Les veus més antigues de l'Horta, Bé d'Interés Cultural

«Pobra Balansiya! La veu que cridava a l’oració des de les torres ha sigut substituïda pel soroll de les campanes». Així es lamentava Ibn al-Abbar, el visir poeta que als últims dies del setembre de 1238 va signar les capitulacions de Balansiya en favor del poder cristià de la Corona d’Aragó. Aquell plor a un paisatge sonor –deliberadament– desaparegut constituïa la primera referència a la presència de campanes al territori valencià.

Després de la conquesta, els minarets des dels quals els muetzins cridaven a l’oració a la comunitat musulmana van ser possiblement poblats per uns nous instruments –musicals i de comunicació–, que de ben segur, pocs dels habitants de Balansiya havien oït mai: les campanes, símbol auditiu inequívoc de la presència cristiana en un territori. Poc de temps després, a aquelles transformacions del paisatge visual introduïdes per la nova cultura se n’afegirien les visuals. Sobre les antigues mesquites islàmiques serien construïts els nous temples cristians i, amb ells, els primers campanars.

Podria no ser un relat llegendari, per tant, la tradició que contava que Jaume I havia arribat a València carregat de xicotetes campanes, potser les culpables de les lamentacions d’Ibn al-Abbar. Tot i que no sabem a ciència certa si n’hem conservat alguna, l’honor d’haver arribat amb la comitiva de la conquesta l’atribuïm –amb la deguda prudència– a diverses campanetes que pels seus trets podrien tractar-se de bronzes coetanis a aquells successos.

Potser dins d’aquest grup, el cas més plausible el constitueix l’anomenada «Campana de la Roqueta», una xicoteta peça provinent de «La Roqueta», històric centre de culte a sant Vicent Màrtir on –no ho oblidem– van ser guardats l’escut, els esperons i l’espasa del rei En Jaume. Amb la partida de la comunitat religiosa d’allà, la campaneta va ser conduïda fins a Picassent i, des d’ací, al nou convent de Sant Josep i Santa Tecla, al Vedat de Torrent, on es conserva en l’actualitat.

La campaneta, datada amb seguretat al segle XIII, repeteix tres vegades al seu terç (nom que rep l’àrea superior de les campanes) la inscripció «DE DAROCA» en caràcters gòtics invertits. Aquesta llegenda ens indica, segurament, la procedència d’aquest xicotet bronze de la ciutat aragonesa de Daroca, conquerida dècades abans que València.

A l’àmbit de l’Horta de València, a la «Campana de la Roqueta» segueix en datació una campana d’Alfara del Patriarca. Aquesta compta al terç amb una inscripció en llatí –amb algun descuit en valencià– ben poc ordinària, que resa en lletra gòtica minúscula: «nobili don iacobus corberan delet me fecit any m d xxx uiii», és a dir, «El noble En Jaume Corberà d’Alet em va fer l’any 1538». Baix de la inscripció trobem l’escut d’aquell noble. S’ha suggerit que aquesta campana, de propietat i usos exclusivament civils, va poder ser un obsequi d’En Jaume Corberà d’Alet a Alfara, amb motiu del casament de la seua filla, Na Margarida Corberà d’Alet, amb En Miquel Jeroni i Cruïlles, senyor del poble.

La «Campana de la Roqueta» encapçala en datació, amb tota probabilitat, el conjunt de setanta campanes gòtiques que conserva el territori valencià, que abasten un ampli marc cronològic, des del segle XIII fins a ben entrat el XVII. Hom podria sorprendre’s per la consideració de «gòtica» d’una peça del cinc-cents o del sis-cents, segles que des d’una perspectiva estilística vinculem a altres títols. Tanmateix, sobre els bronzes els caràcters gòtics van perdurar fins a quasi dos segles després de les dates en què la Història de l’art dona per conclòs a allò que diem «gòtic», potser fruit de la reutilització de motlles.

Estem d’enhorabona. Després de dècades de treball, en les quals –entre altres aspectes– hem documentat l’existència d’aquest extraordinari conjunt de bronzes, recentment, les campanes gòtiques valencianes han rebut la màxima protecció que estableix la nostra legislació patrimonial, el Bé d’Interés Cultural. A més de béns materials de gran vàlua, aquestes campanes amaguen també valors intangibles de gran importància: la campana és un dels pocs instruments que no modifica la seua sonoritat amb el pas dels segles. Per això, quan les escoltem, estem oint el mateix so que varen sentir els nostres avantpassats.

SARRIÓ ANDRÉS, Pau M.

Levante - El Mercantil Valenciano (09-02-2019)

  • ALFARA DEL PATRIARCA: Campanes, campaners i tocs
  • SARRIÓ ANDRÉS, PAU (ALAQUÀS) : Tocs i altres activitats
  • Protecció legal campanars i campanes: Bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    Buscar campana, campanar, població, fonedor, epigrafia, any fosa, autor, article
    © Levante - El Mercantil Valenciano (2019)
    © Campaners de la Catedral de València (2019)
    campaners@hotmail.com
    : 22-08-2019
    Convertir a PDF