A ben segur que aquell 5 de juny de l'any del Senyor de 1571, quan a la vesprada els moros assaltaren la vila de faura i s'emportaren segrestades 21 ó 22 persones, sonaren amb força les campanes, tot avisant del greu perill als pacífics habitadors del nostre poble . I és que les campanes sempre han estat la veu de les necessitats i de les alegries -l'emissora- de la comunitat local.
Sonaven, doncs, en guaitar des del vell campanar, o des de la torre de la casa palau de Faura, o des d'aquella altra, segura i forta, de Benavites, que els moros venien per la costa o que, amagats entre el dia darrere l'horitzó de la mar, pujaven després revestits amb la fosca de la nit per a irrompre de sobte en cases i vides. I sonaven perquè els faurers que es trobaven treballant a la montanya o escampats per l'horta, tornassen encontinent dins els murs de la vila o s'hi ocultassen si temps d'aplegar al poble no hi havia.
Sonaven en jorns d'aire i de tronades, de dia i de nit, per allunyar, amb les seues vibracions, els nÚvols adversos carregats de perillosa electricitat o de pedra. Sonaven en dies de boira per tal d'orientar els pobres caminants, pelegrins i viatgers que per les nostres veredes s'acostaven a la vila. Sonaven en dies d'hivern, en altres segles massa rigorosos, quan la neu, estenent el seu mantell alabastrí, esborrava les sendes humils de la vida, tot animant i guiant amb la seua melengiosa els qui amb neguit passaven pels camins dels seus dies.
Sonaven ací i en altres pobles en aplegar la neu del Xavalambre, o el carbó de les montanyes, o el venedor del peix. Sonaven en aplegar les noves infaustes de la mort de la reina, o en alegries del naixement del príncep, o en les bones noves de la victòria sobre el turc, o en passar la cavalcada reial i, qui sap si també la pontifícia.
Sonaven a les hores de la nit i del dia; sonaven en alçar a Déu, a les avemaries al matí, a migdia i a boqueta nit, i també al toc dels difunts. Sonaven als combregars i quan algun fidel entrava en agonia. I sonava la grossa tots els divendres a les tres de la vesprada, hora de la mort del Redemptor.
Voltejaven dissabtes i diumenges, en els festes i llurs vespres. En Nadal, Pasqua florida i Pasqua granada, al Corpus i la seua vuitava. A Sant Gregori i a sant Joan. A les festes de confraria, processons i comulgars.
Voltejaven a les primeres comunions, visites pastorals, festes centenàries i de benvinguda. Voltejaren quan fórem batejats, i sonaran el dia del nostre adéu. Sonaren i voltejaren des de temps immemorial, i continuen, al costat nostre, al vell campanar de Faura, per a ser, amb la seua veu dolça i transcendent, expressió d'aquella altra amorosa i beatífica del Déu enmig del seu poble.
Què bé expressa la missió comunitària i sacral de les campanes aquella llegenda que hom acostuma gravar al seu bronze:
Vox mea, vox vitae; voco vos ad sacra, venite.
Laudo Deum verum, plebem voco, congrego clerum,
defunctos ploro, nimbum fugo, festa decoro
que traduït vol dir: " La meua veu és veu de Vida: Vos cride als sants misteris, veniu./Lloe el Déu vertader, cride el poble, aplegue el clero/ plore els difunts, faig fugir els nÚvols, done esplendor a la festa".
La vila de faura sempre ha tingut campanes. Notícia de totes, però, no en tenim. Ara exposarem aquelles de les quals ens parlen els arxius locals.
És la primera que sabem que Diego Pérez era campaner de Faura en 1708, i pel seu salari cobrava cada any 2 lliures. I en aquest ofici i sou continuà almenys fins l'any 1722 en què s'estronca la font documental. Naturalment que el campaner alternaria i completaria aquest mester amb altra ocupació, com veurem més avant, posat que dues lliures era molt poca cosa per a passar un any.
En consell de govern celebrat en 8 d'octubre de 1736, Tomàs Mingarro, regidor primer, exposà que li havien parlat haver-se trobat qui fos campaner, el qual per a exercir son ofici demanava ser franc de tota imposició, més 10 sous de bestreta per temps d'una any a soles. I així acordaren donar a aquell el que demanava, amb l'obligació de guardar els capítols que els demanava, amb l'obligació de guardar els capítols que els mateixos senyors de govern havien confeccionat, els quals foren llegits per l'escrivà de fets a dit campaner que els acceptà en totes les seues parts.
La dècada del 1750-1760 s'hi feren coses notables: fou reposada la campana grossa, celebraren el centenari de la vinguda de la imatge de la Mare de Déu dels Desamparats, començaren l'església nova i agraïren a Sant Gregori, Sant Joaquim i Santa Bàrbara no haver passat res quan caigué la paret de l'església.
Fou en altre consell, el celebrat en 3 de març de 1750, que acordaren anàs al síndic de València a posar un memorial al senyor arquebisbe, que llavors ho era n'Andreu Mayoral, sobre la benedicció de la campana. Un mes i deu dies després, en 13 d'abril, varen llegir en el consell celebrat aquell dia una carta del Dr. Marià Càller, en la qual els deia que dit senyor arquebisbe ja havia beneït la campana de Faura. Llavors acordaren que anàs novament el síndic a València a donar-li les gràcies per dita benedicció, i a fer les providències necessèries per portar la campana a la vila.
Dies deprés ja havien dut a Faura la nova campana major, suposem que amb grans alegries i expectació, i que el senyor rector, mossén Josep Ramon, i el poble congregat en la històrica plaça Major, veurien pujar-la al campanar per a ser la base i el complement de tot el conjunt d'aquelles dolces morlanes divuitenes i de més antigues. Llavors, en 26 d'aquell mes d'abril, el consell considerà i aprovà la proposició feta per dit senyor rector, el qual, fent-se ressó del parer d'alguns feligresos, digué que era convenient posar campaner, ofici que aquells dies vacava, i presentà uns capítols que ell mateix havia fet. Aleshores acordaren posar qui sonàs les campanes donant-li per sou 3 lliures, i amb l'obligació d'observar els esmentats capítols.
En 8 de maig de 1760, vespra precisament de Sant Gregori Ostiense i de fer-li festa en agraïment de quan caigué la paret, l'Ajuntament donà el càrrec de campaners a Joaquim Ximeno i Joaquim Calmon. Llavors el salari pujava a 8 lliures, 6 que en donava el comÚ del poble i 2 la Fàbrica. Per aquest interessant document sabem les festes principals que Faura celebrava. Així, hi havia de tocar i voltejar les tres festes de la vila, que eren Sant Gregori, el Corpus i Sant Joan; a totes les festes de les confraries, als combregars, al Gloria de Dijous i Dissabte Sant. Els primers diumenges a la processó del Roser, i el segon a la de la Mare de Déu dels Desemparats. I en temps de tronades, aires i boira.
L'Ajuntament rebé cinc anys més tard una ordre del reial consell de propis i arbitres perquè rebaixés el sou als servents d'aquell, en especial al mestre de xiquets i al feel de fets o escrivà, i també al campaner. Llavors, 20 d'abril de 1765, determinà consultar amb l'advocat de la vila allò contingut en dita ordre i presentà un memorial a l'intendent general, de la qual gestió no res alcançaren. En 10 de setembre següent s'acordà que el síndic passàs novament a la ciutat de València a presentar un altre memorial a dit intendent, sobre la rebaixa dels salaris del mestre, campaner i altres, per veure si almenys ara podien alcançar el reintegre de dits salaris.
Ser campaner comportava l'art del ben sonar i també la fortitud natural per a resistir els volteigs i sortejar els riscs. Era, doncs, un ofici per a persones amb salut i no entrades en edat de senectud. Per aquestes raons es fa comprensible que no sempre estigués servida la vila en aquest ofici, i cal suposar que no tenint campaner supliria i serviria el campanar la bona voluntat de diferents persones. Així, veiem que, ajustat el consell en 13 de març de 1769, fou exposat que la vila es trobava sense campaner per a sonar les campanes als nuvolats i tota mena de tempestes, i voltejar-les en les festes principals. Llavors, per veu de Josep Clavell, ministre pregoner, s'hi donaren al menor postor, que fou Jaume Gros, sabater, per temps d'un any i salari de 9 lliures, el qual acceptà amb les següents obligacions.
Dit campaner havia de sonar les campanes en totes les tempestats de tronades i d'aire, tant de dia com de nit, i també quan hi hagués boira. Les havia de voltejar en totes les festivitats de la vila, en la vuitava del Corpus al matí i al vesprada quan era posat de manifest el Santísim Sagrament; els tres dies de carnestoltes, el dia de Sant Lluc Evangelista, combregars, Dijous Sant, totes les vespres de les Paques, tots els primers i segons diumenges de mes a les processons que es feien per la plaça; a Nadal, la Trinitat i la vespra dels Reis. I en cas que dit Jaume Gros estigués malalt o hagués de viatjar per algun temps, hi havia de deixar altra persona que el substituís.
Per aquells dies, per aquells anys, voltejaren les campanes en dues ocasions memorables: quan en 11 de desembre de 1774 traslladaren el Santísim Sagrament a la part terminada de l'església nova, i el dia del seu acabament, en 16 d'octubre de 1790.
Tomàs Ramires o Remires fou campaner en 1824 i següents, el trobem documentat fins al 1836 i cobrava 120 rals anuals per son ofici.
En 1826 passaren per Faura Antoni Villamera i Antoni Castellón. El primer cobrà de la Fàbrica 68 reals i 17 maravedisos per dues selletes i metall vell per a les campanes -potser que llavors en refonguessen alguna-; i el segon netejà l'orfebreria i composà la campana.
Als comptes de Fàbrica de 1836 trobem que amb vuit rals varen comprar una corda per a voltejar les campanes, al mode com fan encara en alguna església de València.
En 25 de juliol de 1865 fou beneïda la campana gran que mira a la plaça Major. Varen ser padrins Joana Baptista Ausina i Antigch i Felicià Pérez Alamaà. Pesava la campana 42 arroves i 24 lliures, substituí una latra que hi havia al mateix lloc i va ser fosa en Atzaneta d'Albaida.
Al sendemà 26, dia de la gloriosa Santa Anna, foren dutes les campanes de l'església de Rubau a la de Faura i col·locades a les finestres del vell campanar. Senyal que en aquest llogaret, tant de temps unit i annex a la vila, ja no hi quedava molt de personal. Els pocs habitadors que n´hi hauria vindrien a missa a la parròquia mare, que es féu càrrec de les campanes, ornaments, retaules i imatges.
Una campana fou posada a la part del nord del campanar, i l'altra a la part del nord de la mar, dalt al petril, i servia per a sonar les hores.
Una dienda corre encara als nostres dies, potser nascuda als pobles veïns o entre els pocs que hi quedaren a Rubau arran el trasllat de les campanes, que feia parlar a les de Faura amb aquests versos, des de tons més greus i moviment lent a d'altres més aguts i més a presa, a l'estil de com voltegen:
La campana grossa deia: "De Rubau som, de Rubau som...".
La mitjana: "Ens han furtat, ens han furtat...".
La xiqueta: "Torneu-nos, torneu-nos, torneu-nos...".
I el cimbalet: "No volem, no volem, no volem, no volem....".
S. CHRISTOPHERE S. BARBARA ET IVCVNDINA ORATE P. NO.
AÑO 1699
SANTOS JUANES
SIENDO ALCALDE D. JOAQUIN GUILLEM FERRER.
FAURA DE LOS VALLES, AÑO 1944.
MARIA DE LOS DESAMPARADOS. FAURA DE LOS VALLES, 1944.SIENDO ALCALDE D. JOAQUIN GUILLEM FERRER.
SANT ROC, DE RUBAU, LLOGARET EN ALTRE TEMPS
ANNEX A FAURA
PREGUEU PER NOSALTRES
FAURA, ANY 1981
SANTS DE LA PEDRA GLORIOSOS ABDÓ I SENENT. MàRTIRS,
ADVOCATS DELS LLAURADORS,
PREGUEU PER NOSALTRES.
SANTA COLOMA I SANT CRISTÒFOL, MàRTIRS,
PREGUEU PER NOSALTRES.
FAURA ANY 1980
SANTA BàRBARA, PREGUEU (sic) PER NOSALTRES.
FAURA, ANY 1981.
SANT JOAN BAPTISTA I SANT JOAN
EVANGELISTA, PREGUEU PER NOSALTRES.
"MIREU L'ANYELL DE DÉU" "TANT ESTIMà DÉU
EL MÓN QUE NO PARà FINS A DONAR-LI EL SEU
FILL ÚNIC". MARIO PORTILLA ME FÉU. FOREN PADRINS
BAPTISTA FERRER FAET I CARME RAMON GARCÉS.
FAURA ANY 1981
A JOAN XXIII,
1881-1981.
FAURA 1981.
SANTA BàRBARA,
SANT ROC DE RUBAU,
PREGUEU PER NOSALTRES. FAURA, 1989,
Abel Portilla me hizo. Gajano.
SANT JOSEP.
MARE DE DÉU DELS DESEMPARATS.
FOREN PADRINS ELS DEL CONSELL DE PASTORAL.
FAURA, 1989.
Abel Portilla me hizo. Gajano
Josep MARTÍNEZ RONDÁN, rector de Faura
Publicació commemorativa del II centenari de l'església 1790-1990
Publicacions Josep Martínez Rondán - Faura (1991 )
© Josep MARTÍNEZ RONDÁN (1996) © Campaners de la Catedral de València (2024) campaners@hotmail.com Actualització: 12-11-2024 |