parla de una reordenació, inacabada, de la ciutat, volent donar una imatge de progrés: els diversos Ajuntaments, la iniciativa privada (i mai millor aplicat aquest adjectiu) intentaren, com diu GALIANA (1929:51), crear una gran ciutat: Después del derribo de las murallas en 1865, la ciudad aumentó su perímetro considerablemente. En 1887 empezó su nuevo ensanche por las actuales calles de Colón y Guillén de Castro, para seguir posteriormente con el gigantesco plano de edificación de la Gran Vía... Con la vieja ciudad contrasta el aspecto de la moderna, alineada correctamente, con calles paralelas y perpendiculares entre sí, de cuidadosa pavimentación, en su mayoría de asfalto, completamente horizontales, de amplias aceras sombreadas por frondosos árboles, con riegos constantes y bordeadas de suntuosos edificios, algunos de inusitada grandeza y monumentalidad.

A partir dels anys vint, amb l'ajut de les noves tecnologies de la construcció, ja no es tractava tan sols de conquerir la terra; també volien guanyar el cel. I les cases començaren a créixer, superant els antics campanars, tractant d'igualar el Micalet, cim de la ciutat, mentre que els fumerals portaven ja uns quants anys sobreeixint per damunt del nivell encara prou regular dels edificis de la vella ciutat que despertava cap al progrés, la indústria i l'oblit. La guerra tingué pocs efectes urbanístics, però molts de monumentals, com veurem més tard. L'excusa de la revolució afavorí, amb la dolorosa pau, la destrucció de nombrosos edificis religiosos: l'espai urbà seguí el procés inacabable de reordenació, tractant d'expressar les idees dels vencedors. La riuà, no cal dir l'any, fou l'excusa final per tractar d'acabar amb la Ciutat Vella, però la ciutat és cosa viva, i les diverses ocupacions sempre inacabades, canviants, van mostrant diverses maneres de veure el mon, de viure en ciutat. La ciutat parla, i fins i tot els espais urbans van contant una sèrie de missatges: els qui poden, els qui volen, aniran mostrant a través de l'urbanisme, el que ells entenen per ciutat ideal.

No vull estendre'm en l'ocupació real al temps que simbòlica de l'espai, ocupació al llarg del temps urbà, tractada en altres llocs. La proposta de lectura de les diverses ocupacions espacials com un dels canals diacrònics de comunicació urbans, queda prou suggerida.

Manipulació urbana

La ciutat com a sistema de comunicació podia presentar la visió més amable i harmònica de la ciutat en creixement d'acord amb unes pautes culturals. La ciutat mostra també les formes, sovint conflictives, i més sovint encara efímeres, per les quals, de manera simbòlica, els grups urbans, les distintes cultures urbanes, volen apropiar-se'n per reordenar-la segons llur visió del mon. Amb aquestes manipulacions simbòliques els grups, no sempre minoritaris, volen retrobar la il·lusió de haver reconstruït la València ideal (per a eixos grups, és clar!). Aquestes ocupacions espacials, aquestes invasions urbanes més o menys realitzades, sovint interpretades/impulsades per grups allunyats del poder municipal, no són tan explícites com les que incloíem en la primera àrea, on les ocupacions i canvis espacials ja realitzats eren justificats, i sovint reflectien i reforçaven la visió dominat del mon. Ací es tracta de llegir més enllà de la primera impressió, i descobrir que no tot és (ni era) tan innocent com podria semblar.

Direm manipulació a tot eixe procés de curta durada que intenta cíclicament o irregular construir la ciutat ideal, les impossibles ciutats ideals a traves de missatges explícits, singulars, simbòlics. La principal manipulació és la festiva, que tracta de reordenar el mon, restablint el temps d'or, però també trobem altres intents a l'art efímer de les Exposicions o als plans urbanístics i arquitectònics no realitzats. Altra manipulació, de curta durada però força expressiva, fou la massiva destrucció del trenta-sis. I fins i tot podríem considerar l'ordenació urbana, els districtes urbans, canviats tantes voltes en els darrers cent anys com una altra forma de manipulació de l'espai urbà de la ciutat de València, eixí com els significatius canvis de nom dels carrers, molt més suggeridors i necessaris del que puga semblar.

Les festes son probablement la més espectacular i efectiva manera de manipulació urbana: els diversos rituals volen mostrar, com un altre canal de comunicació qualsevol, quina és la manera ideal de vida. Volen reconstruir de diverses maneres la unitat trencada, a nivell de carrer, de barri o de ciutat, buscant sempre referències d'identificació a través de la manipulació de l'espai col·lectiu i del temps festiu. Cal distingir les festes tradicionals de les noves festes: les primeres tracten d'integrar tots els veïns d'una unitat espacial, mentre que les actuals tractarien d'integrar a tots els qui tenen coses en comú, vinguen d'on vinguen; ja en parlarem.

Les festes, que estan referides a uns nivells culturals més fondos, han tingut una molt més lenta evolució, mal coneguda, que la resta d'activitats econòmiques, polítiques o culturals, el que vol dir que sembla prou significatiu triar unes poques festes diferents i altres activitats rituals per a representar les activitats, les visions de les diverses cultures urbanes al llarg de tot el segle. D'eixes festes tradicionals i de les renovades a penes sabem gran cosa: no tenim encara un necessari centre de dades, un autèntic museu de cultura valenciana on caldria replegar documentació i materials que informen sobre les activitats de les festes, els símbols a tots els nivells (des del més menut, com ara una pegatina a un estendard, una pancarta o un Sant de festa de carrer damunt de l'anda processional). També caldria marcar en cartografia els espais ocupats per a les festes, la forma dels grups, les colles d'organitzadors, els oficis dependents de les activitats festives.

La primera cosa que xoca de les festes de la ciutat de València és la quantitat. Qualsevol ciutat del nostre entorn i del volum de València no en té tantes ni de tan vives. Superant la primera barrera dels tòpics, el segon tret és la rigidesa festiva: la major part dels programes està dedicada a desfilades, a cercaviles, a notables processons, a espectaculars misses majors o presentacions.

Un escriptor castellà, parlant dels valencians, deia: "¡Levantinos, a ustedes les matará la estética!" La frase sembla vàlida per a explicar les festes: tant d'ordre estaria motivat per el gust valencià de la bellesa, l'art i les sensacions. El recurs a l'estètic sembla, però, poc satisfactori, per tractar de comprendre tanta manipulació ordenada.

Les festes de Sant Vicent, a diversos barris de la ciutat vella, poden ajudar-nos a veure el sentit de tanta complicació. Hi ha prop de deu festes, i no totes es celebren el mateix dia és a dir el diumenge i el dilluns després de Pasqua, commemoració de Sant Vicent a la ciutat de València, festa de la Ciutat. Això vol dir que hi podrem trobar una sèrie de característiques comuns i peculiars que ens permetran comprendre el sentit de la festa i sobre tot l'ús de l'espai en festa. La "volta de la processó" marca justament els límits del barri i sòl coincidir amb l'antiga demarcació parroquial. La volta no és inflexible; es poden produir variants d'un any a altre, que no tenen massa explicació, però el conjunt és estable; es marquen els límits exteriors del barri i es recorren tots els carrers d'eixe barri, on solen viure els associats. Eixa volta pot ser pegada cinc o sis vegades, ja marcades, normalment amb música i el matí com a despertà. La darrera de totes correspon precisament a la més o menys solemne processó. És com si calguera preparar l'espai comú, introduint-lo en ambient, fins a que el pas del Sant, que és el símbol col·lectiu, tancara i purificara l'ús de l'espai total del barri i concentrara les activitats en un sòl carrer, centre de la festa i nucli del barri al llarg d'un parell de dies.

El programa és pràcticament compartit per totes les Associacions, i fins i tot hi ha actes col·lectius com l'ofrena de flors, al Pouet de Sant Vicent, nou edifici d'aparença gòtica, bastit al lloc on estava la casa natal del sant. Sempre l'espai. També la volta de la processó d'un i altre altar poden tindre carrers comuns, que marquen els límits de cada comunitat, en els quals els Sants poden trobar-se i no sempre sense conflicte; l'acció està carregada de connotacions: en un mateix lloc coincideixen dues processons, que porten cadascuna un Sant, el mateix Sant Vicent, símbol de la comunitat front al barri veí.

Al mateix temps, cadascú dels "Altars" te una sèrie de trets peculiars, que marquen la seua distinció: dos fan la processó de matí, dos altres solen allargar la festa un dia més, un tercer fa la festa una setmana més tard, un altre la fa la primera setmana de juny. Alguns sants porten la roba plena de brodats, altres la porten del blanc i negre dominic original, un darrer s'identifica per un gran mocador que du penjat de la mà dreta. És a dir, hi ha trets col·lectius, compartits, i altres de diferenciats, en quant a l'aspecte visible, que marquen la identitat compartida i al mateix temps diferenciada. Anant una mica més enllà, les diferències són majors; l'Altar del Mercat, en un barri tradicional de petit comerç, té un Clavari, més o menys voluntari, que paga tota la festa, i les diferències d'un a altre any estan en les possibilitats econòmiques personals. El veí altar del Mocadoret, en un barri de menestrals, té tot un altra organització: hi ha un Clavari, que també té tot l'any "el Sant en casa", però la festa és pagada entre tots els associats, i l'elegit, amb rígides regles d'atzar, no està obligat més que a fer-li un regalet al Sant. Estic parlant en present; el canvi, sobre tot el canvi de residència, ha obligat a l'emigració dels antics habitants de la ciutat vella, i els barris que celebren la festa de Sant Vicent, estan pràcticament buits: Carme, Pilar, Mercat, Tapineria, Mare de Déu. Però els emigrats a la perifèria tornen als seus carrers de referència per a trobar la ciutat ideal doblement perduda.

Les festes de Sant Vicent, encara que construïdes en torn a una simbologia religiosa, no pressuposen cap beateria dels veïns, i ells ho veuen ben clar: una cosa és la fe, que és un assumpte personal en el que no s'entra, i un altra cosa és el Sant, que es el patró, el protector del barri. Si em permeteu la paraula, és com el tòtem de la comunitat, entenent eixa paraula estranya amb el seu sentit inicial, és a dir el símbol del grup, la referència personal i col·lectiva, quina celebració reconstrueix la unitat i la cohesió del barri.

Emigrats o no - i la paraula sembla forta, però en realitat es tracta d'una emigració, d'un canvi total en les relacions - les festes de Sant Vicent, encara ben vives, i poc nombroses, ens han donat moltes de les claus per a entendre quina cosa és viure en ciutat, i quin sentit té la festa tradicional: ens han parlat d'espai, de temps,

de grup. Deixant a banda l'emigració, que fins i tot ha reforçat la idea de identitat comú, la festa sòl definir l'espai, marcant especialment la perifèria, les fronteres amb els barris veïns. La festa es viu en un altre temps, i encara que la gent dedique el matí al treball, la pólvora al migdia recorda que es tracta d'un dia distint. I la vesprada i la nit son moments de festa, on la gent del barri comparteix música, paraula i menjar. Un altra característica de la festa, de carrer, de barri o de ciutat, és que marca una referència temporal en el cicle anual. Encara diria més: l'any nou sembla una data quasi imposada, una referència de pas d'un any a l'altre, que pareix més viscuda exteriorment que interior. Per als qui viuen les festes, i ara pense en Sant Vicent, però val per a totes les altres festes urbanes valencianes, la festa és el nucli de l'any, la referència temporal, el moment on trobar-se i on parlar amb els amics de tota la vida, el no-temps, perquè el temps de festa té un altra velocitat, al marge dels dies normals, on es retroba la significació de viure en un carrer, de ser d'un barri, de sentir-se part de la ciutat, de tornar a reafirmar-se valencià.

Un altre tret de les festes valencianes populars, i que xoca tantíssim als forasters, és la manera de menjar junts. Recordem com ho fan per a Sant Vicent: quan mengen junts, mengen distint i quan ho fan separats, mengen el mateix. M'explicaré: els associats, pel fet de ser-ho, tenen dret a una tortada, més o menys gran segons la participació econòmica en la festa, que solen rebre a casa, junt al programa, al ciri i a la medalleta repetida cada any. També tenen dret a un o dos berenars, que sòl estar composat de pa, xocolat, potser que d'algun gelat, tebeos... Tortada i berenars, el mateix per a tots, és menjat individualment: cadascú en sa casa o on vulga, no hi han regles establertes. Menjant el mateix, tots formen part individualment i familiar, de la mateixa comunitat festiva. També hi ha els sopars "de sobaquillo", on cadascú aporta el seu entrepà, i la festa s'encarrega tan sols de parar les taules, posant-hi les ensalades, el vi i la llimonada, i potser que els fruits o el cafè. Ara, que estan junts, no es menja la tortada, ni el berenar. Cadascú menja el seu, però ho fan junts, preservant la identitat individual i fins i tot familiar, i mantenint al mateix temps la solidaritat del grup. No és un el qui invita, i els altres els qui reben, esperant tornar-ho, superant-ho, en el futur. Son tots els qui comparteixen espai, paraula i temps, sense perdre la identitat personal a l'hora que restauren la col·lectiva.

Sant Vicent articula la València vella en barris, identificats en torn a representacions distintes de un mateix sant, que permeten sentir-se part d'una mateixa ciutat i fins i tot de un mateix poble, i al mateix temps reafirmar-se barri distint i solidari; per això semblen model a estudiar per conéixer el sentit de les festes urbanes tradicionals encara vives. Queda per resoldre la potser que excessiva estètica de la festa, i les falles, tan mal conegudes, ens ajudaran. Es tracta d'una festa nova, històricament parlant, que pretén manipular l'espai i el temps urbans, proposant un model de ciutat i de relacions ideals. Les falles son complicades, i no tant per què ho siguen més que les altres festes, sinó perquè passen moltíssimes coses al mateix temps, i perquè estan per estudiar. Però molts dels trets de les festes vicentines, sovint son els mateixos autors, poden ajudar a comprendre una ciutat en festa. Hi ha una certa coordinació en el temps i en les activitats, i molts actes, com ara l'Ofrena, son compartits. També hi ha una contínua, obsessiva delimitació de l'espai de cada falla; els forasters no comprenen tant de passar per els carrers, en un ordre molt vistós però rígid: les falleres desfilen, quasi marcialment, ocupant el màxim espai possible, i tractant de lluir-se, cosa que arriben a fer fàcilment. I desfilen de matí, al migdia, de vesprada, a poqueta nit. I tornen a fer-ho a l'endemà, i eixí quatre dies, marcant, remarcant l'espai de la falla. Deia que era una festa moderna, i això es reflectia en l'ús de l'espai: en les festes de Sant Vicent, un poc més antigues, tampoc molt més, l'associació pren el nom del barri. Les falles, festa urbana moderna, no s'estructuren inicialment per barris sinó en carrers, identificats per coordenades, que celebren al mateix temps la mateixa festa, permetent sentir-se part d'una ciutat i també de un carrer, amb certa reafirmació de ser distint i solidari. Em sembla que la distribució de les falles per cantons augmenta l'espectacularitat de la festa, però disminueix la intensitat de la identificació espacial. La gent pot veure's com a membre d'una falla, però no d'un barri, ni inclús de un carrer: hi ha tants que en tenen tres o quatre! L'articulació sembla menys atractiva que la de les festes de Sant Vicent, però està potser més adaptada a una ciutat moderna. En este sentit, les falles son un bon invent: permeten sentir-se fins i tot en els barris més allunyats i nous, part d'una mateixa ciutat. També son una excel·lent ferramenta d'integració per als immigrats, que venen de més enllà de les terres valencianes i que poden trobar, de manera molt tòpica i contradictòria, com veurem més lluny, signes d'identitat en els quals veure's i no sentir-se massa forasters.

Les falles ens tornen a plantejar la qüestió, encara no resolta, del recurs excessiu a estètica. Les festes tradicionals solen crear un període de desordre, de aparent descontrol, d'excés en el menjar, en el beure, en el vetllar, per a reconstruir periòdicament la harmonia del poble que les celebra. Les festes valencianes, i de manera espectacular les falles, semblen totalment al contrari. Em direu que les falles cremen coses, i que l'incendi provocat és una mena de desordre, de purificació. Ho sembla, però crec que és una lectura superficial. Les falles son, en qualsevol aspecte, festes d'ordre: ordre en la desfilada, ordre en el menjar i en el beure, ordre en la participació, tan "moderna" i pròpia de una societat de consum: uns desfilen, ben formats, i altres els miren passar, procurant no impedir-ho. Les mascletades, el que sembla més informe als forasters, segueixen una rígida partitura rítmica amb poques innovacions, eixí com els castells, per la nit. Em direu, com sempre, que és el recurs a estètica, per estètica, i que això és un dels més característics trets dels valencians, poble fester i artista per excel·lència. No em val com a resposta. Però, què en amaga, eixa estètica? Gosaré una explicació: quin és el missatge, fins i tot explícit, de les falles? Què cosa rebutgen i quina alternativa proposen? La lectura crítica de les escenes de qualsevol falla té poc a veure en la presumpta alegria valenciana: en gran mesura es sòl criticar amargament el present, fins i tot de manera massa general, proposant una societat utòpica, feliç, que mai o poc existí, amb menestrals i llauradors, en una ciutat silenciosa, amb vells carrerons, entre cançons nostàlgiques, amb amables relacions tranquil·les entre els veïns. Semblaria que les falles acusaren al present, amb tristor, que no es pareix al passat: no presenten cap alternativa de futur sinó que ploren per un temps ideal perdut. La cosa no ve de nou; les falles històriques conegudes, fa poc més de cent anys, ja criticaven, de forma precisa i molt més operativa, als qui se'n eixien de la normalitat, als qui trencaven la norma.

Quin sentit pot tindre tant de recurs a estètica, a l'ordre, a la harmonia en les festes valencianes? No ho sé però caldrà suggerir una explicació: les falles, la festa urbana més coneguda, no proposarien un retorn al passat, per por al canvi? Les festes, amb tanta referència a l'ordre, no estarien expressant, simbòlicament i cíclica, que la ciutat de València mai ha estat un lloc harmònic i en pau, sinó que sempre ha estat contradictòriament dividida per la llengua, per la relació amb els pobles, per la relació entre els barris del centre i la perifèria intra i extramurs? No suposaria la contínua, ritual i estereotipada crida a l'ordre una resposta festiva a les contínues tensions que caracteritzen, més que altres trets més presentables, les relacions quotidianes entre valencians?

La por al canvi podria ser característica fallera: les últimes falles de la Ciutat, a la plaça del País Valencià, han estat mal vistes pels ortodoxes: era massa innovació i massa atreviment el posar eixos ninots amb robes estrafolàries, "modernes" (com si això fora un insult). Han canviat moltes coses respecte a la processó de Corpus de principis de segle! Aleshores, el gegant i la geganta "espanyols", els qui representen a Europa, eren vestits pels sastres més elegants: les robes exhibides marcaven la moda d'estiu de dona i home! Eren, si me permeteu l'atrevida explicació, com una interrupció publicitària a meitat processó. Ningú no s'escandalitzava aleshores.

He estat parlant, fins ara, de festes d'ordre, que son quasi majoritàries a la ciutat de València. També hi ha altres de desordre aparent, poc conegudes i mal estudiades, sempre entorn a la Mare de Déu dels Desemparats, "la MaeDéu", l'actual patrona de València. Està el Trasllat, el matí del segon diumenge de maig, on porten, homes, de manera aparentment salvatge i desenfrenada, una de les imatges de processó (la "verdadera" només eix als carrers un parell de voltes al segle, i normalment per grans calamitats), que és sacsejada, tocada, insultada. Dés de fora hi ha realment un gran desordre, i el Capítol de la Seu tracta d'acabar en eixa singular processó, sense saber, afortunadament, com. Però al voltant de l'anda, sovint arrossegada, hi ha un control de la situació, un cert ordre intern. La Mare de Déu, per uns moments, està en mans del poble, amb gran disgust de l'església i dels conservadors. Aquesta era la única processó, abans en la qual tocaven tot el temps les campanes del Micalet; per a les altres no més es tocava a l'eixida, a la meitat i a l'entrada.

També va ser festa de cert desordre en l'espai urbà la celebració del vint-i-cinc i del cinquanta aniversari de la Coronació de la Mare de Déu, que tingué lloc "l'any de la Coronació", és a dir el 23. Eixí en 1948 i en el 73, la Mare de Déu fou portada pels distints barris i fins i tot per els pobles de la perifèria. En el setanta-tres i setanta-quatre, que vàrem conéixer, la Mare de Déu anava, teòricament, de parròquia en parròquia, però una volta eixida de la primera ningú sabia quant de temps anava a estar pel carrer. Cada falla volia que visitara el seu casal, i pegava voltes i voltes per tots els carrers de cada barri, anant i tornant, com si la seua presència, arrencada als clergues, netejara els carrers de tot el mal, reforçant la identitat d'eixe microespai urbà i reintegrant-lo en la ciutat. Moltes rajoletes de ceràmica, posades per les falles, encara recorden el pas de la patrona.

Ha desaparegut de la memòria col·lectiva una festa típica de desordre total: el dissabte de Glòria, que tenia total sentit quan la ciutat estava emmurallada: en el moment de tocar les campanes del Micalet, per anunciar "que havia ressuscitat Nostre Senyor", obrien les portes de la ciutat i els fematers tractaven d'arribar corrent a la plaça de la Seu, on encenien traques i tiraven paperets amb versets dits "Al·leluies": mentre tant la gent procurava fer el màxim de soroll possible, cremant pólvora, pegant tirs, llançant coses al carrer.

Hem parlat de festes, més o menys actuals i tradicionals al mateix temps, que tenien com a principal característica integrar una microunitat urbana, com ara un barri, un carrer, en la gran ciutat. Eixes festes mostren, des de baix, un ús quasi abusiu de l'espai, que és molt suggeridor : els creadors i els continuadors de les festes han sabut, possiblement sense adonar-se, integrar tota la comunitat que viu en un àrea, de manera que cada persona puga al mateix temps trobar referències com a individu, com a membre d'una família, d'un carrer, d'un barri, d'una ciutat.

Les festes paradigmàtiques d'integració espacial serien les anomenades tradicionalment "festes de la Ciutat", aquelles organitzades per l'Ajuntament que representa a tots els qui viuen a la ciutat de València. Aquelles festes celebren els herois locals, com Sant Vicent Màrtir i Sant Vicent Ferrer (de nou el nom compartit, per als protectors urbans, caldrà repensar-ho algun dia) allargant la volta de la processó, tradicionalment a la poqueta nit, més segons la importància de la festa. Processó que per altra banda se realitza sempre en sentit antihorari, contrari a les agulles del rellotge, mentre que les traques de migdia, que eren disparades per tota la volta de la processó, sembla que eren disparades en l'altre sentit, horari, sense que coneguem les causes. La més curta, Sant Vicent Màrtir, i la més llarga la del Corpus, que pretenia integrar tota la organització ciutadana, tant en el territori (parròquies) com en l'estructura social (gremis, confraries) a través de l'espai urbà, quasi l'antiga muralla de la ciutat després de la Conquesta. Que aquesta festa total de València havia perdut significació col·lectiva per a quedar en una religiosa i partidista queda mostrat en uns escrits del forners, esmentats a PANIAGUA (1986:27 ss), on els treballadors, sense voler perdre la bandera que els identifica i representa, decideixen substituir la imatge religiosa, una Mare de Déu de la Mercè, del cim per un altre símbol en el qual se senten més identificats: El objeto de la reunión, como ya estaba anunciado en el orden del día, era el tratar sobre la conveniencia de reformar los efectos pertenecientes al oficio y punto donde habían de estar depositados. Estos efectos, que recuerdan las terribles épocas de la Edad Media, son, entre otros objetos, la bandera que representa al gremio, un santo con su correspondiente anda y un guión, lo cual ha sido llevado por los clavarios como a representación oficial del gremio a todas las procesiones y demás actos religiosos y civiles donde ha sido invitado. El gremio de panaderos dio muestras en dicha reunión que no quiere aparecer en Valencia como una cofradía religiosa, sino como una colectividad de hombres dignos, que se dedican a la producción de una cosa útil. El primer acuerdo que se tomó en dicha asamblea, fue el cambiar el santo que hay colocado en la parte superior de la bandera por un trofeo formado por las herramientas que se emplean en dicho oficio.

No totes les festes volen trobar aquesta harmonia ja contestada pels forners en 1884: moltes pretenen justament el contrari, és a dir segregar un grup de gent de la ciutat, i aquesta semblaria ser també la característica predominant de les festes actuals. Son festes d'exclusió, que tractarien de replegar grups homogenis de característiques comuns, be siga per edat, filiació política, poder econòmic o marginació. Posem el cas de l'Alameda, nom amb el qual es parla del passeig de L'Albereda, a l'altra banda del riu. Eixe espai ha estat quasi restringit per a certs grups, la major part del centenari que ara estudiem. Tot l'any, de vesprada, era lloc per a passejar, en vehicles de tracció animal i els primers automòbils. Sembla que la distracció consistia en pegar voltes, de dalt a baix, fins a que els senyors manaven al xofer, a través d'un telèfon intern, que tornara a la ciutat per certs carrers on continuava la mútua contemplació fins a la tornà a casa. No tot el passeig tenia el mateix ús, perquè havia un cert tros reservat als qui tenien dol, que evitaven tota conversa i relació fins a que passara el temps marcat. El passeig arribava, en estiu, fins a la mar, on berenaven els pròcers i la família. La mateixa Alameda quedava convertida, durant la Fira de Juliol, acabada d'inventar, en un lloc exclusiu de classes selectes, amb grans espais tancats per a balls i altres festes, d'accés limitat als socis, als qui eren dignes de ser admesos com a membres.

El gran secret de les festes tradicionals sembla ser la manipulació de l'espai i del temps per aconseguir la integració de tots els membres d'una comunitat, des de les més menudes unitats espacials, com el carrer, fins al barri o la ciutat. Per altra banda les processons, les desfilades contínues marcarien tot l'espai afectat per la festa; diuen que abans els associats a qualsevol de les festes, exigien que l'ocupació de l'espai, siga per processó, per enllumenament del carrer o per enramada, que és tot un altra manera ben tradicional i olorosa de marcar els carrers en festa, els afectara. Dit d'un altra manera, ja que eren de la festa, el seu carrer havia d'estar adornat i per ací havia de passar la processó, la cavalcada o el pasacarrer, per a mostrar i reforçar la seua pertinença al grup en festa.

Pel contrari les festes actuals es construeixen amb l'exclusió, que queda fins i tot reflectida en actes aparentment tan poc relacionats en la integració com les mascletades, que serien fàcilment explicades per una major economia, una gran vistositat, una evolució tecnològica de la pirotècnia, però que poden ser interpretades com una voluntat de concentració d'interessats: ja no és com la traca, que recorria els carrers, reafirmant amb la volta de la processó, la integració festiva de tots els veïns, joves o vells, de una o altra idea política, en un mateix projecte comunitari.

Bé que ho sabien, més o menys conscientment els qui dissenyaren no tan sols els camins correguts per les processons tradicionals, sinó la seua ordenació interna: sempre eren, i encara ho segueixen sent, precedides per les banderoles, que eren com una marca de garantia, per ser la bandera de la ciutat, amb la que mostraven que es tractava d'una festa, potser d'abast espacial limitat, però integrada sempre en el conjunt urbà, la Ciutat. Per coherència, les processons actuals, és a dir les manifestacions, que solen córrer espais urbans més o menys grans, segons la importància de la protesta, havien d'estar precedides per eixes banderoles, com a referència urbana; l'autet de la guàrdia municipal que sòl obrir la comitiva i l'altre que tanca la manifestació, complirien simbòlicament i pràctica amb aquest paper d'integració.

Falta, però, inventar una gran festa urbana que, a l'estil de la processó del Corpus, que ha de continuar però que no sembla massa aglutinar els interessos de les cultures urbanes actuals, una gran festa urbana que comprometera en l'espai i en el temps, en el camí recorregut i en la forma de la manifestació, a totes les gents de la ciutat, que comparteixen més del que dubten, i a les que separa molt més del que sembla.

El canvi de noms dels carrers ha estat una pràctica habitual de cada canvi de Règim, no tan sols, però de manera especial al llarg dels darrers cent anys. Molts pensaven que aquesta pràctica encobria problemes més importants. Pot ser. Però la possibilitat de canviar el nom de les coses és una de les mostres de poder, i també una manera de fer realitat la nova ciutat que els qui acaben d'arribar volen construir.

Eixe procés de canvi de noms ha seguit sempre una doble via: per una banda hi havia els canvis "oficials", legalment realitzats per l'Ajuntament i que eren sovint justificats com una "vuelta a su primera denominación, salvo algunos que se proyecta respetarlos y los cambios acordados por el Municipio", com deia BERNES (1939:159). El que vol dir és que realment se adapten els noms de l'espai urbà a la idea que tenim de ell. Si els carrers canviats son coherents amb el règim polític, es deixen. Si no ho son es torna als anteriors i si cal es canvien de nou, seguint eixí el procés d'adaptació de la ciutat real al model dels qui tenen poder. Però també hi ha un altra manera de nomenar carrers, que segueix un altra inèrcia, la popular, el que vol dir possiblement que conserven noms més antics, anteriors al darrer canvi, anant al marge de tot el moviment municipal. Un procés de creació de noms, de substitució dels antics, desposseint-los sovint del contingut religiós o relatiu a l'Antic Règim, tingué lloc durant la guerra. Com deia l'esmentada guia "hubo además, durante el período marxista los siguientes cambios de iniciativa particular, que no tuvieron ni tienen efecto oficial", i nomena cinquanta-nou carrers que canviaren de nom. Acabava la llista amb unes observacions: "Igualmente, a la plazoleta que forma la bifurcación de la calle de la Universidad y la de Salvá, en la de Pintor Sorolla, se le puso el nombre de plaza de la Construcción, porque en el Colegio de Santo Tomás de Villanueva, cuya puerta principal da a dicha plazoleta, se instaló el Sindicato de la Construcción. Hay que anotar, además, la mutilación en los azulejos rotuladores de calles con nombres de Santos, de este adjetivo, como por ejemplo en la calle de San Cristóbal, que al picar el vocablo San quedó sólo en Cristóbal."

Aquesta operació de la ciutat de València, canviant els noms, llevant-li les connotacions religioses als carrers, ens recorda una de les més efectives, violentes i curtes manipulacions urbanes en els darrers cent anys: la crema d'esglésies, d'arxius i de convents de juliol i agost del 36. És un fet per contar, i quan dic "contar" vull dir per estudiar numèricament i simbòlica. No sabem quantes foren les destruccions reals, fins i tot les provocacions; està clar de tota manera que és un tema que cou, perquè foren realment destruïts arxius, campanes o retaules gòtics, amb un propòsit iniciàtic de purificar pel foc. En la ciutat de València, no foren derruïdes sense deixar pedra sobre pedra esglésies com a Castelló o a Alcoi; tant s'hi val. Altres, com el Patriarca o l'arxiu de la Seu, es salvaren de les destruccions inicials per pur atzar. Però totes eixes manipulacions, mal documentades, mitificades per uns i callades pels altres, tenien el mateix efecte que les destruccions de les muralles cinquanta anys abans o l'obertura d'avingudes en la ciutat vella vint anys després; totes tractaven de destruir violentament el passat, fent desaparéixer els edificis i els objectes que el recordaven, per construir una ciutat nova, moderna, feliç. Cal relacionar tanta destrucció d'esglésies, els bancs i les cases senyorívoles pareix que foren tan sols incautats i reutilitzats, amb la no menys violenta i ràpida reconstrucció d'alguns conjunts religiosos urbans, com Sant Valer de Russafa, que en dos anys no havia recuperat tot el desfet, sinó que havia augmentat per exemple les sis antigues campanes a vuit, que segueixen sent el millor conjunt de campanes tradicionals de la ciutat. La restauració quedà inaugurada en gener de 1941, a penes any i mig després de la fi de la guerra. Construccions i reconstruccions, més o menys violentes, per a ordenar el mon, per a recrear la ciutat, per a manipular l'espai urbà anterior, de manera que reflectira i reforçara la nova manera de viure, de veure la Història. Al mateix temps, però, construccions i destruccions igual de violentes, per tractar de modificar des del present eixa passada Història que no volia ser assumida ni recordada sinó rescrita en la lletra dels llibres i en la dels edificis i carrers urbans.

Un altra manipulació de l'espai és la distribució de la població en districtes. La ciutat de València, desprès de la Conquesta de Jaume I, havia estat dividida en parròquies, que suposaven un espai urbà intramurs amb una certa homogeneïtat poblacional. Les dotze parròquies originals havien estat augmentades a quinze a l'hora de la construcció de les noves i definitives muralles, a meitat del segle XIV, i eixa categorització espacial eclesial tingué efectes civils fins a 1769, en que fou substituïda per la divisió de la ciutat en quatre quarters [cuarteles], que pretenien racionalitzar l'espai ocupat, introduint, però, una ambigüitat espacial que no reflectia les varietats de població. En 1876, l'Ajuntament aprovà una nova divisió en quatre districtes, quasi similar a l'anterior, substituïda per un altra de deu en 1887, que durà, amb lleugers canvis fins al 1940. Ara bé, la categorització de la vella ciutat en parròquies no havia perdut tot el seu efecte, i eixí el Servei d'Incendis, establert a València cap a 1840, quedà basat, en quant a la manera d'avisar, en les parròquies, i més explícitament, en les campanes parroquials, de manera que si havia un incendi, el sereno tocava indicant a foc i la parròquia, i les altres torres repetien el mateix missatge. Aquesta doble categorització espacial (quarters o districtes, per una banda, que eren parròquies en cas d'alarma) durà més de cent cinquanta anys, perquè ja està documentada a l'època en que dividiren la ciutat en quarters, fins a la guerra.

Les parròquies, sense canviar el nombre, canviaren de lloc i de titulars en l'any 1902, en una de les més problemàtiques manipulacions de l'espai urbà de la ciutat de València: territoris que havien estat assignats, des de sempre, a la protecció de algun sant titular eren cedits a parròquies veïnes, i per tant rivals, quedant les antigues esglésies desposseïdes de campanes, d'arxius i d'ornaments. Fins el nom era compartit amb algun nou edifici de la perifèria, que no havia tingut cap relació espacial en la vella parròquia. La guerra, en la qual foren cremades algunes de les velles esglésies, ja desposseïdes de tots els signes espacials i temporals, permeté una doble manipulació, d'edificis i d'espai, amb "el arreglo Parroquial del Arciprestazgo de Valencia" de l'any 41. Algunes esglésies, com Sant Miquel o Sant Bertomeu foren enderrocades, per construir noves edificacions, carrers i places, mentre que altres, com Sant Andreu, perderen finalment el poc que els quedava, el nom, quedant aleshores dedicada a Sant Joan de la Creu, un sant poc relacionat en la ciutat de València. Queda per explicar el canvi de nom i de territori: si el sant estava relacionat amb l'edifici, i l'església amb el barri, perquè donaven el mateix patró a un nou barri, buidant de contingut tants segles de relació entre protector i territori?

La Ciutat, mentre tant, continuava recategoritzant la ciutat: en 1940 el centre intramurs quedà reduït a dos districtes, i finalment l'Ajuntament democràtic tornà a dividir València en dinou districtes administratius, dels quals 16 tenen caràcter estrictament urbà i els altes 3 caràcter rural o semirural. La ciutat vella, intramurs, quedava com un únic districte, dividit com tots els altres en barris. La nova divisió, com totes les anteriors i les que vindran més tard, pretengué una definitiva categorització espacial, reprenent finalment el barri com a unitat mínima coherent de població, i restaurant no pocs dels noms tradicionals.

Identificació urbana

El procés d'identificació de les distintes cultures urbanes de la ciutat de València ja ha quedat intuït al parlar de les festes: es tractaria de construir una sèrie de referències les quals justificarien la manera de viure i de veure el mon, de manera més o menys coherent, a i des de València. Els processos d'identificació, com les festes, semblen construir conjunts d'informació de llarga durada. Seria, de cap manera, un altra manipulació, de la història, de la llengua, de la ciutat, fent un sistema més o menys coherent i compartit, que valga per a justificar i donar sentit a la vida en ciutat als grups amb cultures i interessos diferents i fins i tot contradictoris.

L'ús de l'una o l'altra llengua oficials de la Comunitat Valenciana seria indiferent: qualsevol de les dues tindria aparentment les mateixes paraules per expressar les mateixes coses, per el que l'una o l'altra valdria indistintament per a expressar un mateix mon interior. Però la doble traducció, sovint, canvia totalment el sentit de les coses. Heus ací un parell d'exemples, relatius a edificis de la ciutat, quin nom queda significativament modificat després de la doble traducció. La patrona de València és la Mare de Déu dels Desemparats, com ja he dit, el que no és cap novetat. Però analitzem paraula per paraula: en valencià diem "Mare de Déu", i mai "Verge". He d'insistir que no estic fent teologia, no és el meu cas. Tampoc estic dient que "Mare" s'opose a "Verge"; no me ho plantege. El que si assenyale és la possible relació en un mon de valors, en el que no entraré. Assenyale, senzillament, que els valencians han parlat sempre de la "Mare de Déu", i més normalment de la "MaeDéu"; la "Verge" és una traducció literal del castellà "Virgen" que no té altra paraula per nomenar a la mateixa persona. Hi ha darrere un altra versió del mon, que la doble traducció introdueix, d'amagat.

Un altre cas, semblant, i tan difícil de dir en valencià com l'esmentat: davant del mercat i de la llotja està l'església tradicionalment nomenada "Sant Joan" o "Sant Joan del Mercat", en singular, dedicada des de sempre a dos titulars, Sant Joan Batista, el 24 de juny, i a Sant Joan Evangelista, el 27 de desembre. L'un, representat com a jove, mor vell. L'altre, representat com a vell, mor jove, degollat. L'un escriu, l'altre parla. La festa de l'un a l'inici de l'estiu; la de l'altre justament mig any més tard, al començar l'hivern. Qui sap si hi ha relació en Janus, aquell déu romà de doble cara, que mirava cap avant i cap arrere al mateix temps; no ho sé. Però el nom de "Sant Joan", en singular, ha estat sempre tradicional, mentre que en castellà deien "los Santos Juanes", com és normal, pel doble titular homònim. La doble traducció canvia també aquest sentit, potser, i suposa una paraula de difícil pronunciació en valencià: "els Sants Joans".

Ja que estem parlant d'identificació, caldrà nomenar el valencianisme, i no tant com a fet polític, que altres han estudiat, però com a fet cultural. Raó tenien els antics (els antics solien tindre més raó i més raons de les que pensem: quasi tots els nostres problemes, a banda d'algun tecnològic més bé secundari, els han viscut prou abans que nosaltres!) quan deien a la ciutat "Valencia del Cid"; és potser, un nom urbà que caldria reivindicar perquè expressa la ambigüitat tradicionalment històrica de la ciutat que ens ocupa. I si el bilingüisme, que suposaria doble pensament i doble visió del mon compartits i harmonitzats, sembla cosa impossible, en València es viu de manera contínua.

Els valencians no tingueren, a l'inici d'aquests cent anys, unes classes burgeses valencianoparlants; és a dir, quan havien de parlar en el poble, i els qui tenien terres o posseïen treballadors ho havien de fer, es dirigien en valencià, mentre que, entre ells, parlaven castellà, amb el que volien potser identificar-se amb el centre de poder, Madrid, la capital "de las provincias". La Renaixença, que començà com a moviment valencianista viu i dinàmic, quasi de masses, fou aviat absorbida per la burgesia benpensant, encapçalada pel patrici LLORENTE. No més escrivien en valencià una poesia obscura, complicada, d'ampli vocabulari, i quan raonaven sobre "las glorias pretéritas", ho feien en castellà, prou bé, encara que sense cap crítica ni cap alternativa de futur, retrobant materials inèdits en els arxius històrics, aleshores més complets i prou més abandonats que ara. Buscaven, com diu LLORENTE "lloar les glòries del nostre antic Regne, [sense aspirar] a restablir-lo, en dany de la unitat espanyola"; buscaven el passat, per un amor bucòlic i no per a construir un present ni per a proposar un futur alternatiu. Aquesta pot ser una de les claus del problema: mantenir la llengua podria crear a la curta contradiccions i a la llarga problemes amb el poder central, amb el qui calia estar a bé.

El bilingüisme reservava el valencià a l'àmbit familiar o festiu, afavorint, per eixa distinció, a llarga durada, la seua desaparició com altra de les "glorias pasadas"; era el preu que calia pagar pel progrés. Lo agrari apareix aleshores com a dipositari de les glòries valencianes, lo qual suposa presentar tipus i paisatges enyoradissos, que estan ací, al marge de la ciutat i de la història, que no canvien, i als quals cal tornar cíclicament per retrobar les arrels. Si el model bucòlic sembla vàlid per a la burgesia valenciana, que està a l'origen i al destí de les obres publicades, més estrany és que els menestrals i els obrers prenguen l'Horta com a model. La burgesia, que invertia els beneficis econòmics en l'adquisició de més terra, tenia una raó i una relació directa per a pensar en el camp i en els camperols, suggerint i somniant unes relacions idíl·liques entre els llauradors, la terra i la ciutat de València, que corresponien ben poc en la dura realitat quotidiana.

El valencianisme, en valencià o en castellà, es convertí, en les darreries del XIX en un passatemps burgès. El "poble", cosa tan difícil a definir, i que probablement incloïa als obrers, als menestrals, deixant fora als llauradors, llegia en castellà obres més o menys revolucionàries, internacionalistes, publicades en València, de gran tirada, i inclús novel·les valencianes, especialment les escrites per BLASCO, també en castellà. Tan sols el teatre, humorístic, seguia practicant un valencià quasi totalment castellanitzat.

Els treballadors, per dir-ho d'una manera vaga, de la ciutat parlaven el valencià, i segueixen parlant-ho entre ells. Però en els anys cinquanta aparegué un fenomen de difícil explicació: els matrimonis d'aquells anys seguiren parlant entre ells, com a llengua domèstica, el valencià, més o menys castellanitzat. Però començaren a parlar castellà als fills, lo que era potser característic entre la burgesia, però nou entre la classe obrera. Eixí, encara hui, el bilingüisme està instal·lat en les cases de manera fort interessant i contradictòria: el valencià és la llengua íntima del matrimoni i el castellà ho és la dels fills, mentre que les relacions paterno-filials són en la llengua de l'Estat.

Els partits d'esquerra, sovint d'abast estatal, i fins i tot internacionalistes, tampoc han tingut una predilecció clara pel valencià; els seus escrits, al llarg del centenari, foren quasi sempre en castellà, i tan sols en els anys de la democràcia han afavorit, al menys, un bilingüisme legal, el que vol dir que molts dels textos oficials estan al menys escrits en les dues llengües i sovint els diaris d'abast local o municipal gasten majoritàriament i fins i tot exclusiva la llengua dels valencians.

L'església, en canvi, passà, amb l'excusa del Concili, directament del llatí al castellà, sense cap remordiment. No cal oblidar que els valencians no han tingut cap arquebisbe valencià en els darrers quatre o cinc segles, potser per què no han pressionat per obtenir-lo. De tota manera, el cas és ben curiós, perquè a l'abandonament total del llatí, cosa que ni les més progressistes esglésies del centre d'Europa han volgut fer, uniren la desaparició de molts dels costums religiosos o quasi litúrgics, el desmuntatge d' imatges i altars dels edificis, l'oblit de les processons, l'obsessió per una litúrgia més teòrica que viscuda, i sense cap arrels. I sobre tot, per una anomenada prudència que mostra al menys una por al canvi i al compromís en la realitat, refusaren introduir el valencià en la litúrgia. No té cap sentit, o potser en té massa, que una ciutat com València, on cal presumir que al menys la meitat dels habitants parla quotidianament en valencià, no tinga una sola missa regularment en valencià, quan al menys la meitat de les produïdes havien de ser-ho. Per això no es pot parlar de una església valenciana, per la por a la llengua i fins i tot a les tradicions religioses dels habitants de la ciutat, i la seua estratègia valdria igual per a qualsevol ciutat castellana, que possiblement gaudeix de un clergat més compromès en la seua història i llengua. Podríem dir "la iglesia de Burgos en Valencia", amb totes les connotacions que vulgueu donar-li a la vella i bella ciutat castellana, i si a més no, la església a València.

El problema de la llengua, a banda de les seues connotacions polítiques, té unes complicacions culturals de gran interès: per al castellà i per al valencià s'hi apliquen dues mesures distintes: en quant a la llengua estatal s'espera que, a l'escola s'ensenye de la manera més culta i literària possible, mentre que per al valencià molta gent, per por a la llengua potser, pretén que s'ensenye de la manera més vulgar i castellanitzada possible, el que no admetrien de cap manera si algú intentara introduir en l'escola un castellà popular, quotidià.

L'Exposició Regional de l'any nou, a través de l'esforç del Marqués de Campo aconseguí un estrany miracle, poc sovintejat en la història de la ciutat de València: unir tots els valencians en una empresa comú. L'Exposició fou un desastre econòmic, que no salvà ni el seu allargament com a "Exposición Nacional": era més bé una exhibició de indústries artesanes i familiars, lligades moltes a l'elaboració dels productes de la terra. Però aconseguí, a banda dels importants canvis urbanístics, construir, més caldria dir reforçar, un sistema de valors, entorn a l'Horta, idíl·licament vista i relacionada amb la ciutat de València. L'Exposició elevava a la categoria de símbol col·lectiu, mitificant-lo en el anomenat aleshores "Himne de l'Exposició", un conjunt de creences, encara actuals, que reflectien tota eixa mentalitat valencianista conservadora construïda per LLORENTE, basada en una poesia en valencià i un ús creixent i quasi exclusiu del castellà com a llengua de comunicació.

A l'ideal camperol, evitant tota referència a la realitat i a l'actualitat urbana o llauradora, afegiren una ciutat emmurallada, on destacaven les torres, presidides pel Micalet. Eixe paisatge urbà, vist des de l'Horta, correspon, sense saber-ho, a una moderna manera de veure el mon i d'organitzar la ciutat: la Ciutat de Déu, importada pel Patriarca RIBERA, tants anys Arquebisbe de València, castellanoparlant, que intentava fer realitat el Concili de Trento. En efecte, llevat del Micalet de la Seu, torre gòtica de la Catedral, i del campanar del Salvador, mal conegut i poc visible, que és potser de l'últim romànic, la resta de torres urbanes són posteriors a la del Col·legi del Corpus Christi, fundació personal del Patriarca. Eixa torre, bastida cap a 1600, i que sembla tan poqueta cosa, marcà l'inici de la conquesta del cel, per a representar els diversos nivells entre l'home i Déu, entre la ciutat humana i la divina. No es tractava, a través de les torres tan altes, de recordar el temps dels moros, com deia un conegut "Viagero", PONZ, sinó de construir la ciutat en harmonia, com possiblement conegué JUAN DE RIBERA, en la seua infantesa, en Sevilla. I aquella ciutat emmurallada, on destacaven les torres i les altes portes, moltes perdudes, fou assimilada i reintegrada en un model ideal de relacions entre camp i ciutat justament per aquells qui feren possible la destrucció de les muralles, la compra i reutilització de convents i d'esglésies, l'explotació de la terra i del treball del llaurador, la modificació total de la vella ciutat, en nom del progrés, de la higiene i de la modernitat.

Les torres, desposseïdes de connotacions religioses, buidades sovint de campanes, entraren a formar part d'eixe conjunt de relacions ideals, que valia per a representar una ciutat passada, perduda, sense futur, i la qual calia reordenar, racionalitzar. I tot eixe conjunt mític, la ciutat en mig de l'Horta, on destacaven allà lluny, altes torres negres a imitació dels moros, i amb una ferma voluntat de canvi, quedà reflectit en nombrosa literatura, com un altra guia, ARCO (1914:381), que descriu un paisatge bucòlic que a penes reflecteix els patiments internes de València en aquells anys: Ciudad de 240.000 habitantes, capital de la provincia de su nombre, que presenta des de lejos un conjunto hermosamente variado de altas y ennegrecidas torres y elevados edificios, rodeado por la extensa y verde alfombra de su ubérrima huerta. Es bellísimo el aspecto oriental que le dan sus innúmeras torres. En el interior se observa el carácter de una población antigua que se esmera en rejuvenecerse. Predominan las calles angostas y tortuosas, siempre aseadas, por más que hoy día cuenta con hermosos ensanches. Abundan las casas antiguas, palacios de nobles y soberbios edificios. Sobresale el paseo de la Alameda, extensión de 825 metros.

Cal fer, de tota manera, una observació general, que és difícil de comprendre i que sols tractaré de contar: el valencianisme, que fa un segle semblava ser patrimoni de la dreta més conservadora i plàcida, és ara reprès per una esquerra més compromesa en la realitat cultural del context, que sembla menys alienant que fa un segle. Com a contraposició, la idea del progrés, que era aixecada pels esquerrans més revolucionaris, sembla ser ara patrimoni de la dreta, que no dubtaria en renunciar a la Història, la llengua ni la cultura, per no perdre el carro del modernisme més a la moda. Com a contrapartida, és des de l'esquerra que, sense oblidar al progrés, se renúncia a l'indefinit i se reivindica, potser massa utòpicament, l'harmonia de la ciutat, de la natura i de la cultura, sense oblidar la darrera tecnologia, i sense caure en la provocació del canvi continu.

Vida quotidiana

És fàcil que el pacient lector esperara altra cosa del treball que pretén reflexionar sobre cultures urbanes: aquesta paraula, unida a l'antropologia, sòl anar associada a costums típics, antics o nous, que ens descobreixen formes distintes, amables, estranyes, que poden valer, en un context de reivindicació de cultura popular, per a reconstruir els arrels. I no en falten d'estranys costums, que no he volgut contar, perquè els antropòlegs no ens dediquem, tan sols a estudiar negrets, uniformats amb pantalonet blanc curt i amb salakoff. Ara ens dediquem més a interpretar a tractar de trobar el sentit, la relació entre accions que semblen inconnexes. Com deia un altre antropòleg, HONORIO VELASCO, "es preciso sentirse extraños, y ese sentirse extraños es el principio de toda investigación antropológica"; no és prou replegar l'exòtic, llunyà o proper, cal sentir-se incòmode davant la gent, la seua feina i les seues creences. No cal quedar-se amb la replega d'oficis exòtics, fins i tot actuals. Tampoc cal col·leccionar estranys costums, encara que siguen d'avui. Cal oblidar, despullar-se de idees prèvies, per arribar a comprendre perquè la gent es complica tant la vida. Cal descobrir, al menys intentar-ho, els múltiples missatges que transmeten contínuament, encara que no ho semble, i sobre tot en algunes ocasions rituals o festeres.

Darrere de totes aquestes paraules cal donar un sentit al promés en aquest apartat, és a dir la vida quotidiana. Heus ací el gran problema de la selecció: ¿com podem escollir, en cent anys, les activitats més exòtiques, i per tant atractives als nostres ulls ja fets a qualsevol cosa, que ens valguen per a conéixer, i millor, per a comprendre la vida de la gent, de les gents, de les distintes cultures urbanes de la ciutat de València? ¿Què posem, junt a un punk, que els hi ha, una monja de clausura, que també n'hi ha, o aquell botxí, que els més vells encara recorden com un somni, que anava saludant a tot lo mon, per a que li deixaren el pas lliure, amb una frase de l'estil de "Déu et lliure de caure en les meues mans!"? Heu! Ja he caigut en la temptació de l'anècdota! Eixí podria esmentar al faroler, que encenia a poqueta nit les faroles de gas, amb un pal llarg, rematat en un ciriet encés, o a les lleteres, que venien en les burres de llet... no, a eixes crec haver-les esmentat. Tampoc podria oblidar al campaner, pràcticament desaparegut, encara en quedem alguns; a l'inoblidable pirotècnic o a artista faller. Fins i tot al locutor de Radio València, al timbaler de l'Ajuntament o al tècnic d'ordinadors. Quin seria paradigmàtic, símbol de totes les cultures urbanes? L'emigrat? La dona que neteja? O, aquell notable patrici que, per a mostrar el seu amor als pobres, va bastir un asil per a xiquets i vells abandonats? Qui representarà a tots els altres, si n'hi ha un fum de subcultures urbanes - per cert, seria un bon treball establir el nombre aproximat -, si centenars de milers de persones han viscut i mort, no tots, encara en queden qui sobreviuen, en aquesta ciutat que creix, canviant i canviant-les?

De segur, la vida urbana quotidiana de la ciutat de València, en els darrers cent anys, podria donar molt de material, fins i tot limitant-se als oficis perduts, als menestrals que se ho estan deixant o fins i tot a aquells treballs industrials que han desaparegut per evolució tecnològica, com ara els tramviers. Clar que també caldria incloure activitats d'ara mateix, amb la tristor i la glòria, oblidant-se de passades nostàlgies. Potser que dintre uns anys els semàfors siguen un fet cultural a reivindicar, irrecuperable però, perquè ningú es dedica a la replega de la nostra vida quotidiana de cadascun dia. Podríem omplir-ne d'articles, i de llibres, només amb aquestes descripcions.

Tractarem, al menys, d'apuntar una explicació relacionada amb el context del nostre treball, amb el propòsit primer. És a dir, la ciutat podria ser reinterpretada com un medi de comunicació per el que uns canviaven la forma de cases i de carrers, altres manipulaven simbòlicament la ciutat, per bastir l'ideal i recuperar la harmonia del grup i tots construïen sistemes de referències per a viure millor, en comunitat. Totes aquestes activitats, més o menys esquemàtiques, tenien intenció d'expressió, però, i la vida quotidiana? Hi havia, hi ha un desig de comunicació?

Si, n'hi ha, però no tant. No sembla pràctica usual recordar-se contínuament qui se és, com volem construir la ciutat i la vida; segurament seria un esforç massa gran i inútil. Per això les activitats quotidianes a penes mostren aquestes greus qüestions que sols apareixen ritualment i regular, per reconstruir tot el que ja hem dit. Però la vida de cadascun dia, encara que depenent de certs contextos com la tecnologia, deixa entreveure algunes ordenacions, alguns ritmes que només poden ser explicats des de la cultura, des de les diverses cultures urbanes.

En eixe sentit, fa cent anys com ara, el desenvolupament tecnològic, les relacions familiars i de parella, les condicions laborals, l'ocupació espacial, eren causa de molts del moviments d'un a altre lloc, i de les activitats laborals.

El desenvolupament tecnològic explica moltes de les activitats típiques de ara fa cent anys: l'absència de ràdio o d'altres medis de comunicació de masses, basats en tecnologies elèctriques o electròniques, a banda del telègraf, reservat per a lentes comunicacions individuals a distància, justifica el continu ús de les campanes, posem per cas, ara mateix pràcticament inútils, o d'aquell telègraf visual, fet amb tres grans pilotes de cuiro penjades dalt del Micalet, amb el que hom podia conéixer l'arribada i l'origen de vaixells, quan ja el ferrocarril unia la ciutat en la mar. La falta d'electricitat aleshores justifica, en efecte, la presència dels farolers, o els tramvies portats per animals o fins i tot les fàbriques mogudes a vapor.

La concentració de població, més bé prop del lloc de feina, pot estar justificada per molts motius, com ara els lents transports, per la dedicació plena de sòl a sòl, justifica per el poc rendiment de les tecnologies de menestrals o de primeres indústries. No tenien, però, necessitats actuals, adquirides posteriorment, qui sap si per a seguir consumint, com les vacances, el cap de setmana, la caseta de Nàquera, l'autet per anar a la caseta...

Cal més? La vida quotidiana apareix, aleshores i ara mateix, no tan comunicativa com la ritual, però es poden llegir lleugers missatges de harmonia, de despagament o de tensió. La vida quotidiana suposa, sobre tot, un procés d'adaptació: a la família, no sempre triada, a la residència, a la feina, al transport, a les tecnologies de producció i consum. Adaptació, també, a l'atur, a les males condicions sanitàries o escolars. Adaptació reordenada des de la cultura personal, en el sentit més ample, i que reordena al mateix temps la cultura de la persona. Tant a penes hi ha temps de sentir-se com a poble, de manipular la ciutat buscant referències: cal només adaptar-se, i intentar viure. Els rituals ja renovaran els pactes per a que la ciutat, confusa, contradictòria, lletja, bruta, harmònica a voltes, siga, també, vivint.

La ciutat de València ha anat bastint al llarg dels cent anys una gran ciutat en la qual han quedat reflectides totes les contradiccions que ha viscut. Diverses maneres d'ordenar-la tractaren de destruir la ciutat anterior per tal de bastir la definitiva. Afortunadament no ho aconseguiren.

Les contradiccions de la vida urbana, les tensions produïdes per les friccions entre els diversos grups, quedaven resoltes al menys simbòlicament al través de festes i altres ocupacions rituals de tot l'espia comú durant un temps especial, de festa. Algunes de les solucions tradicionals, com ara comprometre a tota una població, buscant la integració i no les diferenciacions, son de gran interès, perquè permeten trobar solucions de present per a refer o inventar festes en la ciutat actual, tan gran, tan desarrelada, tan nova.

Finalment, la ciutat històrica, més imaginada que real, és encara un dels més potents aglutinadors per a la identificació dels actuals valencians. Caldria, sense abandonar eixa imatge amable de la ciutat allà lluny, on destaquen les altes torres i algun alt edifici, reconstruir un sistema de valors més real, més relacionat en la Història passada i les realitats presents, que permetera reintegrar els emigrats i recuperar, per a una aventura comú, compartida, de futur, a tots els valencians de la ciutat de València.

LLOP i BAYO, Francesc (1987)

Bibliografia

  • Francesc LLOP i BAYO: bibliografia

     

  • Regresar a la página anterior
  • Menú inicial de Francesc LLOP i BAYO
    © Dr. Francesc LLOP i BAYO (2017)
    083038@gmail.com
    Última modificació: 11-12-2017