Trobada de campaners

Ós de Balaguer (La Noguera Pallaresa) – (Darrer diumenge d’abril)

Els tocs: la llengua d'un poble

Que la música transmet estats d'ànim ja no és cap misteri. Com tampoc ho és el fet que els avenços tecnològics modifiquen el seu procés de creació. Víctimes de la tècnica, però lluitant per reviure la seva música en cada campanar, els artífexs dels tocs ancestrals de campana es reuneixen cada any a Ós de Balaguer, per fer sentir la seva veu en cada toc.

Ós de Balaguer no té més de 800 habitants, però des de fa prop de vint anys, aquesta vila lleidatana acull a milers de visitants empesos per una curiositat musical. I és que aquest poblet de La Noguera carrega amb la grata responsabilitat d'organitzar la Trobada de Campaners més important de les terres de parla catalana. El darrer diumenge d'abril, la fesomia de la vila canvia. Milers de turistes, desenes de campaners professionals i tots els vilatans s'apleguen per gaudir de la festa.

Sentir un toc de campana tradicional, en els temps que corren, no és, malauradament, quelcom habitual. Els diferents tocs (senys, repics, tritlleigs) transmeten emocions i missatges, i el seu so depèn, també, de la perícia de cada campaner. Literàriament sempre s'ha descrit el campanar com un univers ocult i misteriós, però no ho és. Simplement està en desús.

"Els campanars són instruments musicals complexes, construïts al llarg de segles d'experiència musical", explica Francesc Llop i Bayo, del Gremi de Campaners Valencians. "Els tocs són la llengua d'un poble, l'expressió íntima i secular d'una manera d'entendre el ritme, la música, el temps, l'espai i la vida". Cosmovisió, aquesta, que s'ha vist malmesa pels avatars del mercat i la tecnologia puntera. La motorització de la majoria de campanars catalans, a partir dels anys cinquanta, ha provocat no només la pèrdua d'un ofici tradicional, sinó també d'una forma de comunicació ancestral. En l'actualitat, segons Bayo, "les campanes només oscil·len ràpidament i el missatge és difícil de reconèixer".

Per reivindicar aquesta validesa dels tocs de campana com a missatgers d'un poble i per mantenir una tradició tan bella com antiga, la Confraria de Campaners de Catalunya convoca cada any a professionals d'Espanya i l'estranger en aquesta Trobada de Campaners. La celebració va arrodonir-se, l'any 1999, amb la inauguració de la I Fira de Fonedors i Instal·ladors de Campanes. L'esdeveniment permet als neòfits conèixer les diferents tècniques que es fan servir en l'ofici de campaner.

Una de les edicions més importants, en el marc de la tretzena Trobada, el mestre campaner Abel Portilla (Cantàbria) va recuperar una tècnica medieval, la fundició a peu de torre, per construir una campana de bronze de 500 kg. L'esdeveniment, que reuneix a gairebé tots els campaners en actiu de Catalunya, també acull unes jornades teòriques, celebrades habitualment al Monestir de Santa Maria de les Avellanes, que reuneix a campaners, historiadors, restauradors, antropòlegs i estudiosos en general d'aquest món tan apassionant com és el dels campaners.

Els tocs joiosos, urgents, cerimoniosos... conformen una herència patrimonial acústica que els visitants d'aquesta Trobada poden descobrir i assaborir durant tot el cap de setmana. Perquè en respireu l’ambient, us ressenyem la XVI Trobada, de fa un temps:

La Trobada de Campaners ens va oferir un esdeveniment únic: La fosa de dues campanes a peu de torre de la mà d’Abel Portilla, un dels pocs mestres campaners que ha recuperat aquesta tècnica artesana medieval a Europa.

Durant la Trobada es va seguir en directe el replenat del motlle i la fosa del bronze feta amb un forn de llenya construït especialment per aquest esdeveniment. Abel Portilla va fondre dues campanes, una per l’ermita de la Verge d’Aguilar i l’altre per la de la Verge de Montalegre.

Aquest esdeveniment únic començà a mitja tarda amb l’encesa del forn que va cremà llenya autòctona (triada especialment pel Mestre), fins arribar a aconseguir una temperatura de 1000ºC, punt en el que es va fondre el bronze i es va procedir al replenat del motlle. Un cop començada la nit, Os de Balaguer va viure en directe la màgia del foc i va veure néixer dues noves campanes, que acabaren de trencar el motlle el matí següent i que avui sonen a les Ermites de Montalegre i Aguilar.

Pas a pas, capa a capa, amb rigor i bon fer, la ma de l’artesà fonedor defineix l’ànima de cada campana. Ajustades plantilles –gelosament guardades- defineixen la seva silueta, mentre el foc, constantment alimentat, endureix el material que servirà de suport –mascle- i contenció del metall per crear la forma desitjada. Desprès vindrà la “camisa”, fang i cera per aconseguir un perfecte tornejat. Al final amb la capa –femella- el fang acaba de tancar el cicle. Es prova el seu to –com el músic amb el seu instrument- i, en silenci, s’extreuen les primeres notes musicals d’aquest singular instrument d’altra resistència, excel·lent disseny i bonic só. Desprès s’hi acobla el badall i el jou de roure com accessoris tradicionals.

A qualsevol poble, en qualsevol església o ermita, a cada campanar, cada campana te el seu nom. Un nom epigràfic o tradicional, un nom a mida de cada peça. L'epigrafia o inscripcions i les decoracions de les campanes és molt variada i enriquidora, i moltes porten escrit l’any en que es van fondre, el nom del seu patrocinador, la marca del fabricant i les imatges o relleus de sants molt significatius.

Les proporcions de cada campana, de major o menor diàmetre i alçada, dependrà de les condicions del campanar on s’ha d’instal·lar. La seva ubicació a les finestres dels campanar també es força important. El seu pes depèn del seu diàmetre, del seu gruix de boca i de l’alçaria. I el jou o contrapès que complementa la campana, de fusta o metàl·lic, és molt important des del punt de vista acústic.

Cada autor, fonedor o fabricant, te les seves peculiaritats i cada campana la seva nota o veu peculiar. És fa sonar manualment, voltant-la amb corda o a mans, i a repics. Avui també mecànicament amb mecanismes elèctrics que la fan repicar o voltar amb motors continus o d'impulsos.

A les campanes amor.

Als campanars d'alegria,

aimador!

- Que sí, que jo hi pujaria!

- Però no hi pujaràs, no,

als campanars d'alegria!

(Blai Bonet)

LES CAMPANES DE L'ERMITA

(cançó tradicional catalana)

Sonen campanes a l'ermita,

moltes campanes sonen ja.

És l'ermità el qui les gronxa

i el ventijol les fa cantar.

Nang, nang, nang, toca, toca, toquen.

Nang, nang, nang, toca, tocaran.

Les campanes de l'ermita

mai no es cansen de jugar.

BIBLIOGRAFIA

AZAGRA MURILLO, Víctor - Campanas y campaneros (1980).

ANTEBI, Andrés; PUJOL, Adrià

Os de Balaguer (01-04-2007)

  • Parròquia de Sant Miquel - OS DE BALAGUER: Campanes, campaners i tocs
  • OS DE BALAGUER: Campanes, campaners i tocs
  • CONFRARIA DE CAMPANERS I CARILLONISTES DE CATALUNYA (OS DE BALAGUER) : Tocs i altres activitats
  • CONFRARIA DE CAMPANERS I CARILLONISTES DE CATALUNYA (OS DE BALAGUER) : Carillonista
  • LLOP I BAYO, FRANCESC (VALÈNCIA) : Investigador, escriptor, compositor
  • LLOP I BAYO, FRANCESC (VALÈNCIA) : Tocs i altres activitats
  • PORTILLA, ABEL (GAJANO) (VALÈNCIA) : Inventari de campanes
  • Aplecs, concursos, mostres de campaners: Bibliografia
  • Campanes (inscripcions, descripció): Bibliografia
  • Fabricació, fosa de campanes: Bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    © Os de Balaguer (2007)
    © Campaners de la Catedral de València (2024)
    campaners@hotmail.com
    Actualització: 19-03-2024
    Convertir a PDF

    Connectats: 54 Visitants: 53 Usuaris: 1 - francesc