Les campanes, el rellotge i els tocs d’Alberic: un triple fet patrimonial


La Llei del Patrimoni Cultural Valencià 4/1998, d'11 de juny, de la Generalitat Valenciana, del Patrimoni Cultural Valencià (DOGV núm. 3267, de 18/6/98), la Correcció d'Errors de la Llei 4/1998, d'11 de juny, de la Generalitat Valenciana, del Patrimoni Cultural Valencià (DOGV núm. 3435, de 16/02/99), la Llei 14/2003, de 10 d'abril, de Patrimoni de la Generalitat Valenciana (DOGV núm. 4479, d'11/04/03) i la Llei 7/2004, de 19 d'octubre, de la Generalitat, de Modificació de la Llei 4/1998, d'11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià (DOGV núm. 4867, de 21/10/04) han suposat una nova i més completa visió del patrimoni dels valencians. El patrimoni comú no es limita als elements immobles (els edificis) o als mobles (els objectes) sinó també al patrimoni immaterial, per primera vegada protegit en la legislació, ja que la LEY 16/1985, de 25 de junio, del Patrimonio Histórico Español (BOE de 29 de junio de 1985) només proposava la documentació de l’esmentat patrimoni immaterial, en cas de possible desaparició.

En conseqüència la llei proposa i ordena protegir aquells elements materials i immaterials que conformen la cultura col•lectiva dels valencians, siga de caràcter local o de tota la Comunitat. Qualsevol destrucció, immobilització o canvi d’ús immotivat suposa, per damunt d’altres lectures, una destrucció patrimonial, una pèrdua d’elements col•lectius, que la mateixa llei castiga.

Les campanes de Sant Llorenç d’Alberic

Alberic compta amb un conjunt únic en la Ribera, tant de caràcter material com immaterial. Es tracta de les campanes de Sant Llorenç, que han sigut restaurades en 2009, amb diverses ajudes públiques i privades, entre les quals cal destacar la Generalitat Valenciana a través de les ajudes anuals de la Direcció General de Patrimoni Cultural Valencià per a campanes, o les ajudes també anuals de la Diputació de València.

Hi ha, com és habitual en les poblacions de certa importància, dos conjunts diferents de campanes: les del rellotge i les anomenades litúrgiques, encara que el seu ús abasta més aspectes comunitaris.


De les cinc campanes litúrgiques, quatre es troben a la sala de campanes mentre que una quinta, de senyals, està ubicada com li pertoca, en la planta superior, perquè el seu so arribe amb més nitidesa. Tres d’elles són del mateix fonedor, Pasqual ROSES, qui les fabrica entre 1784 i 1817. També era de les mateixes mans la segona o de foc, originalment de 1788 però refosa en 1980. Si s’haguera conservat, encara que fora trencada fins al present, es podria haver restaurat per soldadura. La campana major, també refosa, és del 1956. En conseqüència, hi ha un conjunt de 3 campanes barroques, amb dos més refoses, únic en la comarca, i de gran interés històric i patrimonial, inclòs per haver sobre viscut tres o quatre guerres (en les quals es va destruir, de manera habitual, les campanes per reutilitzar-les com a element bèl•lic), especialment la guerra del Francés, (1808-1912), les guerres carlines (cap a 1830), les revoltes cantonals (cap a 1870) i la guerra civil (1936-1939). El fet d’haver sigut conservades implica una voluntat política i popular extraordinària, en comparació amb altres poblacions veïnes, i suposa sobre tot la consideració de les campanes (i per suposat el seu ús) com a pròpies.


No menys important és el campanó de les hores de la terrassa; una peça hemisfèrica fosa en 1742, i per tant la més antiga del campanar. Adornada amb una frase de protecció (no tenien millor parallamps en aquell moment) implica la voluntat municipal de marcar el temps comunitari, completant els tocs de les campanes com direm més avant.

El rellotge de Sant Llorenç d’Alberic

El campanar de Sant Llorenç conserva un dels pocs rellotges mecànics en ús de tota la Comunitat Valenciana. És sabut que el rellotge, signe d’autonomia municipal, fou concedit als ajuntaments com un dret al llarg dels segles. Així com en tota Europa es multiplicaven els esforços per ubicar la torre del rellotge en un lloc diferent de la torre de les campanes, en casa nostra, i ja a partir del 1372, amb l’aparició del primer rellotge municipal de la ciutat de València, on encara perviu el carrer del Rellotge Vell, es va decidir per arribar a concòrdies és a dir per a aprofitar immobles existents, de manera que una mateixa torre, en aquest cas el campanar de Sant Llorenç, tenia un doble ús, cívic (el rellotge) i religiós (les campanes litúrgiques. És de veres que els tocs litúrgics ordenaven millor la vida quotidiana, però el rellotge era sobre tot un signe d’autonomia municipal i una màquina, més o menys perfecta, per marcar el temps comunitari.

Però aquell dret aconseguit pel municipi és també una obligació municipal, ja que l’ajuntament està obligat, des del mateix moment de l’existència del rellotge públic, a comunicar als ciutadans de l’hora que és, tant de dia com de nit. No es tracta d’un regal, sinó de l’obligació municipal d’informar del pas del temps, dret que tenen els ciutadans i al qual no poden renunciar.


El rellotge del segle XVIII ja no existeix, però hi ha en el seu lloc el segon o tercer posterior, encara en funcionament. Es tracta d’una maquinària instal•lada per BLASCO de Roquetes i modificada per MANCLÚS de València, de manera que es remunta automàticament amb motor elèctric. No obstant el seu funcionament és mecànic, basat en l’oscil•lació regular del pèndul. A partir dels anys 80 es van substituir els rellotges mecànics per ordinadors, basant-se en la falsa idea del progrés. Efectivament, un ordinador és una màquina molt més exacta, però al mateix temps, d’una duració molt limitada, si no cau abans un llamp. De manera general els rellotges mecànics venen a durar, bé conservats, més de 150 anys, mentre que són rars els ordinadors que arriben als 10 anys de vida, bé per quedar obsoleta la seua maquinària o bé per avaria.

Els tocs de les campanes de Sant Llorenç d’Alberic

La restauració exemplar realitzada en 2009 per l’empresa 2001 TÉCNICA Y ARTESANIA va permetre recuperar els tres aspectes més significatius i patrimonials d’unes campanes. Per una part es va retrobar la sonoritat original, ja que es restaurà una de les truges o contrapesos de fusta existents, que va servir de model per a la resta. En conseqüència es van poder programar, gràcies a la utilització de les més modernes tecnologies, els tocs tradicionals en les campanes restaurades. Fins i tot la campaneta de senyals, que durant molts anys servia per als quarts del rellotge, va tornar al seu ús original. I tercera part molt important, les noves instal•lacions i els nous mecanismes, no impedeixen el toc manual de les campanes. En conseqüència s’ha creat una colla de campaners, molt interessats pel seu ofici, que tracten, a través del seu esforç personal, de transmetre, a través de les campanes històriques d’Alberic, i a través dels tocs tradicionals d’Alberic, els sentiments, les emocions, les creences, és a dir el patrimoni immaterial més antic de la població.

No es tracta d’una colla que toca quan vol i el que vol; pel contrari són interessats en preservar, transmetre i viure el patrimoni immaterial d’Alberic, com a fet cultural rebut de les generacions anteriors i que cal transmetre, millorat, a les generacions futures. Hem d’afegir, la voluntat de formació de la colla de campaners, que es va materialitzar en un curset que vaig tenir l’honor de conduir el dia 2 de febrer de 2010.

Per altra part, el rellotge funciona de manera tradicional, és a dir que és la mateixa maquinària la qual transmet, mitjançant un parell de llargs cables, l’impuls a l’anomenada soneria, és a dir als campanós de quarts i de les hores. Es tracta per tant d’un fet patrimonial afegit: el rellotge no simula funcionar, sinó que realment mou les agulles de la mostra o esfera i també fa sonar els timbres propis. Justament aquesta maquinària històrica impossibilita el silenci nocturn sense manipular de forma important el rellotge i els seus mecanismes i per tant de destruir part dels seus valors.

Cal recordar, per altra part, que els tocs de les campanes no estan tan separats dels tocs del rellotge, ja que en la societat tradicional formaven part d’una sàvia simbiosi. Certament els tocs del rellotge marquen el pas del temps, però no indiquen el pas de la jornada. Vull dir, quan toquen les set, del mati o de la vesprada, pot ser de dia o de nit, segons la temporada, mentre que quan tocava l’alba o l’Ave Maria de la vesprada, indicava els límits de la jornada, és a dir del temps on el sol marca la vida col•lectiva.


Per altra banda, els tocs de festa o de mort marquen moments diferents i importants per a tota la població. Limitar els tocs de les campanes a la comunitat cristiana d’Alberic és una reducció important del seu valor patrimonial i segurament també una renúncia a aquells valors que permeteren preservar les campanes al llarg de guerres i revoltes per la població local.

Soroll o patrimoni?

Tractar d’aplicar la normativa de soroll a un fet patrimonial multisecular és tan absurd com pretendre suprimir el trànsit nocturn d’Alberic en nom del descans personal o voler prohibir les festes, ja que impedeixen per uns dies el lliure trànsit dels vehicles per la població.

És sobre tot proposar una vulneració de la llei del patrimoni cultural valencià. Per una part el patrimoni material està ja protegit per trobar-se en un immoble que és Bé de Rellevància Local segons l’esmentada llei. Per altra part el patrimoni immaterial, tot i que encara no declarat, és susceptible de ser-ho, a proposta local davant la Conselleria de Cultura i Esport. Aquesta petició estaria en la línia, mundialment compartida, de primar la protecció del patrimoni immaterial, sota l’empara de la UNESCO, degut precisament al seu interés per desvetllar els sentiments locals més profunds, i degut també a la seua fragilitat.

Si, basant-se en la normativa de soroll s’aconseguiren parar, encara que fora temporalment, les campanes i els campanós, la destrucció patrimonial que suposa el seu silenci suposaria un delicte comunitari molt major que la simple molèstia personal que puga sentir un individu.

Es tracta de considerar què és més important: allò que té valor comunitari, i per tant està protegit per la Llei del Patrimoni Cultural Valencià, o la molèstia individual, que pot estar contemplada per la normativa de soroll. En aquest cas, exclusivament, podria, i jo crec que amb escàs èxit, proposar la insonorització de la seua casa (igual que qualsevol ciutadà pot proposar, també amb escàs èxit, que insonoritzen la seua casa per viure al costat d’una autovia). Però proposar el silenci de les campanes, encara que siga de nit, és una destrucció patrimonial tan immensa, que no sols contradiu i s'hi oposa a la Llei del Patrimoni Cultural Valencià, sinó que també és contrària a l’esforç que durant tres segles han fet els ciutadans d’Alberic per preservar el seu patrimoni material i immaterial.

LLOP i BAYO, Francesc
(30-12-2010)
  • Parròquia de Sant Llorenç Màrtir - ALBERIC: Campanes, campaners i tocs
  • ALBERIC: Campanes, campaners i tocs
  • 2001 TÉCNICA Y ARTESANÍA, S. L. (MASSANASSA) : Intervencions
  • Soroll i denúncies: Bibliografia
  • Francesc LLOP i BAYO: bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    © Campaners de la Catedral de València (2024)
    campaners@hotmail.com
    Actualització: 19-03-2024
    Convertir a PDF

    Connectats: 38 Visitants: 38 Usuaris: 0