L'església parroquial de Benassal


El campanar - Autor: BARREDA, Pere Enric

L'església parroquial de Benassal, dedicada a Santa Maria Assumpta o de l'Assumpció, conserva interessants testimoniatges de les diferents etapes de la història de l'arquitectura: solaments i contraforts gòtics, campanar i fàbrica (i antiga Capella de la Comunió) barrocs, i nous presbiteri, trans-sagrari i sagristies laterals, d'un eixample del segle XVIII-XIX. Tot va haver d'ésser reconstruït fa uns anys, després d'un bombardeig que ensorrà la teulada.

Es tracta d'un temple que segueix la tendència de moltes esglésies valencianes d'origen gòtic que, el segle XVII i en particular la segona meitat d'aquest, són revestides o refetes segons nous criteris artístics, per ésser més tard eixamplades. El segle XVII seria determinant per a la reforma de les fàbriques dels temples, amb el triomf del barroc, unit a la necessitat de refer-los pel perill de derrocament o per l'augment de població que els deixava petits, i també a causa de la prosperitat econòmica que permetia finançar noves obres.

L'església gòtica (s. XIV)

La primera noticia documental sobre l'església de Santa Maria apareix al testament d'en Domingo Martí de Campos i na Llorença, sa muller, de l'any 1367, on li deixen dos sous. Llavors n'era rector el benassalenc en Jacme Siurana. Però el temple és anterior: segons Mossèn Salvador Roig, havia estat edificat més avall del de Sant Agustí de la Mola, església de conquesta, d'estil romànic terciari, i seu de la parròquia fins el segle XIV. Mossèn Salvador recull la notícia que fou la Confraria de Santa Maria i Sant Blai, privilegiada per Pere el Cerimoniós, la que edificà el temple sobre el que havia estat fossar privat dels confrares.

Només es pot dir que es faria la primera meitat del segle XIV segons els patrons del gòtic català, de forta tradició romànica, amb planta semblant a la dels temples de conquesta: rectangular, amb petites capelles entre els contraforts, coberta d'armadura de fusta a dues vessants, suportada en arcs faixons apuntats o diafragmàtics de pedra. Una construcció, certament, humil i senzilla, sense usar les costoses voltes de pedra de creueria, reservades a esglésies de més categoria i a catedrals. La titolar del temple, Santa Maria Assumpta, comptà molt prompte amb una imatge, amb nen als braços, en fusta tallada, col·locada a l'altar principal. A principis del XV, aquesta església ja és titolar de la parròquia, i el mes d'abril de 1536 el vicari mossèn Miquel Folc comença els llibres parroquials o Quinque Libri.

Avançant dit segle, les capelles laterals eren ocupades pels següents sants: al costat de l'epístola, primer la Mare de Déu del Roser, amb retaule; segon la porta de l'abadia o rectoria; tercer les Ànimes, amb retaule; i quart Sant Joan, amb una petita imatge; i al costat de l'evangeli; primer Sant Sebastià; segon Sant Cristófol, amb retaule; tercer Sant Llorenç, amb retaule; i quart Sant Antoni i Sant Blai, amb llenç.

Dit temple va anar quedant petit, i a principis del segle XVIII, amb l'augment de població, es decidi reformar-lo. Les obres es feren entre 1626 i 1631, a càrrec del mestre Marcel Gaxó de Cabanes, i consistiren en eixamplar i créixer el presbiteri, fent dues capelles laterals i un nou altar. La pedra per a l'obra fou portada de Bordon, i la reforma costà en total 600 lliures, sense incloure el treball dels veïns a jornal de vila (portar pedra, fer calç, porgar la sorra,...).

L'església barroca (s. XVII)

L'església gòtica reformada, tot i que en bon estat, no fou capaç d'acollir la creixença demogràfica de la segona meitat del XVII, i així es determinà el 1673 tirar-la i fer un temple de nova planta. Aquest conservaria només els murs i contraforts de la part de l'epístola, i per la de l'evangeli es creixeria divuit palms dins del pati de la Comanda, que va donar el duc de Montalto, comanador per l'Orde de Montesa.

L'obra, basada en els plànols de l'església de la Mercè de València, deixats pel benassalenc frare Jeroni Monterde, anà a càrrec dels mestres Josep i Lluis Xambó, i també a jornal de vila. La primera pedra es posà el 30 d'abril de 1674, i les obres duraren 6 anys, quedant enllestides el 1681, en què es feren festes del 13 al 17 de setembre. La decoració interior, però, es perllargà molts anys, car els nous altars barrocs es van posar entre 1683 i 1717.

La nova fàbrica seguí les tendències del barroc valencià, poc innovador en l'aspecte arquitectònic i més en l'ornamentació, car es manté, si bé crescut, l'espai mitgeval d'església longitudinal amb capelles incomunicades entre els contraforts. Es fa, però, la volta de mig punt, la nau i el presbiteri, i es renoven els arcs de les capelles. La decoració es fa en guix, amb motllures de figures vegetals i fruites, de complicada factura, caps d'àngels, vasos i d'altres formes diverses.

Els altars laterals de l'epístola foren, primer, el retaule de Sant Llorenç, i baptisteri; segon la porta de l'abadia, amb l'orgue; tercer el del Nom de Jesús; quart el de les Ànimes; i cinquè el de Sant Joan Baptista; els de l'evangeli, primer el de Sant Antoni de Pàdua; segon el de Sant Cristòfol; tercer el del Roser; quart el de Sant Josep; i cinquè el de Sant Antoni i Sant Blai.

La torre-campanar (1674-1700)

La torre-campanar és una sòlida construcció de planta quadrada i de 33 metres d'alçada, situada a l'extrem del costat de l'epistola, junt a la porta principal. Molt afectat per la darrera guerra, es va reconstruir després, i consta de dos cossos: la canya o torre, renovada, i el cos o cambra de campanes, restaurat, amb un teulat superior sobre el qual fins el segle passat hi hagué un remat.

La seua fàbrica és problemàtica, car sembla que l'obra toscana aprofità un reci basament anterior, que per la documentació existent no pot ésser altre que la Torre de l'Abadia, on el comissari en Jaume Sala posà el 17 de maig de 1404 el Penó Reial de Martí l'Humà. Potser d'ací ve la tradició que el campanar, com fet sobre una torre de la murada, era de la vila, no de la parròquia. Es construí, doncs, aprofitant com a canya part de la Torre de l'Abadia, a partir de 1674, posant-se la primera pedra el 10 de juny, al mateix temps que l'església, però independentment d'aquesta. El 31 de juliol de 1681 es començà la cambra de campanes, en pedra blanca de la Montalbana d'Ares, i després de nombroses parades es coronà, per iniciativa de Josep Cervelló, el 13 de setembre de 1700, havent costat 800 lliures.

La canya és dividida en dos cossos, amb finestres, i suporta el cos de les campanes, en carreus blancs, que té arcs de mig punt flanquejats de pilastres toscanes pariades, i rematat el conjunt per balustrada, boles i piràmides barroques. L'antic remat constaria segurament de cupulí de planta quadrada, amb vans flanquejats de pilastres toscanes i estreps als cantons.

L'any 1780 es restaurà el remat, del què havia caigut un arc, i calia refer-lo composant damunt la cimera, pel preu de 170 lliures. De nou, després d'haver servit de torre de vigilància en les guerres carlines i posteriorment, quedà molt afectat, fet que motivà el desmuntatge del remat i la declaració de ruïna el 1851 i 1857. També quedà malparat pel bombardeig de 1938, així que el 1950 fou desmuntada pedra a pedra la cambra de campanes i refet des dels solaments, inaugurant-se de nou el 1954, amb un rellotge incorporat.

La Capella de Comunió (1738-1743)

La devoció i cert increment de població al segle XVIII motivaren que fos feta al costat de l'epístola, sobre gran part de l'antic hort de l'abadia, una Capella de Comunió, en un espai centralitzat i planta de creu, coberta de mitja taronja octogonal, amb una decoració fortament barroquitzant. S'hi accedia per la tercera capella de l'epistola, l'altar de la qual passà a Major de la Capella de Comunió, representant el Crist crucificat.

Les obres, pagades per frare Joan-Baptista Monfort Grau, s'estengueren entre 1738 i 1743 (data de la porta principal), any en què fou beneïda, el dia de Nadal, pel seu promotor. L'altar principal es completava, enfront de la reixa d'accés, amb el de la Mare de Déu dels Desemparats, amb una escala circular al costat que descendia fins a la cripta, amb reixa, de la família de Grau. Del presbiteri es podia accedir a la Casa Abadia per un pas sobre l'hort. Fou totalment desmantellada l'any 1936, i després derrocada.

El Creuer, Cúpula, Presbiteri i Sagristies (1791-1801)

Novament, el fort augment de població de la segona meitat del XVIII faria necessària una reforma del temple. L'expedient d'obres és iniciat el març de 1783 pel rector frare Francesc Miralles de Nules, però hi ha problemes amb el projecte inicial del mestre Antoni Alòs de l'Alcora, al qual seguiren un altre de Vicent Gascó (1785, finalment acceptat) i un altre més. Aquests problemes motivaren que el permís reial no arribés fins al 1787, i que les obres no s'iniciaren fins el mes de juny de 1791, després d'enderrocar l'església de Sant Agustí de la Mola i la Torre del Forn o de la Comanda.

Les obres suposaran el creixement de la nau amb un creuer coronat de mitja taronja, presbiteri nou amb dues sagristies laterals i trans-sagrari, així com dependències superiors per a arxiu, biblioteca i sala capitular. A més, es feren tres nous altars, neoclàssics, de mà del l'escultor castellonenc Cristófol Maurat: el Major de l'Assumpta, el de Sant Cristófol (creuer, dreta) i el del Roser (creuer, esquerra), ocupant l'antic lloc d'aquests Sant Antoni (quedant Sant Blai assoles) i Sant Roc, respectivament.

El temple duplicà la seua longitud, si bé a costa de tapar el carrer que baixava pel Joc des del Fossar del Carme fins a la Vall, i es conformà claustral, amb volta d'aresta i espaiosos creuer i presbiteri, a més de cor alt, amb trones situades a les columnes de la cúpula, entre el creuer i la nau central. Per commemorar el final d'obres, amb la nova decoració interior al gust clàssic, es feren l'any 1801 unes grans festes entre el 31 d'agost i el 5 de setembre, molt semblants a les actuals.

L'harmonització estilística de l'interior s'aconseguí el 1814, quan es pavimentà uniformement tot el sol, tapant nombroses tombes. Cap altra reforma d'importància té lloc al llarg del XIX, fins l'arribada del regent Mossèn Manuel Manero, que va començar l'any 1877 una gran tasca de renovació i restauració: la cúpula, teulada amb peces vitrificades de blau (1877), apany de les sagristies (1879-81), restauració de l'orgue (1881-83), de les creus parroquials (1885)... En particular, va destacar per restaurar els altars existents, i fer-ne alguns de nous, i, per damunt de tot, a causa d'haver renovat totalment la decoració interior, una vegada reparades les teulades, pintant l'església amb tendència neo-barroquitzant de fons clars i daurats, amb diverses pintures al fresc.

L'arribada i desenvolupament del segle XX són normals fins el 25 de juliol de 1936, en què el temple és tancat al culte, i al llarg de tres dies d'agost totalment saquejat i desmantellat, habilitant-se com a mercat d'Abasts, al que s'accedia per una porta oberta al Creuer dret, amb la reixa de la Capella de Comunió... Després, un bombardeig, el 25 de maig de 1938, fa greus danys a la cúpula i volta, que s'aniran enderrocant progressivament, impedint la celebració de cultes.

La reparació comença l'any 1950, a càrrec de Regiones Devastadas i per iniciativa de Mossèn Aureli Ferrando i l'alcalde Tomàs Fabregat, pel campanar, i seguirà anys després fins a la total reparació de l'església. Va ésser oberta de nou al culte el 31 d'agost de 1965, totalment repristinada, però sense un sol dels elements de culte que la pietat dels benassalencs hi havia dipositat al llarg dels segles, amb mínimes excepcions en arts menors.

Com a nous elements, cal remarcar la contribució de l'escultor Josep Gozalbo Vives, de Rubielos de Mora i oriünd de Benassal, que preparà la Darrera Cena de la Capella, a més de l'estàtua de l'Assumpta i, el 1990, el mural exterior del creuer. També ha estat organitzat el fons del Tresor Parroquial per ésser exposat amb vitrines. El 1997 s'ha acabat el nou altar major de fusta, de tendència barroquitzant, per iniciativa de Mossèn Roc Herrero i sufragi dels fidels.

BARREDA, Pere Enric
cronista oficial de la Vila de Benassal

BARREDA, Pere Enric (00-00-1997)

  • BENASAL: Campanes, campaners i tocs
  • Campanars: Bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    Buscar campana, campanar, població, fonedor, epigrafia, any fosa, autor, article
    © BARREDA, Pere Enric (1997)
    © Campaners de la Catedral de València (2018)
    campaners@hotmail.com
    : 19-11-2018
    Convertir a PDF