Què ens diuen les campanes?

Què ens diuen les campanes?Tenim el privilegi de poder parlar amb Francesc Llop (València, 1951), un dels estudiosos més rellevants del país sobre el fenomen campaner. Ell és doctor en Antropologia Social i tècnic d’Etnologia de la Direcció General de Patrimoni Artístic de la Conselleria de Cultura i Educació de la Generalitat Valenciana des del 1988.

En la nostra tradició, la campana ha estat un dels eixos vertebradors de la comunitat: el seu so tant ens marcava el pas del temps i dels esdeveniments com era expressió comunitària de dol o d’alegria. Actualment, el seu valor simbòlic treu el nas, a penes uns instants, quan asseguts còmodament enfront del televisor sentim les campanades que anuncien el canvi d’any. Potser bona part d’aquells valors de construcció de la comunitat els ha anat assumint la mateixa televisió. El cas és que ara sovint sabem més dels morts i dels vius de l’altra banda del món que dels de l’entorn proper. I que en el paisatge sorollós de les nostres poblacions, el toc mil·lenari de la campana s’ha anat perdent i buidant de contingut. Associacions culturals com les colles de campaners, en alça especialment al País Valencià, vetllen per la reactualització de la campana. Ells representen una possibilitat d’omplir, almenys en part, el buit que ens deixa l’avançat procés d’extinció de l’ofici de campaner. Una bona mostra de la vitalitat d’ aquests grups fou la seva actuació a València amb motiu de la vinguda de Benet XVI.

Francesc Llop és campaner i conservador de les campanes de la Catedral de València, conservador de les campanes de la Catedral de Sevilla i autor de nombroses publicacions de relleu sobre el temaCaldria repensar la funció de la campana en l’actualitat?
És clar que sí. Les campanes eren tradicionalment signe de comunitat, mitjà de comunicació i element de transmissió de sentiments comunitaris. No obstant això, aquella riquesa de l’instrument es va simplificar molt en els darrers trenta o quaranta anys. Amb l’excusa del progrés, de la molèstia o d’una mala interpretació del Concili Vaticà II, el cas és que les campanes es limiten en la major part de poblacions al toc de missa, que tradicionalment no suposava ni el 10% dels seus missatges. Per tant, no es tracta de descobrir res -en campanes ja està tot inventat-, sinó que cal reconèixer tota la riquesa del passat i adaptar-la a les nostres necessitats. De la mateixa manera que els tocs de campanes, al llarg dels segles, es van adaptar a les necessitats concretes de cada comunitat i la seva manera de percebre el temps, sagrat i profà; l’espai, individual i comunitari; el grup.

En el meu poble, Castellterçol, hi havia un campaner, en Quico. Des que va morir les campanes ja no sonen de la mateixa manera. Això és un fenomen que es dóna arreu?
Diguem que seria una primera (i dolenta) mecanització de les campanes. Pertot arreu, a la mort o desaparició dels especialistes (sovint perquè ja no eren reconeguts com a tals), els primers mecanismes, més barats, servien per fer sonar les campanes, per fer-hi soroll sense tenir en compte ni la tradició ni la possibilitat del toc manual. La segona mecanització, que ara ja estem fent a terres valencianes, suposa la introducció de mecanismes gestionats per ordinadors, que reprodueixen els tocs tradicionals, que respecten la sonoritat original i que no impedeixen els tocs manuals.

Què explicaria l’àmplia implicació del món campaner en la recent estada del papa Benet XVI a València?
A les terres valencianes les campanes es van electrificar fa més de quaranta anys, en allò que anomenem la “primera electrificació” (que sovint significava l’electrocució de la tradició). Ara es tornen a mecanitzar les campanes, sovint per impuls de colles de campaners, és a dir, associacions locals de gent, majoritàriament jove, que vol participar en els sentiments col·lectius a través del toc manual de les campanes. La vinguda del Papa a València fou el motiu pel qual més de vint campanars, la majoria dels quals està mecanitzat, tornaren a sonar manualment. Més de setanta campaners hi participàrem, per fer voltar les campanes, que és la nostra manera de tocar a festa. D’aquests, més de cinquanta eren menors de 30 anys, i cap dels campaners va cobrar per tocar. Es tracta, per tant, d’una nova manera de tocar les campanes, a través d’associacions culturals que no són remunerades, sinó que participen, fins i tot econòmicament, en la recuperació de campanes, d’instal·lacions i de tocs.

La campana esdevé un signe de lloança de la comunitat i també és un signe de la presència de Déu entre els homesLa campana és un element de la tradició cristiana, oi? El seu toc ha evolucionat diferentment en una o altra església?
Sí i no. Totes les esglésies cristianes utilitzen (o utilitzaven) campanes, amb tradicions genèriques lleugerament distintes. Les diferències són menors entre les esglésies però grans entre les comunitats locals. M’explico: en algunes poblacions suïsses, on toquen manualment les campanes, no es pot saber si toquen catòlics o reformats, ja que ho fan de la mateixa manera. Però si que hi ha diferències entre una i altra població. A casa nostra passa el mateix, relativament. És cert que les esglésies reformades no utilitzen encara campanes, però hi ha una història darrere que justifica aquest silenci. No obstant això, entre territoris les diferències, d’una a altra diòcesi, són transcendentals. La manera tradicional de tocar les campanes a Catalunya era fer-les oscil·lar, deixant-les cap amunt entre toc i toc, igual que es tocava a la Diòcesi de Toledo, en algunes catedrals de Lleó o a Mallorca. Aquesta manera festiva, a l’Aragó o a València, és la manera de tocar a mort. En canvi, el repic de gran festa de les catedrals aragoneses és el toc de mort de la catedral de València... En uns llocs les campanes voltaven, en altres oscil·laven, en altres sols repicaven... Pertot Catalunya es troben aquestes diferències, que suposen una mateixa necessitat (construir la comunitat local), una identitat global (tota la diòcesi toca al mateix estil) i local (cada poble, fins i tot cada parròquia en les ciutats, havia generat una forma pròpia de tocar, per identificar-se davant els altres, especialment els més pròxims). Cal, per tant, recuperar i explicar aquestes diferències, que no suposen enfrontament, ans al contrari, un enriquiment per a tots. La pèrdua dels tocs tradicionals és també una pèrdua espiritual.

A qui donen veu les campanes?
Les campanes, sobretot les antigues, tenen inscripcions molt concretes, que indiquen aquest paper de mediació i de comunitat. La idea de dedicar les campanes a la Mare de Déu o a un sant concret és relativament moderna; els antics tenien molt clar el paper comunitari de la campana. Moltes campanes antigues porten la frase del salm 150,5: «Laudate eum in cimbalis benesonantibus laudate eum in cimbalis jubilationis omnis spiritus laudet dominum», és a dir, «Lloeu-lo (al Senyor) amb campanes ben afinades, lloeu-lo amb campanes de joia». La campana, per tant, esdevé un signe de lloança de la comunitat. Però també la campana és un signe de la presència de Déu entre els homes. Altres campanes diuen: «Ipse autem transiens per medium illorum ibat» (Lc 4,30), que es pot traduir com «Ell mateix (Jesús), passant entre la gent, se’n va anar», però escrit sens dubte amb un altre sentit, més enllà del literal. No es tracta que Jesús passi, sens patir cops de la gent, sinó que la campana, amb la seva veu, porti la paraula, la presència de Jesús en mig del seu poble. Per tant, la veu de les campanes és un signe de comunitat, una forma de lloança i una presència de Déu entre els homes. I, a més, un extraordinari fet cultural i musical que cal preservar. Probablement les campanes són l’única veu viva del passat, ja que una campana sona sempre igual, al llarg dels segles.

Novament gràcies Francesc. Seguirem amb interès l’evolució del fenomen.

Podem trobar més informació sobre aquest tema a: www.campaners.com

FARRERAS, Carles
Ciutat Nova (2007)
  • VALÈNCIA: Campanes, campaners i tocs
  • Campanes (història general i tòpics): Bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    Buscar campana, campanar, població, fonedor, epigrafia, any fosa, autor, article
    Convertir a PDF