 |
||
© Butlletí d'Art (2004) © Campaners de la Catedral de València (2024) campaners@hotmail.com Actualització: 19-04-2024 |
||
El Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) defineix l’ofici de campaner, fabricació de campanes, com aquella persona que fa i instal·la campanes i, en els mateixos termes, el Gran Diccionari de la Llengua d’Enciclopèdia Catalana el defineix com aquella persona que fabrica campanes, rebent també aquesta accepció la persona que té al seu càrrec tocar les campanes d’una església i similars.
En l’àmbit de les nomenclatures i classificacions estadístiques, on a Catalunya l’organisme responsable de la seva elaboració i gestió és l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), la Classificació Catalana d’Ocupacions de l’any 1994 recull l’ofici de campaner, fabricació de campanes en el grup primari dels ferrers i forjadors, codi 7521. La Classificació Catalana d’Activitats Econòmiques de l’any 1993 Revisió 1 recull l’activitat econòmica derivada d’aquest ofici en la subclasse de fabricació d’altres productes metàl·lics diversos, codi 28753.
Moltes poblacions s’identifiquen pel seu campanar. Antigament, el campanar servia per avisar la població de qualsevol tipus d’esdeveniment com ara festivitats, morts, foc, etc., esdevenint un autèntic mitja de comunicació. I en el centre del campanar: la campana.
La campana com a instrument musical prové d’Orient i fou introduïda a Espanya pel cristianisme. Sembla que va ser a Itàlia on s’utilitzà per primera vegada a Occident i a les nostres terres el seu ús ja era freqüent cap al segle V. La fosa de la campana es feia en aquells temps a la mateixa localitat on eren instal·lades, cosa que produïa una gran expectació entre la seva població.
La campana és un instrument musical de percussió, generalment, de metall, bronze amb un aliatge aproximat del 80 % de coure i la resta d’estany, que té la forma d’una copa, la qual va suspesa boca avall i sona en ésser colpida pel batall, peça en forma de porra suspesa en l’interior d’una campana per a fer-la sonar colpint-la, o per un martell exterior. Cada campana té una nota fonamental a la qual s’afegeixen els seus harmònics respectius (octava primera, quinta, tercer menor o octava baixa). La forma de la campana condiciona l’afinament dels harmònics, la qual cosa es produeix alleugerant més o menys punts determinats on es produeix cada harmònic.
Cada toc de les campanes té un significat. Els principals tocs són: el toc de morts, el toc d’oració, els tocs d’alarma (com el foc), el toc de sometent, el toc de queda, o les campanes al vol en festes, i mil i un tocs més. Avui dia el tradicional sistema de corda que es feia servir per tocar les campanes ha estat substituït per un sistema electrònic, degut a la manca de persones que les toquin. Sense les campanes i els seus tocs es perd el llenguatge de les campanes.
Els campanars acostumen a tenir un conjunt de campanes de diferents mides i grandàries perquè produeixin sons diferents. Cada campana té el seu nom i també un malnom o nom vulgar.
Actualment, la construcció de campanes es fa pràcticament igual a com es feia en el segle XV. El temps aproximat de fabricació d’una campana pot ser d’un mes i el procés requereix una determinada seqüència en el temps.
Les diferents fases de la construcció de la campana comencen amb l’elaboració dels motlles interior i exterior de la campana partint entre d’altres d’argiles i productes refractaris, que mantenen l’estructura i l’alta temperatura i pressió del metall líquid. Els relleus (lletres, motius o greques) es fan amb cera de modelar que mitjançant el calor s’expulsen del model, per això aquest procediment es coneix com a la cera perduda, i, també per aconseguir la més perfecta superfície exterior de la campana.
La següent fase és la fosa on es requereix un elevat coneixement dels metalls i saber quan es troba en el punt adequat pel seu bolcat en els motlles, etc. Per fondre una campana, l’artesà campaner necessita un nombre relativament petit d’eines al seu abast. La fosa es duu a terme en un forat obert a la terra, vessant entre els dos motlles (interior i exterior) els metalls escalfats amb anterioritat a 2.000 graus centígrads, i mantenint la temperatura durant vuit o deu hores. Les anses, generalment, són set, i s’elaboren a banda.
Quan el conjunt s’ha refredat es trenquen els motlles, i apareix la campana, que es neteja mitjançant ceres i aigua per no fer malbé el seu perfil exterior. Un defecte en la fosa dels metalls pot causar l’esquerdament de la campana, i una altra causa d’aquest esquerdament pot ser la utilització de batalls inadequats. El pes d’un batall ha de ser entre el 2% i el 5% del pes total de la campana.
El mestre fonedor és la persona que ensenya als seus aprenents i transmet els seus coneixements, generalment, de forma oral. Els fonedors han guardat els seus secrets durant segles i han evitat, en part, que s’industrialitzi un procés tan minuciós i artístic.
Des dels inicis, les campanes de bronze s’han fos amb una composició aproximada del 80% de coure, el 10 % d’estany i el 10 % de plom. Quant més plom tingui una campana, més opac serà el seu so, contràriament, l’estany produeix un bronze de més duresa, i per tant de més sonoritat. En el cas de les campanes europees de reconeguda puresa de so, el bronze acostuma a tenir un 80 % de coure i un 20 % d’estany. Una de les riqueses més important d’una campana radica en el seu so, la seva veu, altres d’aquests elements són la seva forma, la seva ornamentació i el seu valor històric.
El resultat final d’aquesta fosa serà una peça de gran bellesa independentment de la seva dimensió. Cal recordar que el bronze s’oxida i tota campana de més de deu anys de ser fosa presenta un conegut color fosc.
L’últim procés és el d’afinació de la campana per tal d’aconseguir una gran sonoritat i puresa tonal.
Entre les característiques que identifiquen cadascuna de les campanes construïdes destaquen: el diàmetre de la seva boca, l’alçada de bronze, la vora, el pes aproximat, l’any de la seva fosa i el nom del seu constructor, l’epigrafia (inscripcions) i el mecanisme per a tocar-la (ballesta, motor de vol continu amb electromartell, motor de vol d’impulsos amb electromartell o el martell mecànic). Un element que mereix una consideració a banda és el jou de la campana. El jou clàssic és de fusta i té el pes adequat i l’eix de gir a l’alçada de les anses de bronze que la subjecten. Aquest element fa que la campana en el seu conjunt pesi més, el seu gir sigui més ràpid i el seu so més potent. També es poden muntar jous metàl·lics (ferro), però afegeixen més pes o fan baixar l’eix de gir més avall de les anses de la campana i aquesta pot sonar més apagada i sempre amb el mateix ritme.
Hi ha diferents tipus i formes de campanes, com ara les romanes, els esquellons i els carillons. Les campanes romanes tenen un traçat curt i gruix desproporcionats (més gruixuda a la part inferior i més fina a la part mitja i superior) produint notes més greus. Les campanes esquellons tenen un traçat més llarg i gruix proporcionat, produint notes agudes. Les campanes carillons són campanes molt curtes i amb gruixos desproporcionats, s’utilitzen per representar partitures.
Actualment, un dels últims artesans campaners que fabrica campanes és el senyor Ramon Castey, veí d’Olot (La Garrotxa).
El fet d’escoltar les campanes produeix l’efecte d’oblidar qualsevol dificultat que es tingui en aquest moment. No tenen importància ni la raça, ni la nacionalitat ni les creences religioses perquè el so del repicar de les campanes, entès per a tothom, és una expressió eterna de sentiments, a vegades, de pena i, a vegades, d’alegria.
|
||
© Butlletí d'Art (2004) © Campaners de la Catedral de València (2024) campaners@hotmail.com Actualització: 19-04-2024 |
||