Toc Manual de campanes


De sobte, un ensurt el va obligar a fer un moviment brusc de coll. Tres repicades tan poderoses que havien d’haver-se originat en el cosmos mateix el van agafar per sorpresa. No va ser fins que van tornar a sonar, tres també aquest cop, que es va adonar que eren els tocs de les campanes, d’un pes increïble. El so es va escampar pels entorns, fins als vessants de les muntanyes, i va tornar en forma d’un ressò més dèbil dels tons més originals que, al seu torn, es va barrejar amb els nous repics d’acords menors i va dispersar-se en el món, més o menys com la llum del sol en un prisma, cada cop més feble, però alhora més abundant. Nou repics després, la reverberació es va anar apagant i es va dissipar com la boira sobre una torbera, però les notes li havien deixat gravat un missatge a l’interior. “T’hem avisat”.

Doncs això mateix. Si bé aquest fragment forma part d’una obra de ficció (Les campanes bessones, Lars Mytting), ben bé podria ser real, ja que el so de les campanes i, més concretament, el seu toc manual, sempre ha determinat la vida dels pobles, dels barris i de les ciutats. A cada repic, de fet, un missatge. A cada toc, un pensament. I els sentiments a flor de pell. Hores, quarts, festes, commemoracions, naixements, defuncions, celebracions litúrgiques... S’hi poden comptar tants repics com esdeveniments religiosos, socials i temporals es presenten al llarg d’un any. I encara que a cada parròquia poden variar en funció del moment i les circumstàncies, els campanars i tot el que representen han estat, estan i estaran profundament arrelats en el moll de l’ós de la quotidianitat popular. És cert que l’artificiositat derivada de la seua mecanització, així com l’elevada contaminació acústica del present, han comportat, d’un temps ençà, un distanciament del proïsme amb el so de les campanes. Però és de suposar, alhora, que aquesta és la raó per la qual, en alguns indrets, han aconseguit sobreposar-s’hi i fer reviscolar, mitjançant colles entusiastes de campaners, el seu toc manual, que és, si més no, un signe de lloança de la comunitat i un element patrimonial de gran valor catalogat com a bé d’interés cultural des de l’any 2013. Albaida (parròquia de l’Assumpció de Nostra Senyora), València (torre del Micalet de la catedral de Santa Maria), Segorbe (catedral de Santa Maria) i Castelló de la Plana (campanar de la Vila) són, en aquest sentit, els campanars que han encapçalat aquest moviment, un orgull en tots els sentits. I, sens dubte, un reconeixement merescut. Perquè, al marge de les creences particulars de cadascú, el que han aconseguit és conservar i encimbellar el toc manual de les campanes com a eix vertebrador de la societat. Sentiu el so de les campanes, per tot? Enhorabona! L’ànima del vostre poble encara batega.

Text de Sergi Durbà

PDF de la publicació completa

DURBÀ, Sergi

Generalitat Valenciana - Conselleria de Presidència (00-00-2020)

  • ALBAIDA: Campanes, campaners i tocs
  • CASTELLÓ DE LA PLANA: Campanes, campaners i tocs
  • SEGORBE: Campanes, campaners i tocs
  • VALÈNCIA: Campanes, campaners i tocs
  • AMIGOS DE LAS CAMPANAS (SEGORBE) : Tocs i altres activitats
  • CAMPANERS D'ALBAIDA (ALBAIDA) : Tocs i altres activitats
  • CAMPANERS DE CASTELLÓ (CASTELLÓ DE LA PLANA) : Tocs i altres activitats
  • CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA (VALÈNCIA) : Tocs i altres activitats
  • Campanes (història general i tòpics): Bibliografia
  • Protecció legal campanars i campanes: Bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    © Generalitat Valenciana - Conselleria de Presidència (2020)
    © Campaners de la Catedral de València (2020)
    campaners@hotmail.com
    : 24-11-2020
    Convertir a PDF