Un gremi que no és un gremi i un ofici que si que ho va ser

El Gremi de Campaners Valencians i el Gremi de Campaners (fabricants de campanes)

En 1988, per diversos motius, vam ser convidats per l’Ajuntament de València per a tocar, de forma manual i extraordinària, les campanes de la Catedral per a la festa del Corpus, que patrocina la Ciutat.


Toc de campanes en la Catedral de València – Foto Joan ALEPUZ CHELET (29-05-2016)

Va ser una experiència molt forta. És de veres que des d’uns anys abans (1971) tocàvem una volta a l’any les campanes del Patriarca per a la Vuitava del Corpus, però no hi havia comparació: la major del Col·legi del Corpus Christi seria la quarta de volum en la torre del Micalet!

Però ens va encisar tant el toc d’unes campanes tan magnifiques i tan antigues, que vam seguir tocant-les. En octubre d’aquell any per al 750 aniversari de la Conquista de la Ciutat, en novembre per a Tots Sants i els Difunts, i poc a poc començarem a tocar exclusivament de manera manual totes les festes de l’any fins al dia de hui.

Al poc de temps, en gener del 1989, trobàrem que era imprescindible crear una associació cultural no sols per organitzar-nos i per accedir a subvencions (que també) sinó sobre tot per tindre una representació formal davant les diverses autoritats. I així vam triar un nom antic, que sonava molt bé: Gremi de Campaners Valencians, que pretenia en aquell moment reunir als pocs, quasi tots joves, que volíem tornar a tocar manualment les nostres campanes. El nom va tindre tant d'èxit que actualment la gent encara el gasta per parlar de nosaltres. No obstant, cap al 2004 havien nascut ja més de dotzena i mitja d’associacions locals, i cadascuna necessitava tindre el propi NIF, la pròpia denominació, per ser reconeguda pel corresponent ajuntament, de manera que els de València vam canviar el nom de Gremi de Campaners Valencians (que incloïa en en aquell moment campaners de més d’una dotzena de poblacions) per el de Campaners de la Catedral de València que és el que tenim ara. No obstant, el nom de Gremi va tindre, com he dit, tant d'èxit, que molta gent el continua utilitzant.

El Gremi de Campaners (fabricants de campanes) és, o va ser, una cosa molt diferent. El Gremio de fundidores de campanas va tindre escassa incidència en la vida gremial valenciana, ja que apareix a finals del XVIII, en plena decadència del sistema, i estableix l’usual control d’accés a través dels aprenents, oficials i mestres. Inclús tenia un carrer propi, el Carrer de Campaners, en allò que és ara la Plaça de la Reina, on hi havia tres o quatre carrers més, i es denominava així perquè tres o quatre fonedors tenien la tenda oberta al públic per vendre campanetes, segurament de mà i per a les cavalleries.


Detall de la Maria

En realitat els fonedors de grans campanes, algunes de les quals ha arribat als nostres dies, no necessitaven cap gremi, ja que sols hi havia un o dos en cada moment de la història, establerts de manera estable en la ciutat de València o el seu entorn. No hi havia fàbriques de campanes, com ara les entenem, per què els camins i els mitjans de transport, no facilitaven el desplaçament de grans objectes pesants. Era més fàcil desplaçar la persona, amb tots els seus coneixements, a peu de campanar, on normalment baixava una campana anterior trencada, o bé podria portar els lingots de metall o els trossos de velles campanes en el llom de cavalleries, fer el forn i els motles de les campanes, generalment en temps de calor, en un procés que durava de tres setmanes a tres mesos segons el diàmetre (i el pes) de la campana.

La gran diferència entre els antics oficis i els actuals és que un mestre, que era el nom de la persona que coneixia les tècniques de producció i les regulacions corresponents, un mestre coneixia i controlava tot el procés. En el nostre cas sabia fer un forn a partir de toves o rajoles de fang secat al sol; fer també de terra, de cera i de greix, els diversos motles exterior, mitjà i interior on es faria la campana amb les necessàries decoracions en la part externa, preparar el forn, fondre el metall tot d’un cop, ja que la campana ha de ser un sol objecte, una sola fosa de metall, per sonar bé, netejar-la, provar-la, pujar-la al campanar i deixar-la en condicions. Per això els oficies costaven una vida d’aprendre, ja que calia saber-ho tot de cada part del procés.


L'Ursula

Sovint, en casa nostra, en el cas de major prestigi, el fonedor venia de molt lluny, per exemple els Martí que fonen entre altres l'Úrsula de la Catedral en 1438, encara activa, i que venien de Bourg-Sainte-Marie, al nord-est de la France, a prop de mil cinc-cents quilometres de València, o el Joan Clerget que va fer la Maria de la Catedral en 1544, però que abans havia fet la Campana de los cuartos de la Torre Nueva de Zaragoza (1508) o la Raimunda o de las horas de la Catedral de Barbastro (1511). Pel camí va fer unes quantes més, ja desaparegudes.

Per tant, un Gremi de Campaners Valencians, que toca campanes, o un Gremio de fundidores de campanas que només apareix en el moment que els gremis medievals desapareixen, han sigut una bona excusa per parlar de campanes, campaners i tocs, encara presents i vius en nostra terra.

LLOP i BAYO, Francesc

Revista de la Falla (26-10-2018)

  • VALÈNCIA: Campanes, campaners i tocs
  • CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA (VALÈNCIA) : Tocs i altres activitats
  • CAMPANERS DEL PATRIARCA (VALÈNCIA) : Tocs i altres activitats
  • Fabricació, fosa de campanes: Bibliografia
  • Tocs manuals de campanes: Bibliografia
  • Francesc LLOP i BAYO: bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    © Revista de la Falla (2018)
    © Campaners de la Catedral de València (2021)
    campaners@hotmail.com
    : 25-01-2021
    Convertir a PDF