Senys, esquelles i cloquers. Les campanes de la Catedral de Barcelona

Les tres campanes antigues - Foto BOS i BOLÓS, Josep (2003)

Si l'hi demanem a qualsevol persona, adulta o nen, que ens dibuixi una església, ho farà segons els seus coneixements la seva traça, però el que és gairebé segur és que hi dibuixarà un campanar i una campana, com a mínim.

I és que, les campanes, s'han convertit amb el temps en l'element exterior més representatiu d'esglésies, ermites i capelles.

Però, com s'hi ha arribat a aquest simbolisme? Sembla ser que de campanes ni hagué en tots els pobles i en tots els temps, de distintes formes i materials, és clar, però amb finalitats iguals: cridar l'atenció de la gent envers un lloc i un esdeveniment determinat.

Els xinesos diuen que ells, 2200 anys aC., ja tenien campanes graduades en 12 tons distints, per tal d'expressar els sons musicals adients. A Egipte, en temps dels faraons, en les festes celebrades en honor a Osiris es feien sonar dotzenes de campanes, totes alhora. I a la Bíblia es diu (Èxode, xxv 33), que el suprem sacerdot, en la part inferior de la capa, ha de dur campanetes d'or, per tal d'ésser oït en entrar i sortir del santuari.

S'ha d'afegir, però, que els hebreus d'aquell temps en penjaven també unes, anomenades metsilloth, del coli dels camells i dels cavalls com a guarniment, les dones d'aquell poble se'n posaven, de molt petites, en els seus vestits i ornaments personals.

Els grecs també les penjaven del coll dels seus cavalls, però, a més, els donaven altres usos, ja fos de caire màgic, com quan les feien sonar per anunciar les respostes dels oracles, o simplement pràctic, com avisar de l'obertura del mercat o del pas de la ronda de vigilància nocturna.

Els romans les anomenaven tintinnabulum, i les utilitzaven per a qüestions molt diverses i quotidianes per a indicar l'hora d'obrir el mercat, igual que els grecs, i per a la dels banys, anomenant-se aquestes aes thermarum. Inclòs, en algunes cases molt luxoses, encara se'ls donava un us més domèstic, doncs les feien servir per a cridar als criats i servidors. Els organismes de govern, però, les utilitzaven per a qüestions més transcendentals, doncs les feien tocar per a convocar el poble al senat, o cridar als soldats a les armes.

Però, no cal pas anar tant lluny per a trobar llocs on s'utilitzessin esquelles en l'antiguitat, doncs la gent que vivia per aquí també n'usava, com o demostren les trobades en distintes excavacions efectuades pel barcelonès i els seus voltants. i encara se'n continuen trobant doncs, l'any 1991, a Argentona, a Can Balençó, en unes excavacions realitzades on hi hagué un assentament ibèric, s'hi descobrí una altre campaneta. És de bronze, i mesura uns dos centímetres de diàmetre amb una alçada similar. La dataren, els experts, entre els segles II i I aC.

Ara bé, no hem de creure pas que aquesta era una mostra molt reduïda, doncs totes les anomenades fins ara ho eren, de petites dimensions, màxim uns vint centímetres d'alçada i un diàmetre proporcional, anomenant-se les més grandetes squilles, el que nosaltres en diem esquelles.

No fou fins molt més tard, cap el segle XII, que es començaren a fondre campanes de dimensions més grans, fins arribar a la més grossa coneguda, la Tzar Kolokol, la gran campana de Moscou. La fongueren l'any 1733 i la deixaren en una plataforma, a la plaça davant del Kremlin, fent-li una obertura lateral per a poder ser usada com capella. Tenia unes mesures d'uns sis metres de diàmetre i gairebé igual d'alçada, pesant unes dues centes tones.

Els xinesos, però, també arribaren a fer-ne de grosses, doncs a Van-Txeu-Sru, prop de Beiging, el 1424, en fongueren una de cinquanta vuit tones. i els japonesos, a Kioto, encara en feren una de més gran, de prop de setanta cinc tones.

En l'església cristiana, la tradició popular diu que el primer en usar- les fou sant Paulí, a començaments del segle y, quan era bisbe de Nola, capital de Campània, una comarca d'Itàlia. Però el cas és que ell no n'anomena cap de campana, ni res de similar, en els seus escrits, en els quals, per cert, hi detalla ben exhaustivament la seva basílica.

Qui si les anomena és sant Benet, el fundador de l'orde dels benedictins, en les seves regles de l'any 540, encara que aleshores, en els primers temps d'usar-les, les anomenaven signum (senyal). No fou fins més tard que reberen el nom de campana, i també el de clocca, motiu pel qual els campanars eren coneguts com a cloquers.

En aquella època, per tal de convocar als fidels als actes de culte, tot i que les campanes encara eren de petites dimensions, les penjaven dels murs de les primitives esglésies, les denominades Domus Dei , o les instal·laven en les espadanyes, que son aquelles parts de mur que es prolonguen i sobresurten per damunt de la teulada, amb obertures per a penjar-hi, precisament, les campanes.

En les esglésies, com en altres edificis importants, s'hi construïen torres de guaita i defensa. En època del romànic, aquelles torres, fetes en forma quadrada o circular i que de vegades estaven separades de l'edifici de l'església, passaren a ser un element molt important per a les poblacions doncs, en col·locar-hi dalt de tot les esquelles, amb el seu so servien també per alertar al veïnat de qualsevol esdeveniment que succeís.

En les parròquies rurals els campanars es construïren molt alts, per a poder ser oïdes les esquelles en tota la demarcació de la parròquia i pels que estiguessin treballant en el camp. També ho feren per tal de ser oïts des del poble del costat i així passar els avisos d'un lloc a l'altre, com una mena de telègraf elemental, Útil en casos de tempestes, focs, incursions hostils, etc.

Com hem dit abans, fou cap el segle XII quan es començaren a fondre campanes més grosses. Sembla ser que fou a la Campània italiana on es fongueren les primeres de gran mesura, perquè dominaven millor la tècnica de fusió, o perquè tenien millor bronze. D'aquí podria venir el nom de campana, doncs les anomenaren signum campanum, o signa campana, quan eren vàries.

Aleshores, però, els tocs ja no es feren només per a convocar als fidels al temple, o per avisos civils, doncs, l'any 1208, en Guillem, bisbe de París, ordenà que en el moment de l'elevació, durant la missa, es toquessin les campanes per anunciar-ho a tot hom i reclamar la deguda atenció dels fidels.

Les campanes i el rellotge de la Catedral de Barcelona

A Barcelona, a la seva catedral paleocristiana, o Església Major, com es deien aleshores, també n'hi havia de campanar. Ho sabem perquè ens consta que, l'any 1018, el bisbe Deudat permutà unes cases i unes terres per tal d'aconseguir diners i poder-lo restaurar. Segurament estaria malmès per l'escomesa que els sarraïns d'Al Mansur (l'invencible) efectuaren el 6 de juliol del 985 contra la ciutat. Ens podem permetre de suposar que, si hi havia un campanar, deuria haver-hi campanes, encara que només tos una de sola.

De més ençà, del 1257, en tornem a tenir de documentació que anomena les campanes, doncs el rei Jaume 1, en el seu privilegi reial pel qual es creaven els sometents, diu que aquests seran convocats per un determinat toc de campana.

Els sometents eren uns grups d'homes autoritzats per a actuar, dins la seva vegueria, per tal de posar pau en els aldarulls, empaitar i agafar (si podien, és clar) als delinqüents, etc.

Més endavant, el 1301, continua donant-se'ls-hi utilitat civil, doncs el Consell de la ciutat ordena que, en sonar al vespre el seny de la catedral, s'havia de considerar que ja era de nit i, aleshores, tancar les portes de la muralla. A més, des d'aquella hora i fins que amb un altre toc de campana s'anunciés l'alba, lot hom que circulés pel carrer havia de fer-ho portant un llum encès i ben visible. També, durant aquelles hores, i entre d'altres prohibicions, ho estava el fet d'anar amb la cara tapada, barbes postisses o disfressat.

A la ciutat, mentre, s'anava construint la catedral gòtica, l'actual, però utilitzant-se encara el campanar de l'anterior, la romànica. En ell, l'any 1321, s'hi col·locaren dues campanes noves, el seny Ferial, dedicat a santa Tecla, (el qual duré fins el 1901, en que fou canviat per un altre del mateix nom, avui ja desaparegut), i l'esquella Prima, encara existent avui en dia i dipositada en un pis inferior del campanar del claustre.

El 1376, el mestre d'obres en Bernat Roca, (o Roquer, com també se'l anomena), acabà el que actualment anomenem campanar de les hores, el que esta sobre de l'orgue. Té 54 m. d'alçada i forma octogonal, com gairebé tots els campanars gòtics catalans. La decoració escultòrica la feren en Franz Müller i en Bartolomé Despuig. L'altre campanar, el religiós, el que està en el portal del claustre, es deixà a mitges i es cobrí amb una teulada.

El 1387 pujà al tron un nou comte-rei, Joan 1, l'Aïmador de la gentilesa. Aquest rei autoritzà que en el campanar estiguessin contínuament dos homes, campaners o sonadors, els quals, guiats amb una clepsidra, una mena de rellotge d'aigua, i a cops de mall, afinen tocant les hores del dia.

Aquell rellotge es canvià per un de sorra, més precís, però aviat es pensà en col·locar-ne un de tipus mecànic, com el que existia, des del 1326, a l'abadia de Sant Albon, a Alemanya, el qual era primer rellotge mecànic del món instal·lat en una torre.

Després de discutir on es col·locaria, si en el Palau Reial o a la Casa de la Ciutat (seu del Consell de Cent, al carrer del Regomir, on és l'actual ajuntament), s'arribà a l'acord d'instal·lar-lo en el campanar de la catedral, fent-se'n càrrec el Consell del rellotge i de llur manteniment, costum que encara perdura.

El 1391, el dia 2 d'agost, el Consell de la ciutat deliberà fer una campana per a les hores. No hi tingueren gaires complicacions i el 13 de novembre ja eslava enllestida, instal·lant-la el dissabte, dia 22. L'havien fos en el palau de l'arquebisbe de Tarragona, situat entre l'actual plaça de Sant Jaume i el barri del Call.

Abans de pujar-la, però, el bisbe, Ramon d'Escales, la beneí i batejà amb el nom d'Honorata, perquè estava dedicada a Sant Honorat. Per a beneir-la, se li posà una capellina com la que es posava als infants en els batetjos i en fou padrí en Berenguer de Sant Climent, conseller en cap de la ciutat.

A les campanes se'ls posava nom i se les batejava, però aquests batetjos no son en realitat un sagrament, sinó un costum ritual que es realitza pel bisbe, o un delegat seu, amb animada participació popular, essent aleshores les campanes conegudes pel nom d'aquell sant a qui son dedicades. Això si la tradició no l'hi posa algun mot més adient amb el tarannà popular, com succeí el 1508 amb la campana Severa, coneguda com el Seny del Lladre, doncs es tocava per indicar que ja era arribat el vespre i s'havien de prendre les mesures adients.

Però el campanar de la catedral no s'usava només per a sostenir el rellotge i les campanes, doncs, en ser l'edifici més elevat de la ciutat, s'utilitzava també com a torre de guaita, per a vigilar el mar. inclòs, per les nits, des de dalt de tot es feien farons, o senyals de foc.

Això fou fins que, en morir el rei, Joan 1, i arribar de Sicília el seu germà, Martí 1, l'Humà, aquest ordenà tot un seguit de reformes, entre les quals hi figurà la de construir una galeria sobre la Casa de la farina (on està l'actual Palau del Lloctinent), per tal d'observar el mar. Aquesta torre no s'ha de confondre amb la que es construí després, el segle XVI, i que erròniament s'anomena mirador del rei Martí.

El 1396 s'acabà de muntar el rellotge 1, aleshores, en tenir un rellotge mecànic, l'hora es sabia amb més precisió, però la campana es continuava tocant a cops de mall, fins que, el 1403, el rellotger Bernat Desplà construí un mecanisme que, connectat amb la maquinària del rellotge, feia sonar la campana automàticament.

Aquest enginyós mecanisme durà uns quants anys, fins el 1423, en que s'espatllà i s'hagué de tornar a emprar campaners per a fer sonar el seny de les hores. De dia i de nit doncs, poc a poc, la gent s'anà acostumant a guiar-se per les campanes i ja no pas pel sol.

D'homes que realitzaren aquest ofici en sabem el nom d'alguns: en Terascho, fuster, en P. Bages, seller, en Dernia, coquer i en Bernat Mestra, sabater, i també el que cobraven: 33 lliures, pagades pel Consell de la ciutat, el qual, si els sonadors s'equivocaven en els tocs, els multava.

Tot això durà fins que, el 1465, el rellotger Bernat Vidal construí un altre rellotge, amb mecanisme per activar les campanes, el qual, a més, tocava els quarts d'hora. Aquest durà bastant temps, fins el 1494, en que el rellotger Jaume Ferrer feu una nova maquinària, la qual durà encara més, uns 80 anys.

El 6 de desembre del 1536, en estar molt enllestit el campanar del. claustre, s'hi traslladaren tres campanes des del de les hores. El dia 22, del mateix mes, el mestre Antoni Ferrerols en fongué una de nova, la Nona, que també s'hi col·locà. Quan s'acabà per fi, el 1539, amb ornamentació escultòrica feta pels germànics Miquel Loger i Joan Frederic, s'hi penjà en eh la campana Tomasa recent construïda.

El mes de setembre de 1577, es beneí i instal·là una nova campana, aquesta destinada a tocar només els quarts d'hora. La benedicció l'efectuà el bisbe Joan Dimes Lloris, sent-ne padrí en Joan Simon dez Pla, metge que exercia de Conseller en Cap per defunció del titular, en Miquel Oliver, i madrina, ho fou na Yolant de Cardona i de Sentelles, muller d'Enric de Cardona.

El rellotge, però, no acabava d'anar gaire bé i, per tal d'arreglar la situació, el Consell de Cent n'encarregà a dos rellotgers flamencs que residien a la ciutat, en Simó Nicolau i en Climent Ossen, un de nou, amb mecanismes inclosos per a fer sonar les campanes. Per això se'l conegué com el rellotge dels flamencs. S'instal·là dalt del campanar i començà a funcionar el 1578, tocant, també, les hores i els quarts.

El 12 de juliol del 1685, tal i com ens diu en Bruniquer en les seves RÚbriques, el Consell acordà posar-hi pèndol al rellotge de la ciutat, per tal de millorar la seva precisió. Amb aquesta millora afegida, el rellotge durà prop de dos-cents anys, fins el 1865, en que l'Albert Batlle en feu un de nou, millor encara.

Però els automatismes per a fer sonar les campanes de les hores no servien pas pels altres tocs, els religiosos i, quan l'any 1651, per causa de la pesta bubònica, moriren prop d'una cinquena par! dels habitants de la ciutat, s'arribà a la patètica situació d'assistir només vint persones a la catedral, per a celebrar el Corpus, i no haver-hi ningÚ per a tocar les campanes.

Anys més tard, el 1714, en acabar la guerra de successió, la ciutat fou castigada privant-la de la seva campana de les flores, l'Honorata. Un temps després, però, el maig de 1718, els ciutadans, per tal de fer funcionar el rellotge, el connectaren amb la campana Tomasa, mitjançant cordes, corretges i filferros que anaven d'un campanar a l'altre per damunt dels terrats. L'invent, tot i que no anà gaire bé, s'utilitzà fins el 1758, any en que la Tomasa s'esquerdà.

Aleshores es demanà permís per a tornar a fondre una nova campana dedicada només a les hores, però fins la vinguda d'un nou rel, en Caries III, el 1759, no es concedí autorització.

Encara que no durà gaire la nova campana Honorata doncs, el 1773, per causa d'una revolta haguda a la ciutat, en protesta contra el reclutament forçós d'homes per a l'exèrcit, es tornà a castigar als ciutadans privant-los de la seva campana de les flores. El que feren els ciutadans aleshores, molt decidits i valents, fou recuperar l'antic sistema de cordes i filferros, però unint aquesta vegada el rellotge amb la campana Dominica, actualment ja desapareguda.

La gent del poble era molt decidida en fer ús de les campanes quan els convenia, així, el febrer de 1789, el dia 28, en veure els nous preus del pa, apujats per causa d'una mala collita del blat, les dones es revoltaren i saquejaren i incendiaren les fleques, anant després a la catedral per a tocar les campanes a sometent, generalitzant-se aleshores la revolta. Finalment, els soldats i les tropes de cavalleria, acabaren els disturbis, els quals son coneguts com els rebomboris del pa.

Però no tot el relacionat amb les nostres campanes i campanars eren accions tràgiques. Aquell mateix any, a Paris, els diputats de l'Assemblea, a més d'abolir tots els privilegis i redactar la Declaració dels drets de l'home, proclamant la llibertat, igualtat i fraternitat, també acordaren d'establir una norma més pràctica per a mesurar i, a més, relacionada amb la naturalesa. els experts proposaren que es fixés igual a la deu-milionésima part d'un quadrant de meridià terrestre.

El meridià elegit per a ser mesurat fou el que passava per París. és clar. i el tram el que anava des de Dunkerque fins a Barcelona. Es formaren dos equips. i el que havia de mesurar des de Rodez fins a Barcelona estigué sota la responsabilitat d'en Pere Francesc Méchain.

Elegiren punts elevats del territori i mesuraren els angles entre ells, trobant les distàncies amb molta exactitud.

Però, quan estava en Méchain a Barcelona, el 1793, a punt d'acabar la tasca, esclatà la guerra amb França, la Guerra del Francés. El lloc elegit per a fer l'Última mesura era el castell de Montjuïc i, és clar, no el deixaren entrar en el castell, no quedava gaire lògic que un Francés hi entres i que, a sobre, ho fes carregat d'instruments de mesura per a aixecar plànols.

Però en Méchain, des del terrat de la fonda on s'hostejava, La Fontana de Oro, al carrer d'Escudellers, mesurà i calculà tot el que l'hi convingué, utilitzant com a punt de referència el campanar de les hores de la nostra catedral.

Com a resultat de tots aquells treballs, el 1799, després de comprovar tots els càlculs, s'establí com a mesura oficial el metro.

El campanar del claustre, però, tot i que molt indirecte i mínimament, tornà a tenir un cert protagonisme tràgic anys després quan, d'acord amb els tractes fets, el 1807, entre els governants d'Espanya i els de França per envair Portugal i repartir-lo en tres regnes (el del nord seria pels reis d'Etruria, la part central la canviarien a Anglaterra per Gibraltar, el sud seria per en Godoy, i el rei d'Espanya, en Carles IV, seria coronat Emperador de les Amèriques), els soldats francesos entraren en el país, provocant la revolta del poble i produint-se lluites per arreu.

A la nostre ciutat hi entrà el general Francés Felip Guillem Duhesme, el 13 de febrer de 1808, amb una divisió. Ben aviat començaren les hostilitats i conspiracions, així, el 1809, uns quants individus, encapçalats pel capellà Joaquim Pou, tramaren una revolta en la que hi participaren, entre altres, el també religiós Joan Gallifa, el sots-tinent d'infanteria Josep Navarro, en Salvador Aulet, en Joan Massana i Badia, l'Anastasi Jover, en Josep Francesc Mornau, i en Francesc de Millàs, marqués de Vilana.

Aconseguiren agrupar molta més gent i també molt d'armament, guardant-lo, en part, en el campanar del claustre. El dia assenyalat per a la revolta, el dijous 11 de maig, dia de l'Ascensió, al campanar de la catedral s'hi amagaren fins a 103 homes, esperant la mitja nit, hora en que havia de començar tot. Però foren delatats i detinguts.

Processats, cinc d'ells foren condemnats a mort, els religiosos Joan Gallifa i el doctor Joaquim Pou, a garrot vil, els altres tres, l'Aulet, en Massana, i en Navarro, a la forca.

El dia 3 de juny de 1809, començaren les execucions però, de sobte. la campana Tomasa de la catedral començà a tocar a sometent. Els francesos, previsors, l'hi havien tret el batall, però els desconeguts, amb cops de mall, la feren sonar igual. Les tropes franceses cercaren la catedral escorcollant l'interior, però en quatre dies que durà la recerca no descobriren pas a ningÚ.

Finament, després de prometre'ls-hi, a crits, als amagats que, si sortien, es podria tornar a obrir la catedral als fidels i ells serien perdonats, aparegueren tres nois, en Pere Lastortras, en Ramon Mas i en Julià Portet. Havien estat amagats en la manxa que servia per introduir aire als tubs de l'orgue. Les promeses no foren complides i la matinada del dia 27 de juny, se'ls penjà en la forca.

Passaren els anys i els governs fins arribar a l'any 1848. Aquell any, s'inaugurà un nou, i gran, mercat, el d'Isabel II, conegut popularment com de Santa Caterina, i s'instal·là la primera línia de ferrocarril de la península, la de Barcelona a Matarà.

L'Ajuntament, decidit a continuar amb les millores ciutadanes, acordà fer una nova campana per a les hores, però, després de varis fracassos en la construcció, el 1852, es decidí deixar-ho córrer, de moment.

El 4 d'abril de 1864, havent-hi un nou consistori, s'acordà fer d'una vegada la campana de les hores 1, al mateix temps, fer-ne una pels quarts també, un nou rellotge amb mecanisme per a fer sonar les campanes. Aquest, l'hi encarregaren a A. Billeter, rellotger de la vila de Gràcia, aleshores encara municipi independent, doncs no formaria part de Barcelona fins el 20 d'abril de 1897, en que s'agregà per Reial Decret.

Finament, l'11 d'agost de 1865, després de varis intents, s'aconseguí fondre les noves campanes, essent instal·lades després, dia 2 de novembre, en l'estructura de ferro construïda prèviament per Oriol Mestres. Son les que podem veure-hi penjades actualment.

Per a la maniobra d'hissar-les, feta amb politges i corrioles, es demanà l'ajut de mariners, un dels quals s'enfilà dempeus sobre la campana i fou enlairat juntament amb ella, per tal de col·locar-la amb tota exactitud. Les operacions les dirigí el contramestre de La maquinista Terrestre i Marítima, en Josep Nadal.

Un segle després es tornà a fer una gran reforma en les campanes, però aquesta vegada fou en el campanar del claustre. En aquesta torre, les campanes hi estaven penjades, pel seu jou, en les finestres, produint-se un desgast en la pedra per tants anys de girar els eixos. S'acordà, per precaució, construir una nova estructura mecànica, situar-la en el centre de la torre i penjar-hi en ella totes les campanes corresponents.

El 1968, per la Puríssima, es començà la modificació i la construcció del nou suport. Es retiraren les campanes existents deixant-ne cinc com a vàlides: la Tomasa, del 1758, la Mercé, del 1949, la Dolors, del 1953, i l'Antònia i la Gregòria, del 1958.

La Prima, del 1321, l'Oleguera, del 1529 i una de les esquelles Xiques, del 1542, es deixaren penjades en un pis intermedi del campanar. La Vedada, del 1709, es diposità en el museu de la catedral.

La resta es refongueren creant-se les noves campanes Narcisa, Paciana, Angèlica, Severa i Oleguera. Cinc en total, les quals, unides a les altres cinc que es deixaren dalt del campanar, formen l'actual soneria del campanar religiós.

La construcció de les campanes

Hem dit abans que, de vegades, en tondre algunes de les campanes, es passava per veritables fracassos i pot ser hauríem de saber que fondre una d'aquestes peces no és qualsevol cosa, sinó una tasca molt laboriosa i difícil.

Per a començar havia de fer-se un pou en el terra, d'una fondària similar a la campana a construir. Després es feia un nucli, o ànima, de pedres i fang amb la forma que hagués de tenir l'interior de la campana.

Després es recobria aquest nucli amb una argila molt fina i dura, formant el que se'n diu la falsa campana. En els llocs on es volia que hi haguessin gravats ressaltats, s'hi incloïen unes plaques de cera on aquests hi eren dibuixats,

Una vegada seca aquesta falsa campana, es recobria amb vanes capes de fang de la mateixa qualitat que el nucli. Quan es considerava que estava ja tot sec, s'aixecava aquesta coberta Última per a poder eliminar la falsa campana, trencant-la amb molta cura. Es tomava a baixar la coberta i l'espai que quedava buit era el que s'omplia de bronze fos, abocant-lo per uns forats deixats expressament.

Aquest material, el bronze, fon prop dels 1100 graus, segons la quantitat de coure que contingui 1, és clar, fondre vanes tones d'ell, procurant que no es refredés, amb els medis d'aleshores, fogueres de llenya i carbó, doncs resultava bastant complicat, motiu pel qual no sempre s'aconseguia a la primera la peça desitjada.

Quan es considerava que el bronze ja estava fred, s'aixecava la coberta i, si tot havia anat bé, la campana quedava en descobert, neta radiant.

El material del qual es fan, normalment, les campanes és bronze, és a dir, un aliatge de coure, aproximadament un 78 per cent, i estany la resta, procurant evitar al màxim la inclusió d'altres materials.

De vegades es feien donatius d'or o argent, per a ser fosos juntament amb el bronze, doncs existia la creença popular de que així sonaven millor, però cap anàlisi realitzat en campanes antigues ha donat restes d'aquests metalls. Els donatius deurien servir per a cobrir les despeses de la fosa.

Els batalls es fan de ferro si la campana és de bronze, i a la inversa, si la campana és de ferro, com algunes vegades s'ha fet, doncs llavors el batall és fa de bronze. Sembla ser que és l'impacte d'aquests dos metalls el que produeix el só tan apreciat.

Anomenem el batall, que és la peça suspesa en l'argolla interior de la campana per tal de fer-la sonar, colpint-la, però també es pot fer sonar mitjançant un martell. Aquest és una peça mòbil col·locada prop de la campana de manera que, en accionar-lo mecànicament, percudeixi en ella per l'exterior.

Altres paris de les campanes que podem anomenar són: La corona, que és el lloc, per sobre de tot, d'on sobresurten les nanses per a penjar-la i sostenir-la. La panxa, que és la curvatura que té el cos de la campana, i l'argolla, el ressalt interior d'on s'hi penja el batall. L'anell inferior de la campana és la part més essencial, doncs en ell colpegen el batall o el martell exterior, per això és més regruixat.

Els tocs de les campanes

Hem dit moltes vegades que les campanes es fan sonar, que es toquen o repiquen, però.. els campaners, o sonadors ¿tenen algunes paraules especifiques per a dir com cal tocar?

Anomenem-ne algunes: Alçar, arrencar, asseure, brandar, davallar, fer clars, pujar, repicar, tocar i ventar.

Tocar
fer sentir el son
Repicar
tocar a tocs vius repetits
Ventar, brandar, mig volteig
tocar fent oscil·lar la campana
Fer clars
ventar dues campanes alhora
Voltejar
fer sonar les campanes fent-les voltar per complert
Alçar, arrencar, pujar, asseure o davallar
ja ens és més entenedor.

Es fan sonar per casaments, batetjos, defuncions i altres esdeveniments socials, tots amb els seus tocs corresponents, doncs estaven ben codificats, inclòs els tocs de difunts es feien diferents depenent de si el difunt era un home o una dona: se'n feien dos per a una dona i tres pels homes. Quan el difunt era un canonge, en sepultar-lo es feien sonar totes les campanes de la seu una dotzena de vegades.

Curiosament, quan s'estava a punt d'instal·lar les noves campanes de les hores en la torre de la nostre catedral, el govern, en una instrucció del 21 d'octubre de 1865, recomanà que es procurés no tocar-les gaire en casos d'epidèmia. Les epidèmies de còlera eren les que hi havia en aquelles dates. Segurament pensaren que deuria resultar bastant depriment el sentir contínuament els tocs de difunts.

Tot i que les campanes son propietat de les esglésies, el costum antic fa que s'utilitzin també per a qüestions civils, com en cas d'incendi, etc., per això el Tribunal Suprem decidí intervenir en el seu Ús 1, en una sentència del 6 de març de 1905, prohibí, per qüestió de seguretat, que fossin sonades al vol en casos de tempesta.

Les actuals campanes de la Catedral

Actualment, de campanes o altres elements de sonaria, n'hi ha en els següents llocs:

A l'exterior, en el campanar de sobre l'orgue, dit del rellotge o civil; en el campanar del claustre, o religiós i en el campanar d'espadanya de la capella de Santa LlÚcia.

En l'interior de l'edifici, en el trifori alt; sobre la porta de la sagristia; en la cripta de Santa Eulàlia; en la Capella del Santíssim, o del Crist de Lepant i en el museu de la catedral. Aproximem-nos-hi.

Campanar del rellotge

En ell n'hi han dues campanes, les quals estan penjades i fixades per les nanses i sonen en ser colpejades pel martell exterior. No tenen batall, és clar, i son:

L'Honorata
És la que està situada més amunt i és destinada a tocar els quarts d'hora.
Es fongué l'11 d'agost de 1865, i pesa 750 kilos.
El 29 d'octubre de 1865, fou batejada pel bisbe Pantaleó Montserrat i Navarro amb el nom d'Honorata, doncs està dedicada a Sant Honorat, bisbe d'Amiens morí cap a l'any 600, el qual és patró dels flequers i pastissers. En fou padrí l'alcalde, Antonio de Quevedo Donis, en representació de l'Ajuntament, i a la cerimònia hi assistí una gran gentada.
El 2 de novembre fou hissada dalt del campanar, el mateix dia que la de les hores, l'Eulàlia. Com l'Honorata està col·locada més alta en el campanar, per qüestions de muntatge fou instal·lada una hora després.
A les 12 del migdia del 20 de gener de 1866, sonà per primera vegada, d'acord amb el rellotge construït per A. Billeter, i la nota que donava en vibrar era un Do.
Però..., de campanes amb el mateix nom d'Honorata n'hi han hagut d'altres, i totes amb peripècies ben diverses.
La primera de la que en tenim noticies fou la que es col·locà l'any 1393 i que servia per a fer saber l'hora als ciutadans. Era feta sonar a cops de mall pels sonadors pagats pel Consell de Cent.
Durà molt de temps, fins que fou feta malbé el 16 de març de 1714, per un de tants dels centenars de projectils que queien a la ciutat, durant els bombardetjos de la guerra de Successió.
Un cop acabada la guerra es demanà permís per a refondre-la però, enlloc això, el Consell Reial recordà que, aquella campana, havia servit per alertar als defensors de la ciutat tocant a sometent durant el setge. Per això, no s'autoritzà la reconstrucció i, a més, el 16 de setembre de 1716 fou manada destruir, com a càstig a la ciutat per la seva insurrecció.
Anys després, el 1759, fou cridat, per a ser coronat, un nou rei, en Caries 111. Aquest, venint de Nàpols, on residia, per a prendre possessió del seu nou regne, desembarcà a la nostre ciutat el 17 d'octubre. Aleshores es tornà a demanar autorització per a refer la campana, concedint-se llavors sí.
Li encarregaren a en Pau Torrent la nova Honorata i aquest la fongué, però sortí amb un so no adient i hagué de tornar-se a fer. Tingué que refondre-la per tres vegades, doncs no quedava mai bé, li faltaven les nanses, era incompleta, etc.
Finalment, decidiren fer-ne una altre encarregant-la aquesta vegada a en Josep Bamola i aquest, el 28 de juny del 1762, la fongué amb encert. El 27 d'agost, la tragueren del lloc on l'havien feta, el convent de Sant Francesc de Paula, per on esta l'actual carrer de Jonqueres.
Pel seu trasllat a la catedral s'organitzà un gran esdeveniment essent arrossegada, sobre corrons, per més de 200 nens d'entre 10 i 12 anys, fins a deixar-la davant el portal major de la Seu. El diumenge 5 de setembre, en estar malalt el bisbe, Ascensi Sales, el Vicari General, Josep Nadal, la beneí, essent-ne padrí el marqués de Castellbell. El dilluns, dia 6, la portaren fins al peu de la torre, hissant-la el dimarts dia 7, mitjançant torns i cordes.
Però no durà tampoc gaire aquella Honorata, doncs, el 13 d'agost de 1773, altre vegada fou destruïda, com a càstig a la ciutat per haver-la utilitzat tocant a sometent en el rebombori de les quintes.
Hagueren de passar més de noranta anys perquè es tornés a tenir una Honorata. No fou fins que, l'any 1864, el 30 d'octubre l'Ajuntament presidit per l'alcalde Valentin Cabello, decidit a tirar endavant la construcció d'una campana per a les hores, acordà també fer una altre només pels quarts, la qual mantindria el nom de l'antiga campana de les hores, Honorata. L'encarregat de t'obra fou el rellotger A. Billeter.
De fondre-la se'n encarregà en Calvetó fui, i, quan aquest la considerà acabada, l'11 d'agost de 1865, una comissió la revisà, sent aprovada el 27 d'octubre de 1865.
La nova Honorata ja no senyala les hores, només els quarts però, precisament per això, és la que més vegades sona 1, a més, és la que esta col·locada més amunt de totes les de la Seu.
L'Eulàlia
És la campana destinada a fer saber en quina hora som. Es fongué el dia 11 d'agost de 1865, i pesa 3,5 Tones. És la més gran de la catedral.
El 29 d'octubre de 1865, fou batejada pel bisbe Pantaleó Montserrat i Navarro. Se Li posaren els noms de Eulàlia, Alfonsa i Maria de les Mercès. En fou padrí el general segundo cabo (és a dir, qui seguia al capità general en l'escalafó militar), en representació del Príncep d'AstÚries, el futur Alfons XII. A la cerimònia hi assistiren una gran quantitat de ciutadans.
La dedicaren a Santa Eulàlia, doncs és a qui també esta dedicada la catedral, des de l'any 877, juntament amb la Santa Creu, a més de ser la compatrona de la ciutat de Barcelona.
El 2 de novembre, l'Eulàlia fou hissada dalt del campanar, el mateix dia que l'Honorata i la primera batallada, feta amb un cop de mall, es feu a les tres i mitja de la tarda.
La primera vegada que sonà automàticament fou el 20 de gener de 1866, a les 12 del migdia, d'acord amb el rellotge fel per A. Billeter. A la gent no li agradà el seu so, digueren que vibrava massa i sonava d'una manera inharmónica, no donant la nota prevista, un Mi bemoll.
La construcció d'una campana per a les hores havia estat acordada per l'Ajuntament presidit per l'alcalde accidental, en Pau Soler i Mestres i l'1 de desembre del 1848, es publicà l'anunci d'un concurs per tal de construir la nova campana de les hores.
S'havia acordat, també, que la nova campana, tan gran que s'oiria d'una hora lluny, es diria Eulàlia.
El 4 de gener següent es realitzà la subhasta, essent adjudicada a Josep Forns, constructor. Aquest li encarregà la feina al fonedor Josep Calvetó el qual començà a muntar els forns a la plaça del Rei, per a fondre-la, el 7 de febrer. Però, després de varis intents, i en no quedar mal bé, el 6 juny de 1852, veient les dificultats, decidiren deixar-ho córrer,
Uns anys després, el 1864, lo tornaren a intentar. L'Ajuntament, presidit per l'alcalde Valentin Cabello, acordà, el dia 4 d'abril, la construcció una campana per a les hores, mantenint el nom d'Eulàlia acordat prèviament. També s'acordà la construcció d'un nou rellotge i una campana només pels quarts.
Li encarregaren la feina al rellotger A. Billeter, i aquest als fonedors Isidre Buenaventura Pallés. Aquests l'intentaren construir el 5 de novembre d'aquell mateix any, però tampoc ets anà prou bé. Aquella campana era molt gran.
Aleshores, en Billeter encarregà la fosa de les campanes al fill d'en Calvetó, i aquesta vegada ja anà millor. Al tercer intent es donaren per bones les peces construïdes.
La catedral tornà a tenir un rellotge i les seves campanes.

Campanar del claustre

En ell hi son penjades deu campanes, emetent cada una d'elles, en vibrar, una nota sonora distinta. Totes estan muntades per sonar oscil·lant en mig volteig, a més de tenir també, algunes, martell exterior.

La Tomasa
Fosa el 1758, pesa 2.500 kg. és la més gran d'aquest campanar i la més antiga d'elles. Es toca només en les misses pontificals i la nota que emet en vibrar és un Re.
Hi hagué una altre campana amb el mateix nom que fou donada a la catedral, el 1539, com a tribut d'entrada al capítol, en lloc d'una capa, com era el costum, pel canonge Francesc Franch. Per això, en un principi l'anomenaren Franca, però el canonge demanà que aquest seny fos anomenat Tomàs en honor a sant Tomàs Becket, bisbe de Cantorbery, mort el 1171. El canonge Franch volgué fer aquest homenatge al sant del qual eh administrava un benefici en llur capella, i la benedicció es feu el 28 de maig, pel bisbe de gràcia, Joan Miralles.
Pesava uns 1950 kgs. durà fins el 6 de març de 1758, en que, accidentalment, s'esquerdà. Immediatament, i aprofitant el bronze de la mateixa, se'n fongué una altre a la foneria de Josep Barnola, encara que aquest la feu més gran i més pesada.
El 1832, i com a mesura de precaució, es col·locà una gran reixa en la seva finestra per evitar accidents en cas de caiguda del batall.
La Mercé
Fosa el 1949, pesa 1300 kgs. Es toca sempre, en totes les celebracions: per a diari, en les festes senzilles, en les canonicals i en les pontificals. Emet la nota Do. Batejada amb aquest nom com a homenatge a la Verge de la Mercé, compatrona de Barcelona des de l'any 1687, juntament amb Santa Eulàlia, quan fou elegida com a tal pel Consell de Cent, el 25 de setembre d'aquell any.
L'Antònia
Fosa el 1958, amb un pes de 950 kg. La nota que emet és un Mi bemoll.
La Dolors
Fosa el 1953, pesa 850 kg. La nota que emet és un Fa. Es toca en el segon toc en les festes senzilles, i en tots en les solemnes i pontificals. Es toca en els finals de les misses pontificals, durant deu minuts.
La Gregòria
Fosa el 1958. Pesa 700 kg. Emet la nota Sol. Es toca sempre, en totes les celebracions, juntament amb la Mercé: per a diari, en les testes senzilles, en les canonicals i en les pontificals. Son les dues Úniques que ho tan.
Porta el nom de l'arquebisbe que era cap de la diòcesi en aquell any, en Gregorio Modrego Casaus.
La Narcisa
Fosa el 1975, a la casa Guixà, de Monistrol de Montserrat. Pesa 438 kg. Quan es fa sonar, emet la nota La.
Porta el nom de l'arquebisbe que era cap de la diòcesi en aquell any, en Narcís Jubany i Arnau.
La Paciana
Fosa el 1975, a la casa Guixà, de Monistrol de Montserrat. Pesa 350 kg. Es fa sonar al final de les misses solemnes i les pontificals, i la nota que produeix és un Si bemoll
Porta el nom d'un dels primers bisbes que hi hagué a Barcelona, a finals del segle IV, Sant Pacià. Aquest bisbe, en els seus sermons, cridava l'atenció dels ciutadans i els demanava que no es deixessin emportar per l'ostentació i les costums llibertines, i que s'acontentessin amb el benestar de què gaudien aleshores, produït tant per l'abundància de les collites com per l'acondicionament de la ciutat, amb jardins i passetjos vora el mar, etc.
L'Angèlica
Fosa el 1975, a la casa Guixà, de Monistrol de Montserrat. Pesa 250 kg.
Es fa sonar en les misses pontificals durant deu minuts, i la nota que emet és un Do.
La Severa
Fosa el 1975, a la casa Guixà, de Monistrol de Montserrat. Pesa 152 kg. Quan es fa sonar emet la nota Re
Hi han hagut altres campanes amb el mateix nom, tot i que hem de saber que aquestes eren conegudes, popularment, com el seny del Lladre, doncs era la que es feia sonar per anunciar al vespre l'hora de tancar les portes de la ciutat.
D'un d'ells en tenim bastants dades: el dia 21 de novembre de 1508, dimarts, es beneí el seny del Lladre, doncs l'anterior s'havia trencat i es reféu de nou. El beneí el reverent Serra, de l'orde de Sant Francesc. Se l'hi posà Severa» i foren padrins el reverend senyor Enric Cardona i la muller de Joan Lluna, lloctinent general del rei. El dia 22, fou pujada en el cloquer major, en presència de l'lnfant Enric d'Aragó.
L'Oleguera
Fosa el 1975, a la casa Guixà, de Monistrol de Montserrat. Pesa 129 kg. i és Ja més petita d'aquest campanar. Quan es fa sonar emet la nota Mi bemoll
Esta dedicada a Sant Oleguer, qui fou bisbe de Barcelona des de l'any 1114 fins el 1137. Supleix a l'anterior del mateix nom, la qual esta dipositada en la cambra intermèdia d'aquesta torre.
Sant Oleguer, qui havia estat prepòsit de la canònica agustiniana de Sant Adrià de Besòs i era abat del monestir de Sant Ruf, a Avinyó, estava a Barcelona en les que morí el bisbe Ramon En tenir un gran prestigi poble, succeí que els feligresos l'elegiren com essent confirmat pel papa, Pasqual 11.
Quan temps després el normand Robert d'Aguiló, príncep de Tarragona, reconquerí aquella ciutat, el comte, Ramon Berenguer III, l'hi cedí a sant Oleguer la seu episcopal d'aquelles terres. Com que era ja bisbe de Barcelona, sant Oleguer passà a tenir tots dos càrrecs. A més, poc després, el 1118, el papa Gelasi II, tornà a elevar Tarragona a seu metropolitana.
Les seves restes descansen en el mausoleu existent en la Capella del Santíssim, o del Crist de Lepant, obra dels mestres Pere Anglada, la figura jacent, i dels escultors Grau i Rovira el basament.

Campanar de la Capella de Santa LlÚcia

El campanar, en forma d'espadanya, es construí el 1681, en eh hi pengen dues campanes, actualment sense Ús

Aquest campanar fou destruït parcialment durant el bombardeig que feu sobre la ciutat el general Baldomero Espartero, duc de la Victòria i regent de l'estat, els primers dies de desembre de l'any 1842.

S'havia produït una crisi provocada per distintes causes: la imposició, altre vegada, de les quintes, o lleves obligatòries de soldats, l'augment dels impostos i l'atur, motivat aquest, sobretot, pel tancament de les empreses tèxtils a causa de la importació de cotó de ('estranger.

La campana més propera al carrer del Bisbe, mesura uns trenta centímetres de diàmetre, i té una alçada proporcional.

Una inscripció en un relleu ovalat ens diu que: Pallés me feu el 1851

La situada al seu costal té unes mesures similars a la seva germana.

Fosa el 1842, té intercalat entre la data un relleu amb una imatge del Ecce Homo.

Trifori alt

Dalt del presbiteri, en el trifori alt, a la part de l'Epístola, hi han dues esquelles. Les dues estan dotades de mecanismes de volteig i de martell exterior i es fan repicar, fent clars, per assenyalar el començament dels oficis.

Son de mesures molt similars, trenta dos centímetres de diàmetre, una alçada de trenta centímetres.

Una d'elles porta la data de 1583 i té en relleu unes lletres que diuen AVE MARIA . També té quatre imatges en relleu, una d'elles representa a Sant Miquel, una altre a Santa Eulàlia, la tercera és un crucifix i la quarta és una santa amb la palma del martiri.

En l'altre no s'hi aprecia cap data ni relleu, presentant un aspecte molt senzill.

En el mateix trifori, a sobre de l'orgue, hi ha un suport que contenia dos timbres mecànics, del tipus de mitja esfera. Actualment només en queda un.

Eren fets sonar en ser colpejats per un martell, el qual era activat per un mecanisme, part del qual és visible encara en l'exterior del terrat.

La utilitat d'aquest timbres ens és desconeguda, per ara. Es suposa que podien estar connectats al mecanisme del rellotge, per així poder oir les hores en l'interior de la seu.

Paret sagristia

El Rotllo
Aquest aparell és un hexàgon de fusta que conté picarols i esquelletes. Esta situat a sobre de la porta de la sagristia. Es fa repicar, en les festes grosses, en començar els oficis.
Existia el costum, temps enrera, de no fer sonar les campanes des del Dijous Sant firis el Dia de Gloria, aleshores els tocs eren suplerts per altres objectes, com aquesta caixa. De vegades, però, també s'utilitzava el Tenebrari, que és un gran canelobre triangular, capaç per a quinze ciris, que s'encenien aleshores.

Cripta de Santa Eulàlia

En aquesta capella, en el racó que hi ha entrant a mà dreta, a la part de l'Epístola, doncs, esta col·locada una esquella d'uns deu centímetres de diàmetre. Es fa sonar, mitjançant una cadeneta, en els moments de donar la comunió.

Capella del Santíssim

En aquesta capella, al costat de la portella de la sagristia, a la part de l'Epístola, està col·locada una esquella d'uns deu centímetres de diàmetre. Es feia sonar en els moments de donar la comunió.

Cambra intermèdia del campanar del claustre

Calvari de l'Esquella Xica - Foto BOS i BOLÓS, Josep (2003)

En aquesta cambra hi son dipositades tres de les campanes que es tragueren en la reforma de l'any 1975. Actualment estan fora de servei, lògicament.

L'esquella Prima
Porta la data de 1321. Té una alçada de 104 cm. i un diàmetre proporcional.
Hem de suposar que és la campana més antiga que hi ha actualment a la catedral. Probablement, per les dates en que fou construïda, estigué penjada en el campanar de la catedral romànica.
Esquella Xica

Mare de Déu de l'Esquella Xica - Foto BOS i BOLÓS, Josep (2003)
Porta la data de 1542. Té una alçada de 75 cm. Té diverses imatges en relleu: un sant Miquel matant amb llança a un drac; una Mare de Déu; un Calvari i una santa Eulàlia, aquesta amb la figura d'un donant.
També té lletres en relleu, les quals repeteixen diverses vegades: IHS VINCIT, XPS REGNANT
Algunes de les inicials d'aquests relleus estan formades per petits animals, gossos, aus, bens, etc.
L'Oleguera
Porta la data de 1529. Té una alçada de 72 cm.
Es tocava a les dotze en punt, per fer saber a tot hom, abans de fer sonar la campana de les hores. Quan enfosquia, es feia sonar amb unes quantes batallades, seguides d'un repicó de la campana de les hores.
Té dues imatges en relleu: una Anunciació i una Resurrecció. En aquesta, es pot apreciar un bust de Jesucrist, sortint del sepulcre.

Museu

La Vedada
Fosa el 1709. La seva forma és distinta a totes les altres, doncs és més cilíndrica, i les seves mesures també tenen una proporció distinta: 38 cm. de diàmetre i 70 d'alçada.
Té unes lletres en relleu que diuen: IEGVS, MARIA, JOSEPH
Era la primera que sonava en començar el dia, cap a les tres de la matinada. Per a despertar als clergues que vivien prop de la catedral, l'escolà major la feia sonar una cinquantena de vegades.

Bibliografia

Arxius i biblioteques consultades

Agraïment: A Rosa Maria Asensi i Estruch i a Montserrat Cabassa i Capel per les seves eficients i eficaces col·laboracions.

Josep BOS i BOLÓS
Projecte Catedral
Voluntaris Barcelona 1997
Edicions de l'Arxiu Diocesà de Barcelona
carrer del Bisbe, n. 5 08002 Barcelona
© Josep BOS i BOLÓS (1997)
© Fotografies: Ramon FARRANDO BOIX - Fotografies Trifori alt: Josep BOS
  • BARCELONA: Campanes, campaners i tocs
  • Campanes (epigrafia, descripció): Bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    Buscar campana, campanar, població, fonedor, epigrafia, any fosa, autor, article
    © Edicions de l'Arxiu Diocesà de Barcelona (1997)
    © Campaners de la Catedral de València (2018)
    campaners@hotmail.com
    : 23-09-2018
    Convertir a PDF