Una volta romànica amb les pedres amarades per nou segles de pregàries. Un joliu absis encimbellat arran d’una cinglera enclotada en la verdor. Un alterós campanar que s’aboca a la plaça i mira amb els seus dos ulls esbatanats els carrers i les cases vellutades pel temps i la memòria. A dintre, una preciosa imatge gòtica d’alabastre del segle XV, la Mare de Déu del Cor, exquisidament policromada i amb un dolç somriure que enamora. Això és l’església parroquial de Sant Cristòfol a l’indret més alt del poble de Tavertet.
El campanar, observador de la mobilitat popular, té vot i veu amb les seves campanes assenyalant dia rere dia l’esdevenir de la gent. Repics joiosos pregonant bateigs de criatures o gresques alegres de Festa Major. Batallades pesants i calmoses de dol quan la mort es fa ací present. Potser també tocs nerviosos anunciant foc al bosc o la presència inquietant de fosques nuvolades pressagi de tempesta. En definitiva, les campanes són veu que crida a Déu i són reclam de pau.
Al campanar de Tavertet no han faltat mai campanes. La memòria col·lectiva assegura que “abans de la guerra” n’hi havia quatre. A mitjan 1936, en iniciar-se la trista contesa civil, aquí, com en tants d’altres llocs, l’església fou objecte d’una vandàlica destrucció en què desaparegueren enmig del foc retaules barrocs, altars, imatges, objectes de culte i d’art, etc. que es van perdre per sempre. El més lamentable va ser l’assassinat, el 4 de setembre del mateix any, de l’ecònom Mn. Jaume Abadal i Vives en el camí del Gorgàs amunt. A les envistes de Cantonigròs una creu i una senzilla làpida el recorden al vianant i demanen una oració.
Les campanes no van tenir millor sort. Uns testimonis recorden com uns eixelebrats en van tirar tres daltabaix i van caure a la plaça amb un impressionant terrabastall. Afegeixen que algú va portar dos porrons de vi per remullar la gorja d’aquells individus. El metall de les campanes d’ací, com de tantes altres esglésies, es féu fondre per fabricar material bèl·lic.
Només quedà una campana, la més antiga, que avui encara subsisteix a la dreta de la part del darrere. Té gravada aquesta inscripció, difícil de llegir:
Joan – MAESTRA. . .
Jaume Balls me fecit
Any 1… 66
Passada la maltempsada, calgué refer el que en mala hora fou destruït. A la parròquia de Tavertet arribà Mn. Ramon Jofre, del qual vaig tenir a les mans una petita consueta començada el 21 de febrer de 1939, en la qual anota que aquest dia, després de marxar del mas Comajoan de Pruit, on estava refugiat, es presentà a l’alcalde de Tavertet per obrir i tornar a exercir a la parròquia. La consueta ja sabeu que és una llibreta on el rector escrivia els usos i costums religiosos de tota parròquia. Mn. Jofre, després d’explicar totes les
festivitats litúrgiques de l’any i de quina manera se celebraven –misses, processons, confraries, sermons, novenaris, etc– també puntualitza com es toquen les campanes. Per curiositat i per la seva expressivitat ho transcric talment:
Per los tocs de campana, com que actualment no n’hi ha sinó una, ho faig de la manera següent : Oració matí, tres vegades, ninc, ninc, ninc i acabat 25 de seguits i prou.
Oració del migdia, igual que al matí. Oració del vespre, igual i al final 9 vegades ninc, ninc, ninc. Per un Viàtic, si és home 9 vegades ninc, acompassades, si és dona, 6.
Tots els dissabtes i vigílies de festa, s’ha de fer lo repicó, tant a missa matinal com a missa major; i una hora antes es fa un repicó, mitja hora antes un altre, i als tres quarts es fa ninc, ninc, ninc, acompassat, i al cap d’un quart 25 tocs seguits i al final les tres.
Més gràfic, impossible. En el bon sentit, aquell rector sí que era un excel·lent “tocacampanes”. I només amb una sola campana.
Amb l’arribada de temps més calmosos, calgué refer la vida parroquial. Després d’arranjar objectes de culte, li tocà el torn al campanar, on calia col·locar una bona campana per fer companyia a l’única que hi va quedar.
L’agost de l’any 1950 el rector, Mn. Ventura, beneeix solemnement una campana nova, pagada amb donatius particulars i apadrinada pels amos de l’Avenc, els noms dels quals hi figuren gravats. Diuen les cròniques que la benedicció es féu a la plaça i hi assistí tot el veïnat encapçalat per les autoritats. Els padrins vingueren a cavall des de Cantonigròs on havien deixat el cotxe, ja que el camí no era apte per a aquells novells vehicles amb motor. Després de la benedicció, es serví un exquisit dinar a la sala de la rectoria amb assistència de les jerarquies. Tarda enllà, el padrí, que era militar i lluía un reguitzell de medalles, manifestà en castellà que ja era hora de tornar a Cantoni a buscar el cotxe, al qual li contestà un dels comensals, fent un esforç lingüístic : “Aún es temprano. Encara no se ha puesto el suelo”. Aquesta macarrònica expressió féu que els presents gairebé no poguesin aguantar el riure.
La nova campana fou fosa, curiosament, península enllà. És la més solemne i ocupa el finestral a la dreta, sobre l’entrada. La inscripció que llueix gravada al metall diu així :
CRISTÓFORA, JOSEFA, ISIDRA
Párroco Buenaventura Pairó
Padrinos José de Aguilera i Pardo D.Lebun
Maria Isidra de Fontcuberta de Pasqual
Fundición Antonio Linares
Torredonjimeno Año 1949
L’evident millora al campanar de Tavertet per brandar batallades de festa o de dol, va quedar palesa durant molt de temps. Van haver de passar, però, 44 anys per trobar l’ocasió de reposar les dues campanes que faltaven i així el vell cloquer quedés bellament complet. Fou possible gràcies a l’esplendidesa d’un veí del poble de fa anys. La benedicció i col·locació es feren conjuntament i aleshores n’era rector de la parròquia Mn. Carles Izquierdo.
Una campana ocupa el lloc de l’esquerra, cantó de la plaça, i la inscripció diu :
SANT BERNAT
1994
Donada per Bernat Corbera i Bras
I la campana que faltava al finestral del darrere ostenta aquestes lletres al metall :
SANTA BERTA
1994
Donada per Berta Serra i Aragonès
Aquesta és la petita història de les actuals campanes de la parròquia de Sant Cristòfol de Tavertet que, dia rere dia, són testimonis callats de la vida del poble i de la seva gent, però que desperten entusiastes amb tocs festius en jorns alegres i en festes de guardar, o somiquen amb tristos laments en el traspàs d’un veí, d’un amic. No volem mai més un campanar mut.
Tant de bo tostemps puguem sentir la veu del campanar de Tavertet i els drings de les seves campanes ressonin melodiosament des del puig de la Força a la balma de les Piques, que retrunyin per la Rocallarga baixant fins al pla Boixer, que esclatin brunzents pel cingles de Balà topant amb el morro de l’Abella i que s’encalmin al serrat de Sant Corneli i s’adormin mandrosos a les afraus de Sau. Serà bon senyal que a Tavertet la vida, venturosament, continua.
 |
||
© Revista Els Cingles (2004) © Campaners de la Catedral de València (2024) campaners@hotmail.com Actualització: 25-04-2024 |
||