Ens acaba d'arribar la trista notícia de la mort del sagristà d'Albaida, el senyor Antonio BLASCO PENALBA. Estem colpits, i no tenim paraules per expressar la commoció que sentim.
No tenim per costum utilitzar referències evangèliques, segurament per respecte a la Paraula, però ens venen ara a la memòria unes paraules de Jesús, recollides en Mateu 9,8-10:
8 Però vosaltres no us feu dir "mestre", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; 9 ni doneu a ningú el nom de "pare" ací a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; 10 ni us feu dir "guies", perquè de guia només en teniu un, que és el Crist. 11 El més important d'entre vosaltres, que es faça el vostre servidor. 12 El qui s'enaltisca serà humiliat, però el qui s'humilie serà enaltit.
Antonio no era "mestre", però va ensenyar; Antonio no era "pare", però va tractar als nous campaners, els seus successors, com a fills; Antonio no era "guia" però va guiar als descendents, de manera que va transmetre la flama del coneixement, la sensibilitat dels tocs, la paciència dels campaners, i la tècnica dels més alts músics d'Albaida.
Antonio era tan senzill, tan discret, que no vam aconseguir fotografiar-lo més que una sola vesprada, de lluny, quan tocava els tocs diaris, en aquella estructura provisional de la plaça que va permetre que continuara la tradició sonora, durant les obres del campanar. Però no van fer falta més fotos.
Recorde - un bon record què em durarà sempre - en una d'aquelles primeres reunions en les quals ja no recorde si tractàvem de com consolidar administrativament la colla de campaners, o com tirar avant en la complexa restauració del campanar (després les campanes vingueren a soles, com qui diu), recorde, si, com al fons de la conversa, sonaren les batallades dels tocs d'oració. I, sense dir-ho, que em feia vergonya, em vaig emocionar, que feia anys que eixos tocs quotidians, que per sort han tornat a les nostres terres, només sonen interpretats per màquines. Sí, les mans amoroses d'Antonio tiraven de les cordes, com era la seua santa obligació, marcant records inesborrables.
Antonio era, com deien dels vells campaners, dels antics i autèntics campaners, una persona sense paraules, que només s'expressava a través de les campanes, i que continuarà expressant-se, per molts anys, a través de l'esforç joiós i compartit dels joves Campaners d'Albaida.
Descansa en pau, Antonio!
LLOP i BAYO, Francesc
(05-06-2015)