Projecte d'actuacions per a la restauració integral del Campanar Nou de la Santa Església Catedral de València ("Torre del Micalet")

Aquest projecte vol definir les línies generals d'actuacions a fer i les ja fetes al Campanar Nou de la Santa Església Catedral de València o "Torre del Micalet", realitzades gràcies a l'impuls del GREMI DE CAMPANERS VALENCIANS, una associació cultural dedicada a l'estudi, el toc i difusión de les campanes, en estreta col·laboració amb el M. I. Capítol de la Catedral i altres Institucions de la Comunitat Valenciana.

En referir-nos al campanar de la Santa Església Catedral el nomenarem amb el nom tradicional i històric de "Campanar Nou de la Catedral" o "Torre del Micalet", recordant que aquest segon nom va associat a la campana de les hores, nomenada "Micalet", i no a l'edifici. Es tracta de la torre que conté aquesta campana, tal i com fou anomenada fins a que es va produir la confusió metonímica, a principi d'aquest segle. El nom més comú de la torre, al llarg dels segles fou "Campanar Nou" o "Campanar de la Santa Església Catedral". Ara, en publicacions de la Santa Església Catedral, com són les entrades de accés, segueix tenint el nom històric tot i que castellanitzat de "Torre del Miguelete".

El "Campanar Nou de la Santa Església Catedral" o "Torre del Micalet"

El projecte pretén la restauració integral dels usos sonors i de accés de la torre de la Catedral. El "Campanar de la Catedral de València" es un campanar gòtic octogonal, fa poc restaurat per les façanes i la terrassa superior. Té tres habitacions de la mateixa forma octagonal, unides per una escala de caragol que s'inicia en un pati descobert i acaba en la part alta de l'edifici. Les tres sales són de tamany creixent, amb una disposició espacial adaptada als usos tradicionals. La menor i més baixa reb el nom de "la Presó", tot i que a vegades l'han nomenat també "el Refugi", per què s'hi refugiaven, en una habitació fosca d'una única finestra, els qui demanaven l'empar de la Catedral.

La sala següent es nomenada "la Casa del Campaner" fins a la darrera reforma de la torre estava tallada per dos nivells intermedis, els quals triplicaven la seua superfície. Té dos llargues finestres. La restauració interior d'aquest lloc, de la mateixa manera que en la sala anterior, va suposar el picat dels murs, desapareguent gran quantitat d'informació, especialment graffitti incisos, que arribaven fins al segle XVI. Així i tot, les sales, renovades, s'han convertit en uns llocs que permeten molt diverses lectures i diferents usos, encara que estiguen ara tancades al públic. La "Càrcel" està buida, i la "Casa del Campaner" serveix de moment de dipòssit de cordes i d'altres materials dels campaners.

La tercera sala es "el Campanar". Allí estan les onze campanes tradicionals de la Santa Església Catedral (nota 1), que abasten desde 1305 ("la Caterina", anterior a la torre) fins a "la Violant", de 1735. Aquesta estància, que va servir com a sala de treball dels pedrapiquers al llarg de la restauració, no fou per sort intervinguda, conservant el sòl original i part del revoc de certs murs. La instal·lació tradicional de les campanes ja havia patit una gran agressió cap a 1965, amb l'electrificació de sis bronzes i la consequent destrucció dels seus antics contrapesos de fusta i altres accesoris; l'ús de la sala com habitació de treball va augmentar els trencaments de la tarima i altres instal·lacions accesòries per als tocs manuals, que es creien perduts per a sempre. La sala conté també una campana forastera, la nomenada "l'Eloi", procedent de la veïna torre de Santa Caterina. Aquesta campana, molt més moderna que les anteriors, fou traslladada en els primers anys quaranta, quan l'antiga parròquia estava en ruïnes i es va pensar seriosament en el seu derrocament per a convertir al carrer de la Pau en una avinguda, deixant exempta la torre barroca, sense cap altre ús més que el monumental.

La quarta i definitiva estància correspon a la terrassa, la qual va patir les actuacions més directes al llarg de la restauració. Es va substituir la barana metàl·lica per una balaustrada de pedra, que poc a poc, amb gran dificultat, es va integrant en la torre, i varen desaparéixer unes escaletes de ferro fos i altres instal·lacions que servien per a possibilitar la conservació de les campanes dels quarts i del rellotge. La renovació del sòl de la terrassa va suposar el tancament, entre altres, de diversos forats que servien per a despenjar i desplaçar les campanes per l'interior de la sala, per a les reparacions. En aquesta terrassa es troba l'espadanya barroca, de la que pengen, en dues finestres superposades, la campana dels quarts i la gran campana de les hores, "el Micalet", de 1539.

Fins a 1988 la torre havia quedat reduïda a dos aspectes sense la menor conexió: la visita a la terrassa superior i el toc automàtic de les sis campanes electrificades. Les campanes de la espadanya, destinades als tocs horaris, estaven mudes i no havia cap projecte conegut de rehabilitació dels aspectes sonors i comunitaris de la torre.

Línies generals del projecte

En Corpus de 1988 es tornaren a tocar a mà les campanes, per un grup de 25 persones. El toc va estar plé de dificultats, ja que la sala estava plena de fem de les anteriors restauracions. Les campanes que encara mantenien la seua instal·lació tradicional no havien segut tocades en els darrers vint-i-cinc anys, i molts dels accesoris necessaris per als tocs estaven desapareguts o trencats. Malgrat la precarietat de la instal·lació i la consequent dificultat dels tocs, va haver una segona volta, el 9 de octubre (que coincidia en aquell any amb el 750 anniversari de la Conquesta de València) i una tercera, amb els repics del dia de Tots Sants, i uns altres vols de campanes per al 8 de decembre, i d'ahí en avant molts més tocs.

Les primeres dificultats foren molt grans, ja que fou precís reparar totalment algunes de les campanes motoritzades, les quals tenien la instal·lació desfeta, malgrat la seua recient construcció. Així "el Vicent" hagué de ser desmuntat per a baixar i tornar a soldar un jou de ferro que apenes tenia vint-i-cinc anys i que estava trencat per sis puestos, quedant la campana, de 1559, en gran perill de trencament. Una cosa semblant va ocòrrer amb "el Jaume", de 1429, una de les millors i majors campanes de la torre, que tenia tres dels huit caragols de la qual penjava trencats, després d'un vol elèctric massa llarg, de prop d'una hora, en un dia de molt de fred. Per altra banda "la Maria", la campana major, amb una instal·lació encara tradicional, no podia voltejar, ja que la nova reixa, instal·lada per a evitar la entrada dels coloms, havia segut disposada de manera que entropessava amb els ferratges.

Cada volta que es tocava, anava millorant la instal·lació, i al mateix temps es perfilaven les fases d'un projecte que pretén no sols la rehabilitació d'uns espais ara buits, sinó la recuperació dels usos per als quals l'edificació fou dissenyada: es tracta de la reutilització sonora de la torre, així com l'accés a les diverses sales que l'ocupen.

El projecte té sis fases principals, les quals permeten una utilització creixent dels espais sonors i visitables, i un millor aprofitament integral de l'edifici:

Recuperació dels tocs tradicionals manuals

Aquesta primera fase, pràcticament acomplida, va exigir una triple actuació: rehabilitació i neteja de les campanes - tots els batalls han hagut de ser duts al ferrer, i al menys cinc són nous -; rehabilitació del lloc de treball - s'ha reconstruit íntegrament la tarima, la qual servía per a tocar a l'estil tradicional, i que havia segut parcialemnt trencada, pels pedrapiquers per a fer llenya en l'hivern; recuperació dels tocs, a través de la investigació ("Consueta de Herrera", de 1705, que es la que s'utilitza) i de l'aprenentatge de les tècniques i de la creació de grups de treball (les dues campanes majors funcionen amb el esforç de tres a cinc homes i de quatre cordes).

En Corpus de 1993 es va presentar al Degà, el qual la va transmetre directament a l'Arquebisbe, una "Consueta Nova", que adjuntem, i què es limita a actualitzar la "Consueta de Herrera" respecte a les festivitats i rituals del present.

A hores d'ara, octubre de 1993, s'interpreten tots els tocs del cicle festiu anual, que queden reflectats en un fullet també adjuntat, el qual es reparteix en una bústia instal·lada a la porta del Campanar, perquè els possibles aficionats a les campanes puguen conéixer els horaris.

Aquests tocs són interpretats per un número variable de personal, des de dos homes per als repics fins a uns vint per als vols generals. Aquests tocs són interpretats pel GREMI DE CAMPANERS VALENCIANS (nota 2), una associació cultural sense ànim de lucre, la qual es dedica a la conservació, la difusió i l'estudi d'aquestes i d'altres campanes de la Comunitat Valenciana. Aquests tocs, que en el mercat costarien no menys de 2.000.000 pta anuals, es realitzen a través de l'Associació, sense rebre cap retribució econòmica. Les activitats de conservació continuada i de restauració suposen, a l'any, no menys de 400.000 pta, les quals es financien mitjançant el treball personal, les quotes, la venda de publicacions i la realització de concerts en diverses torres de la Comunitat Valenciana.

Recuperació del rellotge i d'altres tocs "civils" de la torre

En Novembre de 1989 pujava l'Alcaldessa de València a la terrassa del Campanar per a realizar un programa de ràdio en directe. Profitant l'ocasió el GREMI DE CAMPANERS VALENCIANS, amb l' autorització del Capítol, va tocar manualment el "Micalet" a les dotze i tot seguit el vol d'una de les campanes majors, "el Manuel", amb motiu de la inusual visita d'una autoritat a la torre. Clementina Ródenas va quedar molt impressionada pel toc manual, realitzat pel Consell o Junta Executiva del Gremi, i va prometre en aquell moment una subvenció per a proseguir la restauració. Als pocs dies, cap al 20 de desembre, quedava aprovada una ajuda de 3 milions de pessetes, directament des de l'Alcaldia, la qual es va fer efectiva, amb una celeritat que pocs recorden en l'Ajuntament de València, en els primers dies de gener.

L'actuació fou la següent: instal·lació d'un ordenador per als tocs del rellotge, amb "la campana dels quarts" i "el Micalet", així com per a altres tocs automàtics, diaris o setmanals: els repics d'oració, el toc de tancament de muralles i el toc diari del cor.

Els mecanismes respecten els elements antics, i així "el Micalet" toca mitjançant l'antic martell, mogut ara per aire comprimit. Els motors de vol estan control·lats per l'ordenador de manera que no frenen per a res la campana, reproduint el toc manual, sense trasladar tots els esforços al mur, ja que no realitza el frenat o el vol amb moviments violents, tal i com fan les instal·lacions realitzades pels fonedors espanyols. Els motors frenen tan poc, que es poden voltejar manualmente les campanes, sense sentir el menor esforç ni haver de desconnectar la instal·lació. així i tot, el motor que es va posar per tocar "el Jaume" és de 1000 wats i porta la campana a una velocitat de 50 rpm (revoluciones per minut) (que cal moderar mitjançant un programa de l'ordenador); abans, amb un motor de major potència i consum, de 3000 wats, moltes vegades no arribava a voltejar, i quan ho fea rodava a unes 6/10 rpm, amb gran perill per al mur, el batall o la campana, i amb un resultat sonor pobre.

La instal·lació, feta per la casa France Carillons de Toulouse, és de gran versatilitat, ja que s'introudueixen els repics i els vols per un teclat, i s'ordenen els tocs mitjançant un programa que es pot canviar a voluntat.

Des del principi, i per a respectar el descans dels veïns, sense renunciar als tocs majestuosos de "el Micalet" per la nit, hi ha el següent programa: des de les huit del matí fins a les dotze de la nit, incloses, es toquen tots els quarts i les hores (deu campanades de quarts per a cada hora); desde les 00 hores fins a les 08 tan sols hi ha un colp de la campana dels quarts a la mitja, i les hores corresponents; sembla que molesta més la campana petita (que no ho és tant) que la gran.

Recuperació de les truges de fusta i altres accesoris tradicionals per al toc

La Generalitat Valenciana instal·là, a la porta del Pavelló de la Comunitat Valenciana de l'Exposició Universal de Sevilla ("Expo92") un campanar metàl·lic, amb sis campanes gòtiques, procedents, les tres menors, de cadascuna de les províncies de la Comunitat, mentre que les tres majors procedien d'aquest Campanar (nota 3). Les campanes foren exposades al llarg de tota l'Exposició, és a dir des del 20 d'abril al 12 d'octubre. Cada dia hi havia quatre concerts, i va haver deu extraordinaris, de totes les campanes, en certes dates especials. "El Jaume" va voltejar, de manera oficial, el dia de la inauguració i el 10 d'octubre, en el qual es va cel·lebrar el Dia del Pavelló i de la Comunitat Valenciana.

A canvi del prèstec, la Generalit va fer-se càrrec de la restauració de les campanes que anaren a l'Expo així com de la renovació de les truges de fusta de les sis campanes abans electrificades, i que tenien els contrapessos de ferro. També fou substituïda la biga metàl·lica posada anys enrere per un altra de fusta vella.

Les truges foren fetes de fusta laminada i premsada - una nova tècnica que permet de control·lar els esforços de la fusta. El perfil de la Maria fou utilitzat com a model, per tractar-se de la truja més harmònica (cadascuna de les truges existents tenen un perfil propi). El treball de fusteria fou realitzat per la mateixa empresa que havia posat, anys enrere, els motors, France Carillons de Toulouse. La instal·lació fou parcialment feta per Instalaciones Acústicas Gervit, de València, els quals s'encarregaren també dels transport i de la instal·lació de les campanes a Sevilla. En els moments més delicats, els treballs foren realitzats pels tècnics francesos. La truja de "El Jaume" duta a Sevilla fou provisional, i es va fer un altra nova per a la seua instal·lació definitiva en el campanar.

El procés va servir per a "desmotoritzar" les campanes, ja que, a causa dels continuats tocs manuals i del compromís del GREMI DE CAMPANERS VALENCIANS es va deixar feta la instal·lació de les tres campanes anteriorment motoritzades amb els nous mecanismes "a impulsos" ("el Vicent", "l'Andreu" i "el Jaume"), però sols quedà instal·lat el motor de "la Bàrbera", per als tocs de cor diaris i altres tocs del cap de setmana.

El treball fou començat el 2 de gener de 1992, quedant acabat a principis de febrer de 1993, quedant finalment reposades les campanes que havien tornat de l'Expo el 21 d'octubre.

El treball de la restauració va costar prop de 6.000.000 pta, mentre que l'actuació sobre les campanes de Sevilla va estar prop dels 2.000.000 pta.

Els tocs foren realitzats, íntegrament, per cinquanta membres del GREMI DE CAMPANERS VALENCIANS, i la coordinació de totes aquestes activitats (restauració, baixada i transport de les campanes, tocs) fou a càrrec de l'autor d'aquest projecte.

Recuperació dels espais sonors del Campanar

El "Campanar Nou de la Catedral" és, per damunt de tot, una torre elevada, per a difondre alguns sons, el de les seues campanes, de la manera més harmònica possible. L'electrificació, amb la substitució dels jous de fusta per altres metàl·lics, va suposar un notable empobriment del timbre de les campanes. Però va haver un altra agressió, encara major, que es va realitzar amb ignorància cap al passat, i sense respectar el sentit darrer de la torre, la propagació dels sons.

Hi havia unes portes de fusta que tapaban las campanas y afeaban la torre. A finals dels seixanta, en una actuació que tots varen aplaudir, es varen llevar aquestes fustes i el Miguelete quedó liberado del corsé que le oprimía, amb paraules de la premsa de l'época. Encara estem pagant aquest error, traduït en un empobriment de les ressonàncies, ja que les portes seriven per a millorar i difondre els sons, com va escriure la pluma prestigiosa i autoritzada del musicòleg Eduardo LOPEZ CHAVARRI: ¿Por qué las campanas del Miguelete son únicas, por lo bien timbradas y por la sabia manera como fueron puestas en la torre medieval para ellas construida? Porque no lanzan directamente al aire sus sonidos; el sitio para las campanas está dispuesto a manera de compartimientos en donde las campanas están «dentro» de la torre, no lanzan secamente sus sones al vecindario sino que los juntan en grata remoción allí dentro, y los hacen resonantes por las maderas puestas allí, en los ventanales, no para seguridad de los campaneros (con la violencia de las vueltas una desgracia de «lanzamiento» no la evitaría el impedimento del parabán de madera), sino para servir de caja sonora a las vibraciones de los sacros instrumentos. Así, escuchados los toques del Miguelete desde cierta distancia, por ejemplo desde la Alameda, o desde los silos de Burjasot, al amanecer, el efecto armonioso de los bronces sonoros del «Micalet» es verdaderamente inefable. Allí dentro es otro el efecto, y también no se olvida una vez presenciado. Hoy nos despedimos del tema, pareciéndonos que aún permanecemos sumergidos en sones, vibrantes, un verdadero baño de sonoridades que nos penetra dándonos salud y vida, como lenguaje divino que nos disuelve el alma en la inmaterialidad de sus armonías, y nos acerca mejor a Dios. Así vimos la procesión del Corpus desde una saetera de la torre, oyendo el «incienso» de sus campanas, que volteaban, alegres, a brazo, sin esos mecanismos que les quitan el ritmo a las campanas y convierten la oración de sus bronces en un ruido más. (Nota 4)

Molts anys abans, en 1790, l'Arquebisbe FABIAN I FUERO manava que encargamos por este Edicto que en todos los Campanarios se pongan en el modo posible unas tablas como las que hai en el de nuestra Santa Iglesia Metropolitana, para precaver las mortales caidas de las personas que tocan, i otras desgracias por desprenderse las Lenguas ó Campanas mismas, i para detener en mucha parte lo ingrato que tenga su sonido. (Nota 5)

Així mateix Rafael AGUADO ROMAGUERA, el campaner més representatiu d'aquest segle, expressava en una entrevista en 1942, poc abans de la seua jubilació: En aquel artículo [publicat uns dies abans per MOYA CASALS] se abogaba también por que desapareciesen aquellas maderas ensambladas que tapan parte de los grandes ventanales de la torre. El campanero del Miguelete, Rafael Aguado Romaguera, se apresuró a vernos para explicar las razones por las cuales aquellas maderas no deben tocarse de allí y ello es porque constituyen un peligro para el vecindario aquellos ventanales al descubierto, ya que la rotura de cualquier campana puede precipitar un trozo de ella a la calle; porque aquellas maderas actúan de caja y suavizan el sonido, haciéndolo más armonioso; y en último término, porque no habría bicho viviente que pudiera resistir el viento ni las demás inclemencias del tiempo sin el mencionado resguardo. (Nota 6)

La recuperació de les finestres és un tema prioritari, per la seua repercussió acústica.

Recuperació dels espais internes de l'edifici

El Campanar és una torre d'accés públic i obligat per als valencians i els forasters. Fins a la recuperació dels tocs, els visitants tenien tan sols accés a la terrassa, on estava la gran campana muda. Hui en dia, quan hi ha tocs manuals (prop de 200 vegades a l'any), es troba "el Campanar" obert, sempre sota la vigilància d'alguns associats del GREMI DE CAMPANERS VALENCIANS. Les altres sales estan sempre tancades.

Aquests tres espais haurien de ser rehabilitats per al seu ús públic. El pesat accés a la torre (els escalons renovats fan més difícil l'ascensió) seria més fàcil amb tres parades.

La primera sala, més petita i fosca, podria servir per mostrar un audiovisual sobre campanes i els seus tocs. En aquesta sala la il·luminació és precisa, per tractar-se d'un lloc perpètuament en foscor.

La segona sala permet l'exhibició d'elements de la torre, de les seues campanes i del sistema de tocs tradicionals de València. El nostre projecte museogràfic inclou la reposició del rellotge medieval de la torre (localitzat en uns muntons de metall vell de l'Ajuntament de València) o un altre semblant, així com diversos elements: caixa del servei d'incendis, matraques, calcs i motles dels relleus de les campanes, batalls.

De manera especial en aquesta sala es podria mostrar una sèrie de pedres treballades, procedents de l'antic apitrador, i que han anat baixant poc a poc: estaven en la terrassa, passaren a la sala de les campanes i ara estan ací. Les pedres podrien ser instal·lades en un dels murs de la sala, a l'estil d'un lapidari, amb la qual cosa, sense perdre la relació amb el campanar, quedarien emmarcades i valoritzades. Segons SANCHIS SIVERA: Al demoler la cubierta de la salida de la escalera en 1897, se quitaron unas piedras que fueron echadas al montón de los escombros, pero advertido con tiempo un señor canónigo, pudieron recogerse y tomar los datos gráficos que contenían, últimos restos del apitrador, que con los que da el entablamento, se puede formar idea de lo que Martín Llobet dibujó en sus planos. Dichos restos se conservan amontonados en la misma terraza del Miguelete. (Nota 7)

De la mateixa manera caldria substituir els vidres, translúcids, per altres transparents, per què els visitants pogueren gaudir de les vistes de les finestres, sense obrir-les.

Però les mateixes sales, sense res més, ja son dignes de ser visitades,amb una intervenció llaugera que permeta il·luminar-les i substituir l'actual porta de ferro ("d'obra") per una de fusta o, encara millor, per una de vidre, que permetera, en el cas de mantenir-les tancades, de poder veure l'interior per part de les visites. És el cas del Campanar, que sols pot estar obert quan hi ha campaners o altres persones responsables. Una porta de vidre, resistent a les agressions, permetria de veure les campanes, sense passar.

Divulgació dels treballs realitzats

Les diverses intervencions realitzades han de ser divulgades, per a que el públic tinga coneixement i comprenga el sentit de les actuacions. De manera especial i prioritària és informat el Molt Il·lustre Capítol, i especialment a través de la persona del Degà, fervent impulsor d'aquestes actuacions.

Un especial recolzament fou aportat per una visita molt especial, la de l'Arquebisbe de València, el qual pujà el 9 d'octubre de 1993, amb el Degà, dos canonges i d'altres acompanyants, per conéixer les intervencions realitzades en el Campanar. De manera especial recolzà els tocs realitzats i la necessitat d'obrir al públic les sales inferiors, instal·lant, poc a poc, un Museu de la Torre, les Campanes i els seus Tocs.

Hi ha altres mitjans de difusió, a través de diverses activitats serioses i responsables, comunicats de premsa, entrevistes i, sobre tot, a través d'articles d'investigació publicats en "Campaners", la revista del GREMI DE CAMPANERS VALENCIANS. També hi ha projectes molt concrets de realitzar publicacions sonores (discs, video-clips?), però estan parades fins a que acabe la rehabilitació acústica de la torre i de les seues instal·lacions, per a fer productes de la major qualitat i fidelitat. Així mateix s'ha publicat, amb l'ajuda de la Generalitat Valenciana, un dibuix a escala de l'estat actual de les campanes i de la seua instal·lació. Estan en procés de publicació targes postals, la venda de les quals pot ajudar a financiar els petits treballs de manteniment i de restauració de la torre.

Les activitats es realitzen amb el coneixement i el permís del M. I. Capítol de la Santa Església Catedral, així com amb l'autorització, en les matèries en la qual és competent, de la Generalitat Valenciana.

Francesc LLOP i BAYO
(09/10/1993)

Notes

1) (El sistema tradicional de denominació d'aquestes campanes associa el sexe del nom amb el de l'article: així trobem "l'Úrsula", "la Violant", "la Caterina", "l'Arcís", "el Pau", "la Bàrbera", "el Vicent", "l'Andreu", "el Manuel", "el Jaume" i "la Maria". I, naturalment, "el Micalet". "La campana dels quarts" es queda amb aquest nom tan impersonal, encara més curt de manera coloquial: "la dels quarts").

2) L'esmentat Gremi quedà constituït com a associació cultural sense propòssit de lucre en gener de 1989, i al més d'octubre de 1993 compta amb 175 socis, la meitat dels quals viuen a la Comunitat Valenciana, mentre que els altres són de diverses poblacions de l'Estat Espanyol (40%) i d'altres països europeus (10%). El Gremi manté correspondència amb nombroses associacions amb interessos semblants tot arreu de l'Europa i va participar, a través dels membres de Segorbe, en el "I Congrés Europeu de Campaners de Catedrals", que va tenir lloc a la població esmentada en desembre de 1991. Entre altres torres, els membres del Gremi s'ocupen dels tocs i de la conservació de les campanes de la Santa Església Catedral de València, de la Santa Iglesia Catedral de Segorbe, i dels campanars de Callosa de Segura, de Bocairent, i la Companyia i el Patriarca de València, així com alguns tocs manuals de Sant Joan del Mercat i de Sant Esteve de la mateixa ciutat.

3) Les campanes procedien, de menor a major: Campaneta de les Ànimes, de La Llàcua, prop de Morella. (ca. 1450; Ø 20 cm; 2 kg); Sant Jeroni, de la parròquia de Sant Josep d'Elx (ca. 1420; Ø 50 cm; 72 kg); La Vella, de l'Institut Lluís Vives de València (1319; Ø 61,5 cm; 137 kg). Les tres campanes de la Catedral foren La Caterina (1305; Ø 84 cm; 343 kg; Mi3-31 cent); El Pau (1489; Ø 90 cm; 422 kg; Sib2 + 20 cent); El Jaume (1429; Ø 134 cm; 1800 kg; Mi2 + 44 cent). El treball previ a l'enviament de les campanes cap a Sevilla va servir per que l'epigrafiste Salvador-Artemi MOLLÀ i ALCAÑIZ descubrira que La Caterina era de 1305 i no de 1350, com sempre s'havia pensat. També es va comprovar que El Jaume no pesava 1393 Kg com es pensava pel seu tamany sinó prop de 1800.

4) LÓPEZ CHAVARRI, EDUARDO La procesión del Corpus vista desde el Micalet "Las Provincias" - València - 01/06/1956

5) FABIAN Y FUERO, FRANCISCO Edicto sobre los toques de campanas (1790) (Reeditat pel GREMI DE CAMPANERS VALENCIANS en el Calendari de tocs manuals de campanes de la Catedral de València - 1994)

6) DE FENOLLAR, JORDI (LLORENTE, TEODORO SEUD.) Hablando con el campanero Rafael Aguado Romaguera - "Las Provincias" - València - 04/04/1942 f.8

7) LÁZARO FLORO (SANCHIS SIVERA, JOSÉ SEUD.) Descripción é historia del Miguelete y sus Campanas - Establecimiento tipográfico de Manuel Pau - Valencia - 1909 f. 28

  • Catedral de Santa Maria - VALÈNCIA: Campanes, campaners i tocs
  • VALÈNCIA: Campanes, campaners i tocs
  • GREMI DE CAMPANERS VALENCIANS (VALÈNCIA) : Tocs i altres activitats
  • Museus i exposicions de campanes i tocs: Bibliografia
  • Restauració de campanes: Bibliografia
  • Visites als campanars: Bibliografia
  • Francesc LLOP i BAYO: bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    © LLOP i BAYO, Francesc (1993)
    © Campaners de la Catedral de València (2024)
    campaners@hotmail.com
    Actualització: 19-03-2024
    Convertir a PDF

    Connectats: 45 Visitants: 45 Usuaris: 0