Recursos, sabers i coneixements perduts: el campaner de Vilavella

“Maria em diuen cent quintars pese –qui no s’ho crega- que em sospese”. La dita expressa bé la impossibilitat aparent de mesurar la campana, i al mateix temps la certesa de tindre la més gran de tots els pobles del voltant.

Foto123608
Vicente Vicent Darás, el darrer campaner de la Vilavella

Encara era un xiquet quan acompanyava a son pare a tocar les campanes, per això ja portava en la sang la passió per voltejar i així de tant de pujar al campanar des de menut, Vicente Vicent Darás “Cento” es va enamorar del so d’aquests instruments de metall. Quan es va fer gran va complir el seu somni: tocar la campana grossa anomenada “Jesús, Maria y José”.

Per aquest ofici es necessitava, més que força, una gran habilitat, també la concentració necessària per no desvirtuar el toc ni que a l’espentar els 436 quilos de la campana, que quasi li fregava el front, no acabara en un lamentable accident. Fascinats, alguns encuriosits pujaven al campanar per vore la seua destresa i l’harmonia del so. En eixe espai tan reduït, sols unes quatre persones eren les afortunades.

La seua faena no acabava en el darrer toc, també s’ocupava que la maquinària estiguera en perfectes condicions. El campaner estava obligat -encara que també ho feia pel seu propi interés- del manteniment de les campanes: no sols greixava sovint els coixinets, perquè aquestos giraren amb major suavitat, sinó que havia de tensar els tirants o siga refermar les femelles que unien les campanes als seus contrapesos. A més de pactar el preu en els clavaris i confraries quan s’apropava la festa.

Estava acompanyat per tres campaners, que tocaven a l’uníson en dies assenyalats com: Nadal, Pasqua, les dos festes majors (Sant Sebastià i Festa de la Vila), El Corpus, la Puríssima, la Verge del Roser, més les festes religioses dels carrers. A les celebracions dels barris, les clavariesses tenien l’amabilitat de pujar a la torre unes pastetes per als campaners. En el cas de Cento, la seua faena començava molt de matí, cap a les sis ja s’alçava per tocar l’avemaria.

És la seua filla Doloretes -que també mostra molt d’interés per les campanes i li ajudava- la que em relata la il·lusió de son pare pel seu ofici. Encara que no tocava les campanes, ella anava a avisar als altres tres campaners quan els requerien i també s’encarregava de pagar-los. El dia de Sant Roc, la darrera carcassa que es tirava era l’avís perquè el campaner començara el revolt, però una de tantes vegades, la carcassa no va esclatar i confós, Cento va decidir no tocar. Això li va portar reprimendes per part de la Comissió, però...ell no tenia la culpa. En ocasions especials realitzava un toc distingit, el “revol vallero” –com el seu nom indica provenia del poble limítrof–. Era més llarg que els altres repics i per tant costava més car.

Amb gran tristor, va deixar de tocar les campanes cap a 1967, el motiu va ser alié: el batall de la campana grossa estava solt i ell no volia que en qualsevol moment caiguera i fera mal a algú. Va ser la darrera persona que va tocar les campanes manualment.

Sols Divendres Sant emmudien les campanes per la mort de Jesús i en alguns llocs -com Fondeguilla- inclús s’apagava la il·luminació del campanar i es baixaven les cordes de les campanes més menudes. Els tocs per avisar l’hora dels oficis se substituïen per les matraques, portades per acòlits que anaven pel poble.

A la guerra civil l’única funció de les campanes era tocar per advertir a la gent del poble que venia l’aviació perquè es resguardaren en els refugis.

A més a més dels tocs reglamentaris ordinaris, estaven els festius: quan s’apropava la festa, dos dies abans s’iniciava amb l’alegre ding dong de l’anunci, a l’endemà seguia amb el revol i l’acompanyament del sant de l’església fins on estava el dosser. El dia de la festivitat al matí, tocaven quan es traslladava la imatge a l’església, a més dels tres tocs per a la missa igual que per a la processó, més un toc llarg quan eixia el sant de l’església, quan passava per la part de baix i a la tornada al temple.

Foto123607

Dolores, la filla del campaner de la Vilavella

L’any passat es restauraren i netejaren les campanes de la Vilavella: van substituir els jous de ferro per altres de fusta -ja que el so que emet la campana que està suportada amb jou de ferro és més agut que el que produïx una campana amb jou de fusta-, també es repararen els motors de funcionament, batalls nous, restauració de punts de toc interiors de les campanes desgatades, i de pas, actualitzaren i reforçaren els sistemes de seguretat. A més a més es va llevar la brutícia del campanar –hi trobaren una bona quantitat de paquets de tabac “Ideales”, sobres de picadura i algun diari de la república- i per finalitzar es va pintar la façana de l’església. Abans de tornar les campanes al seu lloc, estigueren exposades a l’entrada de l’església perquè tothom les admirara de prop. En la revista Génesis estaven expressats els quilos i el nom de les quatre campanes:

VICENT, Inma
Societat d'Amics de la Serra Espadà - Butlletí nº 39 (00-00-2012)
  • Parròquia de la Sagrada Família - LA VILAVELLA: Campanes, campaners i tocs
  • LA VILAVELLA: Campanes, campaners i tocs
  • VICENT DARÁS, VICENTE (LA VILAVELLA) : Tocs i altres activitats
  • Campaners: Bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    © Societat d'Amics de la Serra Espadà - Butlletí nº 39 (2012)
    © Campaners de la Catedral de València (2024)
    campaners@hotmail.com
    Actualització: 29-03-2024
    Convertir a PDF

    Connectats: 62 Visitants: 62 Usuaris: 0