Les recreacions del passat per mitjà de la festa. El cas valencià

Vaig a reflexionar sobre quatre maneres de recuperar el passat, a través de representacions teatrals rituals – o potser hauria de dir a través de rituals representats – presents en terres valencianes. La reflexió em servirà per esbrinar el sentit de la recuperació, de la representació i fins i tot la diferència entre els concerts i els rituals. Començaré per l'experiència més recent – tot i que fa referència a la representació més antiga: el Cant de la Sibil·la, seguint pel Misteri d'Elx (que no es diu pas “Misteri” però què és un complexe força misteriós), els Misteris del Corpus o els Miracles de Sant Vicent. Tocarem alguna festa més, i mai millor dit, ja que parlarem dels tocs manuals de campanes.

En qualsevol cas es tracta de representacions, artístiques o rituals força diferents, però unides per un lligam comú, ja que totes són parlades o cantades en la nostra llengua, fins i tot d'una forma ritualitzada.

El Cant de la Sibil·la: un concert

El proppassat 30 de novembre va tenir lloc en la Catedral de València un espectacular concert entorn al Cant de la Sibil·la, habitual en la Seu en l'Edat Mitjana, i sembla que desaparegut per motiu del Concili de Trento.

El concert tenia dues parts: en una primera tocaven els Campaners de la Catedral la “Toc a Matines”, d'una Consueta del 1527, durant mitja hora, a partir de les 19 hores, i a partir de les 19:30 va començar el concert pròpiament dit, amb dues parts diferents: l'anomenada Música Angèlica, amb diversos càntics i interpretacions musicals, de las Cantigas de Santa María, del Misteri de l'Assumpció de València, del Misteri de l'Assumpció d'Elx i del Cantoral del Convent de les Clarisses de València, entre altres. La segona part, ja interpretada amb gran representació, representava diversos càntics de la Nit de Nadal, amb la processó i càntic dels profetes i el Càntic de la Sibil·la.

El concert va tenir una gran repercussió tant mediàtica com de públic (tot i que deixant sempre fora les campanes, de les quals parlaré més tard), i va suposar un gran esforç econòmic, amb indumentària, enllumenament, i altres elements. No obstant no va passar d'esser un concert, ja que no formava part de cap ritual, i no naixia amb voluntat de continuïtat, temes dels quals reflexionarem més tard.

La Vespra i la Festa: un misteri a Elx

Com ja sabeu, el Misteri d'Elx no s'anomena Misteri d'Elx sinó la Vespra i la Festa. Es tracta d'una representació de la mort – o millor de la Dormició – de la Mare de Déu, en el primer dia, el 14 d'agost, durant la qual baixen un parell de vegades àngels del cel, primer per anunciar la pròxima mort (i convidar als apòstols a ser-hi presents) i segon per emportar-se l'ànima de Maria, representada per una petita imatge de fusta, mentre que l'infant que representava a Maria és substituït per la imatge de fusta, amb cara de dormida. Aquella nit la gent d'Elx pega voltes al temple, la roà, amb ciris encesos, per plorar la mort de Maria i fer el dol, mentre que en certs llocs de la ciutat, cremen coets, que allà anomenen carretillas, amb alguns centenars de ferits cada any.

Durant el matí del 15 d'agost tenen lloc les celebracions litúrgiques en el temple i per la vesprada continua la representació de la Festa, amb l'arribada de Tomàs, des de la Índia, l'intent dels Jueus – i immediata conversió – de furtar el cos de Maria, i la baixada de tres àngels, l'Araceli, per arreplegar el cos la Mare de Déu i pujar-la als cels. Per simbolitzar que no es tracta d'un cos mort sinó viu, no sols ha canviat la màscara, ara amb els ulls oberts, sinó que els àngels baixen de nou amb l'ànima de Maria, per què la seua Ascensió siga en cos i ànima als cels. En aquest moment baixa la Santíssima Trinitat per a coronar a Maria Reina de cels i terra. Junt a aquests elements coneguts hi ha un altres que mereixen reflexió. La celebració ritual de la Vespra i la Festa suposa un gran cost econòmic, ja que tots cobren pel seu treball, amb la justificació de remunerar el temps que perden en assajar la funció. Com que el 14 i el 15 el temple és obert al públic, de franc, el finançament de les representacions, a més de les subvencions cada volta més reduïdes de les diverses administracions, es produeix a través de l'entrada pagada als assajos, durant tres dies abans de la festa, representant tot seguit, amb un descans, la Vespra i la Festa, amb alguna simplificació.

Un altre element poc conegut és la permanent evolució de la representació. Elx celebra cada any, en els darrers dies de desembre, el trobament d'un bagul en la platja on es troba la imatge de Maria, la Consueta o partitura i l'escrit en valencià antic: Soc per a Elig. D'aquesta manera, la consueta i la imatge, que vindrien de la Terra Santa, foren destinades a Elx, per a la seua representació, i escrit en valencià... No obstant, com és sabut, el Concili de Trento va tallar en sec aquestes representacions dintre els temples, i altres Misteris valencians – tres o quatre coneguts a la Catedral, més altres a Xàtiva o Castelló i diverses ciutats – van desaparèixer, sobre tot de la memòria de les persones. Sembla que a Elx el Misteri va seguir representant-se, tant per voluntat popular com per imperatiu municipal. Les més de 500 almàsseres d'oli de la ciutat pagaven un impost líquid per subvencionar la representació anual. No obstant la representació no ha tingut sempre caràcter anual: en el segle XVIII va estar prohibida més de 60 anys, trencant-se per tant la memòria directa, i fou recuperada al final del segle. A mitat del XX fou depurada, és a dir reescrita pel músic Oscar ESPLÀ, que va deixar les melodies més pures i antigues; no obstant el Misteri junta la polifonia de les diverses èpoques per la qual ha anat representant-se.

El Misterio de Elche va tenir la primera protecció legal a un patrimoni immaterial, per part del president del Gobierno de la República, en desembre de 1931, molt abans de la llei de patrimoni. Era una protecció anòmala, ja que es tractava d'un fet que no té continuïtat en el temps, sinó que es representa de manera intermitent, fins i tot cíclica, i que va causar molts maldecaps als juristes, que negaven la seua validesa. Justament el Misteri va ser el motiu – o la justificació – per atorgar al patrimoni immaterial la mateixa protecció que a la resta de Béns d'interès Cultural, en la primera Llei del Patrimoni Cultural Valencià 4/1998 d'onze de juny. Sembla que fou la primera llei a protegir l'anomenat patrimoni intangible, model que encara no és aplicat per tota la legislació autonòmica o estatal.

Els Misteris del Corpus de la Ciutat de València

Dels misteris del Corpus de la Ciutat de València en sabem poca cosa. O potser, sabem molt i coneixem poc. Saben que hi havia moltes representacions, cada any diferents, sobre diversos aspectes misteriosos, i per tant de difícil comprensió, que eren explicats a través de petites obres teatrals, sempre en valencià. Sembla que l'existència de les Roques, aquells Carros Triomfals que s'exposen dos dies abans del Corpus i que donen la volta de la processó al principi de la vesprada, servien com escenari mòbil . Sols ens han arribat tres Misteris als nostres dies, possiblement perquè eren representacions efímeres, recreades cada any: el Misteri d'Adam i Eva representat en lla Roca de la Santíssima Trinitat, el de Sant Cristòfol i els Pelegrins i el del Rei Herodes o de la degolla, potser el més popular, ja que la Degolla és un seguici de personatges estrafolaris, que van pegant a la gent, al final de la Cavalcada del Convit, com ja vam esmentar l'any passat. El més antic és el de Sant Cristòfol, de 1449.

A partir de 1977 tornen a escenificar-se els Misteris, i a partir del 1984 de manera formal, junt o sobre la Roca de la Trinitat o en un escenari adient. A partir del 2005 han anat ampliant el repertori, amb nous Misteris, aparentment en valencià. La representació és encara inestable: en 2012, per coincidir la celebració del Corpus amb els darrers dies del curs escolar, no hi ha hagut Misteris, tot i coincidint en una important crisi de la festa, per cert reconeguda com a Bé d'Interès Cultural de Caràcter Immaterial en 2010. Crisi que vol dir creixement, entre altres coses perquè el govern municipal, què és patró de la festa des del XIV, s'esta repensant el seu paper institucional, els seus privilegis i obligacions.

Els Miracles de Sant Vicent Ferrer

Sant Vicent Ferrer és un sant dominic, nascut a València, i sembla que fill d'un notari català, que va dedicar la seua vida a predicar la conversió, ja que semblava pròxima la fi del mon. Els seus sermons, en la nostra llengua, per tot arreu on anava, eren multitudinaris, així com la seua capacitat per fer milacres en vida, dels quals hi ha documentats més de sis-cents. Antic col·laborador del Papa Luna, va abandonar-lo més tard. També va participar en el Compromís de Casp, de manera molt activa, quant a la successió de Martí l'Humà, a favor del castellà Fernando de Trastámara. Va morir a Vannes / Gwened (Breiz Bretanya). La seua utilització del valencià, aixi com la capacitat de fer miracles han meravellat als valencians, que li assignen un valor de defensa de la llengua i de la pàtria, que Vicent Ferrer no assumiria de cap manera.

Al menys des del segle XVII es munten altars de tela o de fusta pels carreres de la ciutat, on després de la corresponent processó vespertina es puja el Sant i queda presidint el seu barri durant dos o tres dies (i les seues nits). Els altars celebren generalment la seua festa el difumine i dilluns després de Pasqua (el que els antics anomenaven Dominica de Quasi modo) i al seu peu la majoria representa un dels miracles del sant, en valencià, i interpretat per xiquets (i xiquetes). Tot i que hi ha un repertori molt ampli, des de fa tres o quatre segles, continuen escrivint-se nous miracles basats en fets documentats del Sant.

Reflexions sobre la festa

Hi ha una poesia d'Antonio MACHADO, anomenada La Copla què ens pot servir per reflexionar:

Hasta que el pueblo las canta, las coplas, coplas no son, y cuando las canta el pueblo, ya nadie sabe el autor. Procura tú que tus coplas vayan al pueblo a parar, aunque dejen de ser tuyas para ser de los demás. Que, al fundir el corazón en el alma popular, lo que se pierde de nombre se gana de eternidad.

Aquesta poesia planteja el problema real de la festa: la seua inclusió en l'imaginari col·lectiu. Com ja sabem una festa és allò que es fa de tota la vida, que no té autor conegut o el té oblidat com assenyalava el Machado, que s'ha de fer de certa manera regulada i ritualitzada, però que al mateix temps s'ha d'introduir alguna innovació perquè no anem a fer tots els anys la mateixa cosa. Si les primeres característiques són més conegudes (la pèrdua del temps originari o de l'autor), les segones són molt més contradictòries, i s'han de complir al mateix temps: sempre igual, però sempre diferent!.

Tornant a l'origen no està mal recordar una frase d'un canonge de Sevilla que deia que un error repetido tres años ya es tradición. Altre element bàsic de la festa es la seua fixació per l'escriptura: encara queden molts qui pensen que la tradició únicament es transmet oral: d'aquesta manera podríem dir que els valencians no en tenim de tradició, ja que tota festa que organitzem genera immediatament una estructura i una regulació escrites. Regulació que genera, immediatament, una sèrie de controls, materials o immaterials, que marquen la manera de fer bé la festa. De fet, si moltes tradicions de les esmentades es poden a hores d'ara recuperar és precisament pels escrits que les regulen i detallen. Un altre tema diferent és si allò que està escrit val per alguna cosa: de manera general es tracta de regles mnemotècniques, és a dir de referències que guien l'actuació, però que han d'anar acompanyades de tradicions orals. Un altra contradicció a assumir. En qualsevol cas, la festa es viu des del present, i sempre sembla ser una reescriptura del passat a partir de les necessitats, els gustos, les creences i les visions del món actuals.

Per utilitzar la paraula justa, la festa, l'actuació ritualitzada es representa, és a dir es torna a fer present, tant per als actors com per als espectadors, que en els rituals solen ser les mateixes persones. Per això, finalment, el destinatari de la festa no és el turista o el visitant: una festa es fa per al qui la treballa, per al qui la viu: la festa és la celebració de la comunitat, la recreació de les bases de la vida en comú. En resum, la festa, com la cultura, és inútil: no produeix beneficis econòmics. Però la festa, com la cultura, és rendible, ja que dona sentit a la vida en comunitat. I la reflexió va més enllà d'allò que entenem per identitat nacional: sovint la festa refà els lligams amb la gent més pròxima: el carrer, el barri, el poble, fins i tot la ciutat.

Concert, representació o recreació

Un altra reflexió important, i relacionada amb els quatre casos esmentats: ni un concert ni una recreació tenen el sentit simbòlic de la representació. Ja ho diu la paraula: representar vol dir fer present, actualitzar uns continguts i unes formes, no pas des del punt de vista dels qui varen escriure o pensar la festa, sinó des del nostre present, de les nostres necessitats i ansietats. Per tant, la Sibil·la, amb l'esforç que va suposar la seua recreació, no passa de ser un concert, del major valor musical i si voleu cultural, però sense massa sentit i significat per a la catedral i la ciutat de València. Cosa semblant es podria dir dels concerts del Misteri d'Elx: representacions espectaculars, musicalment grandioses, però sense la força i la vida que té la Vespra i la Festa. I d'aquesta manera els misteris del Corpus comencen a tenir sentit, i els miracles funcionen plenament, perquè son una referència vital per a la gent que forma part de la comunitat què els representa.

Una mateixa actuació pot ser ritual o pot ser concert, depèn del context, i per tant condiciona l'actitud dels espectadors. De certa manera, el ritual implica i transmet transcendència, pertinència a una comunitat, a un grup que, a través del ritu, vols escriure's, reconstruir el seu present per mitjà del passat o del futur. Un concert, tot i que podria ser un acte del més alt valor cultural, no transforma la societat, no marca una referència comunitària, no escriu les bases de la convivència present i futura, transformant i transmutant els desajustos del passat.

Reescriure des del present: el cas dels campaners

En referència a aquestes reflexions vull mostrar l'experiència dels Campaners de la Catedral de València, que no es vestim per tocar, sinó que toquem amb roba de carrer. Nosaltres no fem concerts, al menys en la Catedral, nosaltres toquem, i els nostres tocs, evidentment basats en Consuetes antigues, representen, tornen a fer present una música comunitària plena de sentit. El toc esdevé part d'uns rituals però també part d'una memòria sonora col·lectiva. Si a més a més les nostres campanes són històriques (la més antiga és del 1305; la Nova és del 1735); si la ubicació i l'acústica és la tradicional; si la Consueta que utilitzem és la del canonge Herrera del 1705; si sols som actuals els qui actuem, els qui actualitzem els tocs, tenim tot a favor per parlar de representació del més antic patrimoni sonor de la ciutat.

Justament, la primera reflexió que fan els visitants (la sala de campanes és oberta al públic durant els tocs, i hi caben més de vuitanta espectadors) és que no anem uniformats: no duem cap samarreta, gorreta o altre signe d'identificació. I, sobre tot, no anem vestits, no se sap massa de què: d'escolans, de llauradors, d'obrers amb gorra, brusa i faixa... No sols no cal, és que canviaria totalment el discurs. Toquem des del present, amb la roba actual, gent actual, que representa, que actualitza, en el seu context, que fa presents tocs medievals: des del tancament de la muralla (automàtic, cal dir-ho, però quotidià) fins als aniversaris o tocs de clamors per la mort del darrer bisbe, als diversos tocs de les festes anuals: repics, vols de les grans, vol general, villancico, desfetes i molts altres senyals.

I si els primers ans (ja en portem vint-i-cinc tocant en la Catedral) la gent ens mirava de mala manera, afirmant que al meu poble ja van elèctriques, ara ens contemplen de forma diferent, demanant quan és el pròxim concert.

La protecció legal: una nova mirada

Una reflexió final: la protecció legal d'un acte ritual, d'un fenomen immaterial suposa sobre tot una mirada nova sobre el fenomen. La protecció no aporta res de nou a l'activitat, però canvia la perspectiva dels qui la contemplen – i de vegades pateixen – ja que ara és un fet protegible i protegit, que forma part del patrimoni comú i que per tant ha de ser mirat, i interpretat, amb respecte. És allò que ha passat amb tots els bens immaterials protegits en la Comunitat Valenciana.

A l'inici, els jurídics de la Generalitat no acceptaven la protecció del patrimoni intangible: pensaven que era una provocació anticonstitucional, ja que suposava violentar la llibertat dels individus... I no acceptaven el fet, legal i antic, de la protecció del Misteri d'Elx, que trencava tots els seus esquemes de juristes. La protecció de bens immobles (permanents en l'espai i en el temps) o dels bens mobles (permanents en el temps, encara que pogueren moure's en l'espai) era comprensible. Però la protecció dels bens immaterials (intermitents en el temps i en l'espai) els semblava una aberració. Sobre tot per les limitacions a la llibertat individual. Ignorant, al mateix temps, les limitacions que suposa la protecció legal dels immobles o dels mobles com a monuments (com a Bens d'Interès Cultural, com es diu ara). Aquesta intermitència del be no és contradictòria: aquesta plaça, aquell carrer, que durant l'any no es diferencien dels altres que els envolten, durant uns moments, a dates fixes, esdevenen llocs sagrats perquè comunitaris. Les actuacions, fins i tot urbanístiques, han de tenir en compte aquestos usos intermitents però necessaris per a la comunitat, i de cap manera s'han de modificar tradicions, usos o ritus per adaptar-se a noves disposicions de carrers i de places.

La protecció d'un ritual – o d'un ofici, si és que arribem a protegir els pocs oficis tradicionals que ens queden – comporta, més enllà de les promeses econòmiques (subvencions futuribles, exempcions d'impostos...) un canvi radical dels actors i dels espectadors. Els primers curen més la seua actuació, ara modèlica i monumental, mentre que els altres se'n miren d'altra manera l'activitat, que forma part també, per això, del seu propi patrimoni personal. Però caldrà protegir amb mesura, donant el més alt nivell a les activitats més complexes i vives, sabent que aquella protecció revifarà aquelles altres actuacions, importants i representatives, en perill de dormició. Finalment, la protecció esdevé creadora de patrimoni, ja que canvia l'actitud dels actors i dels espectadors, que miren d'altra manera, més emocionada i implicada, els monuments intangibles.

Una nota final

Pensem haver repensat, a través de quatre representacions teatrals rituals dels valencians, i en valencià, algunes si més bé totes les característiques de la recreació patrimonial, o si voleu millor, de la representació, des del nostre present, d'accions del passat, de les que tenim suficient documentació per poder interpretar de manera rigorosa i arrelada. No es tracta de concerts, és a dir de representacions úniques, amb motius estètics, musicals o culturals, sinó de rituals, que reescriuen i donen sentit a la vida en comunitat, fent present no sols un antic ritu sinó i sobre tot reconstruir el plaer – i la necessitat – de viure junts, ara i ací.

Dr. Francesc LLOP i BAYO, antropòleg i campaner.
Comunicació per a la Jornada "Reviure el Patrimoni. Recreacions del passat per mitjà de la festa. La recuperació de la Passió medieval de Cervera"
Museu de Cervera (La Segarra) (Catalunya) (14-12-2012)

  • Catedral de Santa Maria - VALÈNCIA: Campanes, campaners i tocs
  • VALÈNCIA: Campanes, campaners i tocs
  • CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA (VALÈNCIA) : Tocs i altres activitats
  • Protecció legal de campanars i campanes: Bibliografia
  • Francesc LLOP i BAYO: bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    © Museu de Cervera (2012)
    © Campaners de la Catedral de València (2024)
    campaners@hotmail.com
    Actualització: 19-03-2024
    Convertir a PDF

    Connectats: 35 Visitants: 35 Usuaris: 0