Al principi emanà Déu els Elements, les Tenebres cobrien la faç dels abims, però l'Esperit d'Ell dansava sobre el damunt de les aigües.
I emanà la noblesa del ferro.
A partir del...... trobem l'hidrògen, el primer d'aquests elements que els científics classificaren en la taula de l'escala periòdica gràcies a científics com ara Juliot - Curie, i s'avançà després la feinada classificatòria amb els posteriors estudis, ...i amb l'enriquiment dels àtoms de l'hidrògen tenim el Deuterió ( trobat per Clayton Urey), Tridio..., fins arribar al Ferro.
Però la Humanitat ja coneix el ferro, ha sabut servir-se'n d'ell després que ho fera amb el bronze, material del que estan fetes les nostres campanes, ja que el ferro necessita una temperatura major per tal de fondre's que no el bronze, per això la seua fundició tardà més en apareixer.
I el ferro està molt relacionat amb els nostres cels i els estels, i començà a emprar-se, diuen els homes de ciència, en relació als asteroids caiguts, amb gran contingut d'aquest element. D'ací que el mot cult que es refereix al treball del ferro, siderometal·lúrgia, tinga la mateixa arrel que mots com ara sideral, relatius a l'espai. El mot antic grec "sideros" en té el mateix significat, d'ací també la siderita, el ferro en estat natiu.
I açò del ferro, qué té a veure amb les campanes, no són de bronze? El ferro no té tanta sonoritat...? Sí, però, i els batalls? Els batalls ens interessaran, els batalls, els martells que percussionen les campanes, i que tanta culpa tenen dels seus trencaments, car són mals aliats si piquen baix, menys d'un centímetre per damunt del que anomenem vora interior, mals aliats si piquen massa alt...
La majoria dels batalls estan formats per tres elements o parts, les Anses, que tenen forma de -U- o redolí i que, per mediació d'unes tires de cuiro, cordells o altres mixtures nyugadores entre les que no han tingut cap fortuna les lligasses metàl·liques, es subjecta el batall a l'anell que té dins la campana ja de fundició. Si el batall és poc curt, cal posar una peça de fusta, que evita el fregament continu del metall i absorveix bona part de les vibracions del batall, aquesta peça és anomenada soquet.
El mànec o canya és la part allargada que uneix les anses amb el martell del batall. En un principi es feren de fusta, fusta de lledoner, olm, taronger, boix... que passen per ser prou dures i amb molla prou elàstica com per no partir-se a la primera batallada per la seua rigidesa. Així i tot acostumaven a trencar-se sovint, per la qual cosa es reforçaren amb ferratges. La fusta evita pes en el batall i vibracions.
Les més generalitzades tradicionalment han estat les del mateix material que anses i martells, les metàl·liques. La canya té forma trococònica ( con Morse), i podien ser de fundició, forjades, etc...
Les peces fetes de fundició són creades amb ferro roent que eix del gresol en forma líquida, i és abocat a un motle de terra refractària, quedant ja amb la forma desitjada.
Els batalls forjats són els més laboriosos, i els més ben acabats sempre que el forjador s'esmere, es fan a partir d'un tros de ferro de la grossària del martell del batall, que es calfa en la frau i és colpejada a l'enclusa del forjador, que li donarà la forma desitjada.
També podem trobar que el martell del batall, l'ansa i la canya es facen de manera independent. Si són de ferro s'uniran amb soldadura, per més que el resultat siga antiestètic per un manyà, i poc segurs que és pitjor, car solen separar-se. Dins d'aquest grup, podem trobar canyes de fusta, ferro i crilat, molt elàstic però que pega massa fort a la campana, i clar, els de tub metàl·lic fofo.
Els batalls mixtes són com els forjats, però amb dues peces, el martell i la canya a una part, normalment tornejada, i les anses forjades, que s'uniràn a la canya a través de soldadura.
El material del ferro dels batalls deu ser el que coneixem com a Ferro Dolç, és a dir, el ferro més gressolat possible, més ressistent als colps, i no ferro molll de fundició grisa, molt fràgil als colps. La majoria dels batalls tradicionals són de fundició blanca, alguns d'ells es trenquen, però tenen una bona amanyada per un bon manyà o ferrer.
Abans encara se n'empraven de fundició atrujada, és a dir, blanca recalentada, molt més blana però procuctora de batalls que tenien tendència a trencar-se per la canya, amb un bon adobament podien tornar a emprar-se. També trobem els de fundició mal·leable, que com l'anterior, també tenen bon amanyagament. Quan la canya és de crilat o de fusta, l'endreçament és més senzill, llençar-lo al fem i fer-ne un de nou.
El batall han de pesar menys d'un 2% del total de la campana on anirà instal·lat, i sempre que siga possible ens hem d'acostar a un 1%.
Els batalls, per baix del martell, solen tenir uns mugrons amb un forat per tal de poder-los enganxar les cordes i fer els repics. Per aquest mateix batall sol passar també el cable de seguretat que evita la caiguda del batall al carrer en cas de trencament, evitant així accidents i destrosses humanes com materials, de caigudes d'aquestes ja en coneixem alguna a Alfarrasí, Montaverner i Ontinyent...
La experiència ens ha ensenyat que el cable de seguretat deu ser enganxat des del mugró del martell a l'anella de la campana mateixa, unides les dues puntes d'aquest cable d'acer per dos grillets, quedant el cable en forma de baga tirada, forma prou segura car si es trenca el batall, ja siga per les anses o per la canya, no caurà de la campana, sempre que les lligasses tinguen un manteniment correcte. Hi ha altra forma de passar el cable, enganxant-lo des del forat del mugró a cascuna de les anses del batall, té aquest sistema l'inconvenient del trencament de les anses, en aquest cas el batall cau amb facilitat. Quan la canya del batall és formada per un tub, es sol posar el cable de seguretat per dins, tot enganxant-lo al passador que sosté el martell, feina ben dificultosa.
Volem que quede ben clar un punt, els cablejats de seguretat són necessaris per tal de reforçar la seguretat, però no fan miracles, no són ells els responsables finals de la tranquil·litat, ja que la instal·lació sencera ha de reunir bones condicions. Són un ajut, no una solució.
Tampoc és solució el fet d'enreixar les campanes, com es va fer a Sant Antoni de Pàdua de Bocairent, o a les Clarisses de Cocentaina...
Rafel Ballester ha realitzat al voltant de 30 batalls en els 14 anys d'història de la Colla de Campaners d'Ontinyent. Concretament 8 al campanar de la Vila, 3 al de la Puríssima Sang, 2 a Sant Esteve, 1 al de la campana de Can Tomàs i altre al de Sant Onofre així com el de la campana del Santíssim Crist de Santa Anna. Els 4 batalls del campanar mòbil. Fora de la ciutat en ha fet: 4 a Bocairent i un a Concentaina i en ha regalat en homenatges o amistats fets explícitament quatre més.
 |
||
© Colla de Campaners d'Ontinyent (2008) © Campaners de la Catedral de València (2024) campaners@hotmail.com Actualització: 16-04-2024 |
||