Campanes, campaneres i campaners

En una Festa Major que té com a referent mediàtic el seguici de grups festius que acompanyen les autoritats en els seus desplaçaments rituals en els dies àlgids de la celebració, convé insistir en totes aquelles pràctiques i manifestacions festives que, més enllà de la relació d’entremesos, balls i danses, constitueixen el repertori tradicional de la festa.

Us podria parlar dels guarniments o de la simbòlica teiera –que dóna nom al bloc– o dels macers que acompanyen la corporació municipal, encapçalant la comitiva –trobareu un article sobre el tema a Taula parada, el bloc de Carrutxa–, i també de la música. Cal insistir en la qualitat de les formacions musicals que acompanyen gegants, figures i balls. I recordar, com a factor que valoritza encara més la nostra festa, que els elements de nova creació s’han dotat de melodies pròpies –aplegades de la tradició o de nova composició– per acompanyar la dansa, el ball de l’animal festiu o les evolucions del grup corresponents.


Però la sonoritat de la festa va més enllà de les tonades musicals. Els espetecs de la pólvora –que poden agradar més o menys als grans, fer por o no als petits– són part indissociable de la nostra festa. Com ho és el so de les campanes.

La campana és un instrument musical, un vas metàl·lic que sona per percussió d’un braç mòbil que té en el seu interior, o bé d’un martell exterior. O potser, seguint Francesc Llop –l’antropòleg valencià, expert en campanes, que ens va oferir fa poc una magnífica conferència dins el cicle «Parlem de festa»–, hauríem de dir que és una part de l’instrument musical: el campanar.


En tot cas, la campana ha estat i és un estri de comunicació molt potent. Els seu so ha comptat quotidianament el pas del temps, ha convocat el consell municipal a reunir-se, la gent a l’església o al treball; ha anunciat l’inici de la festa o ha solemnitzat determinats moments de la celebració.

El so de les campanes també ha servit per avisar del perill i cridar el poble a mobilitzar-se en cas de necessitat. I ha anunciat la mort d’alguna persona del veïnat. La seva importància en la festa ha estat, i és, molt gran. El repic de les campanes fa festa.

El 1618, el consell municipal reusenc rebia la queixa que, pel fet de tocar sovint les campanes amb motiu de les festes dels gremis, ja no se sabia quan era festa de tota la vila: «E més fonc proposat […] dient com algunes confraries toquen totes les campanes a les sues festivitats que ja no·s fa diferènsia de les festes anyals a dites festes, per so miren si·s vedarà que nos toquen sinó a les festes anyals, per so miren lo faedor. Fonc determinat que no·s toquen les campanes sinó a les festes anyals y diadas acostumadas». No és, en absolut, l’únic cop que el municipi ha d’establir pautes respecte als tocs de campanes.

D’històries de campanes, n’hi ha moltes per explicar. De com el 1870 es va trencar la Petra Clàudia –les campanes tenen nom– en voltar-la durant la professó de Corpus i de com fou refosa el 1883. De com el 1925 es va refondre la campana que s’anomenava de Sant Pere des del 1420 i li van posar de Sant Joan Baptista, en honor al nom del general Prim. I podríem parlar de la campana dels gegants quan repicava la vigília de Sant Pere. «El seu vibrar sonor, repercutint a l’aula de l’escola –escriu Pere Cavallé, referint-se al tombant del segle XX– produïa una joiosa revolució que el mestre no podia reprimir perquè, sentint ell, tant com nosaltres, l’encís d’aquell instant, no sabia donar als seus renys l’accent autoritari que necessita la disciplina…».

La major part de les campanes del nostre campanar van desaparèixer el 1936, reutilitzades com a metall. Posteriorment, les construïdes de nou –el 1944 es van pujar dues campanes al campanar– van ser mecanitzades i modificades. L’últim campaner, treballador municipal, es jubilà el 1959 després de 47 anys de feina. El 1983 es van motoritzar les campanes del primer pis.

L’any 2000, però, es va recuperar el toc manual de les campanes, un component significatiu de la nostra tradició festiva, gràcies a l’esforç de gent jove, vinculada a dos agrupaments escoltes de la ciutat, el Misericòrdia i el Montsant-Cim.

Tocar les campanes –les fotografies que il·lustren aquest article corresponen al matí de Sant Pere d’enguany– significa certament veure la festa des d’un lloc privilegiat però alhora aïllat del caliu de la gent, dels trons o dels balls. Aquests tocs, un primer pas d’un procés de recuperació del paper històric de les campanes –Francesc Llop treballa en un estudi i un projecte de restauració de les campanes, per a l’Ajuntament–, formen avui part del paisatge sonor que caracteritza la festa. Que el fet de formar part del costum no els faci passar desapercebuts i, sobretot, que no oblidem la bona feina dels joves campaners d’ambdós agrupaments que, amunt i avall de les escales del campanar, possibiliten que el so ancestral de la campana serveixi, com ha estat al llarg dels segles, d’anunci de la festa o com a senyal dels seus moments més simbòlics.


PALOMAR, Salvador

La teiera (01-07-2009)
  • Església Prioral de Sant Pere - REUS: Campanes, campaners i tocs
  • REUS: Campanes, campaners i tocs
  • Tocs manuals de campanes: Bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    © La teiera (2009)
    © Campaners de la Catedral de València (2024)
    campaners@hotmail.com
    Actualització: 20-04-2024
    Convertir a PDF

    Connectats: 62 Visitants: 61 Usuaris: 1 - francesc