 |
 |
|
|
Enguany el cicle de concerts de campanes organitzat pel Museu Comarcal de l'Horta Sud ha estat constituït per un sol concert al campanar de la parròquia Mare de Déu del Do d'Alfafar. Es tracta d'un conjunt de campanes ja conegut per la nostra associació, per ser ja habitual que anem a tocar amb motiu de la festa parroquial, el 8 de setembre. En tot cas, va ser una bona ocasió per mostrar les posibilitats de les campanes fent una mostra de repics i acabant amb una sèrie de vols.
Les campanes que vam poder tocar tenen un especial interès històric (tres del segle XVIII i una del XIX), però només les dos majors estan restaurades amb truges de fusta, mentres que les menudes continuen a l'espera de recuperar la seua instal·lació tradicional.
Per a la realització del concert, quatre campaners executaren els tocs, i un altre campaner va fer la introducció i les explicacions sobre cada toc a l'ampla plaça del poble, on es va congregar un nombrós públic, que es va mostrar molt satisfet per aquest concert.
El campanar de la parròquia de la Mare de Déu del Do compta amb cinc campanes. D’una banda, les tres campanes litúrgiques: El tiple (any 1795), la mitjana (1795)i la grossa (1769). Després estan les dos campanes del rellotge: la campana dels quarts (1993) i la Campana de la Mare de Déu del Do (1819).
Es tracta d'un típic conjunt de campanes de poble de l'Horta, amb tres campanes i una més per al rellotge, una campana molt especial, ja que segons la tradició la Mare de Déu del Do va aparèixer baix de la campana antiga (de la qual hi ha un dibuix de la inscripció, amb el mateix text que l'actual, però amb unes lletres molt més antigues). Esta campana de la Mare de Déu estava ubicada en la part alta del campanar i no sols tocava les hores sinó també tenia una corda externa lligada a un batall, la qual es tocava per a protegir Alfafar de les tronades. La tradició, encara viva fins l'electrificació de les campanes, es completava de manera molt singular, ja que quan varen fondre la campana va sobrar metall, amb el qual van fer unes campanetes, de les quals encara queda alguna pel poble, que es tocaven, acompanyant la campana major, per augmentar el seu poder de protecció contra les tronades.
En 1993 es va prendre una mala decisió, ja que van baixar la campana de la Mare de Déu a la sala de campanes i li posaren truja de fusta més o menys equilibrada per voltejar-la. Fou un gran error, que caldrà corregir algun dia, ja que com a típica campana de rellotge té una sonoritat pròpia, no harmonitzada amb les altres, de manera que quan volteja trenca l'harmonia del conjunt original del segle XVIII. Es tracta d’un conjunt de gran importància patrimonial per incloure ni més ni menys que tres campanes probablement del mateix autor, Vicente PÉREZ, que firma una d'elles.
Les campanes porten les següents inscripcions, de menor a major: La campana menor o “tiple” diu "+ MATER INMACVLATA ORA PRO NOBIS ANO 1795" i pesa uns 138 quilos. La mitjana diu "TEMETE DEVM ET DATE ILLI HONOREM QVIA VENIT AÑO 1795" i pesa uns 219 quilos. La grossa diu "SAN SEBASTIAN CHRISTVS REX VENIT IN PACE VICENTE PEREZ ME FECIT AÑO I769". Inclou un gravat de Sant Sebastià. És obra del fonedor Vicente PÉREZ, probable fabricant de les altres dos menors, i pesa uns 319 quilos. La campana de la Mare de Déu del Do, porta la inscripció: " CHRISTUS REX VENIT IN PACE FILIUS HOMO FACTUS EST - AÑO 1819 / A FULGURE ET TEMPESTATE CRISTUS NOS DEFENDAT / MARIA / DEL DÓ". El fonedor és desconegut i pesa uns 408 quilos. La campana dels quarts del rellotge diu: "AVE MARIA GRACIA PLENA / HERMANOS PORTILLA / GAJANO / MARIA DEL CARMEN ORA PRO NOBIS / ALFAFAR 1993", fosa el 1993 per Hermanos PORTILLA i amb uns 37 quilos de pes.
Caldria recuperar els dos conjunts originals: les tres campanes de volteig (completades en la quarta finestra per una matraca i no per un altra campana) i les dues campanes del rellotge, sonant la menor els quarts de dia i la major les hores, sense repetició, de dia i de nit. La campana de la Mare de Déu hauria de tindre també un batall per tocar contra les tronades, inclús que fora de manera simbòlica, per relligar la campana amb les creences dels antics habitants d'Alfafar i la música que els servia per organitzar la vida quotidiana, festiva, de dol i de protecció.
Les campanes són la veu d'una comunitat. Així com els seus tocs ordinaris o festius marquen els ritmes tradicionals religiosos, els tocs del rellotge són una obligació municipal i un dret dels ciutadans a ser informats de l'hora que és.
 |
 |
Es farà un concert de repics i vols, per mostrar algunes de les múltiples possibilitats rítmiques, sonores i de comunicació de les campanes.
 |
 |
Els CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA són els encarregats des de 1988 del toc de les campanes de la catedral, del seu manteniment i la seua difusió. Entre altres activitats, a banda dels tocs al llarg de l'any litúrgic, disposen d'una pàgina Web, la qual difon nombroses informacions entorn de les campanes: inventaris, fotografies, informes, articles, gravacions...
Els CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA formen part del GREMI DE CAMPANERS VALENCIANS, una associació cultural, fundada en 1989, i dedicada a recuperar la tradició de tocar les campanes manualment. Els seus membres, més de 220, toquen actualment a les catedrals valencianes de Segorbe i València i en altres campanars, com Alaquàs, Albaida, Alcalà de Xivert, Bocairent, Castelló, Caudete, Cheste, Eslida, Jérica, L'Alqueria de la Comtessa, Massanassa, Moixent, Nules, Ontinyent, Otos, Petrés, Quesa, Sagra, Sagunt o Vila-real.
A banda de l'activitat sonora, els associats es dediquen a l'estudi, la investigació, la conservació i el seguiment de les restauracions. Es tracta de conèixer, utilitzar, conservar i difondre les peculiars característiques d'un instrument musical destinat a usos comunitaris. No oblidem que les campanes, ben conservades, sonen igual al llarg dels segles i són, per tant, la més antiga música viva, la més alta i sonora vida comunitària.
No estem en contra de les mecanitzacions de campanes, però s'han de fer seguint tres condicions: conservar (o restaurar) les instal•lacions originals, reproduir els tocs tradicionals i no impedir els tocs manuals. Es tracta de considerar el conjunt (campanar, campanes, instal•lacions I tocs) com un únic instrument musical, que cal conservar i mantenir en ús, com un singular element patrimonial.
 |
||