La campana...

... La campana no és, només, un instrument religiós. És, eminentment, comunitari. Els tocs ho demostren. Fins i tot, els tocs religiosos eren aprofitats per a regular la vida profana, com ho assenyala Joan Amades: era normal llevar-se al toc de maitines; el toc d’àngelus del migdia servia per aturar la feina i anar a dinar; i el d’oració, per retirar-se al capvespre. Personalment, he viscut aquesta experiència al monestir de Poblet, on allò que és profà i allò sagrat s’interpenetren amb harmonia de plenitud: el meu treball al scriptorium era guiat pel so de la campana; l’hora de dinar i del sopar m’eren anunciades amb els tocs d’oració previs. Quina delícia la d’abandonar el rellotge i deixar-se anar en l’oceà sense límits del temps, guiat pel so del batall!

Recordo un altre moment, també a prop d’un monestir; aquesta vegada era el monestir Zen, de Tasahara, a California, quan caminàvem perduts pel bosc immens i despoblat de Los Padres, a sobre de Monterrey, cercant-hi el monestir budista. No es veien senyals de vida enlloc; només la polsosa carretera deserta. De sobte, el so subtil de la campana oriental, tocada de costat per un ariet, ens revelà la proximitat del cenobi. Quina alegria, en sentir aquella crida etèria i delicada que anunciava la serenor i l’acolliment d’un grup humà al despoblat. La campana oriental es toca per fora, amb un ariet de fusta que colpeja perpendicularment una campana cilíndrica, alta i estreta. El so és, comparat amb al so de les nostres, com la flaire de l’encens de sàndal és a l’olor de la mirra.

Que lluny em quedava, aquella subtilesa del Zen, el dia que vaig sentir, a dalt del campanar de Cervera, les set campanes al vol! Sis homes grans i rabassuts estiraven les cordes de la campana major –quatre tonelades i mitja- fins capgirar-la completament. No era tan sols el soroll impressionant, sinó també l’energia cinètica d’aquella massa de bronze allò que corprenia, amb el seu alè poderós. Semblava que aquella cosa hagués de desballestar-se i de caure’ns a sobre. L’efecte és colossal; paorós, per al neòfit. Però, quina embriaguesa de so i moviment, de força i exaltació! Estirar la corda i deixar-la anar al moment just; estirar i sentir el cop brutal del batall, i tornar a estrebar amb totes les forces, per augmentar el vol indeturable de la mola de bronze, giravoltant per sobre dels caps. ...

Lluís RACIONERO i GRAU
Cinclaus, Tardor 1985
  • CERVERA: Campanes, campaners i tocs
  • VIMBODÍ I POBLET: Campanes, campaners i tocs
  • Campanes (història general i tòpics): Bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    Buscar campana, campanar, població, fonedor, epigrafia, any fosa, autor, article
    © Lluís RACIONERO i GRAU (1995)
    © Campaners de la Catedral de València (2017)
    campaners@hotmail.com
    : 22-10-2017
    Convertir a PDF