L'autor, expert en la història de Xàbia i de la Marina Alta, reflexiona sobre els merlets "postissos" col.locals a la torre de l'esglèsia: "Si la solució a la seguretat del cim del campanar per tal de fer-lo visitable amb dinerets per davant és una barana postissa de merlets tipus 'lego' la cosa va per mal camí"
Els colors, les formes i les línies del paisatge del nostre entorn quan romanen invariables durant diverses generacions queden gravades en la memòria col·lectiva, així com els costums i d'altres accions humanes. I quan de sobte es trenca o es canvia un d'aquests fils permanents, la ciutadania es sorprèn, reacciona i reclama que tot torne a l'estat primigeni, perquè la mentalitat, és a dir, el corpus sedimentat de coneixements i sensacions que caracteritza i distingeix un col·lectiu, necessita un temps perquè les novetats entren a formar part de l'acceptació comunitària, sobretot quan són imposades. Una cosa pareguda ens passa ara mateix als xabiencs quan mirem cap al campanar, coronat de sobte, trencant-nos la imatge sedimentada en la nostra retina des de tants anys. És prou això per tal que alcem la veu i demanem explicacions?
L'església-fortalesa de Xàbia va ser durant molt de temps -des del segle XIV fins al segle XVIII- una construcció comunal bàsicament defensiva: primer una torre quadrangular (s. XIV), després eixamplada des de la façana oest amb arcbotants interiors per tal de deixar les parets exteriors llises i facilitar així la defensa amb matacans sobre dos portes (s. XVI), alhora que es construïa una dependència, sembla que amb funcions de magatzem o sagristia amb cisterna -la "sagristia vella"- adossada a la façana nord de la primitiva torre, amb una sòlida volta d'aresta.
I aprofitant el canó de l'escala de la primitiva torre per a pujar al terrat amb ronda emmerletada, es va alçar, també amb els diners del poble i l'ajut senyorial, la torre de guaita de més de trenta metres, assentada sobre els contraforts reforçats que donaven forma a la primera capella lateral. Una línia exterior, divisòria vertical del mur, ben visible, ens demostra que el campanar, rematat ja a dins del segle XVII, es va adossar a la primitiva torre amb posterioritat.
Aquest va ser el cos d'edifici que van vore els nostres avantpassats fins ben entrat el segle XVIII quan es va construir la "sagristia nova", també adossada al mur sud de la primitiva torre, també amb els diners del poble. Finalment, ja al segle XIX, es va construir l'anomenada capella de la comunió, la teulada de la qual va tapar els dos finestrals de la galeria nord i la seua disposició obligà a comunicar aquest recinte amb la "sagristia vella" i a canviar de lloc la porta d'accés al campanar o torre de guaita. Aquests adossaments, deixaren sense funcions de defensa bona part de llenç de murs amb merlets que coronaven tota la ronda perimetral dels "montons", desvirtuant-se així les funcions primigènies de la construcció: la defensa dels ciutadans. Per això és ben possible que es retallaren els merlets abans de la primera restauració de l'any 1883, que va seguir a l'acabament de l'esmentada capella, quan ja la mentalitat col·lectiva, després de l'esforç econòmic de segles per un lloc segur, havia superat la por al moro i considerava el recinte interior com a lloc sagrat ben distint del caràcter defensiu anterior.
Aquests canvis anaren gravant-se al llarg dels segles en la retina de la mentalitat popular sense esglais, perquè els augments de construcció foren voluntaris i participatius: la fortalesa era cosa de tots perquè era necessària.
I per això mateix, ningú, ningú no es preguntà mai de qui era l'església-fortalesa de Xàbia: per història, per tradició, per costum i també per llei, era un bé comunal que no calia inscriure a cap registre de la propietat. Tot i això aquest edifici, monument nacional per reial decret de 1926 i referendat el 19 de juny de 1930, va estar inscrit en el llibre de propietats de l'ajuntament de Xàbia fins als 1960, quan va quedar esborrada la inscripció de propietat municipal. Per què? Qui i quines raons obligaren a retirar la primera propietat i de més valor de la relació de bens municipals? Ningú no ens n'ha aportat cap explicació de la supressió.
Una hipòtesi podria explicar aquest fet: als primers anys de 1960 una quadrilla estiuenca de ministres i directors generals, camaradas de la División Azul, falangistas y del Opus, vingué a la recerca del "paraíso escondido" i del "merecido descanso por sus desvelos por la patria€". Fidels complidors amb l'església, ben prompte festejaren amb monges i retors locals. El retor d'aleshores aprofità l'amistat amb un dels ministres i intentà portar per a l'església de sant Bertomeu un retaule gòtic des d'una església desamortitzada d'Astorga que era patrimoni nacional. La qüestió era interessant perquè es tractava del trasllat d'una obra de caràcter religiós instal·lada en un lloc no sagrat a un lloc sagrat i també monument artístic nacional. Solament hi havia un xicotet detall que podria frustrar l'afany del retor: que l'església de sant Bertomeu estava inscrita com a primer bé municipal en el llibre de propietats de l'ajuntament de Xàbia. és a dir, que era del poble. I com per decret franquista, les esglésies no podien estar inscrites en cap lloc, la solució que possibilitava el trasllat del retaule era esborrar la inscripció del llibre de propietats municipals. I així es va fer. L'intent de portar el retaule no tingué èxit, però la inscripció no retornà al llibre de propietats municipals. Esta és la hipòtesi, susceptible de rebatre-la o confirmar-la.
El com i el perquè del robatori que va passar fa uns pocs anys ja els sabem: els bisbes, senyors territorials, han exercit des del 1946, sense cap títol de domini i simplement amb una autocertificació, el privilegi franquista d'inscriure's tots els bens terrenals que han volgut, sense cap oposició legal. I si Franco no els deixà que s'apropiaren de les esglésies, l'any 1996 el president Aznar amplià els privilegis també a les esglésies. Des del 1998 fins al 2015 les inscripcions eclesiàstiques augmentaren fins a superar les 30.000 en tot l'Estat espanyol. Un veritable escàndol d'una institució que pregona que "su reino no es de este mundo€" Però sí, diuen, "el pueblo de Dios", confonent -i enganyant- l'ús i el servei amb la propietat. És com si els jutges s'autocertificaren la propietat perquè treballen durant anys en els jutjats, o que els metges s'autoinscriviren els hospitals simplement perquè treballen allí.
En el cas de Xàbia, l'arquebisbat -separem-ho del gentilici església perquè hi ha una església que no mereix l'escàndol i l'acusació de robatori- no pot presumir de títols de domini. L'ajuntament de Xàbia, sí. I és el poble qui cedeix l'ús eclesiàstic per a funcions religioses, sense que la llarga activitat temporal esdevinga en propietat. Propietat que va estar ben patent en el llibre de propietats municipals fins al 1960.
I no cal menejar-ho més. Esperem que una nova legislació ens retorne allò que sempre ha sigut del poble. Ara, un nou retor, dedicat a repescar feligresos i a solucionar el greu estat de la seua propietat, aconsegueix diners per a tapar clavills , goteres i, de pas, restaurar i reconstruir el conjunt arquitectònic amb un projecte autoritzat per les instàncies superiors.
Qualsevol estudiant d'art i/o arquitectura sap que, entre altres, dos són els noms que defineixen els criteris més coneguts, assumits i contraposats a l'hora de mamprendre la restauració d'un monument: Viollet-le-Duc i John Ruskin. El primer amb propostes romàntiques de "recreació" sobre l'estat primigeni, i el segon amb propostes realistes de restauració i manteniment sense addicions. S'ha optat per la primera opció: a més de restaurar, reconstruir ignorant el pas del temps, la història i la memòria col·lectiva.
El xabienc que mira ara el campanar pot pensar que això dels merlets és una opció de romanticisme descabdellat sense cap consideració prèvia, perquè no es tracta de restaurar cap xalet sinó d'un monument emblemàtic la significació històrica i social del qual va més enllà de la seua funció i propietat actuals, i una dissortada actuació com aquesta de "coronar" de manera sobtada, porta disconformitats.
Tenim per segur que el propietari, desvirtuant les funcions que el monument tenia fixades fins ara -temps al temps-, pensa cobrar dinerets per la visita al monument a fi de recuperar la inversió efectuada convertint l'accés en un atractiu turístic, i per això haurà de complir totes les normes de seguretat. Clar que a hores d'ara ja no es tiraran retors i monges des de dalt del campanar com passà alguna vegada. No. Però qui vulga tirar-se es tirarà igualment. O siga, que si la solució a la seguretat del cim del campanar per tal de fer-lo visitable amb dinerets per davant és una barana postissa de merlets tipus "lego" la cosa va per mal camí.
Lògicament hi ha altres solucions menys agressives, gens ofensives a la visió i més segures. Estarem atents a les inspeccions oficials, tècniques i de seguretat. Mentrestant, cal manifestar-se amb llibertat i amb respecte. Estem en una democràcia no confessional i l'església ja no pot campar amb els privilegis que ha tingut fins ara, perquè els ciutadans ja no som tots "pueblo de Dios€., però eixe reconvertit castell eclesiàstic sí que és de tots.
 |
||
© Levante - El Mercantil Valenciano (2020) © Campaners de la Catedral de València (2024) campaners@hotmail.com Actualització: 18-04-2024 |
||