MASRIERA, Francesc - El so de les campanes

El so de les campanes

El diumenge de Pasqua dormia plàcidament -devien ser més o menys les 10 del matí- quan de cop i volta em va despertar el so de les campanes de Santa Maria que, a diferència d’altres vegades, no tocaven les hores sinó alguna melodia que devia estar relacionada amb la festivitat d’aquest dia. Endormiscat encara, durant els deu minuts llargs que, més o menys, va durar el repicar de les campanes, vaig tenir la meravellosa sensació que la musicalitat del so que desprenien em transportava al Mataró dels segles XIV-XV, quan -imagino- la Basílica devia ser una església plenament gòtica i la petita vila que l’envoltava devia estar plena d’arcs ogivals que embellien el paisatge. Quin greu em sap que, tal com si que ha passat en altres llocs, la història no ens hagi llegat més mostres d’aquest fascinant estil arquitectònic. Us imagineu quina ciutat tindríem?

Repassant mentalment el catàleg del patrimoni recordo que, més enllà d’alguns arcs de la nau, la base del campanar i les gàrgoles de la Basílica, només alguns elements (bàsicament finestrals) ens recorden la seva existència. Definitivament -penso-, la història no ha estat gens generosa amb nosaltres.

Un cop despert, quan ja feia una bona estona que les campanes havien deixat de sonar, em va venir al cap un capítol de Notre Dame de Paris en què Victor Hugo descriu, com ningú més sap fer-ho, com era la ciutat gòtica del segle XV: “Y si quiere recibir de la vieja ciudad una impresión que la moderna ya no puede darle, suba una mañana de gran fiesta, el domingo de Pascua o de Pentecostés al amanecer, a un punto elevado desde donde domine la capital entera y asista al despertar de los carillones. Vea, a una señal procedente del cielo, pues es el sol quien la da, cómo esas mil iglesias se estremecen a la vez (...) Y diga si sabe de la existencia en el mundo de algo más rico, más alegre, más dorado, más deslumbrante que este tumulto de campanas y de tintineos, que esta hoguera de música, que estas diez mil voces de bronce cantando a la vez en flautas de piedra de trescientos pies de altura, que esta ciudad que no es sino una orquesta, que esta sinfonía que suena como una tormenta”.

Sovint, quan algun amic de fora de Mataró em pregunta què és el que més m’agrada de la meva ciutat, contesto, sense dubtar, el campanar de Santa Maria. De fet és, probablement, la raó principal per la que fa uns anys vaig decidir comprar el pis on visc ara: sortir a la terrassa i gaudir de la vista del campanar -sobretot de nit, quan estava il·luminat- era un goig impagable. Més endavant -maleït sigui el dia-, algú va decidir que s’havia d’aixecar un bloc de pisos a la vorera del davant i el meu goig se’n va anar en orris. Des d’aleshores, el so de les campanes tocant les hores em recorda la seva existència. Hauré d’esperar fins a la propera festivitat per tornar a escoltar la seva música? Tant de bo em despertés cada dia.

MASRIERA, Francesc
Gestor esportiu
Capgròs.com (16-04-2012)
  • MATARÓ: Campanas, campaneros y toques
  • Ruido y denuncias: Bibliografía

     

  • Volver a la página anterior
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    Buscar campana, campanario, población, fundidor, año fundición, epigrafía, autor, artículo
    © Capgròs.com (2012)
    © Campaners de la Catedral de València (2017)
    campaners@hotmail.com
    : 25-11-2017
    Convertir a PDF