Una transició impossible: les façanes de l’Ajuntament de València i Correus

El que distingeix el disseny de l'Ajuntament és l'esveltesa de l'element central, on hi ha el rellotge


Ajuntament de València - Autor: DELSO, Diego / WIKIPEDIA COMMONS

En un article publicat en el Diari La Veu, vaig parlar del contrast entre la reacció que tenim davant del campanar d’una església i la que tenim davant d’una antena de telecomunicacions. Aquell ens agrada, aquest no. Ens agraden tots els campanars, tant si són romànics com si són gòtics, barrocs o neoclàssics. Hi veiem la gràcia d’una construcció que qualifiquem de bella, fins i tot si és un campanar rústic i sense pretensions artístiques, o si és inacabat. En canvi, veiem horribles les antenes, i les tolerem només en tant que elements estrictament funcionals i necessaris, que val més ocultar o dissimular. Quan valorem de manera tan diferent campanars i antenes, no tenim en compte que són construccions amb una finalitat comuna, que no és altra que la difusió d’una certa informació, a distància i sense fils. Els campanars «emeten» senyals acústics en un entorn local; les antenes, senyals electromagnètics que arriben molt més lluny. Tenen una utilitat i aquest és el seu origen i la seua raó de ser.

Aquest contrast de percepció és conseqüència de la ruptura que, en l’ordre de les idees, va marcar el pas a l’edat contemporània. Era inevitable aquesta ruptura? Sembla que sí, perquè els canvis van ser tan radicals i en tan gran quantitat que va ser impossible una transició com les que s’havien vist abans, en el pas d’una època històrica a una altra. No va ser possible assimilar les novetats tan ràpidament i integrar-les en un sistema de valors ja caduc i encara sense alternativa. Hi havia, és clar, unes línies de continuïtat, però difícils de detectar. A més, per complicar-ho més, hi havia la voluntat d’emfasitzar la ruptura, uns amb entusiasme i altres alarmats. Conscients d’aquesta dificultat, valorem molt qualsevol lligam detectat entre l’abans i el després del daltabaix. I, més encara, qualsevol intent de practicar aquesta continuïtat, tan difícil si no impossible. Ja que reconeixem un origen funcional comú en els campanars i en les antenes de telecomunicacions, es tracta d’esbrinar si era possible la continuïtat formal entre uns i altres. Si, en alçar les noves antenes, es podien haver pensat com a hereves dels campanars. Ja sabem que no va anar així. Però a València tenim un parell d’exemples que ens fan especular sobre aquest hipotètic intent de fer una transició possible. Em referesc a les façanes de l’Ajuntament i de l’edifici de Correus.

Abans hem de considerar alguns antecedents. Va haver-hi un moment en què va semblar natural enganxar als campanars un nou artefacte, aliè a l’arquitectura tradicional: el rellotge mecànic. El procés va anar molt a poc a poc. En un primer moment, ni tan sols era visible des de l’exterior. Es tractava d’ajustar una maquinària al sistema de campanes, que sempre havien donat les hores litúrgiques i que ara donaven també les hores civils. Molt rudimentària en els primers models, s’hi anaren incorporant perfeccionaments i també la visibilitat exterior mitjançant una esfera o figures animades. Quan pensem en els invents decisius de la revolució industrial, pensem en la màquina de vapor. De l’etapa preindustrial, sempre ens ve al cap la impremta. Però n’hi va haver molts altres de gran transcendència. El rellotge mecànic n’és un dels més importants, sobretot a partir de la invenció del cronòmetre o rellotge de corda. Per primera vegada, un rellotge no depenia d’un joc de pesos o d’un pèndol, sinó d’una cinta metàl·lica enrotllada. Amb aquest sistema, el rellotge funcionava bé en moviment, com en un vaixell: ara era possible calcular la seua posició en alta mar. No poder precisar-la havia estat la causa de dramàtics naufragis que feien del comerç marítim una inversió arriscada. Sense el cronòmetre, el capitalisme no s’hauria desenvolupat tan ràpidament. Abans i després d’aquest invent, des del moment que s’implantaren les formes de vida burgesa, el rellotge mecànic va marcar la pauta imprescindible del seu tràfec i els seus negocis. I va repercutir en la moral, la qual va adoptar la puntualitat com una de les virtuts «capitals», perversa barreja de pecats i virtuts cristianes.

En la ciutat, el rellotge públic es va convertir en símbol de la vida civil. Durant alguns segles, en convivència amb la vida religiosa. Aviat serà un dels distintius de la dignitat i solvència d’un edifici —la casa consistorial, l’estació de tren, la seu central d’un banc, el govern, la borsa, una farmàcia… Mentrestant, quin lloc millor per instal·lar-lo que el campanar de l’església? Les campanes ja donaven les hores des de l’edifici més alt de la ciutat. A València, el primer rellotge mecànic (més o menys mecànic, s’entén) data del segle XIV. En algun moment va funcionar a la Casa de la Ciutat, que ocupava els jardinets del costat del Palau de la Generalitat, però el campanar de la Seu era l’emplaçament idoni. Més tard, com en moltes altres ciutats —molt més tard, en el cas de València—, el centre urbà es va emancipar del religiós. En el cas de València, es va desplaçar cap al sud, aprofitant el gran eixample que va deixar l’enderroc del convent de sant Francesc. A la vora d’aquest gran espai, en l’antiga casa de l’Ensenyança, es va instal·lar l’Ajuntament. Entre 1904 i 1910, els arquitectes Carlos Carbonell i Francisco Mora van redactar el projecte per a l’ala est d’aquest antic casalot, encara que la seua execució es va prolongar durant les dues dècades posteriors. La seua façana, de 88 metres de longitud, va iniciar la configuració actual de la plaça.

IBORRA, Joaquim

Diari La Veu (15-06-2024)

  • Ajuntament de València - VALÈNCIA: Campanes, campaners i tocs
  • VALÈNCIA: Campanes, campaners i tocs
  • Campanars: Bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    © Diari La Veu (2024)
    © Campaners de la Catedral de València (2024)
    campaners@hotmail.com
    Actualització: 23-07-2024
    Convertir a PDF

    Connectats: 22 Visitants: 22 Usuaris: 0