Les campanes

Quan jo vaig néixer, l´horabaixa d´un dia de Tots Sants de postguerra, tot just acabava d´obrir els ulls a la vida començaren a tocar les campanes. Tocaven de mort. Dang, dang, ding? Mon pare em contava que els meus primers crits coincidiren amb el cantussol dels capellans que tornaven del cementiri. Venien de cantar responsoris i salms en sufragi dels difunts. Encara ho feien durant el camí de retorn. Passaren, creu alçada, molt a prop de canostra i el cantiri d´escolans i clergues vingué a unir-se als meus primers plors. El toc de les campanes ofegà les veus.

No vaig néixer amb cap altre signe que mereixi accentuar-se. Només aquell contrast entre la vida que esclata entre les cuixes d´una mare i les campanes que estenen el seu plany més enllà dels carrers, fins a l´extrem dels camins que menen a foravila, vers les garrigues i les pastures. Només aquell contrast: l´enèrgica vitalitat d´un cor disposat a guanyar el combat de viure en una tarda trista, fúnebre de novembre. Hi ha un vers de Josep Carner que ho explica. Pertany a un poema de paisatge que parla de tardors: "En l´aire gris, les velles campanes fan un plor". Les campanes ploraren, aquell dia, pels morts del meu poble. Jo també vaig plorar. Però el meu era un plor que cercava barallar-se amb la mort. Un plor d´atreviment i gosadia.

Diuen que els contrastos d´aquesta naturalesa només acompanyen el naixement dels herois i els déus. Qui m´ho hauria dit?

La nit de Tots Sants les campanes voltaven fins a la matinada. La gent deia que les ànimes dels morts s´evaporen dins l´atmosfera i tresquen per l´aire i, en reconèixer les campanes del seu poble, perquè el seu sò els acompanyà tota la vida, cerquen refugi sota les teulades de les cases que habitaren, com qui fuig d´un temporal i espera trobar un port.

Anys més tard, acudia amb els escolans al campanar. Tocàvem durant tota la nit: Dang, dang? Per l´obertura mirava les teulades i m´afigurava les ànimes de la gent que havia viscut sota aquells sostres: alguns, coneguts nostres. Aquelles ànimes observaven la gent que habitava les cases que havien estat seves, i n´escoltaven les converses. Potser, les mateixes de sempre: desapareixen els homes i les dones, però queda el decorat. I aquells que ara l´ocupen es diuen les mateixes coses que van dir-se aquells altres, fa molt de temps. I tornen a contar-se les històries de sempre.

Al campanar hi portaven un ribell de bunyols i unes ampolles de vi dolç pels escolans, perquè els fos més bona de passar la nit. Tocaven de mort, les ànimes sobrevolaven les teulades, a les cases encenien espelmes i animetes, però aquells joves menjaven bunyols i bevien vi dolç com desfermats. De bell nou, el contrast. El combat entre la vida que esclata i la mort que es filtra arreu com la boira.

Aquelles campanes tenien un nom. Encara m´enrecord d´alguns: la campana Grossa, na Dalinga? I n´estàvem orgullosos, de les nostres campanes. Les havíem sentit tocar de mort i repicar de festa, anunciar els goigs a trenc d´alba i tocar de foc? Dang, dang.

Vaig arribar a tenir por dels morts. Llavors encara no sabia que només cal tenir-ne dels vius.

JANER MANILA, Gabriel

Diario de Mallorca (06-11-2008)

  • Campanes (història general i tòpics): Bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    Buscar campana, campanar, població, fonedor, epigrafia, any fosa, autor, article
    © Diario de Mallorca (2008)
    © Campaners de la Catedral de València (2017)
    campaners@hotmail.com
    : 15-12-2017
    Convertir a PDF