Es el patró de la campana Tomasa de la Seu, la més grossa de totes les campanes de la ciutat. És també la que té la veu més greu i majestuosa, que avui deixa oir per celebrar la seva festa. Per als nostres avis sentir tocar la Tomasa constituïa una solemnitat i era signe de feste grossa com bé diu el refrany: La millor festa de casa és quan toca la Tomasa.
Conta la tradició que la campana Tomasa van haver-la de fondre per tres vegades, puix que sortia falsa de so. Un cop el mestre de seny va donar per enllestida la tercera fosa descarregà un cop de martell al motllo per trencar-lo; va tocar involuntàriament el metall i va fer un so d'esquerdallot ingrat i desafecte. El mestre, avergonyit d'haver esguerrat una altre fosa, va fugier precipitadament i mai més no s'ha sabut res més d'ell. Treta la campana i posada a prova va donar el so greu i majestuós que encara avui admirem. Tothom va doldre's de la desaparició del fonedor de seny i que no hagués pogut admirar la cualitat de la seva obra. Es deia Tomàs de Canterbury i ,en record seu, fou donat el seu nom a la gran campana.
