Xeresa: un inventari de campanes

Tocar i voltejar les campanes no resulta gens fàcil perquè es tracta d'un instrument musical. Per això, tocar les campanes, revoltejar i fer-les cantar, és més que un ofici, és un art que crea musicalitat, que expressa un estil i que porta sempre, qualsevol que siga el seu so, una enorme càrrega sentimental. D'ací que l'ofici de campaner l'hem d'equiparar al de mÚsic. Els campaners han sigut tradicionalment personalitats ben definides al poble, els quals, amb il·lusió i profund sentit del seu quefer, entengueren aquest ofici com un art, com un mitjà de comunicar-se i trametre missatges al veïnat de Xeresa.

La campana és un bell instrument musical en forma de copa invertida, que es troba ferit pel batall perquè sone. El batall és una peça metàl·lica que penja del centre de la campana i colpeja fortament les parets a fi que la seua veu siga oïda per tot el poble. La campana es divideix en tres parts, a saber: la truja o jou, la copa i el batall. La truja fa de contrapés a la resta de la campana i sol ser de fusta, però també ho pot ser de ferro. La copa és de bronze, fosa amb diversos aliatges. El batall és de ferro, i n'hi ha també de fusta. La pera o coroneta és de ferro massís.

Els tocs de les campanes, amb repiquet o sense, han coordinat les activitats laborals, casolanes i festives de Xeresa al llarg del temps històric. Una època en què el pas de les hores es relacionava directament amb els cicles de la Natura i s'hi adaptaven al lent discórrer de les estacions. Per exemple, el toc de l'alba es tocava quan eixia el sol i la gent havia de començar les faenes del camp o de la casa. Per això, aquest toc variava gairebé diàriament, en funció de l'hora solar.

En aquell temps en què els tocs de les campanes marcaven la vida als xeresans, el dia es destinava a la comunicació i la nit al silenci. Les festes patronals del poble o dels seus barris començaven, i encara comencen, la vespra -qui no fa la vespra no fa la festa- amb el volteig general de les campanes de Sant Antoni al mateix temps que inicien les seues desfilades la banda de mÚsica i es disparen alguns coets, castells o mascletades. El silenci anual de les campanes es manté encara els tres dies sagrats de Setmana Santa, és a dir, des del Glòria de la missa de Dijous Sant que ara s'oficia a la vesprada, però que abans es feia al matí fins al Glòria de la missa de Resurrecció, a mitja nit entre el Dissabte Sant i el Diumenge de Pasqua. Durant aquest temps de silenci en què emmudia el campanar, prenien el relleu les batzoles, peces de fusta que, amb el seu so opac, acompanyaven els escolans quan anunciaven els tocs per als diversos oficis litÚrgics. Aquests silenci sacre s'acompanyava d'altres normes municipals i eclesials que el regulaven, com per exemple la prohibició de cantar o riure en pÚblic, d'escoltar mÚsica diferent a la sacra, observar el silenci en la faena o en els jocs...

El Concili Vaticà II va suposar la simplificació, quan no la desaparició, d'aquests rituals religiosos relacionats amb les necessitats més primàries de la vida. En conseqüència, els tocs que acompanyaven aquests ritus desaparegueren, justament perquè s'anul·lava aquesta funció tradicional informativa i d'acompanyament dels veïns, és a dir dels tocs indicatius d'un soterrar, de la divisió del dia, dels pernoliars, dels albats, de la festa, de l'arribada d'algun personatge... Només alguns d'ells com els tocs de missa, el revolteig general de les festes o els tocs que assenyalen alguna defunció continuen mantenint la seua presència viva a Xeresa. La tradició sonora de Xeresa, els tocs habituals i els campaners, amb la seua aportació llegendària, són uns temes que caldria abordar aviat a fi de recuperar costums entranyables del poble que han marcat a foc durant molts segles les conductes dels xeresans de moltes generacions.

Una vegada que ens hem aproximat a les funcions de les campanes a Xeresa, reprenguem el motiu del nostre article pel lloc més adequat, el lloc on s'hi troben. El campanar de l'església de Sant Antoni de Pàdua és una torre de secció quadrangular dividit en quatre altures amb 4,5 m d'amplària per quasi 30 m d'alçària aproximada, datat a finals del segle XVIII o principis del XIX i construït amb els materials típics d'aquesta època: maçoneria o rajola i argamassa. L'estil neoclàssic del campanar s'inspira directament en les línies estilístiques del campanar de la Col·legiata de Gandia, de la qual era subsidiària l’esglesia de Xeresa. La sala o cos de campanes se situa en el segon cos. Hi ha instal·lat un mecanisme d'electrificació dels tocs, a base d'un electromall amb motor de vol continu. La distribució actual de les campanes al campanar és així:

La Puríssima és una campana, de bona conservació, de la qual desconeixem les mesures. L'epigrafia que porta incorporada al cos n'indica la datació: l'any 1941 en què fou fosa a la foneria de Manuel Roses Vidal de Silla. Probablement la parròquia de Sant Antoni o l'Ajuntament de Xeresa conserven els documents que podrien explicar-nos el motiu de la fabricació, segurament feta per substituir una campana més antiga que podria presentar algun badall (que substituïa a les que és van fondre durant la Guerra Civil). El jou o truja és de ferro del tipus ManclÚs. Al cos porta la inscripció següent:

T.: PURISIMA CONCEPCION; SIENDO CURA DE LA PARROQUIA D. JOSÉ MARÍA MESTRE PIZARRO - ALCALDE D. MIGUEL PELLICER; FUNDICION/ DE/ MANUEL ROSES VIDAL/ HIJO DE M. ROSES SANTOS/ VALENCIA; JERESA/ 1941

La segona campana és l'anomenada Nostra Senyora del Pilar. És una campana de bronze ben conservada de mides, 83 cm de diàmetre de boca, per una altura del bronze de 74 cm i una vora de 8 cm, amb 331 kg de pes aproximat. La truja o jou és de ferro tipus ManclÚs. Es diferencia de la resta de campanes perquè presenta unes anses antropomorfes. Igual que la Puríssima, fou fosa l'any 1941 en les foneries de Manuel Roses Vidal. Potser el seu nom prové de la devoció que el règim franquista tributava a la mare de Déu saragossana en aquells anys immediats de la guerra civil. En tot cas, només es tracta d'una hipòtesi que caldria confirmar a través d'una investigació als arxius parroquials i municipals. Com la seua companya, la Puríssima, també porta una inscripció epigràfica al seu cos que delata l'edat:

T. NUESTRA SEÑORA DEL PILAR; M.; FUNDICIÓN/ DE/ MANUEL ROSES VIDAL/ HIJO DE M. ROSES SANTOS/ VALENCIA; JERESA/ 1941; MP.: SIENDO CURA DE LA PARROQUIA D. JOSÉ MARIA MESTRE PIZARRO - ALCALDE D. MIGUEL PELLICER

La tercera campana pren el seu nom del sant patró xeresà, Sant Antoni de Pàdua, en bon estat de conservació, disposa d'unes mides de 108 cm de boca per 90 cm d'altura del bronze, 10 cm de vora i un pes aproximat de 729 kg, subjectada per una truja tipus ManclÚs i ornada de garlandes al voltant de la copa. Per les mides, pel pes i pel nom és, amb diferència, la campana més grossa de l'església, procedent d'una de més antiga que caldria documentar. Es va refondre a la fàbrica de Salvador ManclÚs l'any 1986, com l'epigrafia gravada al cos explica:

T. SAN ANTONIO DE PADUA; M.; SIENDO CURA DE LA PARROQUIA/ D. JOSÉ Mª MIGUEL PELLICER/ REFUNDIDA EN 1986.

Aquesta tercera campana tanca l'univers sonor de l'església de Sant Antoni de Pàdua que demanava sant Carles Borromeu per als usos parroquials. Aquesta exigència venia donada per la instal·lació de tres campanes: una de grossa, una de mitjana i una altra de menuda. Totes les tres compactades en un sol so.

La instal·lació del rellotge al campanar de Sant Antoni, va exigir la presència de dues campanes diferents, un campanó per als quarts i una campana mitjana per a les hores. El campanó de quarts és una campana de mides ajustades amb una boca de 53 cm, una altura del bronze de 28 cm, una vora de només 4 cm i un pes aproximat de 86 Kg.

La campana d'hores, històricament el seny més important de tota l'església de Sant Antoni, té una boca de 82 cm per una altura del bronze de 69 cm, una vora de 7 cm i un pes aproximat de 319; es va fondre a les instal·lacions de Vicente Roses de València l'any 1803. Igual com el campanó anterior, la truja és una simple biga de ferro. Tot i que l'estat de conservació és deplorable, pel seu interès històric caldria restaurar-la, restituir l'antiga instal·lació per reposar els valors sonors i culturals de l´instrument, així com els tocs tradicionals, així com incoar expedient administratiu per incloure-la a l'Inventari General de Béns Mobles. L'epigrafia descobreix la seua antiguitat:

T. VISENTE ROCES ME FECIT AÑO 1803; M.; SAN ANTONIO

A ningÚ no se li escapa la importància cultural que mantenen encara avui els tocs de campanes i la figura suggestiva dels campaners que han exercit el seu ofici a Xeresa. Potser resulte actualment inviable retornar a les velles tradicions campaneres que dividien el temps, almenys allò que sí que podem fer és posar a l'abast de les noves generacions tot l'ampli ventall de tradicions que per alguns veïns de Xeresa resulten encara molt pròximes i per a d'altres semblen estratosfèriques que durant molts segles varen regular la vida social, política i laboral de Xeresa.

Joan IBORRA
"La Cisterna, revista cultural de Xeresa. Centre d´Estudis i Investigacions Xeresans" Nº 10 (Juliol de 2002)
  • Parròquia de Sant Antoni de Padua - XERESA: Campanes, campaners i tocs
  • XERESA: Campanes, campaners i tocs
  • Campanars: Bibliografia
  • Campanes (inscripcions, descripció): Bibliografia
  • Campanes (història general i tòpics): Bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    © La Cisterna, revista cultural de Xeresa (2002)
    © Campaners de la Catedral de València (2024)
    campaners@hotmail.com
    Actualització: 29-03-2024
    Convertir a PDF

    Connectats: 96 Visitants: 96 Usuaris: 0