La campana dels platers

La ciutat de les campanes
es diu València. I és
pel seu perfilat d'antenes
que rapsòdia i parla als vents
d'una comunió de bronzes
campanars i campaners.

I entre tantes les campanes
que volten al Micalet
- nostra torre, pedra i pedra
d'un simbòlic sentiment -
ressona una campaneta
que fa un estrany contratemps;
que en la veu de les campanes
és altra la seua veu.

Sent i tot la més menuda,
d'entre totes la comprens;
té sonoritat de plata
amb reticències d'or vell;
ressó amb fortors de robí,
com topazi transparent,
de metàl·lica maragda
té vellutada la veu,
ja que el bronze la conforten
unçes d'or i marcs d'argent.

I quan a festes voltegen,
donant totes lo que és seu,
competint amb eixa eufòria
de l'estentori volteig,
d'entre Maria, el Jaume,
i l'Ursula i el Vicent...
en la confusió de bronzes
el metàlic estrateig,
hi ha el tiplet de sa veueta,
que es clava com estillet,
tota clara, fina, neta;
tant, que diu el que la sent:
- És la veu de Sant Eloi,
la campana dels platers.

SANMARTÍN BARGUES, Ricard
"Entre dos clarors" (1959)