El diable ronda pel Pi

Antigament els veïns del Pi deien que el campanar de l’església estava maleït per la presència constant del diable i, per confirmar-ho, ensenyaven als incrèduls un dels graons de la torre, el número cent, en el qual abans es veia gravat un petit diable, d’aspecte més entremaliat que malèfic, que semblava dansar sobre la pedra. S’explicava que l’autor del gravat va ser el mestre d’obres que va acabar el campanar, que no era el mateix que el qui el va començar.

Segons algunes tradicions, els mestres d’obra pateixen una maledicció que sovint es manifesta en la dificultat per acabar allò que han començat. I això era precisament el que li passava al mestre que tenia per encàrrec construir el campanar del Pi: tants cops com ordenava aixecar-lo, tants altres se li ensorrava l’endemà mateix. A la fi, desesperat, es donà al diable, tot dient-li que fins l’ànima li lliuraria si venia a ajudar-lo. Just acabava de proferir aquesta invitació, quan se li presentà, envoltat de l’habitual fumarada de sofre, el mateix Llucifer, el qual va assegurar-li que l’ajudaria a canvi que, en arribar al graó número cent, li lliurés la seva ànima immortal.

Varen signar un contracte, com se sol fer en aquestes ocasions, i des de l’endemà mateix el mestre d’obres va comprovar que allò que abans no hi havia manera de mantenir dret ara semblava d’una solidesa excepcional, i que les obres avançaven a un ritme vertiginós. El mestre d’obres, que s’ho veia venir, així que els paletes van arribar al graó noranta-nou, va suspendre la construcció del campanar i va ordenar que continuessin l’obra per una altra banda.

A partir d’aquell moment, la feina semblà alentir-se de nou, i va durar tants anys que l’home va morir de mort natural, havent aconseguit burlar el pacte amb el diable. Però no per això el maligne va renunciar a rondar pel Pi. El campanar s’havia d’acabar, i un nou mestre d’obres de provada professionalitat s’encarregà de fer-ho, i com que coneixia la història, no se sap si com a tribut o per riure’s de l’ensarronada que el seu antecessor li havia fet, va gravar al graó aquella imatge del diable. Tanmateix, no li devia caure gens bé aquesta nova facècia, al rei de l’infern, perquè se’n va venjar complidament.

Segons la creença popular, els mestres de cases mai no pateixen de vertigen, de «mal de campanar» que es diu precisament. I si n’hi ha algun que alguna vegada sent sobtadament que perd el món de vista, és signe inequívoc que l’edifici amenaça ruïna.

Aquell mestre d’obres mai no n’havia patit, de mal de campanar. Mai fins aleshores. Però el dia que, acabada la construcció, tots els manobres van pujar al capdamunt de la torre per fer-hi l’última inspecció, de cop i volta l’home es recolzà contra una paret pàl·lid com la mort, i amb els ulls esbatanats i els llavis tremolosos va confessar als seus companys que veia com totes les cases i els edificis dels voltants, i fins i tot les torres de la veïna catedral, s’acostaven oscil·lant seguint una diabòlica dansa, i que acabarien tirant-se damunt de l’església del Pi i l’aixafarien. Els manobres van comprendre de seguida el que passava, i sense pensar-s’ho dues vegades, van fer l’única cosa que tots els d’aquesta professió saben que cal fer per conjurar la maledicció: van agafar el mestre d’obres i el van tirar daltabaix del campanar!

Semblaria que amb aquesta compensació, el diable hauria d’haver renunciat a rondar pel Pi. Però no ha estat així, i de tant en tant es manifesta perquè els barcelonins no oblidin a qui li deuen la construcció d’aquesta torre. I ho fa especialment quan descobreix mestres d’obres, aparelladors i arquitectes pels voltants!

A la façana de l’església hi ha una làpida amb una inscripció difícil de llegir. Pels qui no s’hi vulguin deixar la vista, el text diu:

En 6 de abril de 1806 llegó la noticia de la aprobación de los milagros del siervo de Dios Dr. José Oriol con cuyo motivo iluminóse exteriormente esta iglesia, y al pasar por este puentecito se cayó desplomado al suelo el director José Mestres sin recibir el menor daño a pesar de su extraordinaria gordura como consta en el archivo de la R. Comunidad y para cuyo recuerdo se colocó esta lápida.

Us preguntareu, sens dubte, què té a veure aquesta anècdota amb el diable. Doncs hi té a veure el següent: Josep Oriol Mestres, pare del famós poeta Apel·les Mestres, no era altre que… el mestre d’obres major de Barcelona! I hi té a veure que els fets que explica la làpida van tenir lloc quan es feia una processó solemne en ocasió de la beatificació de sant Josep Oriol, enterrat en aquesta mateixa església, el qual, segons la veu popular, va ser qui contrarestà l’acció del diable, protegint el seu empadronat de morir en la caiguda. I encara n’hi ha més: insatisfet amb el resultat de la seva nova diableria i molest per la intervenció del Sant, Llucifer va resoldre intentar-ho de nou el mateix dia de la beatificació, i aprofitant que la plaça de l’església era plena de gom a gom de fidels que seguien la cerimònia, va trencar la corda de l’Antònia, la gran campana del Pi, i va fer caure l’enorme batall enmig de la concurrència. Per sort, sant Josep Oriol que continuava a l’aguait, va poder desviar-la prou perquè anés a caure allà on ningú no prengués mal.

Aleshores, el rector de la parròquia va considerar que el diable no tenia dret a romandre dins del temple, ni que fos en forma de gravat, i el va fer esborrar del graó.

DESCOBRIM BARCELONA

Descobrim Barcelona (2017)

  • BARCELONA: Campanes, campaners i tocs
  • Campanars: usos visuals i simbòlics: Bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    Buscar campana, campanar, població, fonedor, epigrafia, any fosa, autor, article
    © Descobrim Barcelona (2017)
    © Campaners de la Catedral de València (2018)
    campaners@hotmail.com
    : 24-09-2018
    Convertir a PDF