La vida secreta de les campanes


Es diu Climent Ribera, dedueixo que deu voltar els setanta anys i és un plaer conversar-hi. Ha fet una tasca immensa al Monestir de Sant Cugat, ordenant el patrimoni documental que es conserva a l'arxiu de la parròquia, i, com a historiador rigorós que és, viu amb passió la seva feina i tracta amb cura exquisida el material amb què treballa. Em transmet amb entusiasme els valors del capital històric del Monestir i penso que ell és també un capital de la ciutat. Un capital humà, ja que tot allò que sap, tot l'univers de dades que ha recollit al llarg dels anys fa molt de temps que l'està aplegant en un llibre que, tan bon punt estigui acabat –encara trigarà una mica a veure la llum–, serà una petita joia per a Sant Cugat.

Sento un gran interès –un interès romàntic, si es vol– per la vida secreta o amagada de les campanes del Monestir, aquestes campanes que alguns nouvinguts, superbiosament, pretenen emmudir en considerar-les un enutjós vestigi del passat. Les nostres campanes, com les campanes d'arreu del món, són documents sonors d'un valor incalculable que han travessat els segles i que han tingut un paper actiu en bona part dels fets més importants de la història. Recordem, per exemple, la campana Honorata de la Catedral de Barcelona, que va ser feta al segle XIV i que Felip V, amb la catalanofòbia que el caracteritzava, va ordenar destruir per haver cridat el sometent contra ell. Per altra banda, el fet que les campanes tinguin nom –nom de dona, la majoria–, ja diu molt de la personalitat que els atribuïm i del vincle afectiu que hi establim.

El senyor Climent Ribera m'explica que quan hi havia tempesta i perill de pedregada la nostra Gambirota –la campana més estimada pels santcugatencs–, tocava sense descans des del cimbori del Monestir i tenia una sonoritat tan potent que els monjos de Montserrat van intentar comprar-la oferint tantes monedes de plata com cabessin en el seu interior. La Gambirota, a més, va ser la campana que va tocar a sometent la nit de Nadal del 1351, després que l'abat Biure fos assassinat per l'aventurer Berenguer de Saltells mentre celebrava la missa del gall. Per desgràcia, el pas del temps la va malmetre i a mitjan segle XIX va ser refosa. Curiosament, malgrat l'enorme popularitat d'aquesta campana, només se'n conserva una única imatge gràfica que podem veure en el retaule del "martiri de Sant Cugat", d'Ayne Bru, del segle XVI.

L'any 1936, en esclatar la guerra, la major part de les campanes de Catalunya van ser destruïdes i convertides en material bèl·lic. Aquest, concretament, va ser el cas de les sis campanes litúrgiques de Sant Cugat, entre les quals la refosa Gambirota. Totes sis van desaparèixer. Les úniques que van sobreviure van ser les dues del rellotge, les que avui marquen les hores i els quarts, que daten de l'any 1620. També m'explica el senyor Ribera que un cop acabada la guerra es van construir quatre noves campanes: la Severa, la Juliana, la Semproniana i la Gugada. La Cugada és la campana major i té una inscripció en llatí que parla de la seva veu dolça, agradable i sonora.

M'hi passaria molta més estona escoltant el senyor Ribera, però el temps ha fugit, s'ha fet fosc i quan surto a l'exterior la campana de les hores m'anuncia que són les vuit. Alço la vista, la miro i penso en els quatre-cents anys que fa que és aquí i en les setze generacions de santcugatencs que han escoltat la seva veu. Això em commou. M'agrada sentir-la mentre segueixo el meu camí confortat per la seva companyia.

ALEXANDRE, Víctor

Diari de Sant Cugat (10-02-2014)

  • SANT CUGAT DEL VALLÈS: Campanes, campaners i tocs
  • Destruccions de campanars i campanes: Bibliografia
  • Tocs manuals de campanes: Bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    Buscar campana, campanar, població, fonedor, epigrafia, any fosa, autor, article
    © Diari de Sant Cugat (2014)
    © Campaners de la Catedral de València (2017)
    campaners@hotmail.com
    : 27-03-2017
    Convertir a PDF