ELS GRAFFITI DEL CAMPANAR DE LA SEU DE MALLORCA

Margalida BERNAT i ROCA
Elvira GONZÁLEZ GOZALO
Jaume SERRA i BARCELÓ

"Estudis Baleàrics" IV, 23 (1986), 7-46

Introducció

“A mida que retrocedim en el passat ens apareix amb major claretat la pràctica de la responsabilitat col·lectiva». (H Von HENTIG).
Aquest treball es troba immers dins un projecte ambiciós d'investigació que té com objecte la recerca i estudi dels graffiti medievals i postmedievals mallorquins (1). En certs aspectes, es podria considerar com a la continuació d'un primer treball realitzat a la parròquia de Sant Miquel de Ciutat (2). A la vegada pretén ésser una fita més dins la replega de materials que en el present es consideren nous documents de la Història (3).
Dins aquesta sèrie de fonts insòlites, fins ara desconegudes o ignorades per a la investigació s'hi han d'incloure els graffiti. Són imatges creades per la mà de l'home i testimonis directes que diuen molt més que tot allò que pretenia transmetre l'autor. Es constitueixen en un corrent informació que ens arriba fins avui. I així, dibuixos, noms i dates reclamen que la Història entri en joc (4).
Per a apropar-nos a aquest tipus de fonts ens enfrontam amb dificultats. La primera d'elles, el fet d'haver de comprendre el perquè estan ubicades en el lloc on es troben: El Campanar de la Seu. Es pogué comprovar, no sols per les mateixes inscripcions, sinó també per la documentació de l'Arxiu Capitular, que el campanar havia servit de lloc d'asil. Així mateix, les notícies que aquest arxiu ens oferí, en aparència anecdòtiques algunes d'elles, després d'una curosa anàlisi, proporcionaren valuoses informacions sobre aspectes diversos de la història del cloquer.
Una segona dificultat era la de la metodologia a aplicar per a emprendre aquesta investigació. Però fou més simple que a altres 'indrets, perquè pràcticament no es varen trobar superposicions (5). No calia, per tant, un estudi estratigràfic de les unitats, ja que cada element es destriava per si mateix.
A l'hora de plantejar-nos paral·lels amb altres estudis, hem hagut d'acudir necessàriament al cas ja treballat de Sant Miquel (6), malgrat les diferències. Els graffiti de la Seu presenten una característica fonamental: la seva dispersió. A Sant Miquel, els autors eren presoners, mentres que a la Seu foren sobre tot asilats i, amb menor grau. escolans, campaners, picapedrers o altres persones relacionades amb la fàbrica i el culte. Disposaren d'una llibertat de moviments que no tenien els tancats a Sant Miquel. Per aquesta raó, tota la Seu es troba plena de grafismes (7) si bé en el present estudi ens centram fonamentalment en els del campanar.
També s'ha de dir que els presoners de Sant Miquel hagueren d'aprofitar a fons les superfícies disponibles, produint-se per aquest motiu superposicions I aglomeracions (8), que a la Seu són estranyes I que s'han trobat poques vegades.
Una altra qüestió es la conservació de cada element, ja que aquesta ve condicionada per multitud de factors. El fet que la Seu estigui tan pròxima a la mar determina, en molts de casos, l'estat dels suports. La contaminació urbana ha contribuït al deteriorament, emmascarant incisions I desintegrant pigments (9).
Finalment, les tècniques de realització amb que ens hem trobat han permès analitzar variables com la qualitat del traç, l'aprofitament de l'espai o la composició i un cert grau de teorització sobre aspectes com els instruments emprats, el bagatge cultural I l'estat psíquic dels autors (10).

El Campanar de la Seu

«Pujà sobre els querubins i volà. Volà sobre les ales del vent.» (Salm 18, 11).
Es prou coneguda la noticia que la Catedral de Mallorca es va construir en el recinte musulmà de l'Almudaina (11) i en el lloc que ocupà una mesquita (12). Fou consagrada, segons costum de l'època, mentres es construïa el temple cristià (13). Si bé està comprovada la presència de sarraïns a l'obra i, fins i tot, d'elements mudéxars (14), les opinions que fan derivar el campanar de la Seu de l'alminar musulmà no tenen cap fonament històric (15).
El Campanar de la Seu, tant per la seva estructura, com per la seva tècnica, és clarament d'època cristiana. La problemàtica que presenta la torre ve donada per una estranya alineació respecte de l'eix principal de les naus. Això es pot explicar per diversos motius, Per una part, les modificacions que sofrí la planta primitiva de l'església (16) obligaren a desviar la nau de l'Evangeli uns 2 graus respecte de la torre. Per altra banda, el campanar feia temps que s'havia acabat quan es va unir amb el cos principal.
Per les notícies que es tenen, el campanar es planteja en un principi com a torre exenta, fet que té paral·lels a altres esglésies de l'illa, com Muro i Sineu; en el Convent dels Dominics de Perpinyà. Saint Nazaire de Carcassona, o a esglésies lombardes. Aquesta disposició no és gens estranya. La torre té unes característiques defensives clarament marcades, ja que es començà a edificar en un període de perill d'invasió musulmana (17).
Les dades més primerenques ens remunten a l'any 1270, quan el bisbe D. Pere de Muredine fundà un benefici a la Capella de Tots Sants situada baix el campanar (18). A 1339, les obres es trobaven suficientment avançades com per permetre la instal·lació de les campanes (19). A 1498, s'havia coronat, exceptuant-se el cimbori (20). Per tant, es pot dir que l'edificació del campanar va durar des de la segona meitat del segle XIII fins a finals de S. XV (21).
Durant aquest darrer segle sofrí alguns canvis que no modificaren d'una manera essencial la seva estructura. El primer tengué lloc quan es realitzà la unió. Aquesta es va fer transformant la capella clastral de Sta. Catalina en atri de la Sagristia dels Vermells (22). La següent reforma tengué lloc cap a 1430, quan el bisbe Sánchez Muñoz ordenà la construcció de la Sala Capitular gòtica. Posteriorment, hi va haver l'acoplament de la torre amb la Casa de la Pia Almoina (23).
Amb aquestes obres, la planta baixa de la torre queda amb tres portes, les mateixes d'ara; la N. que uneix la torre amb la Pia Almoina, la S. dóna pas a la Seu i la E. comunica amb la Sala Capitular (24).
De manera semblant a altres campanars gòtics, el de la Seu es divideix en tres cambres; inferior, mitjana i superior. Aquesta darrera està dividida en dos àmbits per la tremuja.
L'accés principal es fa des del portal de l'Almoina per una escala de caragol, situada a l'angle que formen les parets W. i S. A més a més, s'hi pot accedir des d'altres indrets que la posen en comunicació amb els distints nivells de les cobertes.
CAMBRA INFERIOR; Es l'antiga Sagristia dels Vermells. Rebia aquest nom perquè s'hi guardaven els vestits dels dotze pueri-cantors que servien a la Seu. Com ja s'ha dit, són tres les portes que té. Possiblement, les més antigues siguin la de la Pia Almoina i la de la Seu (25).
Formant part d'aquest cos hi ha l'atri de la sagristia que fou la primitiva capella de Sta. Catalina. A 1711, la capella de Sant Sebastià, veïnada a aquesta, es va cremar totalment. Les flames passaren a la torre, per la qual cosa perillà tota la seva estructura (26).
La Sagristia dels Vermells sofrí una important reforma en el S. XVII, trasmudant la seva fisonomia mitjançant una volta acabada a 1633 i restaurada a 1721, que fou desmontada per a fer recobrar a la cambra el seu aspecte original (27).
CAMBRA MITJANA; Es troba situada a uns 17 m. d'altura. Té la planta formada per un quadrat de 10 m. de costal. En el centre de cada un hi ha una recambra de 3 x 1 '70 m. que s'aixeca de 40 a 45 cm. del trispol.
Se penetra al seu inferior per un passadís de 260 m d'altura, que s'obri a la dreta de la recambra de la paret S. Té finestres ogivals situades a les parets E. i W., en canvi a la N. hi ha una porta que condueix a l'exterior i que pe voladís permet accedir a les cobertes de les capelles laterals.
A la part esquerra de la recambra N. hi ha una cambreta (1'36 X 0'80 m) que té un seient amb un foral central. El banc fa 40 cm. d'alçada i per damunt d'ell s'hi troba una finestra abocinada (28).
Tota la cambra conserva marques de construccions que la dividien en dos àmbits mitjançant una tremuja. El pis elevat estava situat a uns 4 m., i s'hi pujava, al manco, per tres escales de les que encara se veuen les empremtes a les parets.
SALA DE LES CAMPANES; Es troba a la part superior de la torre i gairebé repeteix la disposició de les dues anteriors, emperò amb algunes modificacions substancials.
Aquesta sala està dividida en dos espais per tot el bastiment de les campanes. La dividim, per tant, en dues; la inferior, o Sala de Campanes pròpiament dita, i la superior o Tremuja de les Campanes. Ambdós espais tonen a cada paret una sèrie de tres finestres ogivals. La Sala de les campanes les té totes tapades, mentres que les superiors es troben obertes
S'entra a la sala per un passadís ogival, igual al de la Cambra Mitjana. Degut a la complexitat estructural hem optat per fer una descripció esquemàtica de l'espai:
-Paret S:
- Finestra 1: Es troba paredada a l'exterior. Es la que té el passadís d'accés i comunica amb l'escala de caragol. Té al fons un banc d'obra.
- Finestra 2: Està paredada a l'exterior. Té restes d'obra que semblen un altar amb graons. En ella hi ha el quadre-control del l'actual mecanisme per a tocar les campanes.
- Finestra 3: Té una porta a la banda interior que dóna pas al terrat de la nau de l'Evangeli.
- Paret E:
- Finestra 1: Es troba condemnada I té un finestró a mitja altura,
- Finestra 2: Presenta una disposició semblant a l'anterior i fou emprada com a colomer.
- Finestra 3: Té una porta a l'interior i una vidriera a l'exterior que donen sortida al voladís.
- Paret N:
- Finestra 1: Tancada a exterior per una porta cap al voladís.
- Finestra 2: Paredada a l'exterior. Té restes d'obra que semblen un altar amb dos graons.
- Finestra 3: Condemnada a l'interior, amb restes d'altres construccions S'hi pot accedir pel voladís i en ella hi ha una cambreta semblant en tot a la de la Cambra Mitjana.
- Paret W:
- Finestra 1: Paredada a l'interior. Conserva el seient d'un excusat, de factura del segle XIX. En el costat exterior hi ha un braç de ferro d'una corriola.
- Finestra 2: Té una porta a la part interior, que també permet sortir al voladís. En el buit s'hi conserva un corró de fusta.
- Finestra 3: Condemnada a la part interior.
Se puja a la tremuja per una empinada escala de fusta, situada a la paret S., formada per llates molt gastades i estretes, L'àmbit de la tremuja té una disposició semblant a la de la Sala de les Campanes, però amb totes les finestres obertes i protegides per simples barres de ferro, També és possible accedir a un bastiment situat per damunt dels contrapesos de les campanes.
Tot el fustam presenta restes d'un incendi succeït a 1785. Mentres que el de 1711 sols afectà a les plantes inferiors, aquest cremà part de la tremuja. Fou provocat per la negligència del campaner, que va esser despedit (31).

Les campanes i es campaners

«Que aquesta campana, semblant a la lira de David, atregui a l'Esperit Sant per la dolçor de la seva harmonia; que mentres la seva veu s'eleva cap al cel, la protecció dels àngels descendesqui d'ell.» (Del Ritual de benedicció de campanes).
Les campanes eren quelcom més que l'acompanyament de les cerimònies religioses. El seu so allunyava tempestes i mals esperits (32) emperò al mateix temps regia tota la vida ciutadana, tant la relacionada amb els actes litúrgics com amb la vida del treball. Per aquest motiu, la benedicció, consagració i col·locació d'una nova campana era un esdeveniment transcendental per a qualsevol comunitat (33).

Les campanes

El sistema de campanes de la Seu és molt complexe. A part de les de la tremuja, n'hi ha d'altres, en ús i fora d'ús, repartides per tot l'edifici.
Es sap que les primeres es pujaren entre 1327 i 1329 (34). A 1329 ja existien la majoria de les actuals, classificades de la següent manera:
- senys: N'Eloi, N'Antònia, Na Mitja i Pizà.
- esquelles majors: Na Matines i Na Timonera,
- esquelles de segona: Na CapelI de Sol.
- esquelles de prima: Na Gentil, Picabaralla (35), Picarol i Tercia, a més d'una esquella davant del cor per fer senyal
Tradicionalment, les campanes havien estat deu (37) però a 1833 es cedí Na Matines als dominics (38) i Na Picabaralla o Picabárbara als caputxins (39).
El pes que havia d'aguantar el campanar era immens. Tant i més si tenim en compte que les campanes grosses es tocaven voltejant. Per això, hi havia freqüentes visures de la fàbrica sovintejant també les prohibicions de tocar-les ventant (41).
Aquesta acumulació de pes degué esser la causa de l'estat ruïnós de la torre que es detectà en algunes visures. Per tal d'evitar-ho es decidí a 1497 modificar la situació de les campanes (42). Es desconeixen, emperò, molts d'aspectes en relació a la manera de tocar-les. Existeix una “Consuetud” de 1511 (43) en la que es va basar el Pvre. B. NIGORRA per a fer el seu estudi sobre els tocs de campanes a la Seu si bé només referint-se als propis de festes i actes litúrgics, i a les hores canòniques, però sense parlar d'aquells fets extraordinaris en què aqueixes poguessin haver de sonar (45). Actualment, les campanes majors són:
N'ELOI
És la “reina” del campanar i esquella “mascle” per excel·lència. A 1389 ja existia una campana d'aquest nom, també considerada com la més gran, i que havia de menester nou homes per a tocar-la (46).
Des de començament del S. XVI, es feu sonar, encara que es trobava esquerdada. A 1530 es trameté una carta al Capítol de València demanant les capitulacions fetes allà per a fondre el “Micalet” (47). A 1551 continuava en mal estat, oferint-se Joaquin Batle per a ferla de bell nou (48). No fou fins a 1574 que es va emprendre la feina per part dels mestres Joan Salorsena i Pere Bonafós (49).
La nova campana sortí dolenta, ja que a 1590 la tomaren trobar clivellada (50). Per tal de trobar doblers per a refer-la, s'acudí a la Universitat (51) i a una sèrie de sermons que s'avisaven amb el so de la campana crullada (52). L'obra s'encarregà a Miquel Alomar i a Joan Benet Bonnin que començaren el treball després de dos anys de replegar doblers. La fundició es va fer a la Casa de l'Obra (53). Reberen pel treball 100 L. i una prima de 40 L. per haver sortida bona. Però la nova campana era sensiblement més grossa que la vella, ja que s'augmentà el pes amb un parell de canons que arribaren des d'Alcúdia (54).
El bisbe Vich i Manrique la beneí el 31 de gener de 1593 i fou pujada el 10 de mars. Amida 1'98m, de diàmetre interior, 1'36 d'altura, amb un pes de 4.517 kg. El batall, del que n'hi ha dos exemplars, pesa 85 kg. Porta la següent inscripció:
IN NOMINE. PATRIS ET FILII ET SPIRITUS SANCTI. CHRISTUS VINCIT, CHRISTUS REGNAT, CHRISTUS IMPERAT, CHRISTUS AB OMNE MALO ET TEMPESTATE NOS DEFENDAT. AMEN. ANY 1593. IN PRINCIPIO ERAT VERBUM ET VERBUM ERAT APUD DEUM, ET DEUS ERAT VERBUM. S. P. Q. R. (55).
Té figures en relleu de Sant Eloi, de la Mare de Déu i tres conjunts de “Deesis” (56).
NA BARBARA
És una campana relativament nova, ja que segons consta per una acta capitular de 3 de febrer de 1546, fou comprada a uns mariners que la portaven des d'Alger (57). A 1594 s'ordenà que fos aquesta que tocàs les terceres dominiques de cada mes per l'ofici del Sant Sagrament, en substitució de N'Antònia, que passà a esser la tercera campana del conjunt. A més a més, el toc servi per a reunir els eloiers des de la seva instal·lació (58). El dia 11 d'agost de 1619, quan tocava la segona batallada del Sanctus, es rompé. Fou refosa el 6 d'octubre de 1624 per Cosme Janer (59). La beneí el bisbe Borja el 28 de juny de l'any 1626, la vigília de Sant Pere, després de resar vespres, “davall lo llantoner gran” presents el virrei, D. Jeroni Agustín, els jurats i el poble (60).
L'encarregat de fer l'obra per a hissar-la fou el patró Carles. Es va pujar el dia 17 d'octubre, malgrat la pluja. Cavalcava sobre ella el mestre d'obra Miquel Ferrer, ajudant-li alguns francesos que treballaven a la Seu. Quan la campana dels jesuïtes tocà migdia, fou col·locada sobre una finestra del campanar. Es va celebrar amb repics I salves d'arcabuceria des de la mateixa torre. Un dels francesos fou el primer que la tocà (61).
El dia 25, en el moment d'entrar la processó pel portal major de la Seu, amb la relíquia de la Llet, tocà després de N'Eloi i abans que totes les demés (62).
La nova campana no degué durar gaire, tota vegada que a 1673 s'hagué de refer, després d'anys d'estar esquerdada. El Pvre. Joan Palou oferí 500 L. per ajudar a l'obra, fet que permeté que s'encarregàs a Miquel Mestre el treball de fer-ho. El dia 17 de mars de 1673 es signaren les condicions de la feina:
1. Se pagaria al mestre a raó del 8% de l'evaporació i perdues de metall.
2. S'havia d'entregar la campana al peu de la torre.
3. Tot el metall que s'afegís a la nova campana se pagaria a raó de 5 s. per lliure.
4. El preu total seria de 400 L.
El 5 de juliol del mateix any es compraren les cordes per a pujar-la. Fou beneïda el 7 o 8 següent i hissada el 14. El preu total d'aquest treball fou de 75 L. (63).
Abans de refer-la pesava 42 quintars, tou augmentada fins a 46 quintars i 25 lliures, és a dir 1.882 Kg. Amida 1'10 m. d'altura i 1'40 m. de diàmetre. Té la inscripció següent:
CRISTUS VINCIT, CRISTUS REGNAT, CRISTUS IMPERAT AB OMNE MALO ET TEMPESTATE NOS DEFENDAT. AMEN. ET VERBUM CARO FACTUM EST.
Davall d'aquesta hi ha una “Deesis”, a més de diverses imatges: Santa Bàrbara, Sant Miquel, la Mare de Déu asseguda, la Verge amb Jesús infant i que fa una carícia a Sant Joan Baptista, un drac i una sargantana. Davall de Sant Miquel hi ha una creu i es llegeix:
SANCTA BARBARA INTERCEDE PRO NOBIS
AI mateix nivell, però a l'altre costat:
MICHAEL MESTRE DE PETRA ME FECIT. ANNO 1673
Essent la segona campana de la Seu, substituïa a N'Eloi quan es trobava inservible, provocant els mateixos problemes que aquella (66).
N'ANTÒNIA
Fou la segona campana fins la col·locació de Na Bàrbara. Es va comprar per ordre del bisbe Villanova i 330 anys després fou refosa a instàncies del bisbe Santander i del capítol (67).
A 1594 s'ordenà que fos substituïda en alguns tocs per Na Bàrbara, però a 1621 se seguia utilitzant per a la vigília “tercia dominicarum quando extraendum erit Sm. Sacramentum” (68).
A 1642 estava totalment fragmentada. El 8 d'abril, el Monastir de La Real donà el metall per a refer-la. S'encarregà l'obra a mestre Gener que feu tirar tots els troços davant la porta de l'Almoina (69). El 24 de juliol, després de la missa matinal, el domer I alguns capellans es dirigiren en processó a la Casa de la Fundició on resaren lletanies, una salve, l'oració de la Verge i la de Sant Antoni. A continuació, començà la fundició de la campana. Quan els assistents veren que el metall corria molt be entonaren un “Te Deum” en acció de gràcies. El diumenge, 10 d'agost, després de completes, el canonge-sagristà, Joan Baptista Zaforteza, beneïa la nova campana (70). El dia següent, sol tombant, la pujaren. El treball durà una hora j, quan la tengueren a dalt, repicaren les altres mentres es disparaven trets d'arcabús. No se sumà a tal festa N'Eloi, perquè havia de tocar el darrer tret de vint-i-cinq tirades per l'enterrament del jutge del Reial Consell Antoni Mesquida (71).
Sofrí la ruptura d'una ansa l'any 1725 i s'ordenà que mentres estàs així tocàs Na Bàrbara l'extremaunció dels canonges (72). L'any 1769 ja estava totalment inservible i es donà ordre que fos Na Bàrbara qui tocàs l'extremaunció de Dª Benita Barco, viuda del tinent general D. Gregorio Geral, però insistint que el fet no servís de precedent (73). A 1770 s'ordenà una visura per si necessitava arreglar-se, i el mateix any s'encarregaren tres batalls nous per N'Eloi, N'Antònia i En Pizà (74).
Un nou reconeixement de la campana es va fer a 1779. Aquest de mostrà que totes les anses estaven en perill. El dia 1 de desembre de l'any següent s'ordenà que es fongués de bell nou, encarregant-se l'obra a mestre Joan Matz (75). En ella hi ha la següent inscripció:
EXURGE CRISTE, ADJUVA NOS ET LIBERANOS NOS PROPTER NOMEN TUUM. SUM NATA EXPENSIS GUILLERMI PRAESULIS ET POST TRECENTUM TRIGINTA ANNOS RENOVATA RESURGO. CAPITULI LARGAQUE MANU ET PIETATI IOANNIS. ANNO 1642 (76).
Amida 1'05 m. d'altura, per 1'29 m. de diàmetre.
SA NOVA, MARIA CONCEPCIÓ o EN PIZÀ
Fou fosa l'any 1312 i el dia 7 d'abril de 1619 s'ordenà arreglar-la. Es refongué a la seva casa per part de mestre Joan Cardell a 1769 (77). Es beneí el 13 de setembre del mateix any, oficiant la cerimònia el bisbe D. Francisco Garrido de la Vega. Actuaren com a padrins D. Joan Despuig, canonge-degà, D. Francesc GüelI, D. Miquel Barceló i D. Pere Orlandis (78). Abans de la refundició pesava 16 quintars i 3 lliures, fou augmentada fins a 17 quintars 40 lliures -732 kg.-. El cost total de la feina, una vegada col·locada al campanar, fou de 290 L. (79).
Amida 1'05 m. de diàmetre. Te la inscripció següent:
TOTA PULCHRA ES MARIA ET MACULA ORIGINALIS NON EST IN TE (80).
NA MATINES
Fou deixada als dominics a 1823. segurament degut als aldarulls que provoca el Trieni Lliberal. Es llegeix la següent inscripció:
AVE MARIA, GRATIA PLENA, DOMINUS TECUM ANNO DOMINI 1312 (81).
NA PRIMA
Data del pontificat del bisbe Villanova, com l'anterior, Amida 0'64 m. d'altària per 0'64 de diàmetre. La inscripció és la següent:
ANNO DOMINI 1312. JESUS NAZARENUS REX JUDEORUM.
NA TERCIA
També data del pontificat del bisbe Villanova, essent fosa a 1312. Amida 0'78 m. d'altura, 0'93 m. de diàmetre. Duu la mateixa inscripció que l'anterior (82).

Els campaners

Les contínues notícies sobre la fàbrica de la torre ens fan pensar en un mal estat endèmic de l'edifici. Així a 10 de setembre de 1760 s'ordenava arreglar el voladís superior que eslava en perill de caure i a 1769 s'hagué d'arreglar la part del campanar que dóna a la capella del Corpus Christi (83).
A la perillositat de la fàbrica s'hi sumava el fet que pràcticament qualsevol persona tenia accés al campanar. Ja en 1678 s'havia restringit l'entrada específicament dels al·lots, tota vegada que n'havia caigut un. Simultàniament es dictaren ordes relatives al nomenament de persones idònees pel servei de les campanes (84). La prohibició que pujàs al campanar gent aliena no degué esser molt observada. A 1702 es priva de pujar-hi als ex-sagristans i a 1778 s'ordenà que es tancassin les portes després de tocar les campanes, refermant totes les ordres anteriors en aquest sentit
El risc del campanar arribà fins i tot a la llegenda. Antoni Pons ens explica que quan hi pujà de nin pogué veure una calavera que, segons li contaren, era la d'un campaner mort per un tret de N'Eloi (86).
En un principi, qui tocava les campanes era el conjunt dels escolans que, amb motiu de la creació dels eloiers, protagonitzaren unes reclamacions que passen per esser la primera vaga de la història mallorquina (87).
Els eloiers foren creats pels jurats a 1593. La seva missió era la de tocar la campana major en cas de tempesta i altres fets extraordinaris. Gaudiren d'importants prerrogatives, com l'exempció del servei militar (88). En un principi foren nou, però després de les reformes sofertes per la campana, s'augmentaren fins a catorze. Els trets de N'Eloi sempre havien causat problemes (89). Cada vegada que sona, tremola tota la tremuja, de tal manera que el seu volteig s'anà limitant progresivament, arribant a tocar d'aquesta manera únicament per la festa del Corpus.
Els eloiers també foren causa de conflictes, ja que es negaven a pujar al cloquer en cas de tempesta per por dels possibles accidents (90).
Dels trets habituals de les campanes es seguiren ocupant els escolans. A 1600, pels oficis de Nadal i de difunts, cobraven 3 L. anuals (91). Però a 1644 hi hagué una substancial reforma, ja que es segregà una de les cinc places d'escolà per a transformar-la en una de campaner (92).

Notes

(1) Aquest equip, fins el moment, ha dut a terme investigacions sobre els grafits d'edificis religiosos (Ermites de La Consolació de Santanyí, Montision de Porreres, i Puig de Santa Magdalena) així com defensius (Castell de Santueri, Torre dels Enagistes, Ca'n Simó, Ca l'Abat, Capocorp Nou i Santa Ponça) i els de presoners a Sant Miquel de Ciutat i Castell de Bellver.
(2) M. BERNAT ROCA, , E. GONZÁLEZ GOZALO, J. SERRA BARCELÓ, “La presó del campanar de Sant Miquel” - Estudis Baleàrics n°7 (1982) 95-131.
(3) J. MEYER La tradición oral y su valor para la historia de países como México. A “Historia y diversidad de las culturas”, p. 78.
(4) E. CARBONELL i ESTELLER i altres “Els grafits de Castellfollit de Riubregós. Primeres aportacions”, Quaderns d'Estudis Medievals n° 5 (f981) 278 - 282.
(5) Vid. Inventari: I.1, l.2., l.4, I.5, II.31, II.32, II.33, II.34, II.35, II.51, III.94.
(6) L'únic estudi que coneixem sobre grafits semblants fou publicat per J. SARRATE FORGA, “Signos lapidarios y de prisioneros en el Palacio de la Paheria de Lérida”, Illerda 44 (1983) 437.465. Emperò els motius representats, excepte en asos aïllats, no es poden comparar amb els que aquí presentam.
(7) S'han localitzat a tots els indrets de la Seu i en el present treball se'n recolleixen alguns d'ells. Cal suposar que n'hi havia en més quantitat, però les diverses obres de restauració i conservació de la fàbrica n'han fet desaparèixer una bona part.
(8) BERNAT, GONZÁLEZ, SERRA. “La presó...” pp. 120s
(9) Dos exemples representatius poden esser el cas de la inscripció III.111 incisa, de la qual l'erosió sols permet veure les empremtes de les lletres, o la inscripció IV.125, amb almangra, de la que només quedava l'ombra del pigment.
(10) M. BERNAT, E. GONZÁLEZ, J. SERRA “Grafits en el Barroc: Testimonis d'una marginació” A “La vida quotidiana dins la perspectiva històrica. III Jornades d'Estudis Històrics Locals” (Palma e Mallorca, 1985), pp. 215s.
(11) G. ROSSELLO-BORDOV, “Mallorca musulmana”, p. 74.
(12) G. M. JOVELLANOS “Descripción de la Catedral de Palma”, pp. 64s.
(13) La mesquita perdurà fina l'any 1386, en què les obres de la Seu estaven tan avançades que fou necessari el seu total enderrocament. Cf. M. DURUAT “L'art en el Regne de Mallorca”, pp. 130ss.
(14) Arxiu Capitular de la Seu (A. C. S.) Caixó 22 nº 16: Carta del bisbe de 15 d'agost de 1412 sobre quatre musulmans que treballaven a l'obra de la catedral. P. A. MATHEU MULET “ Estampas de la Catedral” p. 7.
(15) JOVELLANOS Op. c. Pp. 62-65. La discussió sobre la procedència musulmana del campanar s'encetà arran d'una conversa amb BARBIERI. Les seves notícies sobre la catedral es poden trobar a: A. C. S. Caixó 48.
(15) DURUAT Op. c. p 136.
(17) M RIBAS DE PINA “La conquista de Mallorca pel rei En Jaume I“ p. 96. A més a més, s'ha de tenir en compte la inestabilitat que suposava tenir el Call en plena Almudaina. Cf. J. M. QUADRADO “La judería en Mallorca” pp. 31ss.
(18) MATHEU MULET Op. c. p. 22.
(19) A. C. S. Repertori (Reper.) f. 87v.
(20) A. C. S. Reper. f. 47v.
(21) L. S. HABSBURGO-LORENA “La Ciudad de Palma” p. 140. En aquest context no es pot prendre com exacta la data que dóna l'arxiduc de 1649.
(22) B. COLL TOMAS “Catedral de Mallorca” p. 65.
(23) B. COLL TOMAS Op. c. p. 89.
(24) Primitivament, la torre va situada enmig d'un fossar. Hi havia una porta que donava al cementeri, que fou la que utilitzà Jaume III, i posteriorment, Pere IV, per la seva proclamació. A 1577 s'ordenà obrir-ne una altra. Amb motiu de les reformes de la Sagristia dels Vermells, es feu una volta nova que la dividí en dues. A 1630 s'ordenà obrir una nova porta per donar entrada a l'espai que s'havia creat. Al mateix temps, se tancaven les finestres que donaven a la Sala Capitular. Cf. P. PIFERRER, J. M. QUADRADO “Islas Baleares” p. 335; P. A. MATHEU MULET Op. c. P. 15; A. C. S. Reper. f. 47 i 191v.
(25) P. A. MATHEU MULET Op. c. p. 15.
(26) A. C. S. Llibre de Fàbrica 1711-1712, f. 2; “Als 16 d'abril 1711 patí la fàbrica de esta Santa Iglesia la ruina de la torre mestre, a violencia de una sajeta, la qual entra en la capella de Sant Sebastià, va cremar, el cuadro y los caxons y tot lo contingut en ella. I per se redificació de la dita torre y ruines causades he rebut las partidas siguents Yo infrascrit Juan Sureda, prevere y sotobrer:
Primo als 26 de aprile de 1711 he rebut per via de emprestito del Ilmo. Sr. Gregori Quint Zaforteza sagrista y canonge 100 L.
El Sr. Bisbe 1.144 L. 6 s 8
El 20 IV 1712 del Cabildo 300 L
1.533 L. 6 s 8
(27) Aquesta volta és la que actualment es pot veure a les sales barroques del Museu Capitular, recentment obertes.
(28) BERNAT, GONZÁLEZ, SERRA “La presó...” p. 105.
(29) A. C. S. Reper. f. 55: “Que se cierren las ventanas inferiores del campanario para que no puedan salir sobre la cornisa a causa de las insolencias de los que salen con que molestan a todos los vecinos y dan escándalo. Ses. de 17 de dic. de 1693” A. C. S. Reper. f. 191 v: “Que se cierren y tapien las ventanas del campanario que dan sobre la sala capitular Ses. de 11 de dic. de 1630”
(30) Inventari. Cf. II.77, II.78 i II.79.
(31) A. C. S. Reper. f. 145v: “Se declara un incendio en el campanario de la catedral que ardió por espacio de 8 horas, con inminente peligro de venirse abajo las campanas. El cabildo acuerda que sean despedidos los empleados que sean sospechosos y que se ponga en el campanario otra persona que lo cuide mejor. Ses. de 5 de febrero de 1785”.
(32) J. G. FRAZER “El folklore en el Antiguo Testamento” pp. 558-586.
(33) G. MARTÍNEZ DE ANTOÑANA “Manual de Liturgia Sagrada II” pp. 171-172. Cal recordar que no sols es beneïen les campanes d'ús religiós sinó també les d'ús secular.
(34) A. C. S. Reper. f. 87v.
(35) A. C. S. Reper. f. 87v
(36) A. C. S. Reper. f. 295v.
(37) JOVELLANOS Op. c. p. 30.
(38) A. C. S. Reper. f. 87v
(39) A. C. S. Reper. f. 87v.
(40) A. C. S. Reper. f. 73-74
(41) A. C. S. Reper. f. 74: “Que no se toquin ventant N'Aloi, Na Barbara i N'Antònia fins que no estigui assegurada la ruïna. Ses. de 7 de setem. de 1698”.
(42) A. C. S. Reper. f. 87v.
(43) La “Cosuetudo de campanes” no ha estat localitzada. Les notícies que tenim provenen de A. C. S. Reper. f. 48 i 213.
(44) B. NIGORRA “Notas sobre los toques de campana de Nuestra S. I. Catedral Basilíca” B. S. A. L. XXXI (1957) pp. 363-384.
(45) B. NIGORRA Op. c. Les funcions litúrgiques indicades eren: missa major, missa matinal, missa “pro defunctis”, ofici de vespres ordinari i extraordinari, “lignum crucis”, “angelus”, processons, rosari, sermó, octaves, divendres, dijuni, possessoris, entrades, visites pastorals, viàtics, extremaunció I devocions particulars.
(46) A. C. S. Reper. f. 46v
(47) A. C. S. Caixó 23 nº 2.
(48) A. C. S. Caixó 25 nº 2.
(49) A. C. S. Reper. f. 46v. El fonador fou Cosme Janer. A. PONS “Hª de Mallorca, IV” p. 213 cita com els jurats deixen a 1554 testimoni de més de sis quintars de metall depositats “a La Casa de Fundició de la peça ara darrerament buidada, dita Santa Bàrbara, la qual se es feta per mà de mestre Joan Salorsena, buidador i qui buida N'Aloi y mestre Pere Bonafós, que pesa CII quintars» El bisbe demana permís a 1576 per a tocar-la en un entredit segons era costum. Cf. A. C. S. Reper. f. 64.
(50) A. PONS, Op. c. p. 213.
(51) A. PONS, Op. C. Pp 2l3-2l5.
(52) A. C. S. Reper. f. 43; A. C. S. Caixó 48 nº 29-14.
(53) D. ZAFORTEZA Y MUSOLES “La Ciudad de Mallorca, I” pp. 139-197. Segons els cadastres de 1576 i 1685, la “Casa de l'Obra” eslava situada a la illeta n°56.
(54) A. POL “Recuerdos de Palma”, pp. 11-13.
(55) G. LLOMPART “El curioso uso popular de un texto de San Lucas (4, 30) en Cataluña desde la baja Edad Media” A “Religiosidad Popular” pp. 387-395; O. GIORDANO “Religiosidad Popular en la Alta Edad Media” p. 155-166.
(56) A. C. S. Reper. f. 46.
(57) A. C. S. Reper. f. 32v.
(58) P. A. MATHEU MULET Op. c. p. 26.
(59) A. C. S. Reper. f. 32v; A. PONS Op. c. p. 218.
(60) A. C. S. Reper. f. 32v; A. PONS Op. c. p. 218.
(61) A. C. S. Reper. f. 33v.
(62) A. PONS Op. c. p. 219.
(63) A. C. S. Reper f. 33-34.
(64) A. C. S. Reper f. 34; P. A. MATHEU MULET Op. c. p 27; G. A. JOVELLANOS, Op. c. P. 29.
(65) A. C. S. Caixó 48 n° 27-5
(66) A. C. S. Reper. f. 35.
(67) P. A. MATHEU MULET Op. c. p. 28; G. M. JOVELLANOS Op. c. p. 29.
(68) A. C. S. Caixó 48 nº 27.
(69) A. C. S. Reper. f. 20v i214; P. A. MATHEU MULET Op. c. p. 28.
(70) G. MARTÍNEZ DE ANTOÑANA Op. c. pp. 171s. J. G. FRAZER, Op. C. pp. 567-570.
(71) A. PONS, Op. c. p. 219.
(72) A. C. S Reper. f. 228.
(73) A. C. S. Reper. f. 250.
(74) A. C. S. Reper. f. 250v.
(75) A. C. S. Reper. f. 27v.
(76) G. M. JOVELLANOS, Op. c. p. 29.
(77) A. C. S. Reper f. 87 i 206v.
(78) A. C. S. Reper. f. 45 i 87.
(79) A. C. S. Reper. f. 87; P. A. MATHEU MULET Op. c. p. 28.
(80) P. A. MATHEU MULET Op. c. p. 28. Resulta molt significatiu que les dues fundicions de la campana coincideixin amb polèmiques entre dominics i franciscans. Les discussions giraven entorn de dues qüestions fonamentals: la doctrina lul·lística i el dogma de la Immaculada. Cf. A. CAMPANER. “Cronicon Maioricense” pp. 366, 375 i 555.
(81) P. A. MATHEU MULET. Op. c. p. 28. Amida 0'75 m. d'alt per 0'89 m. de diàmetre.
(82) P. A. MATHEU MULET Op. c. p. 25-29.
(83) A. C. S. Reper. f.87 i 229. El voladís era un lloc molt transitat com ho demostren totes les inscripcions, en especial les realitzades al propi voladís, com és el cas de les següents: Inventari III.112, III.113, III.114, III.115.
(84) A. C. S. Reper. f. 218.
(85) A. C. S. Reper. f 225v i 251v.
(86) A. PONS Op. c. pp. 215s.
(87) A. PONS Op. c. p. 217.
(88) Aquesta exempció fou derogada per Felip V. Se demanà altra cop a 1772, concedint-se. Perdurà fins el regnat de Carles III. Cf. A. C. S. Caixó 55 nº 4-6; A. PONS Op. c. p. 215; P. A. MATHEU MULET Op. C. p 26.
(89) A. C. S. Reper. f. 15.
(90) A. C. S. Reper. f. 47: “Que el custos de la sacristia cuando le parezca conveniente, y sin ocultar a nadie, mande tocar la campana llamada Eloi, para calmar las tempestades de granizo. Ses. De 4 de jun. De 1593”. A. C. S. Reper. f. 45v: “Que lo secretari del capitol parlas als magnifichs jurats para que compelissen als homens franchs de guarda a fi que vinguessen a tocar-la e ocasio de tepestat, y que lo Sr. Canonge Gual compelles a les iglesias, parrochies a tocar las campanas quant tocaria Ne Aloy. Ses. De 25 de mai de 1611”.
(91) A. C. S. Reper. f. 52.
(92) A. C. S Caixó 45-2. “ORDINACIONS FETES PER LO MO ILLTRE Y RT. CAPITOL SOBRE LA NOVA ELECTIO DE CAMPANER.
Prima. Que del primer de gener de 1644 se reprimesca un ascola de manera que sols restan quatre scolans y lo salari de dit escola se repertesca en los dits quatre escolans y axi lo Rt. custos donara de mesada 4 s. per cadascu dels quatre escolans.
2. Mana que ningu dels quatre escolans que no fassen ni acudesque(n) el tocar de las campanes perque el tocar de aquellas y al sercar la gent necessaria (...) en el campanar.
3. E senyala per cada aloy y conventual de entre any 5 s. per lo tocar de las campanas y lo que romendra trets los 4 s. del tocar las campares entrera lo campaner en las distribucions de escola ygualment en los altres escolans del modo que entrava lo escola semmaner.
4. Que los officis matinals de entre any tindra 6 d. per cada offici matinal, no entrant en part en Io 2 s. que te lo semmaner e debaix per aperellar.
5. En los costos generals tindra lo campaner per tocar 4 s. i mes 2 s. pet la prossesso y 2 s. en los costas mites generals y finalment tindra per los amoluments de las campanes en lo repicar y en las altres cosses se offeriran restant-li sempre las retribucions que guanyava el sammaner de dalty y axi tindra totas las distribucions de tocar las batalladas y no entrara enpero en las encortinadas ni en lo espolsar ni en los emoluments del llantoner ni case santa.”
  • Catedral de Mallorca - PALMA: Campanes, campaners i tocs
  • PALMA: Campanes, campaners i tocs
  • ALOMAR, MIQUEL; BONNIN, JOAN BENET : Inventari de campanes
  • BALLE, JOAQUIM : Inventari de campanes
  • CARDELL, JOAN : Inventari de campanes
  • GENER, RAFEL : Inventari de campanes
  • MESTRE, MIQUEL : Inventari de campanes
  • Campanars: Bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    © "Estudis Baleàrics" (1986)
    © Campaners de la Catedral de València (2024)
    campaners@hotmail.com
    Actualització: 19-04-2024
    Convertir a PDF

    Connectats: 66 Visitants: 66 Usuaris: 0