La veu de les campanes

La mecanització de les campanes d'Otos



Vox mea, vox vitae
voco vos ad sacra, venite.
Laudo Deum verum,
plebem voco, congrego clerum,
defunctos ploro,
nimbum fugo, festa decoro.

La meua veu és la veu de la vida,
a la celebració vos cride, veniu.
Al Déu vertader lloe,
el poble convoque, el clergat congregue,
els difunts plore,
els núvols disperse, les festes adorne.

(Inscripció d’una campana antiga)


A cada població el seu campanar s’ha convertit en tot un símbol, l’edifici més alt que servirà de referent entre el veïnat per establir comparances de prestigi i de dimensions i també aquell que despuntarà al dibuixar la silueta del poble en l’horitzó. Al mateix temps es tracta d’un element funcional, sí, allí dalt és una ubicació ben visible per instal•lar el rellotge municipal, l’estrella de Nadal, els megàfons que divulgaran els bans i especialment les campanes, els instruments musicals més antics i preuats entre tots els que podem trobar al llarg i ample del patrimoni otosí al nostre cas.

Atesa l’antiguitat del campanar, el seu lloc privilegiat i tot allò que representa, els avatars de la història han incidit directament sobre la seua fisonomia, fins al punt d’esdevindre en un clar reflex de les pautes de comportament imperants en la societat de cada moment. En Otos es va construir a l’hora que s’alçava l’església (1724-42) en una època de puixança econòmica, com ara la que en l’última dècada del segle XIX va adinerar una emergent burgesia de terratinents locals gràcies al cultiu del raïm, riqueses que plasmaren sobre la resta de la població remodelant l’estructura del campanar, des de l’original que s’assemblava al de Bèlgida fins a l’actual més espigat, construït amb rajola i dotat d’una tercera planta on ubicar el rellotge i el penell amb la imatge coronada de la Puríssima. Uns altres episodis dotats de gran simbolisme ocorregueren al voltant de la Guerra Civil, quan, la secularització republicana quasibé va prohibir el toc de les campanes i el mateix alcalde, poc després, va impedir que el bronze d’aquestes fóra transformat en destructora munició bèl•lica al•legant que quan finalitzara el conflicte ja es decidiria què fer amb elles. Arribat el moment un dels primers actes va consistir en un gran volteig que acabaria amb menor alegria per als hòmens que s’emportaren cap al palau d’Albaida... L’any 1956 es va refondre la campana gran i, com molts de vosaltres ja sabeu, quan l’estaven pujant amb el quimal es va trencar el cable que la subjectava i caigué a terra partint amb el colp les bigues que havien posat al capdavall, de forma que calgué repetir l’operació. També la Grossa va protagonitzar un dels actes que solemnement es celebraren en el marc commemoratiu del 250 aniversari del temple parroquial, i és que en 1992 se n’adquiria una nova per substituir l’anterior que s’havia tornat a trencar. I en 1999, amb motiu de l’ordenació sacerdotal de J.A. Cabanes, va ser restaurada i pintada la façana de l’església i la torre. Acabarem aquesta síntesi d’apunts fent ressò d’un acte més lúdic i didàctic, i és que fa un parell d’anys als mestres de l’escola se’ls va ocórrer la idea d’ensenyar als alumnes l’altura que medien els dinosaures comparant-la amb la del campanar que veuen cada dia, tots d’excursió i dotats amb un metre d’obrer estimàrem que la reixa de ferro que envolta el balcó es troba a 19 metres d’altitud i el penell assenyala a 25 metres la direcció dels vents.

Parlem del patrimoni material del bronze però també de l’immaterial, perquè cada campana porta associada la seua història i les seues peculiaritats a l’esquena d’anys i anys de vida al servei de la comunitat de forma ben reglada. Un nom i un malnom, un pes i una nota musical determinats, una funció social, un so característic que sentirem cada 6 d’agost i que recordarem quan estem lluny de casa. Així caracteritzem a cadascuna de les 4 que divisen les mirades del campanar otosí al capdamunt de les teulades i dels carrers, dels fumerals i dels bancals. Enfilant cap al nord trobem la Maria Immaculada i Bàrbera (689 kg de bronze fosos l’any 1992), dedicada a les dues imatges titulars que han presidit la parròquia des que fóra erigida per l’arquebisbe Juan de Ribera allà pel 1574 i és l’encarregada d’assenyalar-nos el pas de les hores. La dels Sants de la Pedra, Abdó i Senén (1782, 131 kg) amb el seu agut repicar desafiarà el silenci del pare Benicadell, i al seu davant la dels sants Antoni, Abdó i Senén (1807, 225 kg.) tocarà lliurement en les ventoses nits de ponent. Finalment, a la vista de Suagres trobem la Xicoteta, batejada l’any de la pèrdua de Cuba, el 1898, amb el nom de Santa Bàrbera (72 kg.) -protectora dels campaners i invocada contra les tronades-, la qual ha rebut la trista funció d’avisar dels albats amb el toc del cel-cel. I a tot això, a l’esguard de quina va criar la llegendària Raboseta?

Les campanes han desenvolupat al llarg del temps una funció de primer ordre, atés que amb el seu particular llenguatge assenyalaven les pautes de vida que regien una societat tradicionalista i encorsetada pels de dalt i pels iguals en condició: iniciar la jornada amb el toc d’alba, assistir a la missa matinal, l’Avemaria diria que és el migdia i, hores més tard sonaria de nou l’oració mariana amb la posta del sol. Finalment el toc d’ànimes avisava els pastors, traginers i llauradors que les portes d’accés a la població anaven a ser tancades i, si no enfilaven de pressa el camí de retorn cap a casa, es quedarien a la lluna de València. Però també les batallades ràpides de la Gran alertaven del perill de foc o les pausades de les 3 majors que un veí havia mort. I encara hui distingim si es tracta d’un home, d’una dona o d’un infantet, si la missa és ordinària o major, si ens trobem en el moment de l’elevació (també anomenat d’alçar a Déu) o, per contra, si en una mitjanit de lluna minvant primaveral sona cerimoniós el Glòria Pasqual.

A pesar de tot, sembla ser que la dificultat actual per fer-les sonar a cadascuna de les festivitats i enterraments ha impulsat definitivament la motorització dels tocs. El procés s’inicià el 1984, en aquell mes d’abril l’empresa Manclús va substituir les velles truges de fusta per unes de ferro més modernes, tot i que per motius pressupostaris es va ajornar la instal•lació dels motors. El llibre Efemèrides I de l’arxiu parroquial assenyala al respecte que “a partir de esta fecha la campana mayor presenta, y se agrava día a día, la afonía ya patente en ella, y que es debida a la grieta que se ha abierto en una orilla”. En aquest sentit, i si obrim les nostres mirades a l’exterior, vorem com dècades abans s’havien electrificat ja els tocs de nombrosos campanars de la contornada, però nous avanços tecnològics els estan fent renovar aquells mecanismes. Així trobem els exemples de la parròquia d’Atzeneta des de fa pocs mesos, la Vila d’Ontinyent, Sant Isidre de València o la Petra del Palomar, les quals gaudeixen altra vegada de truges de fusta com a contrapés, un material que a més de conservar l’estètica tradicional evita que les vibracions originades pels moviments, especialment a l’hora del volteig, afecten negativament l’edifici i la mateixa campana. Així és la fusta de la truja la que absorbirà les vibracions i millorarà substancialment la qualitat del so; però és clar, el seu cost econòmic resulta ser més elevat...

ALFONSO, Daniel
Llibre de festos - Otos (2006)
  • OTOS: Campanes, campaners i tocs
  • Destruccions de campanars i campanes: Bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    Buscar campana, campanar, població, fonedor, epigrafia, any fosa, autor, article
    © Llibre de festes - Otos (2006)
    © Campaners de la Catedral de València (2017)
    campaners@hotmail.com
    : 24-04-2017
    Convertir a PDF