Així descrivia Víctor Hugo, al segle XIX, València, com la ciutat dels tres-cents campanars. Potser la llicència literària exagerava la realitat, però és cert que remarcava un paisatge sonor que mereixia el vers, al seu poema Grenade.

És inevitable parlar de València, com una ciutat transcendental en l’actualitat del patrimoni campaner, considerat com immaterial, però que també compta amb una part material, tangible, molt important, com són les torres i les campanes. Un triangle sonor (el campanar, les campanes i els tocs) que es complementa amb la presència i compromís d’un seguit de nous campaners i campaneres.

Les campanes i la seua música han estat presents en la nostra ciutat, ben segur, des de 1238, moment de la Conquesta pel rei En Jaume I. En eixe moment, els conqueridors transportaven xicotetes campanes de mà, que anaven deixant en els nous llocs de culte que dedicaven. Testimonis d’aquells moments són unes quantes campanes presents al territori, que pocs anys després ja esdevenen en campanes de torre. Un bon exemple és la campana Caterina, que penja del Campanar Nou de la Catedral, més conegut com a Torre del Micalet i que es fa sonar durant la Festa Grossa, la festa del Corpus Christi.

Des d’aleshores, València ha sigut una ciutat envoltada pel paisatge sonor de les seues campanes, i tradicionalment, hi ha hagut gran afició a sentir-les els dies de festa, inclús sent honrats i criticats els mateixos campaners a la premsa local, segons les seues destreses.

Així i tot, el patrimoni sonor campaner ens ha arribat a l’actualitat no sense obstacles que s’han presentat al llarg del temps. Les reduccions de les litúrgies, el trencament de campanes i les mecanitzacions del passat segle han anat minvant els tocs. Sense dubte, durant els anys 50, 60, 70 del segle XX, les electrificacions massives han sigut el motiu principal del trencament de la tradició. Un sentiment de modernitat, mal entés, va propiciar la destrucció de les instal·lacions originals de les campanes (les truges, els contrapesos de fusta) i la seua substitució per altres de ferro, que facilitaven la incorporació de motors. Aquest canvi va provocar el trencament de moltes campanes, i sobretot, impedia la interpretació dels tocs tradicionals. Els nous mecanismes només feien voltejar les campanes, arraconant a l’oblit els bells repics antics. Açò va habituar a la societat a un únic tipus de toc (el volteig) i a reduir els significats al simple “avís”, quan el llenguatge de les campanes ha sigut divers, arribant a comunicar un ampli ventall de missatges (com ara, tocs pels parts, pels perduts, per focs o perills, per la salut del rei, per tempesta, per a obrir i tancar les portes de la ciutat i un llarg etc.).

Als anys 70, una colla d’amics es van apropar de nou a les campanes, i cada any es reunien al campanar del Col·legi del Corpus Christi (El Patriarca) per tocar la Huitava del Corpus. En aquells moments es van salvar de l’oblit els tocs tradicionals, ja que van ser recopilats, estudiats i tocats de nou per aquest grup d’entusiastes, que al cap de poc temps va començar a tocar també a la Catedral de València, a la Torre del Micalet. Aquest fet, a tall de prova o assaig, va assentar les bases del model d’organització, participació i gestió de les campanes i els seus tocs. Són, en l’actualitat, més de 30 grups distints a tot el territori valencià, que ha fet de la tradició campanera un fenomen de contemporaneïtat. Només a la ciutat de València en són quatre grups de voluntaris i voluntàries que mantenen viva la música de les campanes, durant les celebracions més importants.

Aprofundint en aquesta línia de treball de conservació de les partitures antigues, l’associació de Campaners de la Catedral de València, a banda de fer-se càrrec dels tocs propis de la Seu, són uns grans dinamitzadors i divulgadors del coneixement que han anat recopilant des de fa més de 30 anys, sent, la seua pàgina web (campaners.com) el melic de la investigació i catalogació dels béns culturals relatius a les campanes. La suma de la conservació dels tocs locals i tradicionals amb el vessant investigador i divulgador, a banda de la implicació en les restauracions de campanes i tocs, fan que la gestió d’aquest patrimoni sonor siga reconegut com un model d’èxit. Evidentment, la protecció administrativa és crucial per a la salvaguarda dels valors culturals, però un dels fets més transcendentals és haver convertit el paisatge sonor campaner en una atmosfera sonora normal per a la ciutadania valenciana. Que les campanes toquen a mà, no és notícia, sinó exemple de normalitat patrimonial. Tanta és la importància de les campanes i els tocs per a la nostra ciutat, que el mateix Ajuntament de València els ha protegit àmpliament a través de la normativa acústica de la ciutat.

Estem, llavors, davant d’un èxit col·lectiu, dels campaners i campaneres, i també de la societat valenciana, a favor de la nostra cultura, del nostre patrimoni cultural, que gaudim, i pel que lluitem per regalar-li’l a les futures generacions, les quals podran continuar sentint-se identificades, a través de la música col·lectiva més especial que emana dels tres-cents campanars de València.