Vicenta Mompo, futura campanera de Jérica, i sa mare, tocant les campanes de la torre. - Autor: AYUNTAMIENTO DE JÉRICA
Les dones van assumir importants responsabilitats front els tocs de campanes que marcaven les parts del dia i els fets dels pobles valencians
Vicenta Mompo, futura campanera de Jérica, i sa mare, tocant les campanes de la torre. - Autor: AYUNTAMIENTO DE JÉRICA
Endinsar-se en l'estudi dels usos tradicionals de les campanes valencianes és fer-ho en un paisatge ruïnós. Fa més de mig segle que les cordes amb què durant segles els sagristans i campaners havien governat la vida dels seus pobles, van començar a ser arraconades pels motors. L'arribada de l'electricitat als campanars –de la mà d'algun altre factor– no va sinó augmentar les distàncies que separaven les estances on se situaven les campanes amb l'interés de la societat cap a elles. I en tres o quatre dècades pocs van ser els qui, magnetòfon en mà, van seure's a escoltar els majors.
L'arribada ara davant dels fills i les filles d'aquelles persones és ja tan difícil com necessària per reconstruir, quasi amb les dots de l'arqueòleg, els últims vestigis d'unes societats extintes primer i desaparegudes poc després de la memòria col·lectiva a la llum d'una modernitat mal entesa. A aquelles persones gosàvem preguntar-los per la identitat de l'últim campaner del seu poble i moltes d'elles coincidien en una mateixa resposta, desconcertant en un primer moment, però que poc després va conduir-nos a una ferma conclusió: alguns d'ells negaven l'existència de campaners, en detriment de famílies senceres que compartien responsabilitats al campanar de la parròquia.
Aquella afirmació, plena de veritat, no coincidia amb les dades que abocava la documentació arxivística que havíem consultat. Els arxius són plens de contractes –i d'algun acomiadament– a campaners, sempre homes d'una edat mitjana. Persones que, inclús en les grans esglésies diocesanes, compaginaven les seues responsabilitats al campanar amb un altre ofici que, de fet, era el que servia de sosteniment a la família, davant les irrisòries pagues que les parròquies acostumaven a donar-los pels serveis prestats.
Cada matí al toc de l'alba –que feien l'escolà o alguna sagristana– el cap de família marxava lluny de casa, per dedicar-se fins el capvespre als seus quefers. D'aquesta manera, quan al poble moria un veí o veïna i el sagristà o el rector acudien a la casa del campaner per sol·licitar els seus serveis, únicament devia obrir-los la porta la dona, que s'havia quedat a casa vetllant de la llar. Immediatament, amb la clau del campanar, que la parròquia li havia entregat al seu marit el dia de la seua contractació, la mare era l'encarregada de suplir l'absència del cap de família a la torre i d'assenyalar, amb el repic que el seu marit li havia ensenyat, la mort d'aquell membre de la comunitat. I de la mateixa manera hores més tard, en el soterrar d'aquella persona, així com en les festes, en què es requeria la presència a l'estança de les campanes de més d'una persona, el campaner –per evitar-se el pagament a ajudants– s'envoltava de la seua família.
Així, per exemple, un d'aquells informants que negava l'existència dels campaners com ens solitaris, el fill de l'últim campaner de Picanya, rememorava com a cada enterrament i festa havien de pujar al campanar a voltejar, son pare, ell mateix i sa mare, que transitava amb molta més freqüència les escales de la torre que el seu marit. Les parròquies devien ser coneixedores d'aquella realitat i acceptar-la, al cap i a la fi, com l'única via possible per perpetuar un servei, el del toc de campanes, tant útil per a la població com per a la mateixa Església, desitjosa de controlar el ritme de vida de la comunitat des dels seus murs. D'aquesta manera s'explica que aquest model d'organització familiar es repetira al llarg de tota l'Horta de València –i amb tota probabilitat també fora d'ella– on se succeeixen casos semblants al de Picanya, a poblacions com Alaquàs, Aldaia, Alfafar o Albal, on dos dones, Vicenta Hernàndez i Rosita Rotglà, van prendre el timó dels tocs de campanes durant una llarga etapa.
Una estança intermèdia de la Torre de Jérica, a l'Alt Palància, va servir de casa als campaners de la població. A la cuina, el mobiliari domèstic s'entremesclava amb les sogues que baixaven des dels batalls de les campanes, amb les quals cada dia les dones de la casa –en absència del marit– regien la vida als carrers que es desenvolupen a la falda del turó on s'alça aquest campanar. Al front de les campanes de la Torre van passar diverses generacions de campaners, fins que la filla de l'últim d'ells, Vicenta Mompó, per l'estima que professava a les campanes junt a les quals s'havia criat, va assumir la responsabilitat del seu toc fins que, dècades més tard, els motors van substituir tristament les seues mans.
La consideració de campanera que Mompó va guanyar-se entre el veïnat de Jérica no era, però, gens extensible ni a les seues predecessores ni als centenars de dones que com ella, amb la seua perseverança al campanar servien cada dia a les seues comunitats. Pocs pobles reconeixien obertament que darrere del so de les seues campanes hi havia la mà de les seues veïnes. Però gràcies al testimoni dels nostres majors hui sabem que els arxius amaguen –una vegada més– històries de dones a qui se'ls va negar la Història.
 |
||
© Levante - El Mercantil Valenciano (2020) © Campaners de la Catedral de València (2024) campaners@hotmail.com Actualització: 19-04-2024 |
||