Miscel·lània. La primeria del segle passat i la construcció del campanar

1.- Introducció

A Josefa Garcia Prats
que, quan era xicotet
em cuidava amb tendresa i estima,
i m´adormia cantant-me
dolces cançons de bressol
Durant els primers quinze anys del segle XX, Vilafranca viu una època de gran prosperitat i de creixement econòmic que es manifesta en diverses iniciatives locals, una de les quals és la construcció del nou campanar. Aquest dinamisme de la vila contrasta, però, amb la situació general del país, víctima d´una greu crisi d´identitat col·lectiva com a conseqüència de les desfetes militars sofertes a Cuba, Puerto Rico i Filipines (1898), les quals van significar en la pràctica la liquidació definitiva d´allò que restava de l’anomenat Imperio Español; entre el personal es provoca una situació de dubtes sobre la viabilitat del propi estat i pertot arreu es nota una baixada general de l´autoestima dels ciutadans.
A més a més, tot això es veu agreujat per la crisi política a causa de la minoria d´edat del rei Alfonso XIII, orfe de pare, nascut el 1886, amb els governs de torn en mans dels polítics de las camarillas palaciegas del cercle de la mare del rei, María Cristina, que passa les anacoretes per controlar un fill que, a més d´emmarat, ha estat malcriat per sa tia, germana d´Alfonso XII, la popular Chata. Si més no, la Setmana Tràgica de Barcelona (1909) es converteix en l´eclosió que posa al descobert els problemes del país: a) la greu crisi econòmica; b) la terrible qüestió social; c) els calaixos buits d´una hisenda pública eixuta i esquilmada pels deutes derivats de les guerres colonials; i d) el malestar i el cansament de la gent, provocats per la nova guerra al que serà Protectorat del Marroc, que exigeix als contribuents més impostos, i a les famílies humils la prestació de més fills per convertir-los en soldats, ja que les classes benestants s´estalvien aquesta obligació, previ pagament d´una quota alliberadora.

2.- La Guerra d´Àfrica, o la manera de sostenir els negocis dels rics amb la sang dels pobres

Els pobres, ara convertits en carn de canó, són cridats a files amb el retòric pretext de defender los sagrados derechos de la patria, quan en realitat el que s´oculta sota aqueix eufemisme -etèria soflama pseudopatriòtica- és l´explotació de la riquesa de les mines de les muntanyes del Rif, a mans dels Aguirre, dels Ibarra i de la conlloga dels acabalats veïns del Neguri biscaí, residència de l´oligarquia basca, propietària de la gran banca. Dia per d´altre i dos arreu, aquesta casta social acumula tones de minerals, adquirides al preu de la sang proletària dels soldats reclutats manu militari, als quals els caporals de l´exèrcit fan creure que són al Marroc para servir al rey, tal com proclama la premsa addicta al règim i justificadora d´una estructura socioeconòmica altament injusta. Als militars professionals aquest conflicte els garanteix ascensos ràpids per mèrits de guerra, la qual els obre les portes a una carrera brillant; sobretot als de més alta graduació que de fet són els que corren menys perill al camp de batalla. Ara bé, l´arriscada aventura bèl·lica provoca una escabetxina de la tropa de tal magnitud que restarà viva a la memòria col·lectiva popular durant molt de temps, de manera que, allà per 1950, encara era ben present la remembranza d´aquelles tragantones i me´n recordo com les meues germanes i les xiquetes de Vilafranca, en els jocs infantívols al carrer mentre menaven i saltaven la corda, des de la innocència i el desconeixement propis de l´edat, cantaven d´una manera rutinària sense saber realment a què es referien:
En el Barranco del Lobo
hay una fuente que mana
sangre de los españoles
que murieron por la patria.
¡Pobrecitas madres,
cuánto llorarán
al ver que sus hijos
a la guerra van!
Ni me lavo ni me peino,
ni me pongo la mantilla,
hasta que venga mi novio
de la guerra de Melilla.
Melilla ya no es Melilla,
Melilla es un cementerio,
donde van los españoles
a morir como corderos.
Fet i fet, la primeria del segle XX presenta un panorama poc engrescador per a mirar el futur amb optimisme, ja que un pessimisme generalitzat domina els ambients del país.
Amb tot, com a conseqüència del desastre bèl·lic de Cuba, Puerto Rico i Filipines, s´inicia un període de reflexió entre els anomenats Regeneracionistas de l´aragonés Joaquín Costa, al mateix temps que els intel·lectuals més reeixts, coneguts col·lectivament amb el nom de La Generación del 98, formada pels Machado, Unamuno, Baroja, Valle-Inclán, Azorín i tot un estol de sabuts de primeríssima fila, volen traure Espanya del marasme de la greu crisi identitària i remuntar l´estat de pessimisme col·lectiu.
Tanmateix, encara que puga semblar un contrasentit, durant aquest període Vilafranca segueix una tresquera ben diferent a la de la majoria dels pobles del país i atança un gran progrés en molts aspectes importants. És per això que al present article es pega una ullada de conjunt, tot dedicant-hi una especial atenció a la construcció del campanar, del qual ara es compleix el primer centenari, i també a les persones que en foren protagonistes. Treball, si més no, estructurat en dues parts ben diferenciades; la primera, a manera de miscel·lània, recull els fets més importants ocorreguts a Vilafranca durant el període 1901-1915; la segona s´ocupa del campanar actual.

3.- Creixement poblacional, fins els anys 60, i posterior caiguda demogràfica.

Paga la pena pegar una ullada demogràfica general d´aquesta primera quincena del segle XX, al que el poble arriba amb un cens de 2.898 ànimes i ocupa el número 28 entre les poblacions de les terres de Castelló. Se citen a continuació els pobles més grans que Vilafranca però amb una població inferior a 4.000 habitants. Immediatament davant de Vilafranca se situen: Traiguera, 2.962; Atzeneta, 2.992; les Useres, 3.088; Càlig, 3.102; Xèrica, 3.119; Paníscola, 3.142; Borriol, 3.385; Torreblanca, 3.434; Albocàsser, 3.663; Cabanes, 3.758 i Sant Mateu, 3.992.
Totes aquestes poblacions gaudeixen d´un clima menys hostil que la nostra vila; tenen una agricultura més rica, una major proximitat a les grans vies de comunicació, com ara el ferrocarril i la carretera nacional de la costa, que els permet accedir fàcilment a Castelló, València, Tortosa -la segona ciutat de Catalunya aleshores- i Barcelona. Amb la capital catalana, la vila mantindrà una forta relació mercantil com a conseqüència de l´especialització casolana en el món de la indústria tèxtil. Tot i les poc favorables condicions naturals locals i les grans mancances de tot tipus, en aquestos moments de la primeria del segle XX, el vilafranquí, que en paraules de Casimir Melià “dorm sempre amb un ull obert”, és tan emprenedor i té tanta confiança en el propi futur que el poble anirà creixent d´una manera progressiva fins l´any 1952; així ho reflecteix l´acta de la sessió municipal del dia 3 de febrer d´aqueix any. Vilafranca ha atançat el seu zenit poblacional històric amb 3.828 habitants, mentre els pobles citats, més rics i amb més possibilitats, perden habitants.
Tot això com a conseqüència de la progressiva creació de riquesa per part dels vilafranquins, sense capitals de fora, sense ajudes alienes, ni públiques, ni privades. Es fa tot amb el propi esforç i no es deu res a ningú; així, els fills del poble honoren l´heràldica municipal, per dir-ho d´una manera simbòlica, amb els blasons del treball i de la brega contra la pobresa natural d´un territori inhòspit i d´un clima hostil.


Al 1952, Vilafranca atança el màxim de població. Festa de S. Cristòfol c. 1954-1955. Casa d´Alfonso Monfort Tena en construcció; café España amb el lletrer Vinos; camió de la fàbrica de Julio Monfort, destinat al transport de carbó de las mines; el tubuset, de Delfín Altava al costat del cotxe-corriau de Castelló, que conduïa Antonio Ahís, “Castro”.

En definitiva, val a dir que a partir d´una gran pobresa i gràcies a una austeritat espartana i a un treball sense horaris, Vilafranca basteix un sòlid edifici econòmic que se sustenta sense padrastres forasters. Als pobles els calen somniadors per sortir de l´atonia, necessiten inventar-se un futur, un destí, somnis de futur que els reconcilien amb la realitat del present i de del passat. I a Vilafranca, hi eren. El creixement s´estabilitzarà més o menys i, a la darreria dels cinquanta, a Vilafranca s´iniciarà una devallada lenta i fins ara imparable del cens quan es generalitza, per un costat, la mecanització agrícola amb el consegüent abandó dels conreus no rendibles, cosa que provoca el despoblament dels masos; per un altre, influirà amb força el tancament d´empreses tant importants com la fàbrica d´Álvaro Monfort i la de Julio Monfort; aquesta darrera serà el motor fonamental de l´economia del poble durant la postguerra, però a partir dels 60 viurà una llarga agonia, precursora d´una mort anunciada que es produïrà ben entrada la dècada dels 80.


Al 1952, a Vilafranca va haver-hi un important esdeveniment carlí, que va passar desapercebut per a una bona part de la població. Tot i que el poble històricament s´ha decantant pels liberals, els minoritaris carlins han tingut un pes important en la política local de la postguerra. Així, al maig de 1952, organitzen al Llosar una visita de la infanta Maria Teresa, filla Javier de Borbón-Parma, autoproclamat rei a Barcelona el mateix mes. Foto cortesia de Roberto Fortanet.

Però, sobretot, per al futur immediat de la vila pesarà com una llosa la decissió dels Aznar, que amb el nom comercial de Senar S.A. -anys 70- traslladen a Castelló una part important del negoci a la recerca d´un nou el Dorado americà, a la Plana tarongera. En conseqüència, als capitalins, que ni tan sols han comprat un dècim, els toca la grossa d´una loteria, no caiguda del cel, sinó baixada de la Vilafranca portenca; a Castelló se li regala gratis et amore una nova font de riquesa, en la creació de la qual no ha participat ni gens ni miqueta una gent -la de la capital que no es caracteritza precisament per posseir un gran esperit emprenedor, perquè el Castelló d´aquell moment se semblava prou més al retratat per Pepito Barberà a la peça teatral Del meu raval que no pas a l´actual que amalgama una evident modernitat amb una certa coentor.
Amb aquesta decissió empresarial, Vilafranca veurà més accentuat encara el seu carácter de terra d´austeritats i de pobreses de profeta bíblic.
Una volta a Castelló, sembla que en un espirituisantoamén la productivitat dels treballadors vilafranquins contrastarà amb la dels operaris tarongeros que a la mínima, per un tres i no res, abandonen el treball, ja que els collidors i les xiques dels almacens de cítrics poc saben de disciplines i d´exigències industrials en una ciutat que en aquells moments era poc més que un poble llaurador gran, amb base i mentalitat agràries, que contrasta amb les dels vilafranquins que han obert els ulls a la llum i han mamat habituats a oir les cançons de bressol, mesclades amb el so dels pitos de les factories, i han crescut al costat d´uns pares que regulen la vida d´acord amb els horaris industrials.
L´empresa traslladada a Castelló haurà de recórrer a mà d´obra vilafranquina i la vila ho paga amb el tribut més car i més dolorós: la pèrdua d´una part dels seus fills, convertits en carn d´emigració.
Amb tot, a aquesta tamborinada no trigarà a sumar-se ben aviat el terratrèmol motivat pels Senar, quan aquestos s´esqueixen de la matriu vilafranquina i creen la Dusen S.A., una indústria de la competència, el nom de la qual deriva del cognom del fill de qui havia estat metge titular del poble, Rafael Dufol, i de la filla de Francesc Senar, el tècnic tèxtil que, procedent de les Catalunyes, va arribar al poble allà pels voltants de 1954 i va fer reviscolar, per no dir ressuscitar, una empresa -la dels Aznar- aleshores perloliada i amb evidents rogalls de mort.
El nou reclutament de personal especialitzat del poble per fer funcionar la nova factoria de la Plana es convertirà en una sangonera per a la demografía vilafranquina. Sota l´emigració, quan és semiforçada, s´oculta sempre un problema molt greu i, si al mateix temps minva el cens, es converteix en tota una tragèdia per a la població.


(Esquerra) Álvaro Monfort Fabregat, industrial tèxtil. (Dreta) Julio Monfort, tractant i industrial tèxtil. Fotos Narciso Monfort.

4.- Moviment demogràfic període 1901-1915

A continuació s´afigen les dades de l´evolució demogràfica, tretes de la documentació de l´arxiu parroquial de Vilafranca. Com que durant el període comentat no es produeixen naixements fora del poble i el moviment demogràfic pràcticament coincideix amb les estadístiques de l´administració dels sacraments corresponents, aquestes estadístiques reflexen pràcticament la realitat social pot dirse que al cent per cent. Per tal de completar una mica més aquest apartat, s´hi ha afegit l´estadística de matrimonis.
AnyBatejosSoterrarsMatrimonis
1901946127
19021225924
1903877329
19041137719
19051216527
19061045520
19071196018
1908937716
1909917516
19101127123
1911796318
1912945224
19131115520
1914988814
19151027018
TOTAL15401001313
Al marge de moviments migratoris, poc rellevants en aqueix moment a Vilafranca, les dades mostren una població en un procés de creixement moderat i continuat en un període en què tots els anys presenten saldo positiu, de manera que, des d´un punt de vista vegetatiu, el poble augmenta el cens en 539 persones.

5.- Miscel·lània

Se citen a continuació una sèrie de fets, alguns de gran trascendència i uns altres més anecdòtics, així com el nom de persones, sense els quals no s´acabaria d´entendre ben bé la singular tresquera que segueix el poble durant aquest període. Corresponen a autoritats civils i eclesiàstiques relacionades amb la construcció del campanar, a personatges claus en la marxa de la població i a esdeveniments cívics de certa trascendència.
1900
Mn. Manuel Ferrer Ferrer, de Cinctorres, rector de la parròquia (1858-1900). Durant el seu rectorat s´enderrocarà el campanar vell.
Mn. Àngel Sales Fabregat, albocassí, rector de la parròquia (1900-1903).
1901
Fundació del col·legi de les monges de la Consolació el 16 de setembre. És una decisió de la Superiora General de la Consolació, la vilafranquina Juana Tena Gascón; Rafaela Sospedra, morellana, es converteix en la primera madre superiora del convent, que s´ubica al carrer de la Bassa.
1902
Col·locació de paviment de porland a l´església del Llosar.


Mossèn Manuel Ferrer ha estat el capellà que durant més temps ha ocupat la rectoral del Vilafranca, 42 anys.
1903
Mn. Antonio Pitarch Gil, fill de les Coves, rector de la parròquia (1903-1912).
Antonio Tena Tena, alcalde de Vilafranca.
1904
Cristòfol Centelles Moliner, industrial tèxtil, alcalde de Vilafranca.
El rector i l´alcalde contracten l´arquitecte Francesc Tomàs i Traver per a la construcció del campanar.
Els vilafranquins Casanova, Cabedo, Tena i Gil consitueixen l´empresa Eléctrica Villafranquina S.A. per dotar el poble d´electricitat que es produirà en un salt d´aigua de 77 metres, a la partida de las Viñas, de Puertomingalvo. La maquinària i els atifells necessaris els importen de Viena.
S´inaugura la carretera de la Pobla del Bellestar a Alcalà, deguda en bona part a la gestió del doctor Joaquín Salvador i Benedito.
Es crea un servei de viatgers en carruatges de tracció de sang fins a l´estació de tren d´Alcalà, que es presta inicialment amb diligències de 8 places i posteriorment amb vehicles de motor.


Las delicias del ferrocarril. Alcalà, parada de la diligència de Vilafranca (1910). Foto Amics de Mainhardt


Ferrocarril d´Alcalà. Exprés de Barcelona. Pont del barranc del Ceguet (1904-1906). Foto Amics de Mainhardt


Autobús, c. 1915.


Vista parcial del cementiri de Vilafranca, projectat per Tomàs i Traver. Foto Agència Efe, 1 gener 1997.


Planòl de Vilafranca, c. 1900. Al poble s’arriba per Sant Roc i la Bassa perquè encara no s’ha construït la carretera. Tanmateix, s’observa l’existència de la nevera. Publicat per Carlos Sarthou Carreres. El plànol de Tomàs i Traver és de 1904.

Els artistes tortosins Cerveto, Benet i Fumadó pinten l´església i el cambril del Llosar. L´arquitecte Tomàs i Traver fa el plànol de Vilafranca i el del cementiri, que es construirà uns anys més tard.
El doctor mossèn Leandro Colom Altava, fill del poble, publica el llibre Aditamentos á cualquier Gramática Latina que s´empra com a text fonamental a molts seminaris d´Espanya. Acabada la guerra civil, el doctor Colom reorganitza el bisbat de Tortosa en la seua condició de vicari general, amb funcions de bisbe a causa de la malaltia del titular mossèn Félix Bilbao i Ugarriza. Aquest sacerdot, de formació enciclopedista, editará llibres sobre temes agrícoles, introduccció de nous conreus i usos d´adobs.
1905
Plet entre l´Ajuntament i la parròquia per la propietat i l´administració del santuari del Llosar.
1906
L´energia d´Eléctrica Villafranquina S.A. arriba a Vilafranca.
Inici de les obres de la carretera de la Pobla del Bellestar a l´Anglesola.
1907
Eléctrica Villafranquina S.A. subministra electricitat a Vistabella.
Creació de l´empresa tèxtil de Celestino Aznar Tena, que s´insta·la al carrer d´Alcalà.
1908
Bruno Monfort i Gil, tractant, alcalde de Vilafranca.
El rector convoca dues reunions amb el clergat i les autoritats civils per enllestir l´obra del campanar.
Eléctrica Villafranquina S.A. presta servei a Benassal i Albocàsser.
1909
6 de maig. Col·locació de la primera pedra del campanar.
1910
7 de setembre, vespra de la Mare de Déu del Llosar, benedicció del campanar, que no està acabat.
Eléctrica Villafranquina S.A. subministra energia per atendre l´enllumenat públic de Benicarló. Per satisfer l´augment de la demanda d´energia, la societat sol·licita al Governador licència per construir una central tèrmica a Benicarló, ja que el nou repte supera la capacitat de la central de Puertomingalvo.
1911
Finalitzen les obres del campanar.
S´acaba la carretera de la Pobla del Bellestar a l’Anglesola.
1912
Mn. Enrique Marín Falcó, fill del poble, rector de la parròquia (1912-1915).
1913
Celestino Aznar Tena, Alcalde de Vilafranca.
Constitució de la Sociedad de Socorros Mutuos de San Roque.
Excepcional collita de pataques. Només els rapitencs de Sant Carles, identificats per les calces blaves que vesteixen, en carreguen 300 carros; l´arrova es paga a uns 5 quinzets (1´25 pessetes).
José Vicente (Pepo de Valentina) construeix una fábrica tèxtil, negoci que continuarà el seu fill Joan.


Vilafranca. Antic carrer d´Alcalà, o Carretera de Baix. La primitiva factoria dels Aznar mostra la regularitat harmònica de la seua construcció. Foto Josep Monferrer, 11 de març de 1975.


(Esquerra) Celestino Aznar Tena, tractant i industrial tèxtil; alcalde de Vilafranca. Foto Mediterráneo. (Dreta) Juan Vicente -Joan de Pepo-, industrial tèxtil. Foto Narciso Monfort.

L´empresa Escuder Hermanos y Colom trasllada el seu obrador als locals de Celestino Aznar Tena, a la carretera d´Alcalà; la factoria funciona amb vapor.
1914
Les eleccions generals a Diputats a Corts se celebren en un autèntic esperit caciquil, instaurat per la Restauració el 1878, en les quals només una restringida minoria té dret de vot. El candidat Luis Esteban Fernández del Pozo, que la gent coneix popularment com a Becerro de oro a causa de les generoses promeses que fa, pacta amb l´Ajuntament la compra dels vots de Vilafranca per 20.000 pessetes. D´un total de 670 votants aconsegueix 661 vots favorables. Els 9 restants corresponen a dos peons camineros i a la gent del mas d´Arriello. L´Ajuntament va destinar els diners promesos a portar l´aigua de la Parreta i construir les fonts públiques a l´interior de la població.
1915
Mn. José Machí Fabregat, fill de Benassal, rector de la parròquia (1915-1922).
Per iniciativa d´uns empresaris de Benassal, s´atorga escriptura pública de la societat denominada La Hispano de Fuente En Segures, S.A., fundada el 1913, amb la finalitat de dedicar-se bàsicament al transport de viatgers en autobús per carretera. Aviat s´hi associaran els Casanova Tena, empresaris vilafranquins de diligències, a més d´altres famílies del poble. De seguida arribarà l´autobús a Vilafranca i se suprimirà el servei de diligències.
Es produeix un incendi, que sembla intencionat, a la Casa de la Mare de Déu del Llosar. Els danys es valoren en 42.150 pessetes.
A més de les destruccions materials i pèrdua de collites emmagatzemades, van morir cremades tres cavalleries grans i una cria.
Fundació de l´Orfeó Vilafranqués.
S´acaba la construcció de la carretera de l´Anglesola a Cantavella; en conseqüència, Vilafranca queda comunicada amb Terol.
Manuel Prades Rogelio compra un camió Issota Franchini Milano, segurament el primer camió del poble.


Antonio Casanova, industrial, comerciant, alcalde de Vilafranca, i la seua esposa Genoveva Tena Gascón. Col·lecció Josep Monferrer.

Tot i que aquesta notícia resulta més bé anecdòtica, paga la pena de comentar-la per la trascendència posterior d´una empresa de vilafranquins en el món del transport per carretera; em referisc als camions de casa Rosa, que derivaran en Transportes Monfort, capdavanters a les terres castellonenques. L´Issota té una tara de 5.000 quilos i pot carregar 6 tones a més de transportar 8 passatgers. Costa 20.000 pessetes. Quan encara no s´ha obert al trànsit el tram Albocàsser-la Pobla Tornesa, de Castelló a Vilafranca es necessita parar tres vegades per afegir aigua al radiador; la primera a Les Coves, la segona a l´Hostalet de Benassal i la tercera al Coll d´Ares, on es posa més aigua al motor i es reparteix una copita de aguardiente al coleto de los viajeros y tripulación para pasar el susto, y de allí a Villafranca; en aquells moments es considera tota una heroicitat la superació del Coll d´Ares; molta gent esdevé incrèdula i considera impossible salvar la costa sense recurrir a la tracció dels matxos. Inclús els mateixos carreters es veuen obligats a transitar pel port amb mitja càrrega només o, del contrari, han de doblar les cavalleries.
Pasando la cuesta de Ares
se me rompió la retranca;
¡Santo Cristo de L´Alcora,
Virgen de la Cueva Santa!

canta la jota, tot recordant les dificultats de navegar per aquells indrets de tan mal peany, d´inhòspites cingleres i espés boscam:
Entre Ares i Benassal
Tot és roca i carrascal…


La Costa d´Ares segons gravat de Cavanilles, 1795.

6.- Al voltant del campanar

Per regla general, amb el nom de campanar s´entén la torre d´una església, destinada a ubicar les campanes, encara que no sempre les campanes han estat col·locades en una torre. Els campanars poden estar construïts de molt diverses maneres i materials; amb carreus, marbre, pedra, rajoles, elements metàl·lics, fusta, formigó, etc.; en definitiva, depén de l´època de construcció, per una banda, i de la disponibilitat econòmica, per l´altra. Quan el campanar està format per una única paret es denomina espadanya, com ara el del santuari de la Mare de Deú del Llosar. Tot aprofitant l´existència de les campanes, amb el pas dels anys es col·locaran als campanars rellotges mecànics que tocaran les hores, recordaran el pas del temps als ciutadans i regularan les cadències de les obligacions laborals.


Espadanya del santuari del Llosar. Foto cortesia M. Monfort.


(Esquerra) Torre de Pisa. (Dreta) Campanar del seminari diocesà El Buen Pastor. El Alto (Bolívia). Foto Josep Monferrer.


Campanar de Castellfort. Oli sobre llenç. R. Rojals. Col·lecció particular.

Des d´un punt de vista arquitectònic, hom troba una gran varietat de campanars, que van des d´aquells famosos que coneix tothom, com ara la toscana torre de Pisa, fins a humilíssimes construccions que ens recorden no la pobresa sinó la misèria que envolta la vida de molta gent del tercer món, tal com el bolivià del Seminari de l´Alto. Normalment, els campanars formen part de la pròpia estructura arquitectònica de l´església i venen a resultar com la perllongació més elevada de la mateixa construcció; així és el cas de Castellfort. Unes altres vegades, forma un cos completament diferent a la església encara que físicament unit a ella, com el campanar de Vilafranca. Hi ha, en ocasions, esglésies amb torres bessoneres, com s´observa a Cinctorres. Excepcionalment, es troben campanars amb una alçària inferior a la de la pròpia esglèsia, construïts així per raons militars de no dificultar la visual des d´instal·lacions militars pròximes més altes, des d´on es disparaven trets de canó, com es veu a Ares; inclús el vell campanar de Morella, ara desaparegut, resultava realment menut i d´un tamany desproporcionat a la monumentalitat de la façana basilical, condicionat pels mateixos plantejaments castrenses. Finalment, poden citar-se´hi els campanars aïllats, físicament separats del temple parroquial, tal com el campanar de Castelló, a la terra baixa de la Plana, que rep el nom de Fadrí a causa de no tenir parella al costat.


Campanar Vilafranca. Foto Guillem Monferrer

7.- El campanar nou de Vilafranca

Quasi no se sap res de l´anterior campanar; la documentació que es conserva de la construcció de l´església (1567-1572) no dóna clarícies sobre el particular, ja que només parla de la Torre de Conjurar, que s´havia de bastir de planta. Sobre l´antic campanar només tenim llacunes documentals, ja que ni mossèn Mateu en diu res, ni un poc més tard el Tenal dóna cap referència. Res tampoc es troba a la documentació de l´arxiu parroquial que, a banda de tot això, facilita informacions sobre la construcció d´ermites, de l´orgue, del calvari, de les aportacions de les confraries a les obres comunitàries, la construcció de la nevera de la vila, etc. Tot això permet formular una pregunta: ¿no serà que es va mantenir en peu l´antic campanar de l´església medieval per haver-se conservat en bon ús quan es va edificar el temple renaixentista i no ser menester bastir-ne un altre? Perquè d´aquest campanar medieval sí tenim notícia certa de la seua existència, tal com es dedueix de la lectura del Tenal. El dia de sant Pere de 1863 es va trencar la campana grossa, després d´haver estat en ús durant 423 anys i que era 126 anys més antiga que el temple parroquial, ja que a la inscripció de la data de fundació es llegia l´any MCCCCXXXXI, o siga el 1441.


Campanars de Cinctorres. Foto de mossèn Betí, publicada per Carlos Sarthou Carreres.


Campanar d´Ares. Foto Francesc Jarque.


Campanar de Morella. Foto Ramon Manent.

Per una banda, resulta estranyíssim que, en la suposició que s´edificara un campanar nou a partir de 1567 -inici de l´església actual-, no n´hi haja ni una sola referència documental en un arxiu tan esponerós com el vilafranquí; no té lògica aquest buit documental. Per l´altra, no sembla tenir massa sentit construir una església tan sòlida com la del poble i, al mateix temps, dotar-la d´un campanar de tan poca consistència que tres centúries més tard es caiguera literalment a trossos. Això permet aventurar la hipòtesi que el campanar anterior a l´actual era medieval, gòtic i no renaixentista com l´església. Quan algun tractadista parla de l´existència de dos campanars a l´església de Vilafranca, s´ha d´interpretar en el sentit que sota aquesta denominació s´inclou la torre de conjurar.


“El Fadrí”. Campanar de Santa Maria, Castelló. Foto publicada per Carlos Sarthou Carreres.

Tanmateix, a la veïna vila de l´Anglesola, a l´Aragó, la torre de conjurar, denominada Torre de los Nublos, és molt a prop de l´església, però no forma part de l´edifici religiós.
Els conjurs es feien a totes les parròquies i les que no tenien una torre específica, utilitzaven el campanar. Es tractava d´unes pregàries, resos i benediccions dels capellans quan la tramuntana remugava tempesta i els vents congriaven els núvols de manera que una tronada podia fer xixines l´esforç del sufrit agricultor.
Paga la pena reproduir el que va escriure l´abate Cavanilles quan va visitar la nostra terra:

Reducidos los de este pueblo -Cinctorres- á la cosechade granos, es increible el sobresalto en que viven hasta recoger las cosechas. Son freqüentes las nubes de granizo en Junio y Julio, quando los campos espigados prometen lo necesario para subsistir, y las repetidas pérdidas mantienen siempre vivos los rezelos de que se renueve el daño. Por esto pues apénas se oscurece el cielo y truena, acuden á la iglesia á implorar el auxilio del Omnipotente, haciéndose acompañar con el repique de campanas. A medida que se aumentan las señales de piedra, esto es, las ráfagas cenicientas que interrumpen la obscuridad de la nube, y el ruido bronco y continuo que se dexa sentir á lo lejos; el Cura y clero, toman los Patronos y reliquias y salen á conjurar la tempestad: redobla el ruido de las campanas, y todo es terror y desconsuelo hasta que Dios quiere libertarles del riesgo. No hay fuerza humana para persuadirles que el ruido de las campanas, léjos de ser útil en lo físico, contribuye á conducir la nube por la conmocion que excita en la naturaleza; ni creen que los campaneros, varias veces víctimas del rayo, hayan sufrido el golpe por tocar las campanas. Si el Cura instruido se atrevise á prohibir el repique y el vuelo de las campanas, se veria expuesto á las furias de la ignorancia y superstición. Se trata de subsistir, y el pueblo jamas oye, ni ménos obedece quando le falta el pan, ó teme perder los alimentos.

S´ha de dir, però, que avui hi ha autors que afirmen que el so de les campanes té un cert efecte limitat a una àrea menuda. El so es transmet mitjançant vibracions que s´escampen en cercles i desfan la tronada, a la manera dels coets que llancen els agricultors.


Torre de los Nublos i campanar de l´Anglesola. Oli sobre llenç. J. Salvi. Col·lecció particular.


Cristòfol Centelles Moliner -Tòfol de Piga-, industrial tèxtil, alcalde de Vilafranca. Col. Rafael Monferrer.

8.- S´enderroca el campanar vell

A la darreria de 1880, Germán Tena, alcalde de Vilafranca, en vista de la greu situació del campanar que podia esfondrar-se en qualsevol moment, ja que la ruïna semblava imminent, es va dirigir a la Diputació per tal d´exposar el cas. Informat el Governador de la situació per una comissió addient i autoritzades les obres, les coses es van complicar i l´enderrocament no es va acabar fins el 15 de juliol de 1903; era alcalde Antonio Tena Tena, com s´ha dit adés. Els canvis constants de les primeres autoritats de la Sala, que es produeixen en aquesta època, potser ajuden un poc a explicar la tardança soferta en les obres del campanar, ja que no resultava fàcil programar les coses a mig o llarg termini amb un trasbalsament tan freqüent de la vara municipal. Tampoc ajuden gens les guerres colonials de la darreria del s. XIX.

9.- Greus problemes per edificar el nou campanar

El 1904, el rector mossèn Antonio Pitarch i l´alcalde Cristòfol Centelles -Tòfol de Piga-, encomanen a l´arquitecte Francesc Tomás Traver la confecció dels plànols. Contracten aquest professional, format a les escoles universitàries de Barcelona i de Madrid, a causa del seu reconegut prestigi provincial i d´una manera especial perquè ja havia treballat al poble en el projecte del cementiri i en la confecció d´un plànol de la vila, com s´ha dit.
Però, de moment, les obres del campanar no comencen i queden aplaçades sine die, i no precisament per manca d´interés de l´alcalde. La documentació de l´arxiu parroquial ofereix informació sobre les greus dificultats econòmiques que, de moment, no van poder superar-se:


Plànols del campanar de Vilafranca. Publicats per Rafael Monferrer.


Plànol del campanar de Vilafranca. Publicat per Rafael Monferrer.

Durante la Alcaldía de dicho señor Centelles, se hicieron gestiones buscando la manera de recoger fondos para el levantamiento de la nueva torre; se procedió a un reparto forzoso y este murió en germen por las grandes dificultades que ofrecía entre las familias pudientes de la población. Se hicieron varias reuniones convocadas por el Alcalde con el mismo fin, dando todas ellas por resultado final el deshauciamiento.

Tot i els evidents esforços de l´alcalde, els potentats de la vila no van arribar a cap acord concret; probablement s´havia cregut que amb aportacions més o menys forçoses n´hi hauria prou per dur a terme l´obra. Però, no fou així. ¡Qui sap si s´havia començat la casa pel teulat!
Enderrocat el vell campanar i fet el projecte del nou, no es tenia garantit el finançament de l´obra. Així que no va haver més remei que deixar els papers de Francesc Tomàs dormint als calaixos de les oficines municipals a l´espera de circumstàncies més favorables. Això, però, resultava vergonyós per a una població tan dinàmica i emprenedora i als vilafranquins els treien els colors de la cara quan els de les localitats veïnes feien burles per ser el poble sense campanar.
Tanmateix, no restava molt clar qui tenia realment la responsabilitat de la construcció. De moment, s´havia pensat en aportacions de la gent rica, però els potentats de la vila no es van mostrar tan generosos com s´esperava i no es va arribar a cap acord definitiu a l´hora d´assignar les aportacions corresponents, de manera que seguiren en peu molts interrogants. ¿Qui havia de dur a terme l´obra? ¿Qui tenia obligació de pagar-la? ¿El municipi? ¿La parròquia? ¿Tots dos conjuntament? ¿Els rics? ¿Tots els veïns via contribucions especials? En realitat, però, hi havia una pregunta prèvia, fonamental, sense resposta concreta ¿qui era realment el propietari del campanar anterior? Com que aquestes qüestions hagueren d´haver estat resoltes satisfactòriament abans de l´enderroc, ara s´havien convertit en una pataca calenta, en un entrebanc difícil de superar.

10.- Una data important: el 18 de juliol de 1908

El projecte es va quedar en paper banyat, en una mena d´impàs preocupant i van haver de transcòrrer quatre anys fins a l´estiu de 1908 quan, aprofitant que per a la festa de la Magdalena, titular de la parròquia, acudien bona cosa de capellans fills del poble, que per raons pastorals, ministerials o de docència residien fora de la vila, el dissabte 18 de juliol de 1908 el rector els va convocar a una reunió a la casa de mossèn Agustí Escuder Querol, germà de l´industrial tèxtil Vicent Escuder. Hi van assistir onze capellans: el rector, el vicari, els benifets, i els doctors Felipe Tena -rector del seminari de Barcelona-, Inocente Colom -germà de mossèn Leandro- i Federico Guardiola -canonge doctoral de Sogorb-; entre tots es va acordar renovar esforços per dur endavant les obres, per a la qual cosa cadascun d´ells va fer la seua aportació econòmica personal segons les pròpies disponibilitats, que anaven de les 500 pessetes del doctor Tena, a les 5 pessetes de Joaquín García i Dolz, el popular mossèn Coixa.
Acabada la reunió, amb il·lusions renovades el rector va visitar l´alcalde, Bruno Monfort i Gil, amb qui va pactar convocar els majors contribuents de la vila el dia 21, vespra de la Magdalena, per fer una assemblea cívica de notables del poble, en la qual es va procedir a fer un repartiment de càrregues pecuniàries. Al mateix temps, es va constituir una comissió de dones potentades, una de les quals, la senyora Albina Plana, de la casa dels Centelles, va aportar la quantitat més significativa: 1.000 pessetes.
Ara, una volta creades les tres comissions, la clerical i les cíviques d´hòmens i de dones, les coses van prendre una tresquera correcta; persones que en principi no s´havien animat a participar van arrimar els muscles i alguns vilafranquins que residien fora van aportar llurs donatius, de manera que al 7 setembre de 1908, vespra de la festivitat de la Mare de Déu del Llosar, van començar simbòlicament les obres per deixar-ho tot enllestit a nivell del terra, a l´altura de l´actual porta d´accés al campanar, de manera que al proper any es treballaria de valent i d´una manera continuada en el bastiment de la torre.

11.- Primera pedra: 6 de maig de 1909

Es llig al Tenal:
El día 6 de Mayo del año 1909, siendo Alcalde, Bruno
Monfort Gil, se bendijo la primera piedra de la nueva Torre-
Campanario, y desde ese día continuaron las obras hasta
que se terminó. Costó de edificar dos años, y se hizo á
limosna. Se nombro una Junta para llevar á cabo las obras
y la formaron los siguientes señores:
Rdo. D. Antonio Pitarch, Cura.
“ Dr. D. Felipe Tena, O. D.
Sr. Alcalde D. Bruno Monfort.
“ Diputado D. Francisco Tena.
“ Vicente Monfort Gil.
“ Manuel Gil Monfort.
“ Antonio Tena Tena.
“ Felipe Colom Moliner.
“ Enrique Monfort Tena.
Sra. Dª. Antonia Colom Tena.
“ “ Albina Plana Centelles.


El rector mossèn Pitarch afig al Tenal aquesta escueta nota, a través de la qual informa de la junta d´obres que portarà el control de les mateixes durant el període de la construcció.
Abans de seguir, però, cal advertir que com el tema del campanar ha estat estudiat a bastament per Rafael Monferrer Guardiola i sobre el mateix ha publicat un abundós estol de treballs, dels quals, al final del present estudi, es facilita al lector la bibliografia redactada per l´esmentat senyor. No fa falta incloure-hi res més perquè en realitat no es pot dir massa coses que no hagen estat estudiades i publicades per aquest investigador vilafranquí que ha tractact el tema del campanar en profunditat.

12.- Les obres

Vigilada i dirigida la fàbrica del campanar per l´arquitecte Tomàs i Traver, els principals responsables de la construcció van ser el mestre d´obres Josep Monfort i el pedrapiquer Pasqual Marqués, tots dos de Vilafranca; en la realització de l´obra no es va produir cap accident ni desgràcia durant els tres anys que va durar. Segons l´acurat estudi contable de Rafael Monferrer va costar exactament 51.396´87 pessetes, que van ser aportades a parts iguals pel poble a través de l´ajuntament i per la parròquia. Pels rebuts de pagaments obrants a l´arxiu parroquial es coneixen els noms de fusters, obrers, transportistes, ferrers i dels instal·ladors de les campanes, que eren les del campanar anterior. Potser resulte interessant recordar la notícia que el parallams i el penell van ser col·locats per Antoni Gil Tena, un home coix i amb una invalidesa als peus. La pedra es va collir a la pedrera local denominada mina de Mallén.


Inscripció epigràfica de la porta d´accés al campanar. Foto cortesia d´Ignasi Llopis.

Quan faltava molt poc per a finalitzar les obres, es van acabar els diners i es va haver de parar la construcció.
Això es va convertir en una espècie de vergonya pública i col·lectiva, perquè ja se sap de la rivalitat qui hi havia aleshores entre els pobles veïns, i molt especialmente entre Benassal i Vilafranca; el meu pare, benassalenc, deia que als vilafranquins ens cantaven:
Els rics de Vilafranca
Han fet un gran campanà(r),
Els falten quatre perres
I no el poden acabà(r).
Versió, si més no, quasi idèntica a la que em va contar alguna vegada el senyor Emilio Tena Tena -Miliet-, en la qual la paraula perres era substituïda per pedres. Fet i fet, la idea és la mateixa; tanmateix el carácter satíric i burlesc -la ironia, en una paraula s'accentúa més en la primera mostra per alló de rics sense perres.
El campanar no obeix a un estil arquitectònic concret, sinó que respon a una arquitectura eclèctica, que no desentona en la seua senzillesa del conjunt de l´església. No es tracta certament d´una obra renaixentista, però sí que té un evident aire de campanile de la Toscana en el seu aspecte global, amb línies rectes pures, esquemàtiques, que Tomàs i Traver juxtaposa amb cura a les línies corbes dels finestrals de les campanes, de les finestretes d´il·luminació superiors i dels òculs del rellotge, de manera que aconsegueix una torre de notable esveltesa, que manifesta prou més altura de la que en realitat té. De fet, el campanar atança els 28.32 m. sobre el nivell del paviment de la plaça, a més dels 4 metres de fondària que no s´hi veuen. A la porta d´accés, enguany amb motiu del centenari de la construcció, l´Ajuntament ha col·locat una placa commemorativa.
Potser es tracta de la darrera obra d´una certa envergadura feta tota de carreu a les comarques de Castelló; una obra retardatària, sens dubte, perquè en aqueixa època ja s´han descobert uns altres sistemes de construcció més moderns i eficients, i el carreu només s´aplica en determinades parts dels edificis i especialment com a element ornamental, més que no pas estructural.
Amb un interior quadrat de 2.30 x 2.30, l´exterior presenta una estructura axamfranada, que forma con un octògon irregular; la coberta està constituïda per una cúpula truncada. No ha d´estranyar-nos, perquè té com una certa lògica el fet que la darrera gran estructura de carreus de les nostres comarques es bastira precisament a Vilafranca, un poble tan vinculat al món de la pedra.


Campanile, Florença. - Campanar de Vilafranca


Placa commemorativa. Foto cortesia d´Ignasi Llopis.

13.- Les campanes

La paraula campanar deriva de campana, l´instrument musical per a la custòdia del qual ha estat edificat. Les campanes, tot i que no són exclusives del cristianisme, poden considerar-se com a un element litúrgic molt important en el culte, tant dins el catolicisme, com les esglèsies orientals i les confessions protestants. Les campanes tenen nom propi i abans de posar-les en ús son beneïdes i batejades -encara que no es tracte d’un baptime sacramental-, per mig del qual se´ls atorga un nom identificatiu, que les distingeix de les altres. Actualment el campanar de Vilafranca disposa de 4 campanes, que responen a aquestes característiques:
campana (nom propi i denominació popular)fabricantanydiàmetre (cm)pes (kg)
Virgen del Rosario (campana menuda)Roses e Hijos; Atzeneta d´Albaida191560115
María del Losar (campana del Nostre Senyor)Pedro Corral i Francisco Palacio (campaners de Cantàbria; la campana fou fosa a Vilafranca, durant el regnat de Carles IV)179980296
María Asunción (campana mitjana)S. Manclús, València195195496
María Magdalena (campana grossa)S. Manclús, València1951107709
Les dues darreres foren col·locades durant l´alcaldia del senyor Eladio Monfort Tena i el rectorat de mossèn Tomàs Nebot Soriano, tal com figura a les respectives inscripcions.
Només les dues primeres són anteriors a la guerra civil i únicament la campana del Nostre Senyor procedeix del campanar antic; aquesta es denominava així perque es tocava els tercers diumenges de cada mes, -diumenges del Nostre Senyor- solemnitat eucarística de la Minerva.
Les campanes, fabricades el 1951, vingueren a susbtituir les desaparegudes durant la guerra, emprades en la fabricació de material bèl·lic per a l´exèrcit de la II República.


Campana del Nostre Senyor i Torre de Conjurar. Foto Josep Monferrer, 11 de març de 1975.


Campanar. Visita guiada.

Cal recordar que les campanes antigues, abans de la construcció del ferrocarril, s´havien de fondre pràcticament al mateix lloc al que es destinaven, a causa de la dificultat de transport a llargues distàncies degut al pes. Els documents de l´arxiu parroquial donen catra que per les vores de la Teuleria va haver fundició de campanes.
A la part més alta del campanar i sota la seua cúpula, es troba la denominada cambra de les campanes amb quatre finestres amb arc de mig punt, obertes als quatre vents, que ha estat el lloc ocupat pels voltejadors a l´hora de fer sonar les campanes a les diverses solemnitats. A més de les campanes, també s´hi custodiava la carraca, emprada durant la setmana santa.

14.- Els servidors del campanar: voltejadors, campaners i rellotgers

Per tal que el campanar preste adequadament a la societat els serveis per als que ha estat construït, es necessita un personal que desempenye uns oficis imprescindibles, d´alguna manera rutinaris, que regulen una part important de la vida vilatana. Són les persones relacionades amb les campanes i el rellotge.
Pel que respecta als campaners, cal diferenciar les funcions d´aquells que actuen més bé d´una manera esporàdica a les grans festivitats u ocasions excepcionals i es coneixen amb el nom de voltejadors per una banda i, per l´altra, els encarregats dels tocs del dia a dia, i marquen també les funcions litúrgiques de la parròquia, tasca encomanada sovint als escolans.

14.1.- L´ofici de voltejador. Aniceto Fabregat Vives, darrer caporal

Els encarregats de voltejar les campanes eren contractats per la corporació municipal; solia fer-se mitjançant el sistema de subhasta pública a la baixa i venien obligats a voltejar les campanes en les grans festivitats cíviques i/o religioses a càrrec del poble, la vespra de les festes, l´arribada d´una autoritat, com ara el governador civil, etc. Quan eren solemnitats religioses sense relació amb l´ajuntament, les despeses anaven a cura de qui sol·licitava el servei: la parròquia, una confraria, una tercera orde, una majoralia etc., cosa que els significava uns ingressos extra.


Portada de “Nuestra vida en América”, de Juana Tena Gascón.

Les coses van funcionar d´aquesta manera fins el moment en què es va mecanitzar el sistema de volteig, moment a partir del qual fou innecessària la prestació personal dels voltejadors. A tall de recordatori, faré esment dels components de la darrera colla de voltejadors del poble. La dirigia el caporal Aniceto Fabregat Vives, el qual s´encarregava de voltejar la campana del Nostre Senyor -finestra que mira el Calvari-; Joaquín Llopis Fandos, campana menuda -finestra cap al Portalet-; Antonio Tena Tena, campana mitjana -finestra del carrer Major-, i Enrique Fabregat Ibáñez, campana grossa -finestra cap al riu-. No esdevenia infreqüent que els reforçaren alguns amics, que podien fer de substitut en cas de necessitat.
Així, al llibre d´actes de la corporació, volum VIII f. 39v i 40, corresponent al 31 d´octubre de 1958, es deixa constància de la paga a:

Aniceto Fabregat Vives, la cantidad de cuatrocientas pesetas, importe de la mitad de la gratificación asignada como encargado de voltear las campanas.

Si bé la colla d´Aniceto fou la darrera, també cal recordar que, una volta estrenat el campanar, també cal afegir que la família dita dels Escolans s´havia ocupat del volteig i entre ells es poden citar els noms de Primitivo Marín Falcó, Enrique Marín Falcó, Cornelio Marín Falcó i, més tard, Emilio Marín Tena.

14.2.- L´ofici de campaner. Vicent Fabregat, cinquanta anys d´escolà

Aquest nom de campaner fa referència a les persones que dia a dia han tocat les campanes per marcar les celebració d´oficis litúrgics, els paralitúrgics com ara els tres tocs d´oració reglamentaris a punteta de dia, a migdia i allà tardet, així com els tocs d´avís de defuncions, novenes, vespres, rosaris, etc. Com que a la parròquia se celebrava una gran quantitat d´actes, el campaner es trobava molt lligat a uns horaris. Si hom repassa el Tenal, de seguida se n´adonarà del nombre de funcions parroquials les quals havien d´anunciar-se amb els tocs corresponents, normalment tres tocs abans de cada celebració, que la gent coneixia com a primer, segon i tercer toc. Era necessari, per tant, que la persona encarregada tinguera una forta vinculació amb la parròquia i que hi residira ben a proa del campanar. És per això que no ha d´estranyar-nos que l´ofici recaiguera en el propi escolà, ajudat per la seua família.


Vicent Fabregat. Foto cortesia de Nuri.


Plaça de bous e Vilafranca. Vicent Fabregat amb la seua esposa Nuri i el seu fill Paco; setembre de 1956. Foto cortesia de Nuri.

No m´estaré de recordar la figura d´un home que durant una cinquantena d´anys va exercir aquest ofici. Es tracta de Vicent Fabregat i Fabregat, Vicent l´escolà. Nascut al poble el 1929, el 1947 assumeix el càrrec d´escolà, que exercirà prácticament fins la seua mort el 1998. Va servir amb fidelitat i diligència la parròquia i, com és lògic, coneixia la consueta del que s´havia de fer cada dia, els costums, les tradicions i els rituals locals molt millor que els propis capellans, que cambien de destí amb certa freqüència. La seua presència permanent durant mig segle als batejos, comunions, matrimonis, confirmacions, etc. el convertí en la persona més fotografiada del poble.

14.3.- L´ofici de manteniment del rellotge. Miguel Prades Marín, quaranta anys a la cura del rellotge

Abans de la col·locació de l´actual rellotge elèctric, al campanar n´hi havia un de mecànic que requeria per al seu correcte funcionament que se li donara corda tots els dies; tasca que, per a ésser duta a terme, exigia la pujada de l´encarregat a la cambra del rellotge. A banda de donar corda, que consistia fonamentalment en elevar els pesos amb una manilla, s´havia d´ajustar el rellotge, engreixarlo,
etc. En realitat, el més complicat radicava en pujar i baixar per unes escales sense llum, amb trossos sense barana i fragments del pis en evident mal estat, cosa que comportava un veritable risc.


Rellotge actual. Foto cortesia de M. Prades Marín.

Miguel Prades Marín es va encarregar del manteniment del rellotge durant uns quaranta anys i es va iniciar en aquest quefer, tot substituïnt el seu pare per defunció. Fins la darreria de 1958, va pujar al campanar tots el dies. Aquest any, es va susbtituir el rellotge mecànic per un altre elèctric i aleshores no fou imprescindible pujar dia per d´altre i dos arreu però, de fet, amb les continuades caigudes de la línia elèctrica i els constants talls de submnistre, en la pràctica era menester pujar quasi diàriament per ajustar l´hora del rellotge. Aquest rellotge nou fou adquirit per acord municipal del 31 d´octubre de 1958, en el qual, entre altres coses, es decideix adquirir un rellotge nou a la casa Cronos de Roquetes, a la rodalia de Tortosa, valorat en 62.000 pessetes, a pagar en cinc anualitats de 12.400, encara que de la primera se´n van descomptar 4.000, preu en què es va valorar el vell. És per això que no resulta agosarat afirmar que Miguel Prades ostenta el rècord del vilafranquí que més vegades ha pujat al campanar.


Miguel Prades Marín donant corda al rellotge. Foto cortesia M. Prades Marín.

Encara que no tinga cap relació amb el tema del present treball, no puc estar-me de reproduir una informació, que avui pot resultar més que sorprenent al lector jove, i que ve a manifestar els grans canvis socials, polítics i econòmics que ha experimentat el nostre país en els darrers cinquanta anys. Es fa perquè, tot justament a continuació del que s´acaba de dir, l´acta següent del llibre de sessions de la corporació dóna compte d´uns detinguts per la Guardia Civil, que han d´ésser traslladats a la presó del districte -Morella- en l´autobús de línia, de Delfín Altava, motiu pel qual s´ha de:

Pagar a Conrado Camañes Camañes, Encargado del Depósito Municipal, la cantidad de ciento setenta y siete pesetas, setenta y cinco céntimos, importe del socorro o gasto del autobús para el traslado de los detenidos Luis Vargas Espigones, Eugenio Vargas Díaz, Juan Vargas Giménez, Blas Giménez Aparicio y Eugenio Vargas Romero a la cárcel del Partido.

Vist el tipus de transport emprat en el trasllat, s´ha de pensar que no deguera ser una gent massa perillosa; què sap u si es tractava d´autors de xicotets robatoris. Ara bé, que l´agutzil d´un poble trasllade cinc detinguts, -els cognoms apunten a un clan familiar presuntament gitano-, en autobús de línía a la presó del partit sembla tret d´una pel·lícula en blanc i negre del Berlanga més genuí.

14.4.- Vinculat per a sempre al campanar

Tanmateix, l´anècdota de més renom relacionada amb el campanar té com a protagonista un xiquet de 8 anys, que l´any 1940 va eixir per una de les finestres de les campanes i, a cos net, es va despenjar a sobre la cornisa, va pegar una volta al campanar per l´exterior i va entrar com si res. Sembla que es tractava d´una porfia infantil per un TBO -no he pogut confirmar aquesta particularitat- i, com que l´acció es va produir durant el temps d´esbarjo dels alumnes de l´escola denominada del campanar, l´acte fou presenciat per moltes criatures; al mestre no li va donar un colapse mortal perquè encara no era arribada la seua hora. El protagonista es deia Urbano Miralles Salvador, un xiquet el nom del qual en el futur restaria indeleblement unit al del campanar.

15.- Els tocs de campanes

Els grans canvis experimentats per la societat els darrers anys han malmés dissortadament molts costums antiquíssims relacionats amb el toc de les campanes. Amb tot, a Vilafranca tenim aqueix tresor, anomenat el Tenal, en el qual se´ns dóna catra de la gran divesritat de tocs, que servien per regular la vida ciutadana, passar informació d´allò més variada, avisar si s´havia mort algú, tot especificant el sexe i la majoria o minoria d´edat del finat, tocar a foc per comunicar al personal l´existència d´un incendi, etc. Paga la pena repassar la gran varietat de tocs, repics, voltejos i no restaria mal que alguns es recuperaren, ja que ben poques coses poden competir en solemnitat com un estol de campanes al vol, doblant a glòria.

16.- Cloenda. Quan voltegen les campanes

El campanar, que durant la primavera de 1938 es va convertir en un bastió militar republicà on s´intal·là un niu de metralladores, va recuperar la normalitat, especialment després de la reposició de les campanes desaparegudes durant la guerra. Poc abans, però, de complir-se el centenari, el 17 d´agost de 2003 durant una forta tempesta estiuenca li va caure un llamp que va provocar importants danys a la cúpula axí com al teulat de l´edifici de les vivendes tutelades, ubicades a l´antiga escoleta del campanar, com a conseqüència dels enderrocs que van parar a sobre.
Afortunadament, no va haver-hi cap desgràcia personal i a hores d´ara s´ha restaurat no sols les parts danyades de l´immoble sinó també les campanes, les quals han recuperat les truges de fusta. Com que l´interior del campanar ja va ésser restaurat d´una manera parcial, especialment en la refacció de les escales i, a més a més, se li ha dotat d´un sistema de volteig controlat via electrònica, la veritat és que ara fa goig. Que tots puguem participar-hi d´aquest goig i que les nostres campanes, les campanes de Vilafranca, doblen joioses a glòria, i enguany més que mai durant les celebracions del centenari del campanar.
Al nostre teleret particular tots tenim un canemàs de la memòria, brodat amb escenes d´una vivor i d´una sonoritat inoblidables, com ara la piuladissa dels pardals, la xilladissa dels xiquets i la música solemne, cívica i levítica del campanar. Si els primers rememoren la llibertat i els segons parlen de la tendresa de la innocència, el tercer recorda que quan voltegen les campanes,
“manifeste” que són festes.
Josep Monferrer i Guardiola
Historiador i professor de Llengua.
Vilafranca, 1 de juny de 2009,
dilluns de Pentecosta,
festa de Pasqua de Llosar.
(Post scriptum). Cal deixar constància que el tractament informàtic de les imatges d’aquest treball ha estat realitzat per Ingrid Carolina Correa Linares.

17.- Bibliografia
Remeto el lector a la meua obra Vilafranca una vila reial dels Ports i ací em limito a reproduir la bibliografia que sobre el campanar i les campanes de Vilafranca m´ha facilitat desinteressadament Rafael Monferrer Guardiola.