Restauració de les campanes de les Catedrals de Lleida i de València














Las torres de las campanas de las Catedrales de Lleida y València tienen una historia comÚn, tanto en su construcción como en la mecanización de sus campanas, con algunas variaciones debidas a las distintas empresas que intervinieron en el proceso. The towers of the bells of the Cathedrals of Lleida and València have a common history, so much in their construction like in the mechanisation of their bells, with some variations owed to the different companies worked in the process.
Por otra parte la torre de la Seu Vella de Lleida sufrió el expolio de sus numerosas campanas litÚrgicas en 1936, que fueron sustituidas en 1940 por un pequeño conjunto de cinco campanas de escaso interés y calidad. Este conjunto fue mecanizado siguiendo unas normas europeas, ajenas por completo a nuestra tradición. On the other hand the tower of the Seu Vella of Lleida suffered the destruction of its numerous liturgical bells in 1936, that were substituted in 1940 for a small group of five bells of scarce interest and quality. This group was mechanised continuing some European norms, completely strange to our tradition.
Las campanas de la Catedral de València han sido restauradas gracias a un Plan Director escrito e impulsado por el Gremi de Campaners Valencians, una asociación de voluntarios dedicados a recuperar los toques, a estudiar las campanas y a difundir sus actividades. Desde 1988 estas campanas vuelven a tocar manualmente, segÚn antiguas partituras medievales. The bells of the Cathedral of València have been restored following a Director Plan written and impelled by the Gremi of Campaners Valencians, a volunteers' association devoted to recover the ringings, to study the bells and to diffuse those activities. From 1988, these bells are rung by hand again, according to old medieval scores.
Algunas de las características de este proceso de restauración pueden ser aplicables a la Seu Vella de Lleida, para recuperar la sonoridad de sus campanas históricas, los toques tradicionales perdidos y las singularidades de un medio de comunicación tradicional. Some of the characteristics of this process of restoration could be applicable to the Seu Vella of Lleida, in order to recover the sonority of their historical bells, the traditional lost ringings and the singularities of a means of traditional communication.
Las torres no solamente sirven como un símbolo visual de la comunidad: tras un adecuado proceso de restauración sirven para recuperar el papel principal para el que fueron creadas, es decir para servir de instrumento musical, y transmisor de la más alta y antigua mÚsica comunitaria. The towers not only serve like a visual symbol of the community: after an appropriate process of restoration they are used for recover the main role for which they were created, in order to be used as a musical instrument, to transmit the most high and old community music.


En 1991 el Gremi de Campaners Valencians va rebre del Ministerio de Cultura l'encàrrec d'encetar l'inventari de les campanes de les Catedrals d'España. Naturalment, en la primera fase vam replegar la informació sobre les vint-i-cinc catedrals actuals o històriques de la Corona d'Aragó. En aquella primera campanya no fou possible accedir a un parell de campanars, que no venen al cas, però la nostra actuació ens va permetre de tenir una visió de conjunt dels nostres campanars catedralicis.

L'any següent, el mateix Ministeri ens encarregava una segona fase, que inclouria 25 catedrals més. Aquestes 50, i altres dues més (Sevilla i Córdoba) es poden consultar en les pàgines d'Internet indicades a la bibliografia.

El viatge a Lleida fou, per nosaltres, una mena de peregrinació als orígens: el "nostre" campanar de la Catedral de València es va fer seguint el model lleidatà, tot i que no tinguérem la sort de rematar-lo de la mateixa manera. La nostra il·lusió fou trencada molt bruscament en conéixer la realitat: el magnífic Campanar de la Seu de Lleida contenia unes poques campanes, abandonades, mal electrificades i en perill de trencament.

Tractaré, en aquest treball de comparar el que siga comparable per establir, a partir de l'experiència de la Catedral de València, un model de restauració per a les campanes de la Seu Vella. En gran part estes línies ja estan marcades en aquell Informe sobre la torre, las campanas y los toques que fou emés, com a resultat del treball de camp, i que també és accessible en Internet.

Naturalment, el procés de restauració de les campanes i dels seus tocs en la Catedral de València està dotat d'una singularitat que el fa difícilment exportable, ço és l'existència d'un grup de voluntaris que animen tant la conservació com els usos i la difusió de l'instrument. No obstant altres elements, com l'existència d'un fil conductor, d'un pla director de la restauració poden servir de referència.

Dos Campanars


És sabut que el Campanar de la Catedral de València (anomenat durant mols segles el "Campanar Nou" en contraposició al "Campanar Vell", menor i d'estructura romànica) té un procés de construcció semblant al de la Seu de Lleida, amb uns pocs anys de retràs (el temps que costava arribar la informació a les terres del Sud, suposem). Iniciat en 1381, fou acabat cap a 1424. En 1453 el Capítol havia encarregat un projecte de remat del Campanar, però la mort de l'escultor Antoni Dalmau va deixar la torre sense enllestir. El Micalet, la gran campana de les hores refosa per Última volta en 1539, penjava d'una estructura provisional que no fou substituïda fins a 1795 per l'espadanya actual, ubicada en la terrassa, de la qual tots protesten, però que ningÚ no gosa substituir.

El Campanar de la Seu Vella tingué més sort, i fou rematat per una estructura de planta octagonal en la qual ubicar la Silvestra, la campana de les hores, així com la dels quarts.

En quant a les campanes, la sort fou ben diversa: a València, malgrat diverses guerres i revolucions a les quals havien sobreviscut les campanes, en 1936 només foren deixades en els seus campanars les de la Catedral, del Salvador (pel difícil accés a través de teulades) i d'algunes ermites. La resta fou desmuntada, baixada i probablement fosa. Però el joc històric de la Catedral va romandre en el seu lloc original, amb les onze campanes, descrites pels antics com "les cinc grans i les sis morlanes" i pels campaners tradicionals com "les cinc grans i els sis tiples".

A Lleida, però, i malgrat la redempció d'aquestes campanes al llarg dels segles, les eclesiàstiques foren desmuntades, baixades i foses. No sabem el nombre exacte: CURCÓ (1998) parla de vuit grans i vuit petites, però en una carta rebuda per CALVETE (1991), que no esmenta l'autor com és usual en els seus escrits, el Provisor del Bisbat de Lleida parla en 1977 d'onze campanes desaparegudes. La xifra ens agrada més ja que Barcelona, Ciutat de Palma, València, Girona, potser Tarragona, comptaven també amb "cinc senys i sis esquelles", com deien a Barcelona, i potser la norma de 5 + 6 fora comÚ en tota l'anomenada "Coronilla de Aragón", és a dir la Corona d'Aragó catalanoparlant.

El cas és que les onze, o catorze, tant s'hi dona, campanes històriques desaparegueren en el 1936, i foren substituïdes per cinc petites, de regular factura, d'un fonedor ambulant ubicat a Barbastro, i que va fer algunes campanes per Aragó i Catalunya després de la guerra.

No entraré a descriure processos constructius o solucions arquitectòniques, que seran descrites molt millor per altres especialistes participants en el Simposi. Tractaré de reflexionar sobre els campanars, les campanes, els tocs i les restauracions, com un procés Únic.

Un sol instrument musical


Des de fa temps proposem de tractar el conjunt d'elements que intervenen en els campanars, tant materials com immaterials, tan tècnics com culturals, com formant part d'un Únic instrument musical. Les campanes formen part de l'instrument, d'igual manera com les instal·lacions (jous de fusta o de ferro, batalls...), la sala de campanes (amb unes característiques sonores), l'alçada del campanar i fins i tot els tocs (des de les tècniques per a tocar fins a les partitures adaptades a eixes tècniques). És un conjunt extremadament fràgil, extremadament complicat, i del que sovint no sabem més que trets anecdòtics. No hi ha dubte que els campanars gòtics tenien dos propòsits clars i no contradictoris: servir d'element d'identitat al mateix temps que servir de portaveu, ço és d'instrument de difusió musical.

No és suficient, per tant, fer un anàlisi dels famosos cinc harmònics d'una campana (l' Hum o octava baixa, la prima, la tercera menor, la quinta, l'octava alta). I no és suficient, per què els anàlisis tradicionals arriben a extreure les notes, amb una precisió d'1 cent (o centèsim de semitò) i ubicant-les en una part concreta del perfil de la campana, però sense considerar-les en conjunt, i al llarg del temps.

Perquè (i tornarem sobre aquest tema) el conjunt de notes de la campana es veu modificat tant per la instal·lació, com per la manera de tocar així com pel lloc on es troben les campanes. Alguns harmònics són anul·lats (com ara la quinta quan la campana toca duent-la a seure) i altres reforçats, de manera que s'hi extreu una sonoritat peculiar, que els etnomusicòlegs no han sabut estudiar, fins a associar-la a altres elements de la cultura local.

Un altre element de reflexió, aquest molt més emotiu: la campana és l'Únic instrument musical que pot conservar la seua veu per segles i segles, sempre que no estiga badada (encara que la tecnologia actual permet de soldar una campana esquerdada i fer-li recuperar així la seua veu perduda). Per tant, si la campana està ubicada al seu lloc d'origen, amb els elements auxiliars originals (o restaurats), i es tocada a la manera local, estem gaudint de l'Única veu viva del passat, l'Única mÚsica comunitària que traspassa els segles. No és pas emocionant saber que des de 1418, la Silvestra ha marcat el temps de la ciutat amb el mateix to greu que ara sentim?

Dos nivells de campanes


Quan l'Europa central construïa dobles campanars (un de l'església, altre del municipi, per marcar les diferències entre els dos móns), en terres nostres s'arribaven a Concòrdies, per ubicar, en un mateix edifici, però en llocs ben diferenciats, les campanes del rellotge, que marcaven un temps repetitiu i poc Útil, i les campanes litÚrgiques que, basades en el temps natural, anaven construint les parcel·les temporals de la Comunitat.

I és que vam tindre els primers rellotges de la península; el de València, en 1374, ubicat al Carrer del Rellotge Vell, damunt de la Casa de la Ciutat.

La construcció del nou campanar serviria, doncs, per a ubicar, sense ajuntar campanes civils i campanes religioses, totes cíviques, que ordenaven el transcórrer quotidià. Els nivells diferents servien a marcar els usos distints i fins i tot la titularitat: unes campanes eren catedralícies i altres municipals, unes marcaven tots els esdeveniments religiosos i construïen el temps quotidià, i altres sonaven, de manera exclusiva, per marcar el pas del temps, igual de dia que de nit, en hivern com en estiu.

Curiosament, i al menys fins als primers anys del segle XX, el temps del rellotge tenia una relativa importància front al temps de les campanes litÚrgiques, que anaven associades al temps natural, al temps solar. El toc d'alba marcava l'obertura de les portes de la ciutat, i l'inici de les activitats; el toc de cor, anunciant Laudes, marcava l'obertura de les botigues; al toc d'alçar a Déu de la missa conventual es parava l'activitat de la ciutat (especialment dels mercats on es respirava un moment singular de silenci) i també anunciava l'obertura de les botigues de vi; l'àngelus a les dotze solars, indicava el moment de tornar a casa a dinar; les vespres (que s'anunciaven molt prompte per a nosaltres, cap a les 15:30 en estiu i les 15:00 en hivern) marcaven el final de la migdiada i el retorn al treball. Altres tocs com el rosari o altres devocions anaven marcant fites temporals de la vesprada, i el toc d'oració del capvespre, ja marcava el retorn a casa i el tancament de les portes menors de la muralla. Una hora més tard, de nit plena, el toc d'ànimes assenyalava també el tancament de les portes majors de la ciutat i l'hora d'anar a dormir.

Aquest era un temps "natural", mediat sobre tot per l'absència d'una tecnologia com l'actual que permet d'il·luminar-se de nit, d'escalfar-se en hivern o de gelar-se en estiu. El toc d'alba coincidia (fins i tot minut per minut en la Catedral de València) amb el moment de l'eixida del sol, mentre que el toc anomenat de l'Ave Maria (l'oració del capvespre) coincidia exactament amb la posta del sol. Era, per tant, un temps variable, adequat al sol, amb una Única referència estable: el mig dia, l'Únic moment en el qual es pot assegurar que s'està en hora, amb les tecnologies històriques.

Probablement per això es mesuraven els temps de manera distinta a la nostra: és cert que els rellotges sonaven, però València, cap a 1420, torna a tocar les hores, de dia i de nit, a mans, perquè el mecanisme "de nova invenció" retardava més de sis hores al dia. Si, a més, li afegim la complexitat del calendari litÚrgic (que és una manera de mesurar el temps a la romana), s'entén que molts dies tingueren poques hores i altres 36 (les vespres marquen l'inici del dia següent, però els dies de festa gran tenen "segons vespres", per tant la tarda continua sent el mateix dia...). De fet encara ens queden restes d'esta manera de mesurar el temps per a les festes, que comencen la vespra a les dotze o a la una, marcant així ja l'inici del temps diferent, el temps festiu. Però aquest és un altre tema.

Doble ubicació, per tant, i doble vocació: unes campanes que toquen les hores, una referència més o menys estable (pels problemes tècnics) i de menor utilitat quotidiana, uns tocs litÚrgics què, més enllà del seu sentit religiós, i sense perdre'l, construïen el temps comunitari, i marcaven pautes espacials, temporals i socials de la comunitat.

I també especialització: en la Concòrdia feta entre el Bisbe, el Capítol i la Ciutat en 1418 acorden "sobre lo relotge lo qual se deu fer en la dita ciutat per sonar les hores del dia e de la nit... un gran seny... item que lo dit seny quant sera fet no serveixca ne haja servir a altres coses sino a sonar les dites hores." (SANCHIS SIVERA 1909:12s)

Dos maneres de tocar les campanes


Quan començàrem a descobrir el complex món de les campanes de la Catedral de València, una de les primeres pistes bibliogràfiques fou proveïda per SANCHIS GUARNER, de grata memòria, que ens parlava dels textos publicats per RUIZ DE LIHORY (1903), iniciant l'apartat d'autors anònims. La Consueta del XV transcrita parla d'uns tocs molt remots, amb una certa semblança als actuals, però que no arribàvem a desxifrar. Fou precís conéixer els campaners de Cervera, els Últims de la seua espècie a Catalunya, per comprendre la tècnica i la forma dels tocs.

Les campanes valencianes del XV, com les de Cervera ara, eren brandades ("tiren lo Manuel fins a mes de mija finestra..."), o dutes a seure ("tiren lo Vicent un poch y apres paren lo Vicent... lo campaner dexa caure lo Vicent.."), però generalment el toc d'una campana en moviment era acompanyat amb les batallades lentes d'un altra ("y a la fi lo segon [campaner] dexa caure la chica doblant ab la despertada y axi acaben de tocar a matines"). Les combinacions de campanes oscil·lants i de repics, que ens han arribat fins avui per als tocs de cor i altres repics, foren dràsticament ampliades a partir de 1560, amb la introducció del volteig complet de les campanes, que a València anomenem "vol", per iniciativa del Patriarca Juan de Ribera, Arquebisbe de la Ciutat durant més de quaranta anys, i nascut a Sevilla, aportant així un costum encara vigent a Andalucía. Així, les campanes pegaven batallades (lentes), repicaven (dues o més campanes, ràpides), tocaven a mig vol (sense arribar fins a dalt), feien mitges voltes (parant-les, duent-les a seure) o voltejaven. El vol de campanes, utilitzat una dotzena de voltes a l'any a la Catedral, s'apropia de la memòria col·lectiva, per damunt del Repic (una composició ja descrita en la Consueta del XV, amb petites variacions) que sonava més de 100 voltes per any o dels tocs de cor, sonats cada matí i cada vesprada, segons la classe del dia. La Catedral té una manera distinta de tocar, tant a les festes com als altres tocs. Així, a les parròquies de la ciutat, i als pobles importants, era costum de reservar la campana gran per a les quatre o cinc festes majors: Pasqua, Nadal, el Patró i la Mare de Déu. I sobre tot per al Corpus Christi, la festa en la qual toquen totes les campanes. Per a mort, en els pobles de l'Horta (no en la ciutat), es toquen les campanes "a mig vol": oscil·lant-les sense arribar a deixar-les parades, però "altes", és a dir a punt de quedar boca per a dalt.

A la Catedral era - i afortunadament és, com direm més tard - costum el contrari: per a les festes menors, les cinc campanes grans, "les cinc grans", i exclusivament per al Corpus, la Mare de Déu dels Desemparats (la patrona de València) i la Mare de Déu d'Agost (la Titular de la Catedral) voltejaven també algunes o totes les menors (els "tiples") en diverses combinacions, arribant al toc de les onze exclusivament per a la festa del Corpus al mig dia. Després del vol ve "la deixada caure": les campanes tornen a la posició original, sense frenar-les, la qual cosa té un significat festiu a la Catedral (i també a les parròquies urbanes) i de mort uns pocs centenars de metres més enllà, als pobles de l'Horta. I, sobre tot, els tocs de mort són extremadament ràpids, utilitzant nou de les onze campanes.

A Catalunya els repics no solen coincidir amb les campanes brandades o dutes a seure, i de fet, a la Catedral de Barcelona deien, segons BALDELLO (1969), que «quan a la Seu repiquen, senyal de misteri», ja que s'havien limitat a brandar o a dur a seure, segons els tocs; el repic era per tant un senyal misteriós, sense significat segons les tradicions; la Única vegada que s'havia repicat, per anunciar un Sínode Diocesà fou en 1919... Probablement la simplificació col·lectiva havia reduït els tocs a campanes en moviment, sense donar la volta completa "a la castellana", com diuen alguns (cosa falsa, per cert, per que la major part dels tocs castellans si no l'Única és el repic de les campanes fixes, extremadament ràpid).

Dos maneres d'electrificar


Per diversos motius les campanes de les Catedrals de Lleida i València foren mecanitzades, i en cada cas s'utilitzaren els mecanismes que aportava l'instal·lador, trencant una tradició secular que fou degudament justificada.

Les causes de la mecanització foren complexes: per una banda l'augment dels costos dels campaners (que així i tot tenien salaris molt per davall dels mínims), per l'altra la disminució de la vida litÚrgica arran del Concili Vaticà II, així com el descrèdit dels tocs i dels mateixos campaners i la fascinació pel progrés, la tècnica i la modernitat. Deien que era difícil de trobar campaners, però no deien que el seu salari estava per davall dels mínims, que els tocs havien disminuït, i que a més estaven encantats de posar motors en les seues vides.


La mecanització de la Catedral de València
Els fonedors valencians (ROSES, MANCLÚS) descobriren molt aviat els avantatges de l'electrificació, per als seus interessos. MANCLÚS (1960 ca), en una auca de propaganda comercial dels darrers 60 (ara diríem un còmic publicitari) assegura, entre altres,
¡Le digo, señor Concejal, / que este Pueblo no progresa, / y eso lo encuentro muy mal!

A la Iglesia hay que apoyar / de veras, ¡con muchas ganas!, / mi Mando he de hacer sonar, /trayendo buenas Campanas.

Y el alcalde, enardecido, / solicita con urgencia / de Campanas un pedido / a ManclÚs que está en Valencia.

Y el pueblo callado y triste, / por un gesto tan hermoso, / feliz progresa y existe, / con un obsequio tan valioso.

Gentes de tierras lejanas / observan muy despectivas / el volteo de Campanas.

Visitan la población / y a este otro Campanario / miran con expectación.

¡Oh, progreso de la Ciencia! / Volteo y Repique eléctricos / de una casa de solvencia.

ManclÚs, con caja de mandos, / ahorra hombres y dinero, / los turistas admirados / dirán por el mundo entero.

...

¡Qué bien mi Campana suena! / ¡qué bien mi Reloj señala! / mi honradez con él se avala, / su calidad es muy buena.

Aquel yugo de madera, / malo, sucio y anticuado, / es yugo bien terminado, / ¡bien fundido de primera!

Cuando suenan mis campanas, / vibra con gozo el ambiente, / y acude toda la gente / a Misa por las mañanas.

No duden ya más, señores / Curas, Alcaldes apuestos, / soliciten Presupuestos, / contento de mil amores.


El progrés, l'admiració dels forasters, l'estalvi, s'associen a una mecanització que necessita modificar la instal·lació, substituint els jous de fusta, i aportant uns mecanismes tan rígids (motors d'una sola velocitat i en un sol sentit; electromalls que repiquen les campanes a una velocitat molt lenta) que impedeixen la interpretació dels tocs antics. Els mecanismes no apareixen com una ajuda als campaners: són la seua substitució. En cap moment es pensa en els possibles tocs manuals, ni en la investigació sonora de les campanes. És el preu del progrés.
En la Catedral de València no fou ManclÚs sinó el seu concurrent Roses, d'Atzeneta d'Albaida, qui va aconseguir el projecte, amb uns resultats molt semblants. Mireu, si no: si el toc de festa era el vol de les cinc grans, com ja hem dit abans, ara van electrificar ("electrocutar", que deia un venerable sacerdot) les dos menors (els dos tiples), la major de les petites, i tres de les cinc majors: les dos petites i la segona. En tots els casos canviaren el jou de fusta, tan antic com les campanes o més, per un de ferro soldat,
El solemne toc de festa de les cinc grans, greus i lentes, era ara un toc de sis campanes (dos menudes, dos mitjanes i dos majors) semblant al de qualsevol parròquia de poble, sense cap signe de distinció (a banda de les campanes històriques, que ara sonaven força distorsionades). I, per al toc de mort, ho tingueren fàcil: tres electromalls, dos per a les campanes menors i un per a la major. És a dir, en conjunt, cap dels tocs interpretats mecànicament no s'assemblava, ni de lluny, als tocs tradicionals. La instal·lació, com era usual en aquells temps ni conservava les instal·lacions, ni reproduïa els tocs tradicionals ni, tampoc, permetia els tocs manuals. Finalment, el Micalet, la campana de les hores, no era dotada de cap mecanisme per al seu toc, per la qual cosa va romandre en silenci molts anys, sens que ningÚ no es preguntara el per què.
La mecanització de la Seu Vella de Lleida
Una cosa semblant va passar a Lleida, tot i que amb una concepció ben diferent: les campanes foren desmuntades de la seua instal·lació tradicional i instal·lades, la una damunt de l'altra, en dues estructures metàl·liques ubicades ara al mig de la sala. Les campanes foren dotades d'una instal·lació i d'uns motors, per al toc "a l'alemanya", oscil·lant molt ràpidament, de manera que el batall a penes pica en la campana, quan puja, i fent una sonoritat a la qual no estem habituats. Les noves instal·lacions es presentaven com la substitució definitiva dels campaners i dels "salvatges tocs tradicionals", introduint-hi uns mecanismes, unes ubicacions i uns batalls que feien impossible tot toc no sols tradicional si més no manual. I, a més, motoritzaren la campana de les hores, perquè participara també, des de la seua alta posició, dels tocs de les altres.
La justificació dels GUIXà, de Monistrol de Montserrat, tampoc tenia pèrdua. La parròquia de Santa Engràcia, de Zaragoza, explicava així l'electrificació de les seues campanes; un dels motius de prestigi de l'empresa era la mecanització de la Seu Vella de Lleida, segons ANÓNIMO (1972):
Las campanas ponen una nota de armonía y gozo entre los ruidos ciudadanos y el vértigo de la circu­lación. En esta época de materialismo y técnica han tenido que agruparse los amantes de "las cosas bellamente inÚtiles": los amigos de los castillos, de los molinos, de los paisajes, de las campanas... De esas cosas "inÚ­tiles" y entrañables que forman muchas veces la espuma de nuestra cultura o son la evocación de otros tiempos que por pretéritos, siempre parecen hermosos... Cada día se venían encontrando más dificultades para el oficio de campanero. Resulta caro contratar a alguien que a unas horas intempestivas, suba a la torre y se enfrente con la poderosa mole de bronce, arriesgando sus brazos y derrochando energía. En la Basílica del Pilar han sido electrificadas las cam­panas y se han colocado nuevas que completan la armonía musical de la torre. También en la Parroquia de San Pablo y en todas las iglesias modernas que van sur­giendo Resulta más económico, más fácil, más eficaz...

Nuestro campanario ofrecía un evidente peligro. De hecho recordamos que el día de la Asunción de la Vir­gen, hace tres años. un badajo cayó a la plaza durante el volteo. No ocurrió desgracia alguna por pura Provi­dencia de Dios. Se hizo entonces un estudio técnico del estado de campanario. El informe señalaba un posible y evidente peligro para el tránsito que discurre por las calles ad­yacentes. El sistema de suspensión incluía para cada campana un peso adicional del yugo y contrapeso, a to­das luces excesivo... Ante el peligro, una familia de nuestra Parroquia, que quiere guardar su nombre en el más riguroso anonimato, ha hecho el obsequio de costear la electrificación del campanario y la dotación de dos nuevas campanas, que vienen a completar el conjunto musical definitivo... ¿En qué consiste la nueva reforma de la sonería de nuestras campanas? Pues, sencillamente. en la electrifi­cación y automatización del sistema campanil mediante la instalación de motores de semivolteo. El semivolteo trae como consecuencia un control más perfecto de la sonoridad de cada campana, pudiendo te­ner las máximas resonancias y los máximos efectos. Por el sistema de medio volteo las campanas se ba­lancean hasta una altura aproximada de 180 grados y el badajo golpea a la campana cuando ésta ha alcanzado su punto máximo ascendente. Una vez que ha golpeado el badajo, se retira rápidamente y baja junto con la campana, golpeando a continuación y de la misma manera en el lado contrario. Como se comprende, el ritmo de la cam­pana es siempre acompasado, ya que se basa en la ley del péndulo, siendo su sonoridad perfecta. Este sistema está fundado en los estudios del decimo­nónico artífice vienés Christian Doppler y sustituye al antiguo voltaje total a mano o eléctrico, en el que el badajo, golpeando brutalmente la campana en la tase descendente, ahoga en gran parte la sonoridad.

DON Arcadio Casals, técnico de la Casa Guixá, de Mo­nistrol de Montserrat, ha sido el encargado del estudio y realización de esta importante reforma. La Casa Guixá colabora con las casas alemanas Hörz, de Ulm, y Czundnoschowsky, de Erding. Sus principales instalaciones han sido, hasta ahora, las del Monasterio de Montserrat, la Catedral de Barcelona, la Basílica del Pilar de Zaragoza, la Catedral de La Seo de Lérida. Ahora se dispone a realizar también la "sonería" en el campa­nario de Torre-Ciudad, santuario que reconstruye el Opus Dei.

És llarga la citació però interessant per comprendre una sèrie d'arguments molt més elaborats. Per una banda: el prestigi de l'empresa ve emparat tant per la seua col·laboració amb altres empreses germàniques com per les instal·lacions ja fetes en catedrals i altres temples de gran importància. Per altra banda la seua forma de tocar és manifestament superior, sense la menor discussió, ja que es basa en arguments científics, que donen una "sonoritat perfecta".
Però la proposta és falsa, perquè aquella "perfecció", i aquell compàs repetit no és el nostre. Certament, les campanes oscil·len quan sonen "a la catalana", però de manera coordinada i controlada: no es basa el toc de festa de Cervera en el toc alternat de les tres majors, mentre les menors oscil·len de manera continuada? Coordinació de les campanes que significa, sobre tot, control de la massa en moviment, i per tant control també dels efectes sonors i musicals produïts. Un toc a les nostres maneres (siga duent-les a seure, o voltejant-les, segons calga) no serà mai monòton ni repetit; un toc "a l'alemanya" no és més que la repetició infinita de cicles: per ells podrà ser la manera "més científica" de tocar-les; per nosaltres, la més avorrida; una manera clara de malgastar unes magnífiques campanes.
Justament, per què les campanes, els campanars i els tocs formen un conjunt indestriable, hem de conservar i recuperar una sonoritat i unes formes de construir els tocs, que són també patrimoni.

Una sola manera de restaurar


Hem escrit moltes vegades, i creiem que la proposta acorda amb l'esperit de la restauració, habitual en altres àmbits patrimonials: la restauració ha de recuperar la sonoritat antiga, conservant o reconstruint les instal·lacions tradicionals; ha de recuperar els tocs històrics; ha de permetre, sense entrebancs, els tocs manuals. Naturalment tot el procés ha de ser documentat i justificat, i s'ha de tractar, en la mesura del possible, de fer actuacions reversibles, però primant l'acÚstica i la seguretat per damunt d'altres conceptes, estètics o visuals.


La restauració del Campanar de la Catedral de València
El procés de restauració del Campanar de la Catedral de València ha sigut llarg i està pràcticament acabat. En 1988, quan el Gremi de Campaners Valencians (encara no format: es formalitzaria en gener de 1989) arribà per a tocar les campanes per la festa del Corpus Christi, es vam trobar amb les tres sales del campanar (nominalment "la Presó", "la Casa del Campaner" i "el Campanar" o sala de campanes) tancades amb una porta de ferro de les utilitzades per les obres, ja que havien començat a restaurar la torre i s'havien acabat els diners. Quan aconseguirem entrar en les dues sales de baix, estaven totalment buides i empolsegades; en la sala de campanes part de la tarima refeta en el segle XX per tocar manualment les campanes havia sigut utilitzada com llenya pels pedrapiquers; sis campanes tenien el jou de ferro i motor continu elèctric, i tres un electromall extern que feia molt de temps que no funcionava. Semblava que havien deixat les escombraries de la restauració de tot el Campanar en la sala de campanes, tan bruta hi era. A més, havien fet altres actuacions externes per "netejar la imatge de la torre": les finestres de fustes que cobrien la sala de campanes havien sigut llevades, "para liberar las campanas del feo corsé que las oprimía", amb la qual cosa ara es veien però només hom podia sentir la campana que tenia a la vista, les altres passaven desapercebudes. També havien desmuntat i segurament tirat al fem el darrer rellotge del Micalet, ubicat en una caseta externa, i de finals del XVII; en conseqüència la gran campana i la dels quarts que l'acompanya no tenien ni mecanisme ni possibilitat de fer-les sonar.

El Campanar estava obert al pÚblic, que només podia accedir a la terrassa superior, des d'on es gaudeix d'una magnífica vista de la ciutat vella, però sense poder visitar, ni al menys entreveure les tres sales del campanar que, tapades, passaven desapercebudes als visitants (uns 100.000 anuals, en una quantitat cada any creixent). Estes visites pÚbliques eren, i continuen sent gestionades pel Capítol.

El primer toc al que assistirem, encara mecànic, fou gloriós: de les sis campanes mecanitzades només dues, les menors, van voltejar: una altra tenia l'eix trencat, i les altres tres restants les corretges fluixes, de manera que rodava el motor en buit.

Calia establir un projecte genèric, un pla director, que marcara totes les actuacions que calia fer, i anar complint-les poc a poc. I així fou fet.

En 1989 pujava l'Alcaldessa a fer un programa de ràdio en la terrassa, i aprofitem per recordar-li que la conservació del rellotge és una obligació de la ciutat. Va subvencionar la instal·lació d'un ordinador i d'un sistema d'aire comprimit que mou la mateixa massa del Micalet (mantenint així el seu so original) però sense mecanismes aparents. També s'instal·laren motors d'impulsos en quatre campanes, mantenint els jous de ferro. Una d'elles tocava els cors diaris, mentre que les altres poden voltejar, però els seus motors no impedien el toc manual. També s'instal·laren uns mecanismes d'aire comprimit, per tocar, mitjançant una cadena connectada al batall original de les dos campanes majors, no mecanitzades, i sonar així els tres tocs d'oració diaris així com la tancada de les muralles cada nit.

En 1992 la Generalitat Valenciana instal·la, davant el seu Pavelló de l'Expo de Sevilla sis campanes gòtiques, anteriors al 1492: la més antiga mÚsica comunitària que ja sonava en aquells moments. Hi anaren tres campanes gòtiques de la Catedral (la Caterina de 1305, el Jaume de 1429, el Pau de 1489), una de La Llàcua de Morella de 1450 ca, altra també del mateix temps de Sant Josep d'Elx i una de l'Institut Lluís Vives de València de 1319. Gràcies a esta exhibició, la Generalitat va restaurar els jous de fusta de les sis campanes de la Catedral abans mecanitzades. Només una manté ara el motor per als tocs diaris de cor, i les senyals d'àngelus i Sabatina de cap de setmana, però el motor no impedeix tocar-la manualment. Els altres sistemes d'aire comprimit per als senyals tant d'oració com de les muralles, i de les hores, són els mateixos, però l'ordinador hagué de ser renovat, huit anys després del primer, per la ràpida evolució tecnològica (abans un rellotge durava 300 anys...)

L'Expo 92 tingué un important resultat per als campaners: abans de la mostra, els visitants a la Sala de Campanes deien sovint amb rebuig que el seu poble o ciutat era més avançat, ja que tenien les campanes elèctriques. Després dels quatre concerts diaris a Sevilla, durant els sis mesos de l'exposició universal, el pÚblic va canviar d'actitud de manera important, considerant ara els tocs com a concerts i els campaners com artistes, normalitzant la seua activitat: els tocs de campanes esdevenen un fet cultural "normal" i esperat al llarg del cicle anual.

Mentre tant es va redactar la "Consueta Nova", basada en la Consueta d'HERRERA de 1703, però adaptant-la als tocs i necessitats actuals. Com ara el toc d'alba és tots els dies a les 07:30 i el toc de Laudes (automàtic) a les 09:00. Hi ha un horari d'estiu, de la creu de maig a la creu de setembre, que retarda una hora l'àngelus i la tancada de muralles (20:30 i 21:30) que són la resta de l'any un hora abans. També es toquen les vespres dels pocs dies a l'any que es canten en el cor (una dotzena de festivitats), i moltes festes antigues ja no celebrades, desapareixen del calendari de tocs. La Consueta fou presentada en 1993 i aprovada en 1996 pel Capítol.

La restauració de les campanes amb jou de ferro va significar també la reubicació (les havien canviat de lloc i d'altura, per facilitar el manteniment, tot i que això afectava la seua sonoritat). També desaparegué una biga de ferro, que a penes tenia 20 anys i ja estava malmesa, substituïda per una gran biga de fusta, no sols d'aparença més noble, sinó i sobre tot, de millor acÚstica i més llarga conservació.

Es posaren reixes transparents, de nova factura, en 1996, per fer visibles les sales i s'ubicaren en la segona planta, antiga Casa del Campaner, les pedres procedents de l'apitrador o barana gòtica i una campana, de l'antiga església de Santa Caterina, que havia sigut desmuntada en 1942 i pujada a la Sala de les Campanes, trencant un equilibri sonor i de tocs multisecular.

Les tres sales són accessibles amb l'acompanyament de membres del Gremi de Campaners Valencians, mentre que la resta del Campanar (escales i terrassa) són obertes regularment al pÚblic. De manera especial el Campanar o sala de les campanes roman oberta durant tots els tocs manuals. Igualment un voluntari de la tercera edat l'obri al pÚblic cada matí, aprofitant per ensenyar les campanes i vendre postals i altres publicacions del Gremi de Campaners Valencians.

La publicació d'informacions en Internet, a partir de 1996 (la prehistòria, en la Xarxa de les Xarxes!) ha permés de comunicar mÚltiples informacions sobre campanes: inventaris de campanes, incloent-hi no sols de la Comunitat Valenciana; també de les Catedrals i de molts campanars i campanes de tota la península (unes 4.500 campanes actualment). I llistats de fonedors. I notícies de diaris sobre campanes, campaners o tocs, amb més de 1.000 monografies recollides. I articles de congressos, de llibres o de premsa, publicats en la seua integritat, per apropar informacions difícils d'aconseguir. Sense oblidar fotografies (unes 6.000) i enregistraments en MP3 (unes tres hores) i vídeos. En total més de 500 Mb d'informacions.

La iniciativa de la restauració de les campanes, del campanar i dels tocs ha estat exclusiva del Gremi de Campaners Valencians, que ha comptat sempre amb el recolzament del Capítol. No obstant el finançament ha sigut de les institucions: Ajuntament (uns 24.000 €), la Generalitat Valenciana (uns 48.000 €) i el propi gremi (uns 18.000 €), sense que la Catedral haguera d'aportar ni una sola pesseta.

Però, més enllà dels fets anecdòtics està el procés: es tracta de recuperar la sonoritat original d'un conjunt amb moltes campanes antigues i importants: no en va hi ha una campana del XIV, tres del XV, tres del XVI, tres del XVII i una sola del XVIII, que formen les onze campanes litÚrgiques, a més de les del rellotge: una del XVI, el Micalet, i un altra del XVIII. De manera que "la nova", és a dir la campana més moderna de les onze és la Violant, de 1735, mentre que la més antiga és la Caterina, fosa en 1305 i que sapiguem la més antiga de tota la Corona d'Aragó en funcionament. Per la seua part, el Micalet, la campana de les hores, amb 2,35, continua sent la major campana de tota la Corona.

Calia també recuperar uns tocs històrics, afortunadament ben documentats des del XV, d'instal·lar uns mecanismes que siguen accessoris als campaners (com ara tocar l'alba cada dia a les 07:30, abans d'obrir la Catedral) però que no els substitueixen. I finalment tocar a mans, per a les festes de l'any (unes 60 jornades, uns 200 tocs diferents). S'han recuperat, en la mesura del possible, els tocs amables que marcaven el ritme de la ciutat històrica - no sols tocs de missa. De fet, en la Catedral de València, on fan una vintena de misses al dia, o més, no es toca a cap d'elles (com no s'havia tocat mai abans): sols hi ha tres tocs de cor, amb la campana mecanitzada, que anuncia a les 09:00, 09:15 i les 09:26 els tres avisos del càntic de Laudes que començarà a les 09:30 i anirà seguit de la Missa conventual.

Però hi ha els tres tocs d'àngelus, el de tancar la muralla, el d'ànimes, cada dia. Amb so diferent el cap de setmana, a mig dia i de nit, així com un toc a Sabatina a les 18:45 el dissabte. I les hores, de dia i de nit, sense repetició, com sonen des de 1400, acompanyades de les 08:00 a les 24:00 dels quatre tocs dels quarts, que de nit romanen en silenci per evitar la molèstia. Però les hores sonen de nit, també, i a les mitges un cop de la dels quarts marca el pas del temps...

I les sales visitables, i les visites guiades (encara que no amb la regularitat que volguérem, però és un problema d'organització i de finançament. Si, per què els campaners no cobrem en la Catedral: som voluntaris que, si rebem subvencions, com ara de l'Ajuntament per a les festes tradicionals de la ciutat, són per finançar les activitats, com ara el manteniment de campanes i instal·lacions... i l'esmorzar dels campaners els dies dels tocs. Ara bé, organitzar visites guiades, de manera regular, o cal voluntaris, o cal pagar el temps de treball dels col·laboradors, si és en dies feiners. Sense oblidar que, per altra banda, el manteniment del Gremi de Campaners Valencians es limita a l'interior de les tres sales, i a les campanes, tant del rellotge (a les que cal accedir escalant, ja que en la darrera restauració dels 80 llevaren l'accés), com les litÚrgiques o el mateix Eloi, ubicat un pis més baix. I els fullets, com ara els calendaris anuals, que tenen l'horari dels tocs, i una part interior que canvia cada any litÚrgic (el calendari comença en Advent i acaba amb el Cicle Ordinari).

El projecte s'ha dut endavant per la voluntat i per la formació dels membres del Gremi de Campaners Valencians: antropòlegs, enginyers, historiadors, restauradors (per ordre alfabètic) i molts treballadors i estudiants, que han aportat els seus braços i els seus coneixements per dur endavant, més lentament del que voldríem, els treballs.

Altres processos de restauracions de campanes de Catedrals
Hem participat, de manera personal, en altres processos de restauració, intervenint d'una manera molt més tècnica, com ara Córdoba, Sevilla i Murcia. En estos campanars l'actuació no estava condicionada, de manera positiva, per l'existència d'una associació de campaners, que volien recuperar el seu instrument. Pel contrari, es tractava de processos de restauració, durant els quals els arquitectes redactors i directors de les obres havien considerat necessari un estudi específic per a les campanes i els seus tocs.

En tots els casos, però especialment en Sevilla, s'ha fet un estudi de l'estat actual de les instal·lacions, comparant-les a l'estat original i dels tocs actuals i els tradicionals. En cada cas estudiat els mecanismes, de diverses empreses, no tenien en compte ni la sonoritat ni els tocs originals i els nous mecanismes interpretaven tocs, molt rudimentaris, i gens relacionats amb els històrics.

El cas de Sevilla és especialment il·lustratiu: es va proposar substituir els jous de ferro per altres de fusta. Es soldaren campanes esquerdades o que havien perdut part de la massa per les batallades seculars, i es van fer cinc noves afinades amb les altres existents (18 de volteig i 6 grans fixes de repic). Les campanes de volteig havien sigut baixades i dutes a Bèlgica i Holanda per la seua restauració i per dotar-les dels nous jous de fusta. Finalment es van programar els tocs, d'acord amb les Reglas del tañido de las campanas de la Giralda de la Santa Iglesia Catedral de Sevilla de 1533 y 1633 editades pel Canonge Arxiver de la Catedral RUBIO MERINO (1995), i l'ordinador té un mecanisme que permet de modificar o adaptar a distància els tocs, a través de la xarxa telefònica. D'esta manera han tornat a sonar unes campanes a la manera històrica, amb uns mecanismes que reprodueixen els tocs tradicionals i no impedeixen els possibles tocs manuals. El treball fou enllestit en 1998.

Quelcom semblant passa a Murcia, on està molt avançat el procés de la restauració, després d'haver-se aprovat el projecte i d'obtenir el finançament de les institucions pÚbliques. Les obres deuen acabar en l'estiu de 2002.

El Campanar de la Seu Vella de Lleida
Ja dèiem, a l'inici, que el Gremi de Campaners Valencians va rebre l'encàrrec d'estudiar 50 campanars de Catedrals d'España, entre ells el de Lleida. En l'informe emés en el seu moment ja apuntàvem una sèrie d'actuacions per recuperar la solemnitat quotidiana dels tocs de la Seu Vella. Hi proposàvem diverses actuacions:


Creiem haver definit, d'una manera més anecdòtica que prevista, els processos de restauració de campanars, campanes i tocs de les Catedrals de València i Lleida: l'experiència de la primera, exportant-hi el que siga exportable, pot servir a recuperar la dignitat d'un dels més - si més no el que més - singulars i magnífics campanars gòtics de tota la Corona d'Aragó, i que a hores d'ara no compleix la principal finalitat per la que fou construït, és a dir de servir de portaveu al més alt, sonor i comunitari instrument musical de la Ciutat de Lleida.

Dr. Francesc LLOP i BAYO
Gremi de Campaners Valencians
Simposi "El Campanar de la Seu Vella de Lleida - Els campanars gòtics a la Corona d'Aragó"
(25, 26 i 27 d'octubre de 2001)

Bibliografia


  • ANÓNIMO Campanas de Navidad: un estupendo regalo para nuestra parroquia - "Hoja Parroquial" nº 196 - Parroquia de Santa Engracia de Zaragoza - 24/12/1972 f. 3
  • BALDELLO, Presbítero Francisco Pequeña historia de la Catedral Barcelonesa: las campanas - "La Vanguardia Española" - Barcelona - 12/03/1969 - f. 47

  • CALVETE, Pascual Catedral de Lérida Campanas de Catedrales de las Diócesis más importantes de España y Aragón - "Campaners" nº 4 - Gremi de Campaners Valencians - València - 1991
  • CURCÓ, Jordi Les campanes de la Seu Vella - Lleida: la ciutat baix medieval (segles XIV-XV) - Ateneu Popular de Ponent - Lleida 1998 - f. 187/192
  • LLOP i BAYO, Francesc Concierto para la inauguración de las campanas restauradas de la torre de la Giralda (10/06/1998)
  • LLOP i BAYO, Francesc Estudio y propuesta de restauración de las campanas de la Catedral de Murcia y sus instalaciones (27/11/2000)
  • LLOP i BAYO, Francesc Informe sobre el inventario de las campanas de las Catedrales españolas (1996)
  • LLOP i BAYO, Francesc Informe sobre la torre, las campanas y los toques de la Seu Vella de Lleida (24/09/1994)
  • LLOP i BAYO, Francesc Informe sobre la torre, las campanas y los toques de la Catedral de Santa Maria de València (11/02/1995)
  • LLOP i BAYO, Francesc La restauración de campanas, un programa complejo - Dossier Campaneros - "Ars Sacra" nº 19 - julio 2001
  • MANCLÚS ANDRÉS; Salvador Propaganda de campanas y relojes (1960CA)
  • RUBIO MERINO, Pedro - Reglas del tañido de las campanas de la Giralda de la Santa Iglesia Catedral de Sevilla 1533 - 1633 - Ediciones del Cabildo Metropolitano de la Catedral de Sevilla 1995
  • RUIZ DE LIHORY, José Anónimos: Campanas de Valencia - "La mÚsica en Valencia - Diccionario Biográfico y Crítico" - València 1903 (Còpia Facsímil Librerías París Valencia - València 1987) - f39/47
  • SANCHIS SIVERA, José La Catedral de Valencia - València - 1909 (Còpia Facsímil Librerías París Valencia - València 1990) f. 87/122
  • LLEIDA: Campanes, campaners i tocs
  • MURCIA: Campanes, campaners i tocs
  • SEVILLA: Campanes, campaners i tocs
  • VALÈNCIA: Campanes, campaners i tocs
  • ZARAGOZA: Campanes, campaners i tocs
  • GUIXÀ (MONISTROL DE MONTSERRAT) : Inventari de campanes
  • GUIXÀ (MONISTROL DE MONTSERRAT) : Intervencions
  • Catedrals: Bibliografia
  • Destruccions de campanars i campanes: Bibliografia
  • Restauració de campanes: Bibliografia
  • Francesc LLOP i BAYO: bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    Buscar campana, campanar, població, fonedor, epigrafia, any fosa, autor, article
    © LLOP i BAYO, Francesc (2001)
    © Campaners de la Catedral de València (2017)
    campaners@hotmail.com
    : 30-03-2017
    Convertir a PDF