El Campanar de Burriana

Sis segles d'història

Josep Lluís Gil i Cabrera

Llibret de Falla
"LA PASSAETA" 1997
Falla Club 53

  • La Torre del Consell o de la Universitat de Burriana
  • Descripció de la torre gòtica.
  • La reforma barroca
  • La funció defensiva durant les guerres carlines
  • La destrucció i la reconstrucció del Campanar
  • La torre de comunicacions
  • Les Campanes: les campanes abans de 1936; l'electrificació de les campanes, i les campanes actuals
  • Visita al Campanar
  • El campanar en xifres
  • Bibliografia
  • La Torre del Consell o de la Universitat de Burriana

    Seguint la tipologia tan freqüent a les ciutats italianes i franceses, El Campanar de Burriana fou bastit com a torre forta del Palau Municipal o Casa de la Vila, la qual tenia una dependència que servia d'armeria i aljub amb accés directe a la torre, mitjançant un menut portal ojival, que hui recau a la via pÚblica i està custodiat per dos gàrgoles en forma de lleons.

    L'autor va ser el mestre pedrapiquer Bertomeu Bataller, que signà la seua obra, a meitat segle XIV, en un carreu cantoner del segon cos de la cara Oest.

    Com que la funció del Campanar era no solament defensiva sinó sobretot torre de comunicacions i rellotge pÚblic, tenia altre portal de servei, semblant a l'anterior, per accedir-hi des de la placeta als peus de l'església. Aquest portal es troba hui a l'interior de l'església, junt a l'accés a la capella de la Comunió.

    Per tant, el Campanar de Burriana, no és una torre exempta com les de Sant Mateu, Castelló, Cervera del Maestrat, Benicarló o Vila-real, sino que és el complement defensiu i cívic, senyal i emblema del poder municipal. Ens ho referma el fet que encara es pot veure, a un carreu cantoner de l'inici del segon cos, el primitiu escut de Burriana: les armes reials envoltades per quatre torres amb merlets, dues d'aquestes amb portals ben remarcats, per tal d'incidir en el seu aspecte urbà.

    Descripció de la torre gòtica

    Per a la descripció interior i exterior d'aquest campanar gòtic hem seguit, a més de l'observació directa del mateix edifici, les declaracions del darrer campaner, Ismael Roig, les nombroses fotografies que es conserven i acompanyen parcialment aquest escrit, així com el coneixement de les torres medievals, renaixentistes i barroques que se citen com a paral·lels i deutores en bona mesura del nostre Campanar, que fou el primer que es bastí en terres valencianes.

    El Campanar de Burriana és un edifici prismàtic de carreus, que inscriu un octògon sobre una base quadrada. Aquesta base s'aixeca sobre tres graons. A partir d'aquests, en la cara Nord-oest i en la del Nord-est, s'obrin dues portades ogivals d'accés. La torre estava formada per quatre cossos, cenyits per motlures horitzontals o impostes que separen els pisos.

    El primer cos incloïa el basament quadrat, format per setze filades de carreus sobre els quals, mitjançant quatre trompes inverses, es transformava el prisma quadrat en octògon. Aquest primer cos era massís a excepció dels dos accessos que confluïen, des de les portades, en l'eix central de la torre, des d'on arrancava una ampla escala de caragol que anava estretint-se, en forma de falsa cÚpula, per a formar el sol de la primera sala.

    L'escala de caragol, que s'iniciava centralitzada, es desplaçava a partir d'aquesta primera sala cap a un costat, la cara Nord, i seguia així fins la sala de campanes, des d'on altra escala de caragol que s'enlairava per la cara de l'Est, permetia l'accés a la terrassa superior.

    A través de l'estudi de les fotografies antigues, totes exteriors, poden deduir que tenia almenys tres cambres centrals cobertes amb voltes de creueria estrellada. La segona sala per al rellotge, afegit amb posterioritat, i la superior o sala de campanes. Aquesta sala de campanes tenia huit finestrals, possiblement de mig punt, u d'ells cegat per facilitar la ubicació de l'escala d'accés a la terrassa. L'enllumenat de l'escala i el de les sales o cambres es realitzava mitjançant sageteres.

    Exteriorment no degué de tenir més decoració que les impostes que divideixen els diferents cossos i els finestrals de mig punt de la sala de campanes, de forma semblant al campanar de Sant Mateu (vers 1414); però també podria haver estat ornamentada com el campanar de Traiguera (1393-1403), amb fornícules i sants protectors, sobre els finestrals de la sala de campanes, els dosserets i pinacles de les quals sobresortirien de l'apitador del remat. Però sense arribar al barroquisme decoratiu que presenta la sala de campanes del Miquelet de València (1376-1424).

    La reforma barroca

    Manuel Sanchis Guarner a la seua coneguda obra Els pobles valencians parlen els uns dels altres, recull a Castelló la següent cançó:

    "El Campanar de Borriana
    s'ha obert com una mangrana;
    la culpa la té l'obrer
    que l'ha fet de mala gana"

    que tot i tenir aplicació a altres pobles valencians, sembla que a Burriana li ve com anell al dit. És evident que la part superior de la torre, formada per la sala de campanes i l'apitrador superior, és d'estil barroc, mentre que la part inferior és d'estil gòtic, amb una diferència esteticoconstructiva de quasi tres segles.

    Al darrer quart del segle XVII, el Campanar degué sofrir greus danys (terratremol ¡?) que obligaren l'enderrocament de la sala de campanes gòtica i l'ampit de remat. Per allotjar les campanes temporalment, s'aixecà un remat de rajola sobre la torre de servici junt a l'absis, coneguda com del Crist Ratat

    Si atenem la documentació indirecta, que ens facilita l'Arxiu Històric Parroquial de Burriana, cal pensar que la nova sala de campanes tardaria en bastir-se una seixantena d'anys, doncs és en 1770 quan el Consell Municipal demana un emprèstit de 1000 lliures, al Reverend Clero de Burriana, per a poder comprar metall per a fondre i construir campanes per a la torre. També cal tenir en compte que al darrer quart del segle XVII s'enderrocà la nau de l'església parroquial per tal d'ampliar-la i barroquitzar-la acabant les obres en el canvi de segle (1697). Si més no, es feren noves despeses en la fabricació d'un orgue nou (1734-38) i en la construcció i decoració de la nova Capella de Comunió (1762), pegada als peus de l'església i la façana Est d'El Campanar.

    La construcció de la nova sala de campanes i la terrassa amb l'apitrador de remat seguí la moda imperant en els pobles de la Plana, el Baix Maestrat o la pròpia ciutat de València.

    La sala de campanes s'articula a l'exterior amb pilastres i retropilastres als angles, d'ordre toscà amb els fusts acanalats i elevades damunt de podis. Aquestes pilastres, emmarquen els allargats finestrals de mig punt sobre impostes, i sobre aquests pengen grans plaques retallades, i requadres sobreeixits en els apitradors.

    Sembla que la sala de campanes es cobrí amb volta estrellada de nervadures sobre mènsules, seguint el precedent gòtic, tal i com s'ha fet en la reconstrucció actual, i també es reaprofitaren les velles gàrgoles gòtiques de desaiguament de la terrassa de l'antiga obra. És ben possible que aquestes serviren de models per a les gàrgoles dels campanars de Castelló, Vila-real i Benicarló.

    La modernitat barroca havia deixat la seua empremta en la més antiga torre octogonal del Regne de València; els paral·lels estilístics, tan precedents com coetanis o posteriors són evidents i mÚltiples, si bé totes no tenen base quadrangular o el prisma que formen és de sis o huit cares: Alcublas (1557), Castelló (1591-1604), Traiguera (1393-1403, vers 1760), Cervera del Maestrat (1760), Benicarló (vers 1760) Vila-real (1682-1703-1744), la Vall d'Uixó (1791), Alcalà de Xivert (1783-1799), Altura; a València: el Miquelet (1402-1417), Santa Caterina (1688-1705), St. Llorens, i St. Valer; Cheste (1761-1779), la Pobla de Vallbona, Quatretonda, Alcoi ...

    La funció defensiva durant les guerres carlines

    El funcionament com a talaia fortificada en combinació amb l'església parroquial i els edificis municipals que envoltaven el Campanar és força interessant. La documentació que disposem a través de l'Arxiu Històric Municipal de Castelló, així com a través dels manuscrits de D. Manuel Peris Fuentes en l'Arxiu Històric Municipal de Burriana, és molt valuosa i ens permet seguir amb força detall el curs dels esdeveniments que, d'altra banda, han estat publicats pel professor Fransico Roca i Alcayde en la seua Historia de Burriana, i recentment, amb una visió molt més completa i científica, per l'historiador i Arxiver Municipal de Vila-real, Vicent Gil, en l'apartat "Carlisme i societat a la Burriana de la Revolució Liberal, 1833-1840", en el segon volum de Burriana en su Historia.

    És per això que solament donarem unes xicotetes pinzellades, preses de l'estudi citat de Vicent Gil, sobre allò que afectà més directament el nostre Campanar en la seua funció defensiva, la qual no li venia de nou ja que, cal recordar que si més no, hi hagué una guerra de les Germanies, una guerra de Successió, una guerra de la Independència, les conseqüències de les quals no passaren de llarg per Burriana, a més d'altres successos de menys importància.

    "Ya desde el primer momento un puñado de entusiastas jóvenes burrianenses acaudillados por el Alcalde, el abuelo Mainer, su yerno Ramón Llopis y el notario D. Carlos Echevarría, decidieron resistir cualquier ataque de los partidarios del Pretendiente, haciendo reparos en el campanario, en la casa de rentas y de la enseñanza y portal de Valencia, constituyendo de todo un fortín en algunas condiciones de defensa. A medida que la causa de D. Carlos tomaba incremento, los defensores del fuerte aumentaron en nÚmero, en organización y y en elementos de resistencia. Llegaron a movilizar tres compañías de milicianos nacionales que sumaban 223 alistados."

    "Vista la frecuencia con que los carlistas visitaban esta población, los peligros que corrían los nacionales y sus famílias por carecer de local donde guarecerse y que el fuerte era insuficiente por lo reducido para servir de refugio a todos, como a sí mismo para presentar una eficaz defensa, acordó el Ayuntamiento (19 Enero 1837), de conformidad con el clero, ampliar la fortificación con la Iglesia y capilla, a cuyo efecto los oficios divinos se trasladaron (22 Enero 1837) a la del antiguo convento de mercedarios, en donde se verificaron las necesarias reformas y mejoras que exigía la solemnidad del culto y la comodidad de los fieles. ...

    "Practicadas las obras de ampliación del fuerte que costaron 21.932 r. (v.), consistentes en rodear el edificio de la Iglesia de un muro aspillerado y una zanja, con otras obras accesorias en las torres y puntos elevados, y emplazando un cañon de hierro de a cuatro en el campanario. Se almacenaron provisiones de boca y guerra, se construyeron habitaciones para las familias de los que habían empuñado las armas, y media población se cobijaba en su recinto los días de peligro, como así mismo las partidas volantes de D. Vicente Balaguer y D. Manuel Safont que recorrían el distrito."

    L'exèrcit de Ramon Cabrera, comandat per Serrador i La Cova, va sotmetre els nacionals de Burriana a un fort setge en el conjunt de fortificacions format per l'ajuntament, el Campanar, la capella de la Comunió i l'església, que es perllongà del dia 3 al 8 d'abril de 1837. Front a la impossibilitat de mantenir per més temps la defensa, els nacionals decidiren contraatacar. Per tal de trencar el setge cremaren les edificacions adjacents al fortí que estaven en mans dels carlins, així es destruïren les 17 millors cases de la vila, entre elles tots els edificis municipals des del carrer major fins el Campanar, també s'hi va perdre el valuós Arxiu Històric Municipal, que ja en temps del nostre cronista, Rafael Martí de Viciana(1564), era dels millors i més complerts del regne.

    Acabades les guerres carlines es construí la casa Abadia (1852) i anys després, quan ja la pacificació social es donà per completada, amb el pretexte de que la placeta o atzucat que formaven el Campanar, la capella de Comunió i l'església, era un lloc insalubre on jugaven els xiquets i feien nosa al culte, s' acordà (1870) ampliar l'església fins al Campanar, englobant l'accés d'aquest i el de la capella de Comunió en l'interior del temple parroquial.

    La destrucció i la reconstrucció del Campanar

    La matinada del 5 de juliol de 1938 va ser marcada per tres terrorífiques explosions que es deixaren sentir a tota la Plana. Havien esclatat les 32 caixes de dinamita, col·locades a l'interior del Campanar de Burriana, per la 203 Brigada de l'Exèrcit Republicà, comandada per un dinamiter mexicà. Deien que era un punt estratègic militar però semblava una damnatio memoriae. La humiliació més gran que es podia inferir a la ciutat de Burriana, perpetrada per qui no n'era conscient (¡?) del que representava el Campanar.

    En esclatar el Campanar, els carreus que el revestien foren llançats com a projectils i causaren la ruïna de moltes de les cases que es trobaven al voltan de la Plaça i del Pla. Però els majors danys els sofriren les que estaven situades en el lloc que des d'aleshores ocupa el jardí, entre les dues places citades, i també l'església parroquial d'El Salvador i la seua capella de Comunió. Ambdues perderen la major part de la coberta.

    És significatiu vore com ho relatà mossén Elies Milian, el rector de la Parròquia en el llibre de defuncions d'aquell any:

    "El día cinco de Julio quedó liberada Burriana del poder de los rojos. La Última gesta fué la voladura del campanario y la muerte de tres sacerdotes, sacados de un hotelito de la Malvarrosa, y asesinados "incontinenti" junto á la playa, fueron los Ilmos. Dres. D. Nicolás y D. Pedro Pascual Barber Aymerich y el Rdo. D. Joaquín Llopis Daudí. La impresión que la ciudad ofrecía á la entrada de los Nacionales, no es para descrita, y era pálida sombra ante la devastación que á nuestros ojos ofrecía, la tétrica descripción que leemos de las ruinas de Itálica, sobre todo el centro de la ciudad, plaza, calle Mayor, Plá y demás calles recayentes. Más de doscientos edificios, la Parroquial quedó totalmente sepultada, fueron blanco de las horribles explosiones, tres consecutivas, á las que se vino abajo el esbelto y artístico campanario de cuarenta y tres metros de altura, cuya campana Mayor, la del Señor, Única que dedaba fué encontrada en los bajos de la casa de D. Juan Granell, sita en la calle de S. Jaime, y á más de doscientos cincuenta metros del campanario.

    Al día siguiente, y por reiteradas instancias del Comandante de las Fuerzas conquistadoras, abierta, como parroquial, la iglesia de los PP. Carmelitas y en presencia de las autoridades, y del Vicario General de la Diócesis, Dr. Colóm, celebré en una intensísima emoción la primera Misa, á la que asistió escasa concurrencia por no haber entrado aÚn á sus respectivas casas, robadas, destrozadas, sin muebles, y sin puertas muchas de éllas. Anuncié que se reanudaba el ministerio parroquial en todos sus servicios, y que la Parroquia quedaba instalada en la iglesia de los PP. Carmelitas, la menos perjudicada, y la más capaz para éllo.

    Burriana 7 de Julio de 1938.
    Elías Milián, Cura `"

    Ara quedava la feina de desescombrar i refer allò que ens havien llegat els nostres avantapassats, per tal de recuperar les nostres arrels, els símbols espiritual i civil de la ciutat de Burriana.

    En primer lloc es procedia a traure les runes i selecionar els pocs materials reutilitzables. Després es constinuà amb allò més peremptori per al servici religiós: el temple parroquial, la capella de Comunió i el Campanar.

    Les obres del Campanar, s'iniciaren el 1942 i s'enllestiren a les darreries de 1945. Es pretenia reconstruir l'antiga torre fent-la en tot igual. Després però, es plantejaren la reconstrucció estètica, però no tècnica ni estructural. Ara s'empraria el cement portland i el ferro. Els murs serien més prims; l'escala no pujaria estreta i per la mateixa cara Nord, des de la primera sala fins a la de les campanes.

    La torre que es reconstruia, respectava allò que en quedava de l'antiga, bàsicament el primer cos. A partir d'ací, la nova escala pujaria voltant els murs interiors del Campanar, que ara es reduien a la meitat de l'espesor dels antics. La sala de campanes seria semblant a la barroca, així com l'accés a la terrassa i a la petita sala entre aquesta i la volta de la sala de les campanes.

    Altra novetat estaria l'augment de l'alçà de la torre a partir de la sala de campanes, per tal de fer-la una de les més elevades. El que ací hem ressenyat tot de passada va durar tres anys que es feien inacabables.

    A la fi, mentre que un quinal dipositava sobre l'apitrador del Campanar una piràmide de coronament amb la llegenda: < ULTIMA PIEDRA / GRANELL PASCUAL / 10 NOVIEMBRE 1945 >, Mn. Elias Milian Albalat, rector de la parròquia d'El Salvador feia la benedicció, i després els parlaments de rigor del Sr. D. Juan Granell i de l'Alcalde, D. Miguel Gil Viñes, acompayats per autoritats i visitants il.lustres; l'himne i uns pocs coets, i dos bous per la vila que pagà el Sr. Granell, anunciaven l'enllestiment de l'obra que retornava l'orgull als burrianencs.

    Darrere quedà el sofriment i les penes dels qui durant tres anys deixaren les seues suors i esforços treballant en la reconstrucció del Campanar. Les pessetes aportades amb privacions; les anades i vingudes del rector i de l'alcalde; les visites, les telefonades i els nombros escrits de D. Juan Granell per a conseguir cement, ferro i diners, inclÚs amb taxes a l'exportació de la taronja (1948); les hores d'estudi i dibuix davant d'unes fotografies, de l'arquitecte municipal Sr. Enrique Pecourt, i la direcció a peu d'obra, com si de sa casa es tractara, del Sr. Vicente Piqueres, interpretant els plànols i fotografies; sempre amb el suport i la paraula confortadora de mossén Elies Milián.

    També és just deixar constància dels obrers que, a les ordres del Sr. José Lleó, enlairaren la torre: Bautista Heredia Verdegal, Francisco Piquer, Serra, i dels seus peons: Alfredo Palomero Sabater, Vicente Fortea, Juan Pascual, Miguel Rius, Bautista Girona, Antonio López, Juan López, Serra, iJosé.

    No menys important és deixar constància dels pedrapiquers que, a les ordres de Joaquin Nebot, tallaren tones i tones de pedra de la pedrera de l'Aveller de Borriol: Vicente Benlloch, Enrique Comes Usó, Vicente Pesudo, José Ros, Joaquin Broch, Bautista Franch, Vicent Borja, Juan López, Vicente Salaix, M. Navarro i M. Soñora.

    Cal també nomenar ací els proveïdors de Burriana, d'aquesta monumental obra: Vicente Piqueres, fusteria; Ramón Martínez, forja; Melchor Eixerés, transpot d'àrids; Vicente Andrés, cabàssos d'espart; Salvador Gil, transports; José Sanz, transports; José Gil Escobar, rajoles; Pedro Folch, ferramentes de pedrapiquer; Manuel Franch, material de ferreteria; Dualde, ferrer; Feliu y Jarques, fontaneria; José Faustino, corretgeria; Vda. de Fco. García Mingarro, materials de construcció; José Ibañez, ferrer; Huguet Ordinario, transports; Enrique Parreño, transport de la pedra; J. Montoniu Pascual, lloguer de maquinària; J. Ríos Ríos, ferreteria; F. B., viatges; Bautista Ripollés, rajoles; R. Rodríguez Errando, fustes; Victor Serra, corretges; Bautista García, ferreteria; El Aguila, transports; Joaquín Villanova, ferrer; Vicente Pallarés Andrés, instal.lacions elèctriques; Ramón Antonio Gumbau, carbó de farga; Salvador Tormo, maquinària; Bta. Gargallo Enrique, drogueria; Juan Bta. Marqués, transports; José Chordá, impremta; Juan Cavalirich, comptabilitat; Fco. Monfort Barberá, fusta; Manuel Navarro, fotografia; Juan Bodí Oliver, pintor;

    També és just citar els proveïdors de fora de Burriana: Cia. Valenciana de Cementos Portland, S.A. de València, cement; José Pallarés de Borriol, arrancador de pedra de la pedrera; Establecimientos Dols de Castelló, ferramentes; Juan Boters de Castelló, transport de pedra de la pedrera de Borriol; Enrique Gardó de València, ferramentes de picapedrer; Manuel Costa de Vila-real, ferrer; Altos Hornos de Vizcaya, S.A. de Sagunt, ferros; Eduardo Sinisterra de València, cables d'acer usats; Manuel Traver de Castelló, ferreteria; José Mª Quijano, S.A. de Santander, cable galvanitzat; Agustín Estellés de València, ferrer; José Vicent de Borriol, arrancador de pedra de la pedrera; Echeverría, S.A. de Bilbao, perfils de ferro; Ramón Falomir de Borriol, ferrer; J. y J. Dols de Castelló, ferramentes; i SAMO Sociedad Anónima Materiales y Obras de València, materials de construcció.

    Entre tots els que hem citat, perquè en queda constància escrita, i entre molts més que no hi apareixen feren realitat aquesta magna obra.

    Ja teníem enmig de nosaltres el Campanar, el nostre símbol, el nostre orgull, i també les cartilles del racionament. D'això fa 52 anys.

    La torre de comunicacions

    Fins ara hem parlat del Campanar en la seua història i com a talaia excepcional, però no podem oblidar la funció comunicadora que exerceix el nostre campanar des del seu origen. Des del primer moment funciónà com a torre de guaita comunicant-se, mitjançant falles o fogueres de nit i fumaroles de dia, amb les altres torres de les diferents alqueries del seu terme, així com amb les torres de guaita costaneres. Amb el pas dels temps els senyals es complicaren i variaren les tècniques, com es pot veure a l'interessant l'estudi del Dr. Francesc Llop sobre els serveis de comunicacions.

    La veu del Campanar i per extensió de la nostra ciutat eren els sons rítmics de les campanes, les quals transmetien a diari una sèrie de missatges de comprensió popular i significat cívic o religiós indistintament. Entre el seu repertori podem citar alguns exemples com el Toc d'obrir i tancar les muralles, el Toc per a congregar el Consell Municipal, el Toc d'augment d'aigües, el Toc a Foc, el Toc de pa i mel per a seguir la feina de la vesprada, l'àngelus, el Toc de Combregar, els diferents Tocs de Difunts, el Toc per a congregar el Capítol de Beneficiats, els Tocs de Missa Major, els Tocs de vespra de festa de precepte, el Toc de Peroliar, els Tocs a Cor de Beneficiats, entre molts altres que marcaven el ritme de diari, semanal i anual, és a dir marcaven el temps i l'espai.

    Les Campanes

    Els noms tradicionals de les campanes, de menor a major, segons el seu pes són: Tiple, Rondana, Blaia, Mare de Déu i Nostre Senyor, aquestes són les cinc principals o tracicionals d'acord amb l'Ús i costum a l'antiga Corona d'Aragó.

    En són moltes les notícies que tenim de la benedicció, adquisició o fundició de campanes per al nostre Campanar, però tan sols ressenyarem l'emprèstit de 1000 lliures que fa el Consell Municipal en 1770 per a comprar metall "para la fundición y construcción de campanas de esta Torre", ja que en dóna la data límit per la inauguració de la renovació barroca de la torre, amb motiu de la qual s'aprofità per a renovar el conjunt de les campanes.

    Les campanes abans de 1936

    Cal dir que les campanes que Burriana conegué en el segle XX, abans de 1936, ja no eren campanes medievals, renaixentistes o barroques, sinó posteriors a la darrera de les guerres carlines.

    És curiós que no ens haja arribat cap campana anterior a aquests fets bèl·lics, però si tenim en compte el que va succeir aleshores a Burriana comprendrem ben bé que amb aquest motiu foren parcialment foses per a fer-ne armament, i que les que hi pugueren quedar, bé a conseqüència de les guerres o bé per l'Ús es trencaren i es fongueren de bell nou.

    L'antic campanar comptava, des de les darreries del segle XIX fins a 1936, amb un conjunt de cinc campanes "de muy buen material y de brillante sonoridad", d'elles en farem ressenya tot seguit. Advertim que la nomenclatura tradicional es conservava per designar les campanes en relació amb el seu pes, tot i que els noms d'aquestes fora diferent:

    LA TIPLE.- Pes: 210 kg.; inscripció: " HOC - VILLA BURRIANA - E. B. - ELIZABETHAE - ERGO - AÑO 1888"

    LA RONDANA.- Pes: 270 kg.; inscripció: " SANTA BARBARA - ORA PRO - NOBIS - AÑO 1866 - MIGUEL MONZO M.F."

    LA BLAIA.- Pes: 600 kg.; inscripció: " SANTI BLASI - ORA PRO NOBIS- AÑO 1872 - VICENTE ROSES"

    LA MARE DE DÉU.- Pes: 725 kg.; inscripció: " MATER MICERICORDIE - VICENTE ROSES DE CHELLA ME FECIT"

    EL NOSTRE SENYOR.- Pes: 1000 kg.; inscripció: " EL SALVADOR SE FUNDIO EN EL MES DE OCTUBRE AÑO 1888 - ANTONIO VICENTE ROSES Y SU HIJO JOSE ROSOS DE CHELLA ME FECIT"

    L' electrificació de les campanes

    Juntament amb el de la Seu de Xàtiva (1922), el nostre Campanar va ser capdavanter en la instal·lació del volteig elèctric de les campanes. Els motius i les maneres, però n'eren ben diferents.

    A Xàtiva es féu per facilitar la feina del campaner i no per a substituir-lo; mentre que a ca nostra, en un moment de fort anticlericalisme i conflictes socials, el motiu era de tipus econòmic i sobretot d'inestabilitat social, com ho reconeixia el rector, en paraules pronunciades a l'acte inaugural i publicades al full parroquial, tot i la disfressa de modernitat, "regularidad y precisión, en sonoridad y en armonía" que des de el mateix full parroquial s'esgrimia per a guanyar-ne adeptes i evitar-ne les crítiques. Ben al seu pesar els van traure, inclÚs, en la falla del barri de la Vila de 1935.

    El treballs foren encomanats a l'empresa Viuda de Murua, de Vitoria, la qual susbtituí els jous de fusta per altres metàl·lics i accionava les campanes mitjançant motors elèctrics. El resultat encara és present a la memòria dels nostres majors que no reconeixien els tocs ni la sonoritat de les seues campanes.

    La inauguració va tindre lloc el dimecres 24 d'octubre de 1934, des del quadre de comandaments situat a la sagristia de l'Església Parroquial. Després de la benedicció, el rector Mn. Joaquin Balaguer accionà l'interruptor del Nostre Senyor; l'Alcalde, el de la Mare de Déu; el Tinent de la Guardia Civil, el de la Blaia; el Prior dels Carmelites Descalços, la Rondana, i el Tinent dels Carabiners, la Tiple.

    En una entrevista feta pel director del butlletí de l'Agrupació Burriananenca de Cultura, BURIS-ANA, Roberto Roselló Gasch, al darrer campaner Ismael Roig Balaguer, aquest es pronunciava així sobre el volteig elèctric: "No [soy partidario]. Porque es imposible conseguir de dicho modo un volteo tan perfecto como el de brazos...".

    Açò no obstant, l'augment de la qualitat de vida, la reducció dels tocs i el canvi dels costums socials envers el temps d'oci, ha fet que novament, en 1975, s'haja hagut de recorrer a la electrificació dels tocs, amb semblants resultats als de l'any 1934.

    Aquesta vegada l'electrificació estigué a càrrec de l'empresa ManclÚs de València, i la inauguració no va tenir cerimonial

    Ara però, quan som a les portes del segle XXI, i el patrimoni cultural és valorat i assumit pel conjunt de la societat, han sorgit noves tècniques i tecnologies que amb el suport de la informàtica fan possible la recuperació dels tocs tradicionals.

    Tan mateix ha sorgit un Gremi de Campaners Valencians, que des de 1989, amb el patrocini de l'Ajuntament, ens ha permés als burrianencs tornar a gaudir, amb ocasió de les festes de St. Blai, de la més alta mÚsica de la Comunitat Valenciana, els sons i els ritmes de les campanes de la torre del medieval palau municipal, coneguda per tothom com el Campanar de Burriana.

    Les campanes actuals

    En són set: la Tiple, la Rondana, la Blaia, la Mare de Déu i el Nostre Senyor, d'acord amb la terminologia tradicional; aquestes són les cinc principals o tracicionals. A elles s'afegiren a partir de l'any 1945 dues menudes: el Cimbolet i una altra campaneta procedent de l'antic Calvari.

    La nomenclatura tradicional s'ha conservat per designar les campanes en relació amb el seu pes, tot i que els noms de les campanes actuals no concorden amb ella.

    Començarem la descripció de dreta a esquerra per les campanes menudes o cimbalets:

    EL CIMBALET MENOR (A) .- Pes aproximat: 64 kg.; diàmetre de la boca: 48 cm.; fonedor: ManclÚs de València, 1975; inscripció: "SANTISIMO CRISTO DE LA PROVIDENCIA / 8-9-1975 / SIENDO CURA / DON CORNELIO MONFORT / BURRIANA". Aquesta campana substitueix, des de 1975, l'antiga campaneta del Calvari de Burriana, la inscripció de la qual deia: "SOY DEL CALVARIO DE BURRIANA - AÑO 1837".

    EL CIMBALET MAJOR (B).- Pes aproximat: 86 kg., diàmetre de la boca: 53 cm.; inscripció: "SAN VICENTE / ANO 1879 / A EXPENZAS DEL REVDO / CURA Y CLERO DE BURRIANA"

    EL NOSTRE SENYOR (5).- Pes aproximat: 1332 kg.; diàmetre de la boca: 132 cm.; fonedor: Manuel Roses de València, 1946; inscripció: "A SAN BLAY OB. Y M. PATRO DE BURRIANA - ACORT CONSISTORIAL XVIII ABRIL MCMXLV / ENTRE EL SONOR CONTIJENT, / QUE HI HA EN ESTE CAMPANAR / SOC LA QUE SOL TREMOLAR DE MANERA MES POTENT / SOC LA DEL AJUNTAMENT / QUE FEU LA SEUA CAMPANA / LA QUE ESCAMPA PER BURRIANA / CRITS DE GOIGS I DE TRISTOR / BENAURANÇA AL SINYOR / PER ALS BORRIANENCS DEMANA"

    LA BLAIA (3).-Pes aproximat: 630 kg.; diàmetre de la boca: 103 cm.; fonedor: Manuel Roses de València; inscripció: " A MARIA MISERICORDIA / BURRIANA 1941 / J. Francº y Btª DOMINGO NAVARRO / Y SUS PADRES / Piadoso Recuerdo / APADRINADA POR ERNESTO BLANCH / Y DOLORES GRANELL"

    LA RONDANA (2).- Pes aproximat: 422 kg.; diàmetre de la boca: 90 cm.; fonedor: Manuel Roses de València, 1954; inscripció: "CUAN SE REFUNDI / LA NOSTRE SENYOR / QUEDA PROU METALL / PER FER UNA CAMPANA / I EN FEREN A MI / PER TAN SOC LA FILLA / DEL DEU INFINIT"

    LA TIPLE (1).- Pes aproximat: 275 kg.; diàmetre de la boca: 78 cm.; fonedor: Manuel Roses de València, 1941; Inscripció: "CRISTO de la PROVIDENCIA / BURRIANA" Fou instal.lada inicialment en el campanaret del Crist Ratat.

    LA MARE DE DÉU (4).- Pes aproximat: 1077 kg.; diàmetre de la boca: 123 cm.; fonedor: Germán Roses d'Atzeneta d'Albaida, 1954; És refosa d'una altra amb la mateixa advocació de 1946, però amb 1664 kg; inscripció: "PREGUNTAN PER NOM / ANS DE BENEIRLA / RESPON LA MADRINA / SERA LA CAMPANA / DEL NOSTRE SENYOR" "MP " DEDICADA A LA MEMORIA DE MIS PADRES D MELCHOR Y D TERESA MATILDE REIG FIGUEROLA"

    Visita al Campanar

    Pujar al Campanar de Burriana és fer un volt per la història, endinsant-se a través d'una torre gòtica per ascendir els escalons de la reconstrucció realitzada entre 1942 i 1945, i admirar una ciutat als teus peus que et presenta als ulls el traçat del seu origen musulmà i l'evolució urbana fora dels constrenyiments de les murades medievals a través dels ravals de la Mar i de València; o els eixamples del segle XVIII i l'evolució dels seus habitatges des de la segona meitat del segle XIX i primer terç del XX, fruit de la transformació del camp i del pas d'una economia de susbsistència a una altra comercial, que portà la seua fruita daurada arreu dels principals ports i mercats del món, i importà les noves modes, com els eclecticismes, els modernismes o els avanços tecnològics com la llum elèctrica.

    Eixa és la ciutat que el Campanar et presenta, voltada d'un marc natural on el mar banya tot el terme municipal plagat de tarongerars, i escampats entre els quals hi ha, a l'Est, la Torre del Mar, el Clot de la Mare de Déu, la Torre de Calatrava, el Camí la Cossa, les Alqueries de Santa Bàbara, el Riu Millars i el "Palaciet", els fumerals de la Central Tèrmica i el Port de Castelló, Benicàssim, les Agulles de Sta. àgueda i el Bartolo.

    A la seua esquerra, al Nord-est, el Caminàs i Sant Antoni Pa i Vi, d'Almassora, el jaciment ibèric de Vinarragell a la vora del Camí de la Santa Pau i l'Ermita de Santa Bàbara, el pont del Millars i Almassora; al fons Castelló i la Magdalena; la Carretera Nacional i l'Autopista, Vila-real i les seues indÚstries de taulellets, i presidint l'escena el gegant Penyagolosa.

    Més prop l'Ermita del nostre patró Sant Blai, el Cementeri Municipal, al Nord, l'Alqueria del Batle; el Riu Sec o Anna, el Col·legi d'Educació Especial, la Residència de la Tercera Edat, el Col·legi dels Salessians, la Bota; a l'Oest, l'Estació de Ferrocarrils i les Alqueries, Betxí i la muntanyeta de Sant Antoni.

    Cap al Sud-oest, els campanarets del convent dels Carmelites, el Camp de Futbol i el Poliesportiu, l'Institut de Batxillerat i el Camí Vell de València, la Torre de la Regenta i el Palau de la Baronesa d'Andilla; la Torre de Carabona, el terme de les antigues vinyes de Campo Romero; el polígon industrial de la carretera de Nules, l'autopista A-7 i la seua àrea de serveis, Mascarell envoltada de muralles i guaitant-la Nules amb el fortí de Sant Miquel, i la Vilavella amb el seu castell d'equilibri inestable a causa de la pedrera per a fer el Port de Burriana.

    Més al Sud les Alqueries de Ferrer, el camí Llombai amb les instal.lacions esportives municipals i agràries, l'Institut de Formació Professional.

    Al Sud-est, la Creu de Constantino, l'Ermita de l'Ecce-Homo, la Serratella i l'antic poblat iberoromà de Torre d'Onda; l'Escola de Vela i el Port de Burriana, que hi va haver algun any que embarcà més taronges per a l'exportació que el mateix Port de València.

    Als teus peus segueix bategant la ciutat de Burriana amb un passat important, però amb un futur a les teues mans que pot ser molt millor.

    El Campanar en xifres

  • Alçada de l'antic campanar 46 metres
  • Alçada del nou campanar 51´10 metres
  • Piràmides de coronament 1'40 metres
  • Sala de campanes a 38 metres
  • Graons 230
  • Diàmetre interior del nou campanar 6 metres
  • Diàmetre interior del vell campanar 2'5 metres
  • Perímetre de la base quadrangular 36 metres
  • 2 portes d'accés
  • Espessor de les parets de l'obra antiga 3 metres
  • Espessor de les parets de l'obra nova 1'5 metres
  • BIBLIOGRAFIA

  • AYMERICH TORMO, José.- Burriana, en sus fallas ( 1928 - 1936, tomo I. Grup d'Estudis Històrics Fallers. Burriana, 1996.
  • ESTEVE PALOMAR, Teresa.- Juan Bta. Tejedo Beltrán: Poemari. Col·lecció Papers, nÚm. 12. Magnífic Ajuntament de Borriana. Burriana, 1988.
  • GALLEGO Y ORTS, Vicente.- "Nuestras Campanas". BURIS-ANA Boletín de la Agrupación Burrianense de Cultura. nº 125, año 14, Burriana, 1972.
  • GIL I CABRERA, Josep Lluís.- "La Iglesia del Salvador".Burriana. Guía de Monumentos. Conselleria de Cultura, Eduació i Ciència de la Generalitat Valenciana i Magnífico Ayuntamiento de Burriana. Castellón 1996.
  • GIL I CABRERA, Josep Lluís.- "La restauració i reconstrucció del Campanar". El Campanar de Borriana - 50 Aniversari de la restauració i reconstrucció. Borriana, 1995.
  • GIL I CABRERA, Josep Lluís.- "Burriana: El Salvador", La España Gótica. Valencia y Murcia. Ediciones Encuentro, Madrid, 1989
  • GIL I CABRERA, Josep Lluís.- "L'Església Parroquial del Salvador", Burriana en su Historia, Vol. 1, Magnífic Ajuntament de Burriana, 1987
  • GIL I CABRERA, Josep Lluís.- "Monuments i Edificis d'Interés", Guía Urbana de Burriana, Barcelona, 1985
  • GIL I CABRERA, Josep Lluís.- "Antologia Monumental: L'Església Parroquial de (Burriana). Monument històrico-artístic." Diario Mediterráneo, Castelló, 24/04/1985.
  • GIL I CABRERA, Josep Lluís.- "Patrimoni Cultural: La Iglesia Parroquial de El Salvador". Butlletí d'Informació Municipal. NÚms.: 52 ,53, 54, 55, 56, 57 y 58. Burriana, 1983 -1984
  • GIL I CABRERA, Josep Lluís.- "L'Església Parroquial de El Salvador", Catàleg de Monuments i Conjunts de la Comunitat Valenciana, Vol.1. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana. València, 1983
  • GIL I CABRERA, Josep Lluís.- "L'Església Parroquial de El Salvador. 750 Aniversari de la Conquesta de Burriana". Diario Mediterráneo, , Castelló 17/07/1983.
  • GIL VICENT, Vicent Gil .- "Carlisme i societat a la Borriana de la Revolució Liberal, 1833-1840", Burriana en su Historia, Vol II. Magnífic Ajuntament de Burriana, Burriana, 1990,)
  • "Inauguración del volteo eléctrico de nuestras campanas" Hoja Parroquial. Burriana, 28/10/1934.
  • ITURAT GARCÍA, Joaquín.- "Lo Campanar d'Alcalà de Xivert". Boletín del Centro de Estudios del Maestrazgo. nÚms. 45 y 46. Enero-Junio 1994.
  • LLOP I BAYO, Francesc.- "Els serveis de comunicació". Temes d'Etnografia Valenciana. Vol. III". Col.lecció Politècnica nÚm. 20. Institució Alfons el Magnànim. Institut Valencià d'Estudis i Investigació. Alzira, 1985.
  • MCMLXIV.-"Pequeña historia de pequeñas cosas: Més alt qu'el Campanar" BURIS-ANA Boletín de la Agrupación Burrianense de Cultura. Burriana, nº 81, Burriana, septiembre1962.
  • MESADO OLIVER Norbert.- "Notes per a l'estudi d'un campanar." El Campanar de Burriana - 50 Aniversari de la restauració i reconstrucció. Burriana, 1995.
  • MESADO OLIVER Norbert.- "Nuestra Torre y su fumada". BURIS-ANA Boletín de la Agrupación Burrianense de Cultura. Burriana, nº 57, abril 1962.
  • SANCHIS GUARNER, Manuel.- Els pobles valencians parlen els uns dels altres. Fundació Caixa Castelló. Obra Social i Cultural, BANCAIXA. Estella, 1992.
  • ROCA Y ALCAIDE.- Historia de Burriana. Castellón, 1932.
  • ROSELLÓ GASH, Manuel.- "Nuestra torre campanario El Templat". Contalles de Burriana IV. Burriana, 1988.
  • ROSELLÓ GASCH, Roberto.- "¡Tocad, camapans, tocad!". BURIS-ANA Boletín de la Agrupación Burrianense de Cultura. Burriana, septiembre 1956.
  • ROSELLÓ GASCH, Roberto.- "Entrevista"( amb Vicente Piqueres Martí, sobre la reconstrucció d'El Campanar i la participació de D. Juan Granell. BURIS-ANA Boletín de la Agrupación Burrianense de Cultura. nº 66 Burriana, septiembre 1963.
  • "Una mejora importante en nuestro campanario parroquial" Hoja Parroquial. Burriana, 21/10/1934.
  • Parròquia de El Salvador - BORRIANA: Campanes, campaners i tocs
  • BORRIANA: Campanes, campaners i tocs
  • Campanars: Bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    © GIL i CABRERA, Josep Lluís (1997)
    © Campaners de la Catedral de València (2024)
    campaners@hotmail.com
    Actualització: 29-03-2024
    Convertir a PDF

    Connectats: 111 Visitants: 111 Usuaris: 0