Les campanes de Santa Maria: la més antiga música del Misteri

La campana Maria ja restaurada - Foto Francesc LLOP i BAYO (2003)

Tenim a Elx un tresor molt antic, i que ara compartim amb tota la Humanitat, com Patrimoni Comú. La Festa i la Vespra, com conjunt religiós, didàctic, festiu i musical (tots elements inseparables) compta amb elements de gran interès: alguns més reconeguts que altres. Parlarem de les campanes de Santa Maria, que amb la seua veu restaurada han permès de recuperar el element musical viu més antic de tot el Misteri. Aclarim per què.

La campana és un instrument musical especial, composat, com és sabut, per un vas de bronze invertit, que es queixa, produint música, cada volta que és colpejat. Com a instrument musical té dos característiques especials que el fan peculiar, i que serviran per comprendre allò que volem dir.

Per una banda, la campana té una afinació especial, per dir-ho d'alguna manera: la forma interior del vas determina les distintes sonoritats produïdes, i diferències de pocs mil·límetres poden modificar totalment si no la nota si el timbre de la campana. I és que aquesta no està composada, com en un orgue o una guitarra, per una nota i els seus harmònics, es a dir per múltiples d'aquella nota, si més no per una nota principal, que alguns anomenen la prima, i quatre altres notes anomenades parcials: tres per damunt, entre les quals una tercera menor, una quinta i una octava superior, i una nota una octava per baix de la nota principal, que sol ser anomenada hum, recordant que la ressonància de la campana està justament composada per aquesta nota.

La segona característica de les campanes és molt més fàcil d'entendre, inclòs des de fora de la música: es tracta de l'únic instrument musical conegut capaç de sonar sempre igual, amb certes condicions per què cal mantenir la instal·lació original (jous de fusta, batalls de ferro dolç) i les maneres de tocar-les.

Detall de la campana Maria - Foto Francesc LLOP i BAYO (2003)

Per això podem dir que les campanes de Santa Maria, ara feliçment restaurades, són la música viva més antiga del Misteri. No és que desconeguem l'existència d'una doble tradició escrita i oral que transmet, al llarg dels segles, la manera de cantar i contar la Festa i la Vespra. Però tots som conscients que, sent la mateixa manera de cantar i de tocar els instruments, hi ha un lent canvi, una evolució sonora i musical al llarg dels temps. Per altra banda, els textos i les partitures són “interpretats” cada vegada, és a dir que de certa manera es fan de nou, es creen en el moment de cantar-los i la seua sonoritat és igualment efímera. No més ara, amb els nous mecanismes, podem guardar la música o la imatge, encara que de certa manera: no es transmet ni la calor, ni les emocions, ni la força d'una Festa.

Per tant, les partitures, els textos, eren i són una referència per als participants. Més dels segles passats no queda més que el paper, i no podem saber com sonava realment cadascuna de les interpretacions. Tornem als instruments musicals: a banda de les campanes hi ha guitarres, un arpa, un orgue... que van canviant de sonoritat al llarg del temps: com afinaven els antics? Tenien els mateixos materials per a les cordes? No canviava, per tant, la sonoritat? A més, tenien la mateixa idea de afinació? No hi ha modes, d'afinar més alt o més baix un instrument, segons les normes musicals del seu moment?

Les campanes sempre sonen igual. És de veres que, en els últims anys, per causa de la motorització, canviaren el so i el ritme dels seus tocs. Però tres de les quatre campanes de Santa Maria són antigues: la que diuen Ave Maria és la més vella de totes: fou fabricada en 1654 per un Lluís ARTÉS, del qual no coneguem altres campanes... La tercera, Maria Bàrbera es va trencar i la varen refondre en 1984, any probable de la motorització. Tant un treball com l'altre foren cosa de MANCLÚS de València. Quin era el valor de la campana perduda? No ho podem saber. Però si es de cas que ara, amb la tecnologia actual, no caldria refondre-la, sinó que soldant-la recuperaria la seua veu original... La mitjana i la gran són també campanes antigues i importants: una, anomenada Dejuni. I l'altra, anomenada Maria, dedicada a la Mare de Déu de l'Assumpció, foren fetes pel mateix fonedor anònim en 1719, i estan decorades amb imatges de Santa Bàrbera, Sant Josep, Sant Miquel i un apòstol que podria ser Sant Pau.

Imatge de la Mare de Déu en la campana Maria - Foto Francesc LLOP i BAYO (2003)

La restauració de les campanes, un magnífic treball fet per Relojería VALVERDE de Murcia, ha permés no sols recuperar la sonoritat original de l'instrument; també possibilita el toc manual de les campanes. Els treballs han consistit en la neteja de les campanes, no tant per recuperar, per poc de temps, el delicat color daurat del bronze, si més no per netejar-les de tota la brutícia acumulada durant anys, que esmorteïa la vibració sonora. Les campanes han sigut dotades de jous de fusta, que en valencià diem “truges”, que aïllen acústicament les campanes de la fàbrica, o siga dels murs de la torre, i donen una nota més neta i ressonant. Finalment han sigut dotades de motors d'impulsos, governant cadascun per un ordinador, que volteja les campanes com si fora manualment, i per uns electromalls o martells externs per als tocs repicats. Hi ha un ordinador que té programats tots els tocs de la basílica, instal·lat en la sagristia, i que funciona de manera automàtica.

També s'han posat unes “ballestes” o palanques de ferro per voltejar les campanes manualment, com va mostrar una colla del Gremi de Campaners Valencians el 10 d'agost de 2003, en un concert extraordinari, que replegava repics i volteigs de les campanes. Es va tocar un “repic”, una música tradicional que acompanya algunes processons o festes menors i que dura tant com dure l'acte. També va sonar un toc de mort molt animat, el “clamoreig”, amb les campanes cada volta més ràpides, una “dominica morada”, que és un toc dels diumenges de Quaresma, i el “Cor de Primera Classe”, probablement el més valencià dels tocs de missa major, amb la campana grossa voltejant mentre repiquen o fan “trans” les altres. Després voltejaren les campanes, recuperant entre altres el “vol de la Magrana”, amb la Maria Bàrbera i la de Dejuni tocant a l'uníson, així com el “vol de la Coronació de la Mare de Déu”, en el qual comencen i acaben les quatre campanes al mateix temps.

És curiós que l'instrument més antic de tota la Festa, que ara ha recuperat la seua sonoritat original i antiga, sone de manera automàtica, mentre que seria inconcebible que la gent cantara amb una gravació o que l'orgue sonara automàticament. Entre tots hem de recuperar l'instrument sonor viu més antic d'Elx, de manera que les campanes, al menys durant el Misteri, toquen manualment, que és com ho haurien de fer per a totes les festes grans.

Francesc LLOP i BAYO
(27/09/2003)
  • Insigne Basílica de Santa Maria - ELX: Campanes, campaners i tocs
  • ELX: Campanes, campaners i tocs
  • Acústica, afinació de les campanes: Bibliografia
  • Campanes (inscripcions, descripció): Bibliografia
  • Francesc LLOP i BAYO: bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    © Francesc LLOP i BAYO (2003)
    © Campaners de la Catedral de València (2024)
    campaners@hotmail.com
    Actualització: 19-03-2024
    Convertir a PDF

    Connectats: 40 Visitants: 39 Usuaris: 1 - servidor