Semana Santa sense matraca

Per molt que alguns s’empenyem en reviscolar coses del temps de la picor aquelles se perden volent o sense voler. Com se pergueren els catrets per a sentar-se en l’iglésia, les lleteres per anar a la lleteria, les posts per a portar el pa al forn i les matraques que sonaven per Semana Santa, per advertir als feligresos que hi havia que estar presents en la parròquia quan fera el senyor retor els oficis.

La matraca, puix, era eixe instrument –uns diuen que àrap, i, atres grec– que no tenia més funció que fer lo que feyen les campanes normalment: cridar l’atenció. Els cristians l’aprofitaren per a indicar els actes llitúrgics del dijous i divendres sants, quan les campanes no se podien tocar per la mort i dol de Jesús. Matraques que per França en l’Edat Mija les portaven els lleprosos per advertir a la gent que s’aproximava el pas d‘ells. Tenien un toc monòton i sorollós per lo que esta paraula, matraca, ha quedat també com a sinònim de llandós. També se cita com a instrument antic andí –junt al charango, i la tarka– i, per l’Argentina, com a veu pareguda d’ametralladora, pel seu sò iteratiu. Pero lo cert és que ara ni el veus ni l’ous, i de lo que escoltares, ahir, com si tingueres la memòria allà a on Sant Sebastià tenia els calçonets, és dir en ninguna part puix estava nuet. Per això quan conta Teòfil Pitarch que les matraques de Vallibona –poblet castellonenc de la comarca dels Ports– tenen encara bona salut a pesar del pas dels anys, és cosa per a estar contents i d’agrair. Puix d’esta manera una costum no se pert i el sò del les matraques, encara, que poc, es poden escoltar. Diu que “estan colocades damunt mateix de l’escala de pujada al cos últim del campanar”. Com també conta que el conjunt de l’instrument consta d’una roda d’un metro de diàmetro per un atre de llargària en quatre fustes longitudinals i unes maces que al fer-lo rodar com una campana produixen un gran soroll. Molt més, pense, que el d’aquelles atres matraques que solien portar els escolanets pels nostres pobles i ciutats de Valéncia, Castelló i Alacant, a fi de recordar-nos que calia deixar el treball i anar a l’iglésia a resar. Es la matraca un carranc o espècie de martell, anella o castanyola que pegant-li a una fusta era avís per als creents i joguet per als menuts, amics de rebombori.

CASAÑA TARONCHER, Manuel
Las Provincias (04/04/2007)
  • Matraques: Bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    Buscar campana, campanar, població, fonedor, epigrafia, any fosa, autor, article
    © Las Provincias (2007)
    © Campaners de la Catedral de València (2018)
    campaners@hotmail.com
    : 18-11-2018
    Convertir a PDF