Els mÚsics redescobreixen la riquesa del llenguatge de les campanes |
El Micalet de la Seu recupera el llenguatge de les campanes en un singular concert |
El campanar del Micalet acull un singular concert de repics que coordinen un grup de quinze estudiosos de la tradició musical |
Cada localitat establia el seu codi de tocs que informava els veïns dels diversos esdeveniments socials |
En els Últims anys s'ha consolidat un moviment que reivindica "l'oblidada" cultura de les campanes i la seua funció social |
El Micalet acull el concert d'una banda de mÚsics que reivindiquen la rehabilitació de la memòria col·lectiva: el llenguatge de les campanes, que fins als anys seixanta servia per a marcar l'activitat dels pobles. Ara, l'afició d'aquestes persones és allò que els mou a recuperar una tradició tan característica de la nostra cultura |
 |
| El Gremi de Campaners de València intenta prestigiar la professió. Foto MIGUEL LORENZO |
| València.- L'electrificació dels campanars de les esglésies i catedrals valencianes durant la dècada dels seixanta havia ocasionat la pèrdua de la tradició manual del repic de les campanes. Aquest cap de setmana s'ofereix en el Micalet una bona oportunitat per a sentir un concert de campanes de característiques excepcionals. |
La mÚsica antiga comunitària més alta, la de les campanes, sona el segon diumenge de maig, el dia de la Mare de Déu dels Desemparats, al Micalet. La raó és ben simple: hi ha valencians que senten la necessitat de tocar aquests antics instruments musicals, perquè unes festes a Aragó o Castella sense campanes no importa, però a València els tocs d'aquestes formen part de la nostra cultura. Així, es recupera aquesta tradició que s'estava perdent per culpa de la moda de l'electrificació dels campanars als anys seixanta. |
| No existeix un llenguatge universal de campanes, sinó que hi ha multitud de cultures locals campaneres, de manera que el toc de festa de la ciutat de València és el toc de mort de l'Horta. No obstant, els seus tocs constitueixen un sistema de comunicació comunitari que servia per a marcar el temps i, per tant, les activitats del poble: hora d'alçar-se, hora de sopar, etc. Les Últimes generacions ja desconeixen el significat del llenguatge del campanar, però gràcies a les colles de campaners es recupera la memòria sonora col·lectiva. En els concerts actuals, els que més s'utilitzen són els que marquen els diversos esdeveniments socials, la majoria festius, però també se'n rehabiliten alguns dels religiosos. |
Reivindiquem la diferència |
| Unes quinze persones formaran part de la banda que ofereix el concert al campanar del Micalet, però no utilitzaran papers de guia per a fer-ho, perquè les partitures són contades. Per exemple, "mous l'Úrsula, i quan aquesta està ràpida, mous la Violant...". Els mÚsics asseguren que el País Valencià no té una cultura oral sinó escrita i, per tant, el que ells fan és ajuntar la paraula de la gent a l'escriptura dels antics per a tornar a dignificar aquesta tradició. Actualment, unes 250 persones formen part del Gremi de Campaners en tot el nostre País, entre homes, dones i xiquets, que aprenen "tocant". I cal destacar-hi, encara que semble estrany, que no és una professió que passe de pares a fills sinó que és l'afició la que fa que una persona vulga ser campaner. |
Francesc Llop, secretari del Gremi de Campaners de València sent autèntica passió per les campanes. Aquest home, que porta més de trenta anys reivindicant que el llenguatge de les campanes torne a ocupar el lloc que abans tenia en la vida comunitària, està orgullós que es torne a tocar aquest instrument musical d'una manera prestigiosa, com a manifestació cultural, a diferència d'abans, qual el campaner era l'Última persona del poble. Ara, el fet que faça concerts implica que és un artista i que està ajudant a rehabilitar aquesta tradició i, per tant, a retornar la dignitat a la faena. Per a ella tocar campanes és una experiència personal irrenunciable, perquè sentir de prop una campana és un fenomen tan intens que, segons ell, hi ha gent que el rebutja i d'altra que "s'hi enganxa". |
| Des dels anys noranta, quan comencen a sorgir moviments de reacció a la pèrdua de la cultura de les campanes i es reivindica la rehabilitació dels campanars, reapareixen els sistemes manuals enfront dels mecànics o bé s'hi combinen. El més modern ara és la possibilitat de tindre motors controlats per ordinador i tocar manualment, com ara a Massanassa. |
El fet que els campaners s'hagen organitzat en gremi no significa que es vulga uniformitzar la professió, ja que reivindiquen només la "diferència", és a dir, que cada persona toque a la seua manera, que "cree" la seua pròpia mÚsica, en contra dels campanars electrificats que no s'equivoquen mai i que no permeten fer-ho distint cada dia perquè el toc mecànic és repetitiu i gens creatiu. |
| A la catedral de València, en canvi, és exclusivament manual i aquesta tècnica s'està estenent poc a poc: el Patriarca de València, Sogorb, Xèrica, Ontinyent, Albaida, etc. No obstant els membres de l'associació prefereixen l'opció manual, ja que afavoreix la creació artística, enfront de l'elèctrica que només falla si es desbarata. |
Francesc Llop, a més de ser secretari d'aquesta organització és antropòleg i tracta d'expandir l'interès per les campanes per tot Espanya. Ara mateix, està participant en un projecte en la Giralda de Sevilla i assegura que la mÚsica del campanar és la mÚsica comunitària més alta i posa com a exemple el fet que a la catedral tinguem Caterina, una campana de 1305, que és la més antiga de la Corona d'Aragó, i que es manté viva toca igual al llarg dels segles. |
