El mes de desembre del noranta set la precària situació en que es trobava el campanar va impedir que els campaners pogueren pujar-hi a fer-les sonar. El consistori va estacar els voltants de la torre pel perill d'enderrocament que presentava i va impedir-hi l'accés.
La Comarca de la Vall d'Albaida compta amb un total de 180 campanes, de les quals 35 aproximadament es troben al poble d'Albaida. La més antiga de les quals és la de l'ermita de Sant Miquel de 1643. En l'actualitat els tocs es duen a terme des de la sala de campanes i els repics de diari des d'una sala baix del campanar, que és l'antiga entrada que amb l'obertura de la porta exterior durant les guerres carlistes es va condemnar la primera de pas per l'esglèsia i actualment recuperada. L'encarregat de realitzar tots els tocs des de les 6 del matí fins les 9 de la nit és Antonio Blasco, sagristà de l'Església de l'Assumpció des de fa 60 anys. Personatge cabdal, documentat i informat, ha fet retornar els repics i tocs que s'havien anat perdent d'ençà la guerra civil.
Però no sempre ha estat així, tant Antonio Blasco juntament amb Antoni Berenguer, Lluís Segrelles, Martín Jordá i la resta de la Colla de Campaners d'Albaida han lluitat de valent per tal que una eina cabdal, no fa ara molts anys, reprenguera el seu protagonisme i bon ús. Mampresa la feina, els membres de la Colla decidiren actuar. En primer pas s'associaren dins del Gremi de Campaners Valencians, i acte seguit catalogaren i habilitaren dins les seues possibilitats totes les campanes de la població.
Després de nombroses peticions a la Conselleria de Cultura perquè prengués alguna mesura, totes les accions fòren inútils. Segons representants del consistori d'aleshores: "no sols no s'inclogué aquest projecte en els pressupostos de 1998, sinó que a més no s'establí una ajuda de la partida que la conselleria té per a emergències com aquesta".
El campanar de l'Esglèsia de l'Assumpció el podem qualificar de mitjà i conta amb un conjunt de 10 campanes, tres d'elles fixes, i la resta voltejables. Les trobem a dos altures, i la seua data varia d'acord a la història a la que van lligades.
Malestar d'un poble
La situació la titllaven d'insostenible.La parròquia aportà un tant, els campaners els estalvis de la Colla i tots els ingressos per funcionament, rifes, loteries,etc., els festers d'anys seguits un altre tant,i altre tant més gent del carrer, s'aconseguí incoar l'estudi patològic i una proposta d'intervenció per part d'especialistes, i fer front a les despeses d'andamiatge del mateix.
D'aquesta manera, davant la proximitat de les festes patronals, els festers, l'ajuntament i la junta prorestauració -incoada per la colla, la parròquia i la resta d'associacions culturals locals- decidiren el 12 de setembre del 1998 baixar les campanes per tal què puguèren sonar.
El malestar que representava per als veïns tindre unes festes sense so, que comparaven amb "una situació de dol" desaparegué i curiosament tots poguèren gaudir de l'art de tocar campanes. Apropant així no sols el gaudi de l'art sinó ensems exalçant un instrument que fa lluïda la festa i forma part del substrat cultural valencià.
Els actes continuaren amb la organització d'un acte insòlit per a la fi de mil·leni, als trentaquatre pobles de la Vall, juntament amb la resta de campaners de la comarca, les campanes tocades manualment anaren cridant-se les unes a les altres fins tocar totes a l'hora conjuntament amb una llum i un campanar mòbil des de la muntanya més emblemàtica de la comarca el Benicadell.
A més, per a l'acte s'editaren diferents materials en paper i s'organitzaren diverssos actes paral·lels. I els diners no arribaven. Tot eren promeses i promeses, i pocs fets; i al capdavall, la colla de campaners decidí tancar-se al campanar durant un dia sencer i així ho va fer públic, emperò el compromís d'intercedir per fer efectives les promeses dels polítics de Monseñor García-Gascó (arquebisbe de València) i Monseñor Ureña Pastor (fill del poble, i arquebisbe de Cartagena-Múrcia), retirà la protesta.
La iniciativa alçà el vol i l'afluència de mitjans de comunicació fou massiva, però els diners costaven d'arribar. La repercussió prengué més força quan corregué la veu que Marc Giner Cerdà, component de la Colla de Campaners d'Albaida era el campaner de més temprana edat d'Espanya i a més toca les campanes a la vista dels caminants ho fèia a un "campanar d'emergència".
Tot acabà amb un acte solemne
L'obra determinada i assessorada per la junta prorestauració, començà l'any 2002, quasi set anys des de l'inici de les reclamacions i les picabaralles, acabà amb un acte solemne de benedicció de les noves campanes i la inauguració del nou campanar.
A l'acte assistiren nombroses autoritats i un important grup de campaners, arribats desde diverses poblacions valencianes com ara Ontinyent, Otos, Segorbe o València així com molts albaidins, que participàren amb entusiasme en la celebració. L'acte va començar amb la projecció d'un vídeo, en una enorme pantalla, que va mostrar el nom de les campanes, el seu ús tradicional i el procés de restauració. Les campanes foren beneïdes, aspegades amb aigua beneïda, amb encens i la grossa també fou pernoliada. Totes les campanes, noves i restaurades, comptaren amb padrins, que representaven diversos grups de la ciutat, així com autoritats. La Colla de Campaners d'Albaida va interpretar, tot seguit, un breu repic de festa amb les campanes restaurades.
A continuació la Unió Musical d'Albaida interpretà la peça, composada a l'efecte, anomenada "Mil·lenium", que combina la banda de música amb les campanes. Les noves campanes foren foses a Asten, Holanda, fins on viatjaren els campaners per seguir pas a pas el fondre de les campanes. I el conjunt ha sigut restaurat i muntat amb l'estètica valenciana, aprofitant les trujes de les campanes desmuntades el 1989, i seguint la serigrafia de l'estil dels Roses d'Atzeneta i la serigrafia i llegenda pròpia de la història d'Albaida. Amb aquesta solemne benedicció i la posterior ubicació de les campanes en el campanar restaurat, d'ençà el 27/09/2003, acaba una singular història de campanes exposades en la plaça d'Albaida, per una torre que estava en males condicions i un conjunt de joves amb esforç constant per fer les coses bé i no perdre la tradició.
