Els tocs de campanes catalans: una espècie cultural en via d'extinció

Estem assistint a una destrucció sistemàtica del patrimoni cultural dels catalans, la qual ningú sembla discutir, i que pot enllestir-se, de manera refinada i cruel, amb la disposició interior de les campanes de la Catedral Primada de Tarragona. Tractarem de justificar perquè la desaparició dels tocs tradicionals catalans és una pèrdua cultural irreparable, que cal distingir de l'afinació de les campanes i de la seua fabricació.

Nosaltres pensem que els campanars són uns instruments musicals complexes, construïts al llarg de segles d'experiència musical, i que estan composats de diverses parts, íntimament interrelacionades. Estan, evidentment, les campanes amb les seves característiques sonores que depenen no sols del diàmetre i del gruix sinó de la forma i del material utilitzat, però són una part menor del conjunt, format també pels accessoris, que no modifiquen la nota però si el timbre, les diverses ressonàncies. Està el campanar, que amb la seua disposició espacial (elevació respecte als altres edificis, forma interna de la sala de campanes, paraments que recondueixen i modifiquen la sonoritat de l'edifici). I estan, sobre tot i finalment, els tocs.

Els tocs de les campanes són el resultat d'unes experiències sonores seculars. És sabut que en poques comarques catalanes les campanes volten completament "a la valenciana", però per tot arreu es branden i es duen "a seure" (es duien, millor dit!), deixant-les parades verticalment, amb la copa invertida, cap al cel. Aquest costum és, en part, comú a les Illes, i es conserva en tocs antics tant d'Aragó com de València. En aquests països l'oscil·lació va evolucionar cap a les campanes voltades completament, en les darreries del segle XVI, però hi ha tocs vells (com els de Quaresma de la Catedral de València) que conserven aquestes oscil·lacions coordinades de dues o tres campanes.

És sabut, també, que el "repic", "tritlleig" o altres maneres de picar molt ràpidament els batalls de les campanes, per produir diversos ritmes, no són massa característics de les catedrals catalanes. A la Seu de Barcelona, en tot el segle XX deien "quan la Seu repica, senyal de misteri", és a dir toc sense significat. Però l'oscil·lació lenta i coordinada dels "senys" o campanes majors, mentre que les menors branden molt més ràpidament, és (o era, millor dit) la característica, l'aportació catalana a la cultura mundial de les campanes. Aquest moviment es completava acústicament amb la ubicació de les campanes a les finestres dels campanars, produint així diverses sonoritats en el moment de rodar en un sentit o en altre. La saviesa dels campaners consistia en la combinació d'aquests canvis, per produir tocs contínuament diferents, que reflectiren la presència humana i l'expressivitat darrere la tècnica dels tocs.

A partir dels anys cinquanta comença l'electrificació de les campanes catalanes. Fins i tot abans: la Catedral de Barcelona motoritza les campanes amb l'Exposició Universal del 1929, amb uns mecanismes que introdueixen una modalitat estrangera: les campanes volten completament, per la qual cosa cal modificar els jous de fusta històrics, amb contrapesos de pedra. Ara són jous de ferro, que modifiquen el timbre i que canvien la manera de tocar, molt més ràpida i amb un ritme diferent, ternari, mentre que la forma tradicional és binària.

Passats els setanta, però, arriba la més greu agressió que puguen patir unes campanes i els seus tocs tradicionals: la desqualificació de tot el sistema acústic i comunicatiu. Amb l'excusa que les campanes estan "desafinades" i que l'estil de tocar (tant s'hi val si és brandar-les com si és voltar-les) és "salvatge i perillós", es modifica totalment la concepció del conjunt.

Ara "cal" fer campanes afinades i cal sonar-les "a l'alemanya". La proposta suposa un canvi total de les tradicions. Per què sonin "sempre igual" cal disposar-les a l'interior de la sala de campanes (però sense tancar les finestres, com fan a Alemanya, on els plau que el so sigui sempre regular i repetitiu). Els repics, que potser no eren característics de les catedrals però si ho eren i tant, de parròquies urbanes i rurals, desapareixen. Les campanes només oscil·len, molt ràpidament (on abans picaven dos cops, ara sonen quatre), i el missatge és difícil de reconèixer, ja que és tot temps el mateix toc. Oscil·len per al toc de diari, oscil·len per a l'Angelus, oscil·len per a les festes i oscil·len per als morts... I, potser un detall menor, però que afecta a la iconografia popular: les campanes, ara, estan "amagades", no s'hi veuen.

Les instal·lacions, ubicades a l'interior dels campanars, no tenen antecedents històrics catalans. I si els tenen, són tan antics, que tiren per terra una evolució dels gustos musicals i estètics al llarg dels segles.

Per altra banda, els instal·ladors, conscients de la seua superioritat tècnica i musical, ignoren la possibilitat dels tocs manuals: ara, les campanes sonen mecàniques, a l'alemanya, o no sonaran. De fet, és impossible, si més no perillós, de tractar de brandar-les manualment, ara que no tenen jou i són molt més difícils de moure. Tampoc es poden repicar: els batalls són molt més grans. i com estan ubicades les unes campanes damunt les altres, no és possible de moure'ls amb ritme i volum variables.

En tota aquesta història s'estan barallant dos conceptes diferents que cal revisar, que hom presenta com indissolubles: afinació i toc de les campanes. És evident que el concepte musical varia al llarg dels temps – però cap concepció és "superior" a altra anterior o posterior. Pensar que durant segles les campanes han estat desafinades i tan sols nosaltres se'n hem adonat, sembla una mica pretensiós. I més, encara, actuar sobre els bronzes, modificant-los, perquè finalment "sonin bé". Bé, respecte a quina mesura musical? La nostra? Cal recordar, pel contrari, que la campana és l'únic instrument musical, més encara, l'únic objecte sonor que a penes canvia de so al llarg dels segles: quan sentim l'estranya sonoritat d'una campana del XIV estem sentin l'única música "viva" d'aquell segle – cap altre instrument conserva aquesta característica.

Podem acceptar, per tant, que les campanes "noves", actuals, siguin afinades segons la nostra concepció. Però és rotundament inacceptable, al menys sense una important justificació teòrica que ningú no fa, modificar la sonoritat, el timbre d'una campana històrica, per adaptar-la als gustos actuals. Pensa algú de demolir una catedral perquè l'edifici no acompleix les normes de seguretat o de construcció de la Unió Europea? No és justament el Patrimoni l'excepció que ens remet a un passat històric propi i per tant diferent? La mateixa brutal intervenció seria l'enderrocament de l'edifici, per no tenir sortida d'incendis, com la modificació de l'afinació d'unes campanes històriques ara "desafinades", és a dir fora de normes. D'altra banda, de quina afinació estem parlant? Perquè hi ha diverses maneres de conjuntar els cinc harmònics principals que configuren l'estructura sonora d'una campana, i no és pas el mateix que aquesta hagi de sonar en un carilló, posem per cas, que en un campanar. De fet, per al nostre costum, una campana fosa per un fabricant tradicional, com ara Barberí de Girona, sona més plena i pròxima a nosaltres que una de les del Carilló de la Generalitat, de Petit & Fritsen d'Holanda, perfectament afinada aquesta, i també distinta de les alemanyes de Bachert.

Però, si el canvi de l'afinació és greu, encara ho és molt més la modificació del sistema de tocs. Podem considerar la primera com la veu de les persones: unes canten bé, altres no tant, però totes s'hi expressen en una mateixa llengua. Els tocs són la llengua d'un poble, l'expressió íntima i secular d'unes maneres d'entendre el ritme, la música, el temps, l'espai i la vida, mentre que la sonoritat, l'afinació de les campanes és la distinta veu d'una mateixa comunicació.

El canvi dels tocs és la substitució de la llengua local per altra. És l'alemany "superior" al català? O són dues maneres ben distintes d'expressar-se? Perquè les campanes han de tocar a l'estil alemany? Perquè és més aconsellable? Respecte a quines normes? Les seves o les de casa nostra?

En les restauracions que hem proposat (entre elles el campanar de Catedral potser més important de la península, la "Torre de las Campanas de Santa María de la Sede de Sevilla", més aviat conegut com "La Giralda"), sempre hem tractat de recuperar tres aspectes diferents: la sonoritat històrica (afinació original, elements auxiliars originaris), els tocs tradicionals (no sols en la forma sinó en els continguts: tocs d'oració, de vespres, de difunts...) i la possibilitat de tocar manualment. En el cas sevillà es van fer sis campanes noves, harmonitzades amb les existents, de manera que ara hi ha un conjunt de campanes de sonoritat coherent, format per sis fixes i divuit que volten completament, tot a l'estil local.

Els nous mecanismes preserven els accessoris històrics (jous, batalls) així com la sonoritat i els tocs tradicionals sense impedir la seva interpretació manual. Perquè? Perquè, com he dit abans les campanes no floten aïllades en un lloc qualsevol: són instruments musicals, al servei de la comunicació d'una comunitat, que ha construït un sistema d'informació sonor al llarg de segles. Què podem modificar radicalment el sistema? Clar que si. Però no pas en esglésies històriques, en llocs amb una tradició arrelada i històricament definida..

A hores d'ara es parla, de bell nou, de tornar a ubicar les campanes històriques de la Catedral de Tarragona, a l'interior del campanar. També s'ha parlat de reafinar-les, perquè estan fora de normes... Amb quin dret podem tornar a afinar campanes dels primers anys del segle XIV? Perquè no deixar-les com estan i tractar de posar en valor la sonoritat i els tocs antics d'una catedral tan important com aquesta? Dissortadament altres catedrals han "caigut": Barcelona, Girona, Lleida, La Seu d'Urgell, canviant les campanes de lloc, refonent d'altres antigues, substituint el sistema tradicional per un altre "mes modern i racional"... Fins i tot Montserrat va introduir noves campanes, alemanyes i ben fetes, però tocades a la manera germànica, sense tenir en compte ni nostres tradicions sonores ni els tocs tradicionals.

No cal repetir els arguments expressats al llarg d'aquest article: les campanes catalanes i, sobre tot, els tocs tradicionals, estan a punt de desaparèixer, justament ara que els mecanismes actuals, gestionats per ordinador, podrien reproduir exactament les melodies i els ritmes històrics, fins i tot duent "a seure les campanes", i fent-les brandar de manera coordinada, rítmica i nostra.

Esperem no sols que Tarragona es conservi; demanem més, que els tocs tradicionals tornin a les catedrals catalanes d'on dissortadament, i en nom d'un fals progrés, han desaparegut.

Dr. Francesc LLOP i BAYO
València, 26/03/2000
(Publicat en "Catalunya Cristiana" juliol 2000)

Francesc LLOP i BAYO és un dels campaners de la Catedral de València. Assessor en nombroses restauracions de campanes, ha elaborat el projecte i dirigit les restauracions de les campanes i dels tocs de la Catedral de València i de Sevilla, entre altres. Actualment està participant en la restauració de les campanes de la Catedral de Jaca en Aragó i de Murcia. També és el coordinador de la pàgina Web del Gremi de Campaners Valencians.

  • TARRAGONA: Campanes, campaners i tocs
  • Campanars: Bibliografia
  • Campaners: Bibliografia
  • Destruccions de campanars i campanes: Bibliografia
  • Tocs manuals de campanes: Bibliografia
  • Francesc LLOP i BAYO: bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    Buscar campana, campanar, població, fonedor, epigrafia, any fosa, autor, article
    © LLOP i BAYO, Francesc (2000)
    © Campaners de la Catedral de València (2017)
    campaners@hotmail.com
    : 15-12-2017
    Convertir a PDF