BARBERÍ (RIUDELLOTS DE LA SELVA) -

www.foneriabarberi.com

CAMPANES

L'activitat de la foneria Barberí ha estat històricament lligada a la població d'Olot, on van iniciar aquest ofici l’any 1700, segons el catàleg de la casa. Ara bé, sembla que la professió dels Barberí a la ciutat és anterior a aquesta data.

D’acord amb els historiadors locals Miquel de la Garganta i Josep Ma Dou, els Barberí eren tres germans procedents d'Itàlia que recorrien pobles i regions oferint els seus serveis i treballant en l'art de fer campanes. Pels volts de 1544 s'instal•laren a Olot. Una de les primeres peces que sortí dels Barberí va ser la campana de Sant Miquel de Falgars, que datava de mitjan segle XVI. Al cap d'uns anys els germans continuaren el seu camí, però un d'ells, Miquel, el petit, es casà amb una olotina i fixà definitivament la seva residència a la capital de la Garrotxa.

Una altra versió sobre la història de la família Barberí la dóna el Dr. Danés, que assegura que la data autèntica i més antiga que s'ha trobat dels Barberí és de 1788. Segons Danés, hi ha un Esteve Barberí que aquest mateix any s'encarrega de la fosa de les campanes de Capsec i el 1797, d’una de les dues campanes de l'església de Sant Andreu del Coll.

De tota manera, és durant el segle següent, el XIX, que la feina dels Barberí està més documentada. Obra de la foneria va ser la refosa de la campana major de Sant Joan les Fonts, el 1817, a càrrec de Miquel Barberí; així com la de Santa Bàrbara de Pruneres, el 1826, cas en què les referències citen Esteve i Miquel Barberí. Porta també la marca Barberí, 1833, la campana actual de la capella de Sant Francesc, a dalt de tot del volcà Montsacopa, dins del terme municipal d'Olot.

L'any 1851, Esteve Barberí, fill d'Esteve, va fondre la campana més gran de l'església de Sant Esteve d'Olot.

Entre 1881 i 1888 un altre Esteve, fill i nét dels esmentats anteriorment, va augmentar el grau d'activitat i prosperitat de la família amb la fosa de nombroses campanes per a diverses parròquies de la Garrotxa.

L'obra dels Barberí va ser exposada a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888 i premiada amb la medalla d’or per la bellesa, perfecció i excel•lent sonoritat de dues campanes, una destinada al Mallol i l'altra, a Sant Hipòlit de Voltregà.

Ja en el segle XX (1928) cal destacar la fosa de la campana del temple del Sagrat Cor del Tibidabo de Barcelona, que pesava més de 1.000 kg i feia 1,20 m de diàmetre.

Fou dels Barberí la que es féu a Olot, el 1932, per substituir la campana Martina de l’església del Tura, que s'havia de treure per retornar-la a Sant Martí del Canigó. Fou batejada amb els noms de Ma del Tura i Sabina.

L'esclat de la Guerra Civil Espanyola va comportar la desaparició d'un gran nombre de campanes, ja que s'utilizava el seu acer per a la fabricació d'armament. "Durant la guerra Civil, es féu a Olot i a la comarca un tal inútil picolament general de campanes, que tots els cloquers quedaren a tot arreu despullats, fent-se a Olot mateix un piló inútil, d'unitats i bocins d'enmig del qual fou sols miraculosament possible salvar-ne unes poques. (…) Passada la guerra, la feina a refer i fondre campanes ha estat contínua. De mica en mica, totes les esglésies s'han hagut de tornar a proveir", assenyala el Dr. Danés.

Les campanes de la catedral de Girona, que havien resistit guerres i invasions estrangeres, no pogueren sobreviure a la fúria inicial del conflicte bèl•lic i la família Barberí es va encarregar de la fosa de les noves campanes de la catedral de Girona, l'any 1946.

Dels Barberí i dels seus descendents són quasi totes les campanes modernament foses que hi ha a les esglésies de la comarca de la Garrotxa i de totes les capelles i santuaris romànics que s'han anat restaurant fins a l'actualitat. L'activitat de la foneria fins i tot ha traspassat les nostres fronteres amb l'elaboració de campanes destinades a temples de Caracas i Miami.

FONERIA ARTÍSTICA

La casa Barberí no solament s'ha dedicat a fer campanes, sinó que fins i tot ha fet canons d'artilleria. Concretament, durant la tercera guerra Carlina (1872-1876) foneren canons per a cadascun dels bàndols en conflicte: els carlins i els republicans.

La casa Barberí també s'ha dedicat a construir notables treballs de forja artística. Sobretot destaca un dels grups (tres figures) del monument al Dr. Robert (alcalde de la Barcelona republicana), original de Joaquim Llimona, que s'havia d'instal•lar a la plaça de la Universitat a Barcelona, però que el franquisme va recloure durant quaranta anys en un magatzem municipal de la Ciutat Comtal.

La imatge en bronze de Santa Elena, destinada a coronar el cimbori de la catedral de Barcelona; l'altar major del monestir de Ripoll, segons un projecte de Rubió i l'escultura L’abundor, instal•lada a la plaça d'Espanya de Barcelona, obra dels germans Oslé.

El 1928 fonien una escultura de Marés, el grup Barcelona, per a la plaça de Catalunya de la capital catalana. El setembre del 1932 exposaven una imatge de bronze del Sagrat Cor de Jesús, de 6 m d'alçada, destinada a Ocaña (Colòmbia). Igualment realitzaren un bust del general Trujillo per a la República Dominicana, i una escultura per a Cincinnati (Estats Units).

El 1934 executaren en bronze l'estàtua de la república, obra de l'escultor Viladomat, situada al monument de Francesc Pi i Margall, erigit a Barcelona a la cruïlla del passeig de Gràcia amb la Diagonal.

També feren, el 1950, el Sagrat Cor de Jesús, situat a la cúpula del Tibidabo (Barcelona), de 7,40 m i 4.800 kg de pes, obra de J. Miret.

L'any 1979 realitzaren el monument a Fèlix Rodríguez de la Fuente, que es col•locà en uns jardins de Calella, obra de l'escultor olotí Albert Rosa.

L'octubre de 1981 fou atorgat un premi de la Cambra de Comerç a l'empresa Barberí SA per la seva antiguitat.

L'activitat de la família Barberí arriba fins a la mort, el 1976, de Pere Barberí i la posterior jubilació del seu germà Iu, els últims descendents de la família dedicats a la foneria. Llavors la direcció de l'empresa recau sobre Ramon Castey.

ARXIU

• Casulà i Vilanova, Joan, Els Barberí, fonedors (Arxiu Casulà), Olot, 1985.
  
• Verdaguer i Illa, Ma Carme, L’escultura a Olot-Diccionari biogràfic d’autors, Ed. El Bassegoda, Olot, 1987.
  

(Font FONERIA BARBERÍ)

(Fuente FONERIA BARBERÍ)