El Campanar i les campanes

A la part dreta de la façana de l’edifici hi ha enclavat el campanar. De dimensions més aviat reduïdes quant a altura, és format per tres cossos quadrangulars del mateix material que la resta de l’edifici. Al segon, hi ha el rellotge, i tenim notícia que el febrer de 1896 s’hi col·locà “la nova esfera” i al 2006 es torna a canviar l'esfera i es posa en funcionament el rellotge. El tercer cos consta de quatre finestrals amb arc de mig punt on s’allotgen les campanes. Per les dimensions i la manca de decoració sembla que el clo­quer restà inacabat. El cobreix un cupulí vuitavat, amb una obertura a cada cara. És fet de maons i revestit en el cim amb ceràmica verda i blanca, de la qual queden abundants restes. Té —diuen— 33 metres d’alçada i per accedir-hi cal pujar —ens consta— 93 escales.

Les Campanes i les Matraques

Són quatre les campanes del nostre campanar: la Martina, la Fímbria, l’Antònia i la Blaia. En parlarem, referint en gran part un interessant treball fet pels alumnes de la nostra escola.
Les matraques: dues maces i quatre aspes que, pel seu so de fusta, s’utilitzaven el Divendres Sant.
Martina "la campana grossa"
La campana grossa o Martina —pesa una tona—, orientada a l’est, rep també el nom de la Barranquera perquè —diuen— té un so llarg i no piula com les altres. En notació musical li correspon el Do.
Quan no hi havia tant de soroll, se sentia des del port de Tarragona i —també ho diuen— sonava més fort que la de Sant Pere de Reus. Va ser fosa el 1773 i hi figura la inscripció “Sancte Maria, St. Blai, y Sta. Fimbria orate pro nobis”.
Fímbria
La Fímbria és la del vessant nord, pesa 500 kg i correspon a la nota Re. No hi consta cap data, però sí la inscripció “Fulgure et tempestate libera nos domine. Tuam Fimbriam adoramus domine”.
Antònia
L’Antònia, orientada a l’oest, representa la nota Mi. És la més petita. Sem­bla que estava ubicada al campanaret de la façana central, però que en ser malmesa la que hi havia al campanar durant la Guerra Civil espanyola, la hi van traslladar. Hi ha la següent inscripció: “Adorate dominum […] fecit nos. Fundida en Reus por Ramon Pomerol e hijo. 1886.” Tant aquesta com la Fímbria van ser beneïdes el juny del 1900, “siendo padrinos Tomas Salvat Alcalde y Francisca Cavallé esposa del Juez y José Vallvé teniente Alcalde y Teresa Trilles esposa del Concejal Bros”.
Blaia
La Blaia dóna al sud, li correspon la nota Fa i pesa 250 kg. Hi ha inscrit: “Tota pulcra es Maria macula non est in. A Reus me fesit Jaume Mestre any 1773.”
Quant als tocs de campana, en tenim notícia gràcies al recull que va fer l’any 1946 mossèn Martinell, que els relaciona d’aquesta manera:


Àngelus: amb la Martina, tres batallades tres cops al dia —alba, migdia i nit.

Rosari: amb la Blaia, 50 campanades.

Catecisme: amb la “major”.

Viàtic: si era home, nou campanades i si era dona, tretze.

Missa: 100 campanades amb la Blaia, “les tres” i la batallada amb la “major”.

Els dejunis de festa, repic de campanes.

Actualment, toquen a missa: cinquanta batallades amb la Blaia, un quart d’hora abans; i pels difunts o “a morts”: la campana Antònia informa de si és de cos present i també diferencia si és home (tres senyals amb l’Antònia, la Blaia i la Fímbria, o sigui nou en total) de si és dona (dos senyals amb cadascuna, un total de sis), o de si és albat (la Blaia i la Fímbria, alhora: primer un senyal, després dos de seguits i al cap de cinc minuts toquen seguit el senyal). També hi ha el toc d’aniversari de difunts: en aquest cas no es toca la campana Antònia.


A més dels tocs de significat religiós, hi havia els diguem-ne “de la societat civil”, com els de la una del migdia i les tres de la tarda, que significaven l’aturada i la represa de l’activitat laboral; es feien amb la campana grossa perquè s’havien de sentir des de totes les parts del terme. També hi havia el “de foc”; el de Consell, que convocava reunió general o ordinària, i que localitzem sovint en els llibres del Consell del segle XVII; i, finalment, el “toc de sometent”, que mobilitzava la població a defensar-se. D’aquest darrer en tenim documentats tres motius: la plaga de la llagosta i l’arribada de soldats castellans derivada de la guerra dels Segadors i dels posteriors enfrontaments entre Castella i França (1687) i quan, el 1872, arribà a la vila una partida de soldats carlins.


I, com a curiositat, anotem que, segons posa de manifest el llibre del Consell (1679), aquest decidí que, en cas de mal temps, es posarien dos guàrdies al campanar, com si es tractés d’un “toc a comunir”. El 1687 es va fixar el salari anual del campaner en 26 lliures, i una notícia del Diario de Tarragona (octubre 1876) informa que durant una tempesta no pararen de tocar les campanes, ja que hi havia la creença que el seu so contribuïa a fer desaparèixer els núvols tempestuosos. Fins i tot, els pagesos —diu— en època de batuda pagaven aquest treball tan exposat al campaner.

A l’interior de l’església hi ha també altres campanes, com la de la capella de la Santa Fímbria, que es tocava quan els fidels pujaven a adorar la relíquia al cambril; la del presbiteri a l’altar major; les “campanilles” situades darrere el retaule, que es toquen en el Glòria d’algunes celebracions i en les solemnitats; i encara una darrera —d’uns 33 centímetres— que es feia sonar pels carrers com a senyal que es portava el viàtic a un malalt.

Ajuntament de L'Aleixar (2006)
  • L'ALEIXAR: Campanes, campaners i tocs
  • Campanes (epigrafia, descripció): Bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    Buscar campana, campanar, població, fonedor, epigrafia, any fosa, autor, article
    © Ajuntament de L'Aleixar (2006)
    © Campaners de la Catedral de València (2017)
    campaners@hotmail.com
    : 24-04-2017
    Convertir a PDF