El comentari del poema 'El campanar', a càrrec de César Martín

El comentari del poema 'El campanar', a càrrec de César Martín - Autor: LLAVINA, Jordi
El comentari del poema 'El campanar', a càrrec de César Martín - Autor: LLAVINA, Jordi

En la presentació de l’antologia La mano del fuego que va tenir lloc a Vilafranca el proppassat dissabte, César Martín, un lector molt rigorós, originari de Palència, ens va oferir aquesta esplèndida exegesi del poema “El campanar”:

El campanar

Sovint, sovint, com per la dreta escala
d'un campanar, fosca i en runes,
pujo cercant la inaccessible llum;
ple de fatiga dono voltes,
palpants els murs en la tenebra espessa,
graó rera graó.
Però de temps en temps,
sento la veu de les campanes,
clara i alegre, ressonar,
tocant a festa allà en l'altura,
i veig per la finestra en el silenci
de l'alba els camps estesos, esperant.
Aurores de la infància, com us trobo
llavors, ah, com encara dintre meu,
una llavor de joia perdurable
pugna per fer-se planta exuberant!
Com crides, infantesa, en les profundes
capes del cor, com, de genolls, et trobo,
Déu meu, llavors, tornat pura lloança!

Comentari

Tot trencant el que aconsellaria la lògica, començaré per la conclusió: al meu parer, El campanar és un poema místic, o sigui agustinià, o sigui platònic.

Místic, del grec mistikós -misteriós, arcà, secret-, fa referència a una saviesa no evident o manifesta, sinó oculta, només accessible després de superar un ardu període d’ascesi, és a dir, de disciplina i purificació personal.

Plató considerava que hi havia dues maneres d’arribar al coneixement. La primera seria l’experiència sensorial, que és a l’abast de tothom però que únicament ens permet accedir a un coneixement superficial, si no fals. La segona, i en opinió de Plató l’única segura, seria la percepció directa dels arquetips o Idees eternes, el coneixement de les quals, si bé innat, ha estat oblidat pels homes i requereix per tant la recuperació de la memòria perduda. Sant Agustí, que fa servir el platonisme com a base filosòfica del cristianisme, hi afegeix una tercera i més perfecta: la veritat revelada per Déu a través de la Bíblia.

A partit d'aquest plantejament, els místics medievals i renaixentistes van configurar les tres vies que caldria recórrer successivament per arribar a Déu o al coneixement: la via purgativa, en què es disciplinen els sentits; la via il·luminativa, en què l’enteniment és il·luminat per la veritat; i la via unitiva, en què l’home assoleix la unió amb Déu, considerat la saviesa absoluta.

L’estructura ternària d’El campanar s'emmiralla en aquest esquema. Cada estrofa es correspon, per més sui generis que es vulgui, amb cadascuna de les tres vies clàssiques de la mística i en el seu mateix ordre.

La primera estrofa recrea la via purgativa, l’estat habitual (sovint, sovint) del poeta, qui malgrat fer un gran esforç pujant graó rere graó per una escala dreta, fosca i en runes per atansar-se a un coneixement que veu inabastable (la inaccessible llum), no pot treure més que un estèril palpar els murs en la tenebra espessa.

La segona descriu la via il·luminativa, una experiència que ja no és pas freqüent (sovint, sovint) com la anterior, sinó inusual (de temps en temps), però que implica l’anterior i que també es desenvolupa al campanar. El poeta experimenta la il·luminació del coneixement, expressada per mitjà de dues poderoses imatges: la veu de les campanes, que ressona clara i alegre (...) tocant a festa allà en l’altura, i la llum de l’alba que es vessa silenciosa sobre els camps estesos. L'escala dreta i els murs de la primera estrofa han deixat el seu lloc a les campanes i l'alba, i el que abans era fatiga i tenebra, és ara festa i claror.

Ja som a punt d’entrar a la tercera estrofa, però abans voldria recordar els dos versos finals de la segona –i veig per la finestra en el silenci / de l’alba els camps estesos, esperant– i posar el focus sobre l’última paraula: esperant, una forma verbal el subjecte de la qual no sabem si és el poeta, si són els camps o, per què no, si són tots dos, l’home i el món, alhora.

Vinyoli es troba i ens té esperant, suspesos en una tensió expectant. Després de pujar per la dreta escala i palpar els murs en la tenebra espessa, ha sentit les campanes i ha gaudit de l’alba, però no en té prou. No es conforma amb el so llunyà de la campana ni amb la llum difusa de l’aurora. Vol arribar a la saviesa plena representada per la unió amb Déu, i la troba finalment dins seu, en les aurores de la infància. en les profundes capes del cor i en la lloança, és a dir, en la puresa, en l’amor i en la humilitat.

Per què he triat aquest poema? Entre els set i els deu anys vaig fer d’escolà a la parròquia del meu poble. Sovint, sovint, a vegades més d’un cop al dia, pujava al campanar darrere del senyor Marcial, el sagristà, a qui tenia prohibit avançar i que, amb més de setanta anys, caminava a poc a poc, palpant els murs en la tenebra espessa. Ni ell, crec, ni jo, per descomptat, cercàvem la inaccessible llum. Però a tots dos ens agradava la veu de les campanes clara i alegre i veure els camps estesos, esperant.

LLAVINA, Jordi

I Centenari Joan Vinyoli (20-10-2014)

  • Campanes (història general i tòpics): Bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    Buscar campana, campanar, població, fonedor, epigrafia, any fosa, autor, article
    © I Centenari Joan Vinyoli (2014)
    © Campaners de la Catedral de València (2017)
    campaners@hotmail.com
    : 18-10-2017
    Convertir a PDF