Campanar de la Catedral de Vic - Autor: MONREAL, Luis
Aquest Mercat del Ram assistim a la“reestrena”del vell cloquer d’Oliba, torre o campanar finalitzat l’any 1064, pocs anys després de la mort del bisbe tenaç, pacificador i pare de la pàtria. El famós terratrèmol de la Candelera que sacsejà bona part del Principat el 2 de febrer de 1428, va fer víctimes i enfonsà uns quants cloquers i esglésies d’arreu. La catedral de Vic aguantà ferma, però la prudència i el temor a noves rèpliques van aconsellar de tapiar els finestrals. Les reformes del barroc a finals del XVII, principis del XVIII i la necessitat de fer arribar més lluny el so de la campana de les hores en un Vic que creixia pel sector dels Caputxins i l’Eixample Morató, farien la resta: propiciar un enlairament de la torre que a tenor de l’estil de l’època es resolgué mitjançant una capçana d’inspiració barroca amb comunidor obert i campana dels quarts al coronament. Així és com el van veure, personatges il·lustres que el van descriure a finals del XVIII, tapiat i fosc com encara el vam conèixer molts, fins a finals dels anys seixanta.
El viatger Francisco de Zamora després de lamentar (any 1878) que es perdria “La Rotunda” (es obra seria) si el que es pretenia era allargar la Catedral, comenta la singularitat d’un campanar que aleshores ja li va semblar poc corrent La torre antigua, aunque aquí no la conozcan , tiene mérito Els estils arquitectònics no s’havien quiratat prou bé i el romànic encara es veia com una “romanalla” sols present en petites ermites i escasses parròquies rurals migrades de recursos.
Després de la foguerada artística del barroc, havia arribat –encara que tardanament a Vic- la formalitat del neoclassicisme. Aquí ens topem amb el testimoni del Baró de Maldà, home de gustos refinats, provinent de Barcelona i escàpol dels soldats napoleònics (tardor de 1808) que no escatimà temps per badoquejar pels carrers i les esglésies d’una ciutat, inicialment encalmada. La descripció que fa del cloquer, al marge del que pot admirar en una Catedral neoclàssica estrenada de cap i de nou, és d’una candidesa i un lèxic impagables
No correspon gens son campanar quadrat, en sa hechura de allò ben obscur, de parets algo caxalejadas per lo tant vell com ya era de la antigua Cathedral, y sobre uns a modo de pilars quadrats des de las parets quadradas de dit campanar, ab dos o tres finestrals per paret, finit en lo més alt ab teulada prou xata y, al mitg un guarniment de ferro que sosté dintre la campana que toca los quarts del rellotge y , sota, dintre d’aquell cubertet, la campana major que toca las horas, y ab lo batall tan sols los combregàs sent parrochia dita Cathedral.
La darrera nota serà la que ens ofrena Gonçal de Reparaç, en el seu llibre“La Plana de Vic” publicat l’any 1923. Geògraf , home de cultura i científic, coneixia perfectament els resultats d’aquella expedició arqueològica que havien organitzat quinze anys abans els membres de l’IEC amb Puig i Cadafalch, Josep M. Goday i el nostre primer conservador del Museu Diocesà mossèn Josep Gudiol. Aquella “Missió Arqueològica Jurídica per la ratlla d'Aragó”, elevà l’estil romànic català a categoria d’art nacional. Reparaç, un home que havia viatjat i havia observat gravats en llibres d’arquitectura; documentat en la història de la catedral vigatana, ens sorprèn amb una descripció ben genuïna
El vell campanar, que és tot el que queda de l’edifici romànic, data del segle XI o XIIè. Es frapant la semblança que té amb certes torres de l’època almohade i merinida del Marroc.
Un nou apunt en la ment d’uns altres ulls.
L’obertura dels finestrals romànics amb la consolidació necessària del massís del cloquer a partir dels anys seixanta del segle passat no s’explicaria sense un sentiment i reconeixement previs. Uns inicis, els de la represa i la restauració del cloquer d’Oliba, que ja preludiava amb dolgut afecte l’any 1893 Josep Serra i Campdelacreu i ho manifestà amb llàgrimes als ulls al dedicar el primer àlbum guia de Vic al seu fill Hermenegild, premort pocs anys abans.
Si ara aquest monument sorprèn (en castellà utilitza “excita” ) l’entusiasme del viatger intel·ligent , la seva admiració encara seria més gran el dia en que, com ja s’ha intentat assegurant llur solidesa, s’obrissin llurs finestrals cegats, i es coronant-lo dignament i sense desposseir-lo del color que els segles li han imprès en les seves tosques pedres, fos objecte d’una respectuosa i complerta restauració
Setanta anys després, Eduard Junyent va recollir el testimoni de Campdelacreu i l’estela de mossèn Gudiol iniciant amb pocs recursos i molt esforç una obra de rehabilitació, compactació i obertura dels finestrals que havia de retornar el vell cloquer a les seves arrels romàniques, mentre s’optava per mantenir la fesomia abarrocada del seu enlairament tardà.
La “reinauguració” d’aquest dissabte, és una celebració que posa en solfa altra vegada el valor històric, cultural i religiós del campanar de Vic. Icona per excel·lència, dipòsit mineral d’històries de guaites i campaners entotsolats, de tocs de corn, esquelles i címbals, altaveu del “viafós”, llanterna de senyals, refugi del primer rellotge civil de la ciutat i terrat privilegiat de campaneria per a la convocatòria i avís a la comunitat. Una inauguració, que hauria de ser més enllà del benefici de l’obra restaurada, un homenatge als homes que amb la seva tossuderia, dedicació i estudi han contribuït a retenir, malgrat tots els ensurts geològics, arquitectònics i bèl·lics, un monument cabdal de la nostra història i que com va deixar escrit Eduard Junyent “és el rei dels campanars romànics segons model construït pel bisbe Oliba amb la major elegància i esveltesa de línies que l’obtinguda a Ripoll i a Cuixà i com a model que fou dels campanars romànics d’importació llombarda” . Oliba, Campdelacreu, Gudiol, Junyent: sentiu les velles campanes? Avui i més que mai, també branden per a vosaltres.
 |
||
© El 9 Nou (2012) © Campaners de la Catedral de València (2024) campaners@hotmail.com Actualització: 25-04-2024 |
||