El campanar de la Llosa, un mitjà de comunicació de masses

La idiosincràsia d’un poble la modelen, cada dia, les seues gents, amb la llengua en què es comuniquen, els rituals que els aglutinen, els sons que produeixen o els referents culturals en què es reconeixen. I estaran d’acord amb nosaltres: al campanar de l’església i a les campanes que allotja els hem concedit un pedaç ben sentit de la nostra identitat col·lectiva. Tots i totes hem crescut a l’ombra d’un campanar i ara, quan en la llunyania reconeguem la seua silueta o quan en festes escoltem voltejar les seues campanes, ens reconfortem sabedors de ser part d’una comunitat viva.

Durant molt temps la Llosa degué comptar amb una i dos campanes, suficients per a emetre els missatges que la comunitat d’oients precisava. Encara el 1868, en alçar-se inventari de la parròquia, es notificava la presència al campanar de dos campanes, “la mayor llamada Tomasa” i “el tiple Abdón Senén”. Així mateix, sense perdre detall, l’artífex de l’inventari feia constar l’existència d’“un relox de hora y media en el campanario”, obra –gairebé segura– de ferrer, que puntualitzava estar ja “bastante gastado” [1]. A penes dos anys més tard, el 1870, el rector mossén Filiberto Guzmán deixava memòria al Libro de cosas notables de l’arxiu que “el 6 de enero de 1870 se puso en el campanario una campana de peso de tres arrobas y seis libras que compré del cura de Sumacárcel. Es del año 1719. Está dedicada a San José. Me costó treinta duros. Trucha y hierros nueve duros y medio” i, a més, a continuació afegia que “el 26 diciembre 1869 se hizo nueva la trucha de la campana de Surió” [2], encarregada a Pelegrí Amat, fuster de la Llosa [3].

El 1910 el poble estrenà, per subscripció popular, dos noves campanes, encarregades a la foneria dels Hijos de Vicente Roses, Germán, Vicente, Edelmiro i Juan Bautista, situada a la localitat d’Atzeneta d’Albaida. Al llibre de comptes de la parròquia hom deixà memòria de com “se refundió la campana Natividad y se hizo nueva la Santísimo Cristo” [4]. Un segle després, d’aquelles dos noves campanes encara es conserva en ús la gran, dedicada –com el cronista indicà– al “Santísimo Cristo del Milagro, siendo cura D. Eduardo Ibáñez y padrinos D. Cándido Pavía y Dª Julia Alborch”, segons es volgué fer constar a la campana. Ací, però, la inscripció no fou buidada en el forn, sinó modelada en filferros i soldada amb estany sobre el bronze gelat, una tècnica experimental amb poc recorregut, en què l’empresa insistí, el 1911, en la seua obra per al veí Sant Joanet. Desconeixem, però, les seues intencions: potser aquella era una solució passatgera per a donar eixida a unes quantes campanes ja foses; o qui sap si un experiment per a incorporar la producció en sèrie al seu catàleg.

La campana xicoteta, Maria Nativitat, fou substituïda el 2021 per una nova, dedicada a la Mare de Déu del Carme i del Rosari, obra dels Hermanos Portilla (Gajano, Cantàbria), que –com molts recordaran– arribà acompanyada de la nova campaneta de l’ermita del Crist. Per la seua banda, la mitjana, dedicada a la Mare de Déu del Naixement, és el resultat de la refosa d’una vella campana, el 1956, als tallers de Germán Roses d’Atzeneta [5].

Les campanes i el campanar, com a altaveu del seu so, conformen un gran instrument, destinat a vertebrar les relacions comunitàries: a marcar els temps de la vida, a convocar al culte cristià o a protegir al col·lectiu del perill. A continuació, procedim a relacionar els tocs tradicionals documentats, a través de la documentació conservada a l’Arxiu Parroquial i dels testimonis d’Alejandro Vercher, Antonio Martínez, Teresa Richart, Facundo Pardo i Rosa Gil, en col·laboració amb l’investigador lloser Dr. Vicente Gabriel Pascual Montell i el president de l’associació de Campaners de Moixent, Felipe Sanchis Tárrega:

Els tocs d’oració, nascuts durant la baixa edat mitjana al caliu de la pietat franciscana, convidaren als parroquians a recordar, al trenc d’alba, al migdia i en morir el dia, el misteri de l’Encarnació de la Mare de Déu. A la Llosa, fins a fa mig segle, l’alba, l’Àngelus del migdia i l’Avemaria –o Ànimes [6]–, al capvespre, eren convocats amb tres batallades soltes de la campana mitjana, espaiades en el temps que costava resar una Avemaria i rematades, per últim, amb algunes campanades més [7]. En una dimensió més terrenal, aquells tres tocs es convertiren per a molts en puntals insubstituïbles per a la temporalització de la quotidianitat. De fet, els majors del poble recorden com, cada dia al migjorn, a la campana de la parròquia s’unia –igual com a molts pobles de la Costera– la campaneta del Calvari al vol, a mans dels seus ermitans. El seu timbre estrident devia escampar-se per tot el terme i era el senyal per a prendre un recés en el treball. Relata l’anecdotari popular que el bestiar de llaurança coneixia aquell toc i que, només oïr-lo, parava de treballar.

Als tocs d’oració de vespres de festiu i dies assenyalats, a la missa conventual que cada dia es cantava a la parròquia i a les processons es convocava amb tres tocs repicats. Es tractava de realçar aquelles celebracions amb sons diferenciats, rítmics i ben sonors. Així ho anotava, cap a primeries del segle passat, l’autor anònim –potser prevere– de la Consueta de la parroquia de Losa de Ranes..., inclosa entre les pàgines del Libro de cosas notables de la parròquia. En l’últim epígraf, anotava entre distintes advertències generals: “Todos los días a la misa que dice el señor cura o a la que sigue de conventual se hacen los toques repicando; todas las vísperas del día de fiesta a las doce y a la oración –açò és, a l’Avemaria vespertina– se repica; y en el día por la mañana al alba”. I a continuació clarificava, per a evitar malentesos, que “los festeros tienen obligación de buscar campanero en sus fiestas” [8].

Els testimonis recollits encara conegueren un toc repicat, com el que la consueta cità. De fet, a mitjans del segle XX, aquella ja era l’única forma coneguda de tocar a missa; malgrat que, en èpoques anteriors, el culte ordinari (misses resades, funcions litúrgiques vespertines, etc.) degué assenyalar-se amb algun toc senzill amb les campanes majors. Així, a les misses de diari es repicaven les dos campanes menors, mentre que a festes el campaner –recordava Alejandro– tocava les tres a la volta, amb mans i un peu. En qualsevol cas, el repic de la Llosa seguia el costum diocesà: escolans i campaners repicaven la campana xicoteta i la intercalaven amb alguns drangs [9], fins a cloure l’avís amb el senyal corresponent amb la mitjana. Acabat el tercer toc, diversos drangs afegits advertien de la imminència de l’inici de la celebració. A més, els dissabtes a poqueta nit, per a convocar al res de la Sabatina a l’altar de la Puríssima, es tocaven –segons prevenia hom el 1915, entre les pàgines del llibre de fàbrica– “los tres toques y un revolteo con la María antes del último” [10].

Precisament per a graduar el paisatge sonor comunitari, de la quotidianitat a la festa, moltes rectories disposaren un particular esforç en jerarquitzar els voltejos, enfront d’una tendència constant –denunciada, inclús, des de l’arquebisbat– a llançar les campanes al vol. A la Llosa, les pàgines d’aquell llibre de fàbrica recullen algunes notes destinades a matisar els voltejos i, en particular, a vedar l’ús de la campana grossa per a les dates més assenyalades : "En las fiestas oficiales o canónicas de 1ª clase habrá un vuelo de campanas por la víspera a medio día, y si es de 2ª clase uno al anochecer. En las fiestas populares o piadosas además de la víspera se revolteará antes de la misa solemne, si es de 2ª, y además y al amanecer si es de 1ª. El revolteo de la procesión y asistencia parroquial a la misma será cuenta aparte según el arancel o costumbre antigua de la Parroquia. La campana mayor solamente se revolteará en las fiestas de Navidad, Resurrección, Pentecostés, Corpus, patrón y titular, y en las fiestas que añadan la debida gratificación para campanero y fábrica parroquial" [11].

A l’alçar a Déu de les misses majors es tocaven, a cada elevació, tres batallades de la campana major, per a solemnitzar la consagració de portes cap endins, però, sobretot, per a fer partícips del moment àlgid de la missa als qui eren fora de l’església. Era costum que, en senyal de respecte cap al misteri que s’anunciava, als carrers del poble l’activitat es paralitzara, es guardara silenci i els homes es descobriren. Acabada la consagració, la campana grossa ho anunciava amb tres campanades més.

En eixir el Santíssim en viàtic per a administrar l’última comunió i l’extremunció als moribunds, un escolanet sacsava una campaneta, per a anunciar al veïnat el pas del Senyor per la porta de casa. L’autor de la consueta del Libro de cosas notables també puntualitzava que “en los oleares se tocan, así que se entra en la yglesia, nueve campanadas si es hombre y ocho si es mujer”, costum molt estés arreu de la diòcesi. I encara afegia que als combregars de Sant Vicent “se tocan tres campanadas y después tres toques repicando” [12].

El llenguatge que cada comunitat construí amb les seues campanes era tan ric que no es limità a satisfer necessitats comunicatives elementals. Les ambicions d’opulència, les jerarquies establertes dins l’Església, els rols de gènere o els anhels de salvació són tangibles en el seu so. I els tocs de difunts són una finestra oberta a aquest univers del pensament tradicional. Criats a l’ombra del nostre campanar, alguns encara sabrem reconèixer que a les dones els corresponen menys drangs que als homes (2 i 3, respectivament) i que al rector, a l’arquebisbe o al papa se’ls sumen alguns més. Inclús, els més majors de cada casa recordaran que, si el difunt era ric o pobre, el campaner tocava a mig vol [13] o, senzillament, el sagristà tocava per amor de Déu, amb les cordes que penjaven a la porta del campanar. Conta la saviesa popular que un llaurador de la Llosa –i d’altres pobles, d’Alacant al Matarranya–, segons com tocaven les campanes d’àgils, afirmava escoltar entre batallades: “detén, detén, que este es rico y pagará bien” o bé “adelanta, adelanta, que este es pobre y tiene mala cobranza”. Naturalment, en funció de l’aranzel aplicat, els drets d’enterrament eren més o menys ampul·losos. El 1915, el llibre de comptes de la parròquia instituïa que a les primeres classes els correspondrien els millors ornaments negres de la sagristia, tres responsos i mig vols abans, durant i després del sepel·li; a les segones dos responsos i tocs previs; a les terceres “ornamentos inferiores, drancs y un responso” i als enterraments gratuïts i de quarta, senzillament, “roquete y estola, drancs y oraciones recitadas” [14].

En efecte, els distints testimonis recollits concorden en què, en notificar-se la mort, a les oracions successives i al soterrar, es tocaven colps alterns de les dos campanes menors, que concloïen amb els drangs adients i/o les campanades corresponents de la mitjana, en els avisos al soterrar. A més, acabada la cerimònia es tocava la despedida, llançant a mig vol les campanes, quan la paga ho permetia. En canvi, als albadets se’ls tocava a cel-cel, tocant a mig vol la campana xicoteta, amb l’esperança posada en la seua salvació.

Les campanes acompliren un paper en la protecció del col·lectiu front a les amenaces físiques i espirituals. Molts llosers encara recordaran tocar a foc, amb batallades frenètiques. Fins i tot, la indefensió de la societat tradicional front a les forces de la natura portà a atribuir a les campanes –com ho havien fet antigues civilitzacions– poders protectors front als mals espirituals i, en particular, contra les tronades. A la Llosa hi ha documentat l’ús de la campaneta de l’ermita del Crist del Miracle per a defendre al col·lectiu de la pedra, elevant al cel les pregàries de la comunitat. En juny de 1786 el comú nomenà a Manuel Garcia, mestre d’escola, ermità del Sant Crist, “con facultad y licencia de salir un día cada semana á pedir limosna de pan y en las cosechas de los frutos también pedir limosna para ayudar á su mantenimiento, y que cultive los campicos que hai y árboles propios del calvario y disfrute lo que coja de ellos”. A canvi el nou ermità hauria de tindre cura de l’ermita i fer-se càrrec “de tocar á tiempo en todas las tempestades del año” [15], una manera de referir-se al toc de tempesta compartida amb Xàtiva i distints pobles del seu entorn, com Sant Joanet o Senyera. Mentrestant, des de les cases, el veïnat –segons recorda la memòria popular– prenia foc als rams beneïts el diumenge de Rams, encenia els ciris de la Candelera, resava el Trisagi i elevava al cel jaculatòries, com aquella que recitava:"Santa Bàrbara va pel camp buscant l’Esperit Sant. L’Esperit Sant no pot venir perquè veu tres núvols venir: un de foc, un de pedra i un que rellampega".

Entonat el Glòria dels oficis de Dijous Sant els carrers queien en un rotund silenci, en senyal de dol per la mort de Jesucrist. Als infants se’ls prohibia que jugaren pel carrer, les músiques cesaven, les imatges es cobrien i les campanes emmudien en l’espera de la Pasqua. Les tres cordes que baixaven campanar avall es trenaven i la porta del campanar era tancada. El buit comunicatiu que les campanes deixaven era cobert per les matraques: instruments de fusta que, en activar-se, produïen un so ronc i sec. El quart finestral del campanar de la Llosa pogué comptar amb una matraca. Fora com fora, els majors del poble encara recorden com els escolanets eixien pels carrers amb matraques de mà, per a convocar als actes piadosos del Tridu Pasqual. Quan, el matí del Dissabte de Glòria, tornava a entonar-se el Gloria in excelsis Deo, les campanes es llançaven al vol i, des de les cases, es disparaven les armes de caça, es repicaven els picaports i s’esclafava contra terra la vaixella defectuosa.

Fins i tot enmig del món de la contaminació acústica, escoltar les campanes del poble encara ens uneix a les emocions del col·lectiu: hora a hora ens sostenen en la quotidianitat, ens sobrecullen en escoltar-les tocar a mort i, en les dates més sonades, ens trauen de casa per a celebrar la festa. Quotidianes però desconegudes, junts transitem el camí d’observar en les campanes patrimoni, com a símptomes sonors d’una comunitat viva arrelada en la seua història.