Campaners de Sant Feliu de Llobregat

	L'any 1996, amb motiu de la celebració del 50è. aniversari de la consagració de l'Església Parroquial de Sant Llorenç, una colla d'amics vàrem proposar-nos recuperar el funcionament manual de les nostres campanes i el que tot això comporta: des del manteniment fins a la recuperació dels tocs i de les tradicions lligades amb el món de les campanes. Fou per aquest motiu que el 28 d'abril de 1996 vam anar a Os de Balaguer (La Noguera) on se celebra, cada any, la Trobada de Campaners de Catalunya. Allí vàrem posar-nos en contacte amb el president de la Confraria de Campaners de Catalunya, que ens va explicar la manera de posar-les a punt; aquesta tasca consistí a: engreixar els eixos, estrènyer els tirants que aguanten la campana en el jou, lligar el batall i posar passadors per evitar el brandar de les campanes quan no s'utilitzen. Un cop posades a punt, només mancava aprendre alguns tocs, i per això demanàrem ajuda a l'antic campaner de Sant Joan Despí, el Sr. Miquel Babot i Xaus. I així fou com el 26 de maig de 1996, després de molts anys de funcionar mecànicament, van tornar a repicar de manera manual les campanes de l'Església Parroquial de Sant Llorenç de Sant Feliu de Llobregat. També, després de molts anys, la campana de Sant Pere (la gran) va ser plantada i va voltar 50 vegades per commemorar l'efemèride. Fins ara hem fet repicar les campanes per les festes més importants, i esperem que així continuï durant molts anys, amb la satisfacció de tothom.
	Breu història Actualment en el campanar tenim tres campanes: la de Sant Pere, que és la més gran i antiga (pesa uns 800 Kgr., aproximadament, i és de l'any 1791), la de Sant Llorenç, coneguda també com la Llorença, i la d'Ave Maris Stella, ambdues de l'any 1946; però no sempre ha estat així. El 1508 el nostre campanar, probablement d'espadanya (també dit de cadireta), tenia dues campanes. Al 1639 el rector Jeroni Oriola batejà una altra campana amb el nom de Llorenç, Jeroni i Mateu. Tenim la referència que el 1787 el campanar era quadrat i tenia quatre campanes en els seus finestrals, dues de grans i dues de petites, i una de les grans, la Rarímia, s'utilitzava per tocar les hores; a més, en una paret de l'església hi havia un altre campanaret amb una petita campana que s´utilitzava per tocar els quarts. El 1788 es va haver de refondre la campana de Sant Llorenç perquè probablement s'havia esberlat. Sabem que el 1870 encara existia la torre del campanar, ja que un grup de vilatans, sumant-se a les protestes contra les lleves cridades pel general Prim, s'hi van fer forts. En el mes de juny de 1892 va començar l'excavació dels fonaments de l'actual campanar, mentrestant les quatre campanes van ser col.locades al campanar d'espadanya de sobre la porta d'entrada de l'església.
	El 1933 s'acabà la construcció del campanar nou, però no s'hi van poder posar les campanes ja que el mes de juliol de 1936 va esclatar la guerra. El mes de setembre de 1936 les campanes van ser estimbades del campanar d'espadanya i foren foses a Can Beltran per fabricar material de guerra. La torre del campanar va ser l'Únic element de l'església que es va salvar de la destrucció, ja que es va utilitzar com a torre d'observació i s'hi va instal.lar un canó antiaeri. Acabada la guerra, Mn. Tomàs Garcia i Mn. Lluís Brugaroles, portaren dues campanes d'un magatzem de recuperació militar, que foren beneïdes i pujades al campanar el mateix any: aquestes eren la de Sant Pere i la de Santa Maria; degut a què la campana de Santa Maria estava esberlada, el 1946 va ser fosa i del seu metall en sortiren dues noves campanes: la de Sant Llorenç (la mitjana) i l'Ave Maris Stella (la petita).
	Campanes i Campaners «Qui ara vulgui fer de campaner, ha d'ésser o molt missaire o un guillat». Abans de la mecanització de les campanes, el campaner les fei funcionar manualment; i no deuria ser una feina gaire ben pagada ja que per poder subsistir havia d'exercir altres oficis. La seva feina consistia a tocar els tocs que informaven a la comunitat dels diferents esdeveniments, tant religiosos (l'àngelus, a Missa, a Morts,...) com civils ( a sometent, a foc, a tempesta, ...). A Sant Feliu de Llobregat, l'ofici de campaner es va acabar amb la guerra civil, i els dos darrers campaners foren Isidre Cañameras i Ramon Cañameras (pare i fill). Després de la guerra no tenim constància que hi hagués cap campaner d'ofici, i l'Última persona que les va tocar va ser en Bartomeu Ros. El patró dels campaners és Sant Paulí de Nola. Nascut a Bordeus l'any 355, en el si d'una família cristiana, fou ordenat sacerdot a Barcelona cap a l'any 394. Es traslladà a Nola i formà una comunitat d'ascetes. Durant el primer decenni del segle V fou consagrat bisbe de Nola. La llegenda ha volgut veure en ell el primer que va usar les campanes per al culte, tant és així que primitivament les campanes eren anomenades «paulines» o «noles». Diu la tradició que, en agraïment a Barcelona, Sant Paulí va donar a la ciutat una de les primeres campanes que es la que la gent creia que es trobava en el campanar d'espadanya de la capella de Santa LlÚcia. La festivitat del nostre patró és el 22 de juny. També són advocadesses de les campanes i dels campaners Santa àgata i Santa Bàrbara.
	Tradicions, Costums i tocs Antigament, les campanes repicaven durant tot l'any, només restaven en silenci des del Dijous Sant fins al Dissabte de Glòria, que eren substituïdes per matraques i maces de fusta. Era tradició, per alguna gent de Sant Feliu, recollir dotze pedretes, que havien de portar a sobre tot l'any, abans no acabessin de tocar les campanes el Dissabte de Glòria per prevenció del llamp i de la tempesta. També és tradició que per Sant Llorenç el campaner estrenyi els tirants de les campanes, ja que és l'època en que el jou està més sec. Les campanes es poden tocar de tres maneres diferents: REPICANT Amb la campana quieta, es pica el batall contra la campana, rítmicament. BRANDANT Es balanceja la campana fent que el batall piqui d'un costat a l'oposat. VOLTANT Brandant la campana, es porta a seure o plantar-la (posar-la cap per avall). Un cop plantada, es pot voltar de dues maneres:« a la valenciana», que és quan volta sense parar; i «a la catalana», que és quan els campaners dominen les voltes de la campana per portar un ritme determinat, d'això se'n diu tenir seny, ja que la campana també rep el nom de seny (al fonedor de campanes se l' anomena mestre de seny); quan els campaners perden el domini de la campana, se'ls diu que han perdut el seny. Les campanes han estat i són un element de convocatoria i d'informació al poble. Es distingeixen diversos ritmes segons el missatge que es vulgui transmetre. D'aquesta manera de comunicar el missatges se'n diu tocs. A Sant Feliu tenim coneixement que s'ha tocat, com a tocs religiosos: a festa, a morts (que es distingia entre home i dona), a albat (de nen o de nena), a bateig, a processó, a Glòria (el dissabte de Glòria), a ofici i a l'àngelus; com a tocs civils: a foc, a sometent i a tempesta. El toc de tempesta es tocava amb la Rarímia, que era la més gran, i segons explica el Baró de Maldà, el seu toc era considerat molt efectiu. Antigament també es tocaven les campanes a petició per algun motiu familiar o de festa. Actualment, toquem les campanes en totes les festes tradicionals de la nostra Ciutat i del nostre País, i també per algun esdeveniment extraordinari, tant cultural com religiós, com per motius d'interès pÚblic o esportiu.